L'ascensor social

La tesi Puigverd és simple: amb Montilla for president, a Catalunya aflora la Veritat. Deixarem, doncs, de viure del mite ideològic -al que es va apuntar, i va apuntalar, tot l'antifranquisme assembleari- d'una única Assemblea de Catalunya, dolça pàtria del meu cor, a admetre que Catalunya està formada per dues grans ànimes que s'ignoren mútuament. Una de les ànimes ha viscut Catalunya en proletari i en espanyol, d'aquí la metàfora de l'ascensor que li ha de permetre de fer el cim del prestigi social, a través d'aspirar a tenir representació, en el més alt grau, a les altes instàncies polítiques catalanes. Diversos comentaris en venen al cap. Per exemple i a tall de pinzellades:

- La veritat potser ens farà més lliures, però no deixa de ser perillosa. Els psicoanalistes afirmen que la veritat fora del setting (especialíssima relació que s'estableix en el marc de la consulta entre pacient i tereapeuta) és sempre pura agressió.

- A Catalunya -sembla que vulgui dir Puigverd-, el setting ens espera al Palau de la Generalitat. Des d'allà, dues comunitats indiferents l'una amb l'altra haurien de mirar-se per fi i iniciar una relació dialèctica que porti a una feliç síntesi. Largo me lo fiais, en el millor dels casos. A més, no és cert que no es coneguin, una i altra comunitat: S'han mirat i remirat, i repassat, de reüll des de fa una pila d'anys. Molts anys. I salvades totes les excepcions, no es cauen gens bé. El grau d'hostilitat és superior al d'indiferència. La batalla dialèctica, per tant, seria dura i llarga, en cas que fos.

- Efectivament, no serà, si se'm permet un pronòstic. Les dues comunitats continuaran anant a la seva, malfiant-se l'una de l'altra, vivint en barris diferents, cantant cançons distintes, parlant i pensant cadascuna en el seu idioma. I encara que Montilla es presenti com a president, encara que guanyi, la Generalitat no equivaldrà mai a la Yene. No hi ha un punt de trobada. No hi ha setting. La geometria sentimental -si se'm permet també de ser cursi- basteix, allà on hi ha un mateix Palau, dos edificis diferents. Un és fredament funcional, l'altre va guarnit amb les pesadíssimes i sofocants ornamentacions simbòliques. El simbolisme, esclar, corre el perill de convertir-se en un trist i precari decorat de cartró-pedra si la Yene compleix amb cert èxit les seves funcions de ser merament allò que legalment ja és: Un organisme de l'Estat.

- He sentit dir de Montilla -com que m'encuriosia, la dada, he parat l'orella i no m'ha semblat que fos desmentida- que porta els seus fills a l'escola alemanya. Els prepara, doncs, per a que siguin elit de futur, i em semblaria bé cas que, entre tots, no haguessin enderrocat el batxillerat públic del país. La majoria de nois i noies de Cornellà s'arrosseguen pels IES; l'ascensor social de Puigverd és, també, un mer decorat de cartró-pedra.

Fet i fotut, potser aquesta és la gran Veritat del país: el cartró-pedra. Aniríem, doncs, preparant el terreny per tal que, dintre d'uns anys, les noves generacions potser atinin -prou que seran atiats a fer-se-la- a fer-se la pregunta sobre si paga la pena d'esmerçar tants diners i esforços en ficcions d' efectes especials tan barroers. Aquesta és la veritat perillosa, punt de confluència d'uns i altres.

L'ascensor


M'he passat part de la nit amb la imatge clavada d'un ascensor que intenta elevar-se, però que carranqueja i no s'alça més d'un pam. No, no. No parlaré de Freud. Tampoc no explicaré l'anècdota que em va passar l'altre dia per a fer-la servir de metàfora de Catalunya. Només explicaré l'anècdota, i prou. La meva cunyada, la meva neboda i jo mateixa ens vam quedar atrapades a l'ascensor del Museu d'Història de Catalunya (el Museu en si ja és una metàfora prou contundent). Què hi fèiem allà dins, ja no a l' ascensor sinó al Museu, és cosa nostra. En tot cas, l'ascensor bé que ho pretenia, se li notava la intenció, de transportar-nos de baix a dalt, però va fer figa pel camí. Després d'uns minuts un punt desagradables, un segurata forçut va obrir la porta mecànica (la porta mecànica s'hi resistia, s'hi resistia, però la natura -pura voluntat de poder- es va alçar amb la victòria), la va obrir, doncs, amb la força natural dels seus braços, quin bé de Déu. Tot seguit es va fer evident que les tres gràcies hauríem de grimpar si volíem sortir del forat; més d'un metre de distància, calculo, dels nostres peus al sòl de l'últim pis museístic. Dir que vam fer el cim en unes condicions certament poc dignes és dir la veritat; per tal que us en feu el càrrec: Jo anava embotida, tant sí com no havia assolit d'entaforar-me, dins d'una faldilla d'estiu de la temporada passada, d'aquelles tubulars i tirant a curteta; què m'havia portat, la temporada passada, a comprar-me una talla menys de la necessària, encara m'ho pregunto, i m'ho recrimino. Sort en vam tenir dels braços forçuts que van acabar amb diligència la feina de l'ascensor fracassat: Transportar-nos de baix a dalt, d'una en una, transportades finalment amb èxit. La meva cunyada prové de Cuenca pels quatre costats i està per la cosa de la independència de Catalunya. Ja ho he dit.

Però la metàfora, la va formular ell. L'Antoni Puigverd, ahir al programa Geometria Variable de Joan Tàpia. Li va costar, perquè el moderador Tàpia no el deixava acabar i llavors no s'entenia res, d'un ascensor social. Per tres vegades ho devia intentar, de colar la metàfora. Finalment, em sembla que la vaig entendre, però ja dic, durant la nit, rumia que rumiaràs.

Després us l'explico, la metàfora de l'ascensor, i, esclar, us parlo, per fi, d'en Montilla.

Antiamericanisme (a relacionar amb l'anterior post, per exemple)

Fa uns dies a Fum i estalzí comentaven una enquesta a nivell mundial que, entre d'altres perles, posava de manifest que Espanya queda per davant d'Egipte, Indonèsia i Pakistan i només per sota de Jordània i Turquia en opinió negativa dels USA. Curiós també, a l'Espanya víctima de l'11M, que el suport a la guerra contra el terrorisme ens iguali a Jordània o Turquia, a 20 punts per sota d'Indonèsia o Pakistan (19% de recolzament enfront de la mitjana europea que gairebé se situa al 50% de suport)

Així són les coses i així ens les explica Glucksmann

A Nihil obstat

NO


Al comentari núm. 15 de l'anterior post trobareu, al final, la raó més inapel.lable per a votar NO des d'una perspectiva catalanista. A veure si hi ha algú capaç de rebatre-la.

Hi ha anys que hom té mandra...




...llavors sempre es pot copiar aplicadament i, fins i tot, amb un gran esforç, afegir algun comentari:

De l'entrevista a Sergi Pàmies (LV, 14-5-06)

- ¿Ha leído el Estatut?
- Sí, la primera versión (jo també)

- ¿Qué le parece (el debate)?
- Una chapuza. Todo el proceso del Estatut, desde su nacimiento, infancia, juventud, madurez, vejez y muerte. (somriure i aplaudiments)

- ¿Muerte?
- Claro, el Estatut murió cuando fue a Madrid (i de Madrid a l'infern)

- ¿?
- Estoy en contra del proceso (...) Porque creo que no hacía falta el Estatut, no hacia falta el disgusto de no tenerlo, y no hacia falta el referéndum y tener que aprobar el disgusto (Bravos i aplaudiments entusiastes)

- ¿A qué atribuye que el proceso se haya complicado como lo ha hecho?
- Supongo que se debe a la siempre agradecida capacidad de nuestros políticos para sorprendernos y entretenernos (Dempeus, encara aplaudint)

- Pensando así, ¿irá a votar?
- No iré, por coherencia, porque no creo en el Estatut (Uummm... Jo tampoc, NO hi crec. L'abstenció -de llarga i honorable tradició catalana- sempre em tempta, però, aquí, dir NO és clavar-la. Ja veurem)

-¿?
- (...) Pienso que los políticos han implicado mucho emocionalmente a la gente y esto no se hace (...) (En efecte, això no es faNoesfaNoesfaNO)

Alguna diferència?


Maragall ha contado en una entrevista concedida a la Cadena Ser que ayer telefoneó a Rajoy para solidarizarse con él y le dijo que el incidente "no era representativo" de la sociedad catalana.

Por contra, el primer secretario del PSC, José Montilla, afirmó ayer que los abucheos a Rajoy fueron el "clamor" de la sociedad contra la política "miserable" y de confrontación del PP. (El País, 13 de juny 2006)

ACTUALITZACIÓ I: Paga la pena el post que Barcepundit (Barcepundit.blogspot.com) dedica al tema. La distància entre escridassar l'oposició i que els governants aplaudeixin (més o menys fluixet, tant li fa) i, per contra, la llarga tradició sovint justificadíssima, àdhuc necessària, d'escridassar el govern, em sembla molt enraonada. És una distinció que situa les coses en els seus justos termes. Veig que coincideix amb mi en remarcar la diferència entre Maragall i de la Vega i tota la resta del "sí, però..."
En un moment polític tan "cutrillo", és quasi una obligació moral de cercar allò (o aquells) que marca la diferència. El factor humà. No tots són iguals, sortosament.

Enhorabona

M'assabento a través del programa "La nit al dia" que enguany el Premi d'Honor se l'endú Josep Termes. Em sorprèn, però no em desagrada. Segueixo amb atenció l'entrevista que la Mònica Terribas li fa a -per a mi que sóc matinera- altes hores de la nit. Termes exposa les seves conegudes tesis sobre la catalanitat de les classes populars: menestrals, botiguers (la metàfora de la "botiga" li sembla molt apropiada per a parlar de Catalunya), pagesia... Termes fa referència a la influència apabullant de la historiografia marxista a casa nostra, la tesi més rellevant de la qual seria que el catalanisme pertany a la burgesia i serveix als seus interessos purament capitalistes. L'esquema de Marx, doncs, en estat purament esquemàtic (fa poc recomanava la lectura d'una obra de Marx; ho torno a fer: És un plaer intel.lectual que poc té a veure amb la pesantor reduccionista de tants i tants marxistes, sobretot del gremi dels historiadors).

Josep Termes ens fa cinc cèntims de la seva darrera obra -un "totxo", diu- que es publicarà aviat i que analitza les corrents marxistes catalanes que comencen a aflorar als primers anys de la dècada dels trenta del segle XX. Termes parla de la fonda catalanitat d'aquests moviments, molt més inqüestionable que la catalanitat de la potent classe obrera anarquista, la qual pel seu pal de paller ideològic antiestatista, mai va veure amb bons ulls les reivindicacions polítiques del catalanisme. Termes no esmenta noms, però jo no puc deixar de pensar en Nin i en Maurin. Em centro en ells dos perquè em semblen emblemàtics per a la tesi de Termes, la qual, des del meu desconeixement en comparació amb la seva erudió, considero pel cap baix esbiaixada. Em centro en Nin i Maurin perquè tots dos són mestres, és a dir tenen una formació i una vocació pedagògica, condició que comparteixen molts altres dirigents revolucionaris de l'època. No és casual i, sobretot, em sembla que no és aliè a aquest suposat catalanisme del que parla Termes. Com a mestres, Nin i Maurin (i tants altres) tenen, de manera més o menys conscient, voluntat de preservar el tresor del país al qual pertanyen: la seva llengua, la seva geografia, la seva història; sobretot, la llengua; amb la llengua ja està, certament i literalment, dit tot. Però també són revolucionaris de tendència marxista-leninista. Ideològicament, no en tenen res de catalanistes, ans al contrari: Sentimentalisme petit-burgés a superar. Crec que la defensa política de la identitat catalana no entrava en absolut en el programa d'aquests homes d' identitat catalana tan cultivada. La Generalitat formava part dels seus interessos perquè era poder, i ja se sap que el poder, cal prendre'l; era el primer Palau a assaltar. La descomposició horrible dels poders polítics catalans durant la guerra civil, que es consuma l'any 37 amb la pèrdua oficial del poder real que passa a mans del govern de la República Española, té molt a veure amb les ideologies revolucionàries de l'època i la seves diverses concepcions sobre què cal fer amb l'Estat. Cap d'elles, ni les marxistes ni les anarquistes, tenien en ment que, a Catalunya (o per a), calia bastir-ne un, d'Estat. L'Estat ja existia, i era l'espanyol. La Plaça de la República quedava més a prop, però no era pas la lluita final.

Evidentment, caldrà llegir el llibre de Termes, però.

És un no parar

Quan agafes mania a algú, te'l trobes arreu; arreu més malparat, sempre una mica pitjor.

Ara diu que no serà garrepa amb Catalunya. Aterra a Catalunya, terra de botiguers, i, tot seguit, ens compra -a còmodes terminis, això sí- el SÍ. De fet, tot feia pensar que venia a vendre'l, el SÍ. Doncs no: Ve, i ens el compra, sense cap rubor, amb aquella alegria...

- Oh, i ves què hem de fer si a Madrit tenen la caixa i no la volen deixar anar. Som soberanistes però no tontos... Ah, ah, ah.

La mort i el donzell

Hi ha un aforisme de Nietzsche que va fins al moll de l'os de la nostra civilització i de la seva mort anunciada:

No deixarem de creure en Déu mentre continuem creient en la gramàtica.

Evidentment, Déu ha mort. Per fi. Molt malalt ja, ha mort definitivament de preàmbul. Fa uns dies, Sánchez Ferlosio publicava a El País un article memorable i elegíac sobre la mort de la gramàtica des de la diagnosi del preàmbul andalús; confesso que lamento la manca d'un rèquiem semblant per part d'algun insigne intel.lectual català des del nostre letal (letal s'aplica especialment a gasos, diu el Diccionari de sinònims i antònims que empro) - letal, doncs- preàmbul; no voldria pensar que no en queda cap, d'intel.lectual català; que s'han mort tots, vaja. Però ho penso.

La mort de la gramàtica implica, és clar, la mort de la lògica. Ni Déu no pot contradir-se, deien els lògics medievals emparats encara en la necessarietat grega (amb Occam, Déu pot fer ja el que li roti, per dir-ho sense embuts).

I arribo, així, al donzell:

Primero la paz y luego la política, pero eso no va a impedir que el diálogo político empiece.

Després es queixa, el donzell, amb raó, de les insólitas interpretaciones que genera. Certament, com es pot interpretar res des del no-res? Insòlit, esclar. Del donzell, només podem entomar-ne els fets des de l'únic a priori que, efectivament, farà el que li roti, immers com el tenim en l'arbitrarietat factual des de la inconsistència mental.

El Déu i la gramàtica i la lògica i la mare que els va parir a tots plegats han mort, que visqui el Donzell.