Europa i el cristianisme

Llegeixo amb atenció una conferencia, Europa en la crisis de las culturas, del llavors (1 d'abril de 2005) cardenal Ratzinger que em tramet un amic, l'amic de referència en aquestes àrdues qüestions. Ressalto el vigor intel.lectual del papa: una estructura perfecta, un anar a l'arrel de les qüestions plantejades i de plantejar-la amb tota cruesa i amb habilitat literària. Bo i així, també és cert que la necessitat i responsabilitat política l'obliga, al capdavall, a contemporitzar i, per tant, des de l'arrel, des de la radicalitat, doncs, a contradir-se. Sortosament, m'apresso a afegir; no será mai jo que reclami posicionaments públics de coherència parmenidiana, quan el mateix Parmènides s'afanava ja d'entrada a distingir vies i, per tant, nivells de consistència. Copio alguns paràgrafs de Ratzinger:

Si el cristianismo, por un lado, ha encontrado su forma más eficaz en Europa, es necesario, por otro lado, decir que en Europa se ha desarrollado una cultura que constituye la contradicción absoluta más radical no sólo del cristianismo, sino también de las tradiciones religiosas y morales de la humanidad.

Aquesta cultura és, evidentment, la científico-técnica. Reclama com a valor suprem la llibertat (tot i no creure en la llibertat humana); una llibertat que es llibertat de fer. Una cultura basada en l'accció. On -això ho diu Arendt-, el "tot és permès" dovstoievskià s'ha trastocat en un encara més perillós "tot és possible".

El hombre sabe clonar hombres, y por eso lo hace. El hombre sabe usar hombres como "almacén" de órganos para otros hombres, y por ello lo hace; lo hace porque parece que es una exigencia de su libertad (...) Al final, hasta el terrorismo se basa en esta modalidad de "auto-autorización" del hombre, y no en las enseñanzas del Corán.

El Ratzinger anterior a Ratisbona situa en els dos extrems del conflicte, que pot acabar en veritable xoc, per una banda a la raó moderna que ha emprès esta radical emancipación del hombre i, per l'altra i enfront a las grandes culturas históricas, sense deixar de dir, però, que el cristianisme és la religió del logos, de la qual cosa se sobreentén que, sobretot, és a ella a qui pertany la tasca de tornar a dotar d'arrels històriques a aquesta humanitat que flota a l'aire, i en dotar-la d'arrels cristianes dotar-la sobretot de perspectiva i fre morals.

Al afirmarse esto no se niega todo lo positivo e importante de esta filosofia, sino que se afirma más bien su necesidad de completarse, su profunda deficiencia.

Ai. Diria que estem davant de dos paradigmes, en llenguatge de Kuhn, que s'exclouen l'un a l'altre. Només cal llegir Nietzsche per prendre consciència de fins a quin punt això és així.

Finalment, Ratzinger ens proposa una juguesca pascaliana, una conxorxa a tots aquells descreguts que coincidim en el diagnòstic dels perills de l'època de la mort de Déu. M'ha fet gràcia perquè usa les mateixes paraules textuals que de fa temps faig servir jo per a mi mateixa.

Deberíamos, entonces, dar la vuelta al axioma de los ilustrados ("etsi Deus non daretur") y decir: incluso quien no logra encontrar el camino de la aceptación de Dios debería de todas formas buscar vivir y dirigir su vida "veluti si Deus daretur", como si Dios existiese.


Però la qüestió no es dirimeix en un "com si" individual; la qüestió és de poder. Quin poder pot parar el peus a l'acció científico-tècnica? Essent acció es requiriria d'un poder en sentit fort, amb força, si es vol newtoniana.