L'ascensor


M'he passat part de la nit amb la imatge clavada d'un ascensor que intenta elevar-se, però que carranqueja i no s'alça més d'un pam. No, no. No parlaré de Freud. Tampoc no explicaré l'anècdota que em va passar l'altre dia per a fer-la servir de metàfora de Catalunya. Només explicaré l'anècdota, i prou. La meva cunyada, la meva neboda i jo mateixa ens vam quedar atrapades a l'ascensor del Museu d'Història de Catalunya (el Museu en si ja és una metàfora prou contundent). Què hi fèiem allà dins, ja no a l' ascensor sinó al Museu, és cosa nostra. En tot cas, l'ascensor bé que ho pretenia, se li notava la intenció, de transportar-nos de baix a dalt, però va fer figa pel camí. Després d'uns minuts un punt desagradables, un segurata forçut va obrir la porta mecànica (la porta mecànica s'hi resistia, s'hi resistia, però la natura -pura voluntat de poder- es va alçar amb la victòria), la va obrir, doncs, amb la força natural dels seus braços, quin bé de Déu. Tot seguit es va fer evident que les tres gràcies hauríem de grimpar si volíem sortir del forat; més d'un metre de distància, calculo, dels nostres peus al sòl de l'últim pis museístic. Dir que vam fer el cim en unes condicions certament poc dignes és dir la veritat; per tal que us en feu el càrrec: Jo anava embotida, tant sí com no havia assolit d'entaforar-me, dins d'una faldilla d'estiu de la temporada passada, d'aquelles tubulars i tirant a curteta; què m'havia portat, la temporada passada, a comprar-me una talla menys de la necessària, encara m'ho pregunto, i m'ho recrimino. Sort en vam tenir dels braços forçuts que van acabar amb diligència la feina de l'ascensor fracassat: Transportar-nos de baix a dalt, d'una en una, transportades finalment amb èxit. La meva cunyada prové de Cuenca pels quatre costats i està per la cosa de la independència de Catalunya. Ja ho he dit.

Però la metàfora, la va formular ell. L'Antoni Puigverd, ahir al programa Geometria Variable de Joan Tàpia. Li va costar, perquè el moderador Tàpia no el deixava acabar i llavors no s'entenia res, d'un ascensor social. Per tres vegades ho devia intentar, de colar la metàfora. Finalment, em sembla que la vaig entendre, però ja dic, durant la nit, rumia que rumiaràs.

Després us l'explico, la metàfora de l'ascensor, i, esclar, us parlo, per fi, d'en Montilla.