Enhorabona

M'assabento a través del programa "La nit al dia" que enguany el Premi d'Honor se l'endú Josep Termes. Em sorprèn, però no em desagrada. Segueixo amb atenció l'entrevista que la Mònica Terribas li fa a -per a mi que sóc matinera- altes hores de la nit. Termes exposa les seves conegudes tesis sobre la catalanitat de les classes populars: menestrals, botiguers (la metàfora de la "botiga" li sembla molt apropiada per a parlar de Catalunya), pagesia... Termes fa referència a la influència apabullant de la historiografia marxista a casa nostra, la tesi més rellevant de la qual seria que el catalanisme pertany a la burgesia i serveix als seus interessos purament capitalistes. L'esquema de Marx, doncs, en estat purament esquemàtic (fa poc recomanava la lectura d'una obra de Marx; ho torno a fer: És un plaer intel.lectual que poc té a veure amb la pesantor reduccionista de tants i tants marxistes, sobretot del gremi dels historiadors).

Josep Termes ens fa cinc cèntims de la seva darrera obra -un "totxo", diu- que es publicarà aviat i que analitza les corrents marxistes catalanes que comencen a aflorar als primers anys de la dècada dels trenta del segle XX. Termes parla de la fonda catalanitat d'aquests moviments, molt més inqüestionable que la catalanitat de la potent classe obrera anarquista, la qual pel seu pal de paller ideològic antiestatista, mai va veure amb bons ulls les reivindicacions polítiques del catalanisme. Termes no esmenta noms, però jo no puc deixar de pensar en Nin i en Maurin. Em centro en ells dos perquè em semblen emblemàtics per a la tesi de Termes, la qual, des del meu desconeixement en comparació amb la seva erudió, considero pel cap baix esbiaixada. Em centro en Nin i Maurin perquè tots dos són mestres, és a dir tenen una formació i una vocació pedagògica, condició que comparteixen molts altres dirigents revolucionaris de l'època. No és casual i, sobretot, em sembla que no és aliè a aquest suposat catalanisme del que parla Termes. Com a mestres, Nin i Maurin (i tants altres) tenen, de manera més o menys conscient, voluntat de preservar el tresor del país al qual pertanyen: la seva llengua, la seva geografia, la seva història; sobretot, la llengua; amb la llengua ja està, certament i literalment, dit tot. Però també són revolucionaris de tendència marxista-leninista. Ideològicament, no en tenen res de catalanistes, ans al contrari: Sentimentalisme petit-burgés a superar. Crec que la defensa política de la identitat catalana no entrava en absolut en el programa d'aquests homes d' identitat catalana tan cultivada. La Generalitat formava part dels seus interessos perquè era poder, i ja se sap que el poder, cal prendre'l; era el primer Palau a assaltar. La descomposició horrible dels poders polítics catalans durant la guerra civil, que es consuma l'any 37 amb la pèrdua oficial del poder real que passa a mans del govern de la República Española, té molt a veure amb les ideologies revolucionàries de l'època i la seves diverses concepcions sobre què cal fer amb l'Estat. Cap d'elles, ni les marxistes ni les anarquistes, tenien en ment que, a Catalunya (o per a), calia bastir-ne un, d'Estat. L'Estat ja existia, i era l'espanyol. La Plaça de la República quedava més a prop, però no era pas la lluita final.

Evidentment, caldrà llegir el llibre de Termes, però.