dimarts, d’agost 05, 2008
Faig un incís en la pertinaç sequera paraulística, tot arrossegant-me pel passadís tropical, d'iglú a iglú, a la recerca de l'ordinador, per recomanar, amb aquell optimisme, una novel.la policiaca
que m'està fent petar de riure, El sindicat de policies jueus. No en sabia res quan la vaig encarregar al "Círculo", i doncs, l'he encertada. Sarcasme en la tradició de la novel.la negra americana, galeria de secundaris de luxe i un cert barroquisme ornamental que se li perdona per l'originalitat, un punt estrafolària, en la troballa de comparacions i metàfores. Encara no me l'he cruspida del tot, però d' aquesta nit no passa, i ja m'atreveixo a recomanar-la. Un estiu calurós amb una bona de lladres i serenos resulta molt més suportable.
dijous, de juny 19, 2008
va etzibar Josep Benet a Saura poc abans de morir, en referència al Memorial Democràtic.
Ahir, Elvira Lindo a El país: Era curioso leer cómo gente de izquierdas negaba las dificultades de la clase trabajadora; recordaba el seguimiento ciego de ciertas consignas estalinistas. El optimismo obligatorio (la Catalunya optimista, puntejaven totes les dents de la Chacón als cartells nostrats). En mi opinión, el reconocimiento de una crisis no tiene por qué perjudicar al Gobierno, al contrario, es una manera de hacerse solidario con quien la sufre.
Interpreto en clau irònico-sarcàstica l'opinió, altrament massa optimista, de Lindo sobre què no perjudica el poder. El que més cou de tot plegat és el plus ètic que s'autoadjudica arreu la denominada esquerra, tot reconvertint l'ètica en cinisme. Anant a qüestions personals: Algú (Generalitat? Madrit?) ens deu, a la família, una quantitat considerable i que, a més, va creixent, en base a la Llei de Dependència; com que ningú mai ens havia degut res, ni a cap de nosaltres se'ns passava pel magí que ningú ens degués mai res, ens sentim en una posició estranya, que quasi ens porta a disculpar una cosa tan horrible com la del Cobrador del frac. Estem a l'aguait, doncs, esclar. Després de les eleccions, no he sentit la paraula dependència sortir de la boca del ZP. Usted, vende humo, li va dir Rajoy al respecte en un dels debats preelectorals, quan ZP (sobretot, la P) depenia, en bona part, de les il.lusions a l'entorn de l'esmentada dependència. Ja des d'una perspectiva de la cosa pública, si la Llei de Dependència acaba en fum haurà estat una de les aixecades de camisa més grans que s'hagin hagut de presenciar. Una ignomínia. Un capítol dens de la història universal de la infàmia. I que consti que jo no tinc gens clar que l'Estat hagi de fer-se càrrec universalment (!!!) de les despeses generades per persones depenents. Però hi ha la llei i hi ha, per tant, el frau de llei.
dilluns, de juny 16, 2008
Que consti que jo ja anava dient que estava en crisi des de molt abans que no se'n pogués dir crisi, de la crisi. La gent em deia que no, que una petita davallada de res no és una crisi, i que tot el que baixa, puja. Només la sàvia senectut de l'àvia de la R., amiga i companya del meu fill, m'ha anat confirmant sense mandangues la crisi; sempre que me l'he trobada al súper, hem coincidit plenament, apassionadament: Bufa, quina crisi! Tant és així, tanta és l'empatia, que la pobra dona em vol ajudar; des de fa mesos, molts mesos, massa mesos, que em vol ajudar, de moment, sense èxit. Resulta que ella compra a una carnisseria de Badalona, on es veu que els clients lliguen els gossos amb llonganisses perquè els preus són molt i molt raonables i la qualitat és excel.lent; a més, tres dies a la setmana, tenen obert al migdia, la qual cosa facilita les coses a la gent que treballa i no disposa de gaire temps per a comprar lluny de casa. Des de la primera vegada que me'n va parlar, em fa sempre una llista detalladíssima de la seva darrera compra a l'esmentada tenda: cinc entrecots, x euros; tall rodó, x euros; un pollastre a quartos, x euros; etcètera... No, d'etcètera res de res, que la llista és sempre completa, tot i que me l'acostuma a recitar amb intermitències, segons que anem topant en una o altra estanteria (trec una botella de Vichy, com si res, amb tota la tranquil.litat del món, i pam, veig el seu cap a l'altra banda; llavors, ella també em veu a mi i, esclar, m'informa del preu del darrer conill inclòs a la darrera llista); i així, va fent el fet a la caixa, a la sortida, al carrer, i ara sí, etcètera. Des que vam concidir en això de la crisi, que l'àvia de la R. intenta que la R. li passi la tarja de la tenda, amb plànol per arribar-hi inclòs, al meu G. per tal que ell, el G., me la faci a mans. Evidentment, la cadena es trenca no sé on, tot i que ho sospito, i, quan la pobra dona em torna a trobar, mai li puc dir que ja!, ja he anat a comprar a la carnisseria ganga! Perquè hi aniré, tan bon punt en tingui l'adreça, ho ben juro, encara que només sigui per poder-li dir, a l' àvia, que ja hi he anat, hi aniré; li faré un parell de petons i li diré que sí, que és magnífic, un regal dels déus vaja, que en plena crisi es pugui comprar qualitat d'entrecots i conill a bon preu. Per fi, l'àvia de la R. deixarà de mirar-me entristida quan em vegi al súper i s'interessi per la meva carn i això. Per cert, avui me l'he trobada darrera l' estanteria de la pasta i dels arrossos, i li ha semblat estrany, molt estrany, que jo encara no sabés que, fa uns dies, li va donar l'adreça de la carnisseria al meu marit - Ah, esplèndit doncs... Però, és que és molt despistat també...-; oh!, però, ella bé que va veure com es guardava el paperet plegadet dins de la cartera... - Ah, esplèndit, esplèndit-. I, com no podia ser altrament, aquest detall, crucial per a sortir del laberint on ens trobem, ens ha omplert, a ambdues, d'il.lusió. Aaara, ara sí. I tant que sí. Aquest vespre, quan arribi el meu marit, el regiraré i, si cal, el giraré del dret i del revés, fins a trobar el paper de l'àvia de la R. No és que tingui una fal.lera per anar a comprar carn a Badalona, no és que cregui que em solucionarà gran cosa, però, redéu, vull que s'acabi d'una vegada aquesta crisi, en concret. Almenys. Vull veure la cara de l'àvia resplendir de nou davant meu.
divendres, de maig 16, 2008
Amb una invitació que pertany a un col.lectiu (jo complia ordres), m'endinso, sola i intrèpida, a les entranyes del Palau de la Generalitat. Convocada per un dels múltiples departaments governamentals que vetllen pel nostre benestar i, àdhuc, per la nostra felicitat, s'hi porta a terme una conferència d'una sociòloga de gènere italiana (o quelcom semblant), la qual llegeix evidències, llança consignes ideològiques i lloa Espanya en detriment d' Itàlia. Es veu que, en qüestions de gènere, Espanya és la punta de llança d'Europa, mentre que Itàlia és a la cua (punta de llança i cua són metàfores. ambdues, per afilar-ne la punta, i acabar amb la cua entre cames; metàfores ambdues, a la vegada, que... etcètera). No hi podia faltar l' al.lusió a l'espanyola embarassada passant revista a la tropa. I, doncs, no hi falta. La fòrmula, qui detenta la violència legítima i neccessària que correspon a tot Estat, per referir-se a l'exèrcit de la dona embarassada, em commou.
De la presentació de la conferenciant se n'ocupa una alt càrrec (una alta càrrega, potser...) d'un dels múltiples departaments que detenten la viol`... No. Ara m'he embolicat. Bé, ja s'entén. Entre un reguitzell de tòpics farcits d'ideologia de gènere, deixa anar un exemple, si voleu trivial, però precisament per se-ho, de trivial, molt més important que no sembla; perquè cal recuperar el gust per la trivialitat, el gust pel joc, pel jugar per jugar (literal, més o menys; i lògic, tot s'ha de dir, perquè ja és sabut que cerquen la nostra felicitat). L'exemple: La Generalitat repartirà, per places i mercats, fires i envelats, de tots els pobles i ciutats... un joc de cartes, marca de la casa. Què hem de jugar al mus, ara? No. He dit marca de la casa, i a Catalunya juguem a les famílies. Recordeu el famós joc de cartes de les famílies de races diverses, que, per cert, tant l'hi agradava, al meu fill, quan tenia quatre anys? Doncs això mateix, però amb el patró de famílies diverses que genera, sortosament, la nostra societat oberta, justa i democràtica. I plural. No sé si hi inclouen ja -o cal esperar una mica- les famílies polígames. Friso per aconseguir un dels esmentats jocs, els quals, ben segur, que són cridats a passar a la història. Dintre d'algun segle, al Mercat de Sant Antoni, és a dir, Catalunya tota llavors, es vendran a preu d'or. Així jugaven aquells qui eren els nostres avis, extingits per no saber ben bé, amb tant de guirigall familiar, qui havien de ser els seus néts.
Per acabar, un piscolabis. Força bo, tot s'ha de dir; també s'ha de dir que jo m'ho menjo tot, si em deixen. I s'ha de dir que, al meu costat, hi havia dos models familiars (un de monoparental amb nena adoptada i un altre de mare-pare-tres fills) que aprofitaven l'avinentesa per arribar a casa ja sopats. Sobretot els nens, que sopin... Així que vam jugar, amb aquella alegria, a veure qui endrapa més pinxos de truita de patates. Jo vaig perdre, evidentment. Hi reconec, però, una bona manera de contribuir a la necessària, im-pres-cin-di-ble, conciliació de la vida laboral, social i familiar, sense perdre de vista el gaudi, trivial però important, de jugar en família a les famílies.
dijous, de desembre 06, 2007
Comento algunes cosetes tretes del llarg seguiment que feia El país d'ahir de l'informe PISA. Tal com ho anava llegint, ho anava pensant, i ara ho vaig transcrivint i escrivint:
-Y aunque es cierto que los informes PISA aseguran que el contexto socioeconómico del alumno es lo que más condiciona sus resultados, también se ha demostrado que los mejores sistemas educativos consiguen atenuar esos factores y elevar la media, como Taiwan.
No conec Taiwan. Conec Barcelona: els instituts de batxillerat extingits amb la LOGSE permetien que força alumnes de contextos desfavorables arribessin amb èxit a la Universitat. Els IES actuals, no, perquè, precisament, el context desfavorable garanteix uns centres purament assistencials (i encara gràcies).
- En España, con un 35% de alumnos inscrito en centros privados (la media de la OCDE es del 16%), sus alumnos han obtenido en ciencias, de media, 38 puntos más que los de la pública. Los expertos han señalado que esto se debe exclusivamente a las características socioeconómicas de las familias.
Serveix el mateix comentari d'abans, amb algun renec afegit. En tot cas, la meva experiència com a correctora a les proves de selectivitat, m'indica: quan hi havia instituts de batxillerat, ben poques escoles privades assolien l'alt nivell dels instituts públics (inclosos els de barriades socioeconòmicament desfavorables), on hi solia haver els millors professors; professors que havien aconseguit de ser-ho gràcies a unes oposicions (també vaig fer de membre de tribunal d'oposició) força netes i on s'avaluaven els coneixements de l'especialitat que després s'havia d'impartir i per a la qual s'havien convocat les oposicions.
-"Lenta pero consistentemente el horario y el calendario escolar se acortan", diu un sociòleg.
Fals. En la meva època d'estudiant i de professora jove, els cursos s'acabaven el maig i no començaven fins l'octubre ben entrat.
-El nivel excelente de ciencias está vacío. El sistema educativo español es de los más justos del mundo, lo que quiere decir que las diferencias de resultados entre los mejores y los peores alumnos no son muy altas. El problema es que apenas tierne alumnos en el nivel más alto.
Curiosa concepció de "justícia", que impregna tot l'embolcall ideològic logsià. Una anècdota: una de les vegades que vaig corregir proves de selectivitat, vaig haver de posar, a tots els alumnes d'una escola de monges, la mateixa nota, un 5 pelat. La professora de filosofia, els havia fet aprendre uns esquemes, un per a cada autor, i els alumnes repetien, fil per randa, allò après. Vaig pensar que, ben segur, havien acabat el programa, i l'havien acabat ben bé dues vegades, com a mínim. Llavors, no podia imaginar que la fòrmula de les mongetes es convertiria en llei.
dissabte, de desembre 01, 2007
Repasso titulars d'edicions digitals. La Contra de La Vang:
Yuri Felshtinsky, historiador
"El sucesor de Putin será peor que Putin"
Amb el cafè amb llet als llavis, penso, goita, un optimista... M'acabo el brebatge per a fer coixí a l'estòmac; llegeixo, tot seguuit, l'entrevista. Transcric:
¡Me describe usted un Estado criminal! (L'Amela, tot baixant de la figuera)
Imagine que una corporación privada ha tomado el poder en Rusia. Y que esta corporación se llama FSB (els serveis secrets hereus del mític KGB). Y que su director general es Putin, pero con una junta directiva de cuyos miembros sabemos muy, muy poquito...
¿Cómo es la gente del FSB?
Son agentes herederos del KGB, un cuerpo nacido en 1918 al servicio de la revolución contra la democracia, para eliminar a todo opositor mediante cualquier método y sin escrúpulos, para matar dentro y fuera de Rusia. ¡Por eso el sucesor de Putin será peor que Putin!
¿En qué se basa para creer esto?
Putin accedió al poder sostenido por el FSB..., pero aupado por los oligarcas surgidos durante la Rusia de Yeltsin. Así, Putin se debía a ambas lealtades, a ese equilibrio. En cambio, su sucesor ya sólo se deberá a las normas internas del FSB (...) Porque Putin, durante estos años de mandato, ha consolidado el poder absoluto del FSB.
¿Es como si en los años 20 Al Capone hubiese tomado el gobierno norteamericano?
No: ¡se trata de los servicios secretos! Es el único caso conocido de que tomen el poder político. Ven a todo el mundo como enemigo.
He recordat les pàgines que Arendt dedica (Los orígenes...) a analitzar el secret, El poder auténtico empieza donde empieza el secreto, en el seu estudi sobre el totalitarisme, on l'espai de les lleis positives queda ocupat pel terror total, imposat pels serveis secrets, precisament. En considerar, Arendt, els camps de concentració totalitaris com a camps d'experimentació del projecte del mal radical, Verdaderos laboratorios de experimento de dominación total, Arendt parla, també, de la institució més significativament secreta del totalitarisme. La policia secreta totalitària s'erigeix en elit, precisament, per salvaguardar, a la manera de les societats secretes clàssiques, el secret millor guardat del règim. La població "coneix", esclar, en general; però, coneix, sobretot, que es tracta d'un secret, la qual cosa provoca que la informació, en no poder-se comunicar, vagi perdent realitat, i es vagi esfumant com un malson.
La policia secreta totalitària queda constituïda com a nucli fort del poder, poder que, a diferència de les altres formes històriques conegudes, substitueix la figura clàssica del "sospitós" per l'ampliació vertiginosa de l'"enemic objectiu"; entre d'altres qüestions, això provocarà la coneguda intercanviabilitat, almenys a la llarga, entre víctimes i botxins. En un sistema totalitario, todo ser humano es sospechoso simplemente por su capacidad de pensar. També, se'n deriva, de tot plegat, una distinció entre el clàssic "delicte" i l'anticipació, també vertiginosa, totalitària a "delictes possibles". Exemple de delictes possibles, les famoses purges estalinianes.
L'Hannah Arendt ens adverteix, sempre tan precavida ella, sobre l'abast i el perill del poder del secret avui en dia, és a dir, ens porta al moll de l'os on es decidirà el futur democràtic o totalitari de les nostres societats: les masses i els seus obscurs, secrets, desitjos. Diu:
Aunque conocemos la forma de operar y la función específica de la Policia secreta totalitaria, no sabemos cuán bien y hasta qué grado corresponde el "secreto" de esta sociedad secreta a los deseos y a las complicidades secretas de las masas de nuestro tiempo.
dilluns, de novembre 26, 2007
Tot llegint "La democracia en América", trobo, entre moltes altres, la següent perla; de fet, els llibres considerats clàssics, ho són, també i potser sobretot, pels pous d'intel.ligència, que s'hi troben, com de passada (no és de passada, en aquest cas, en el llibre de Tocqueviile, però sí que ho serà en aquest post)
Del poder judicial en los Estados Unidos y de su acción sobre la sociedad política
No sé si necesito decir que en un pueblo libre, como el americano, todos los ciudadanos tienen derecho a acusar a los funcionarios públicos ante los jueces ordinarios, y que todos los jueces tienen derecho a condenar a los funcionarios públicos; de tal forma resulta natural la cosa. [...]
En el año VIII de la república francesa, apareció una constitución cuyo artículo 75 estaba así concebido: "Los agentes del gobierno, igual que los ministros, no pueden ser perseguidos, por hechos relativos a sus funciones, más que en virtud de una decisión del Consejo de Estado; en este caso, el proceso tiene lugar ante los tribunales ordinarios."
La constitución del año VIII pasó, pero no ese artículo, que permanece vigente, y al que se oponen, todos los días, las justas reclamaciones de los ciudadanos [...]
Ocurría con frecuencia, en la antigua monarquía, que el parlamento decretaba la detención del funcionario público que se hacía culpable de un delito. A veces, por intervención de la autoridad real, se hacía anular el procedimiento. El despostismo se mostraba entonces al descubierto, y, al obedecer, no había sometimiento más que a la fuerza.
Hemos retrocedido muchos, pues, del punto a que habían llegado nuestros padres; porque dejamos hacer, so capa de justicia, y dejamos consagrar, en nombre de la ley, lo que sólo la violencia les imponía a ellos.
En llegir el paràgraf final, recordo un duríssim sarcasme de Céline, al "Viaje al fin de la noche":
Conque al servicio de la Compañía Pordurière del pequeño Togo trabajaban, al mismo tiempo que yo, ya lo he dicho, en sus cobertizos y plantaciones, gran número de negros y de pobres blancos de mi estilo. Los indígenás, por su parte, no funcionan sino a estacazos, conservan esa dignidad, mientras que los blancos, perfeccionados por la instrucción pública, andan solos.
Llegint les explicacions de Tocqueville sobre el fort (i, a la vegada, limitat. Diria que tot el llibre vol posar de relleu el funcionament equilibrat de la democràcia americana, en funció dels límits posats a i entre les estructures de poder, límits que conjuren el despostisme; qüestió, per altra banda, que tant influirà en les reflexions polítiques d'Hannah Arendt), el fort, doncs, poder polític del poder judicial americà, recordo, també, tantes i tan bones pel.lícules americanes amb temàtica judicial. Ahir, per cert, vaig veure'n una, de denúncia, sobre un bufet monstruós d'advocats, que aprofito per recomanar: Michael Clayton.
dijous, de novembre 22, 2007
Torno de la ciutat en cotxe, tot escoltant la ràdio. Escolto poc la ràdio; només quan vaig en cotxe, de fet. M'agrada un programa (només un) de la Ser, perquè m'agrada la veu del conductor, del qual sé que es diu Manel, perquè els col.laboradors habituals (Puigverd, Àlvaro, Pérez Oliva...) així l'anomenen. El programa es un resum de notícies comentades. Ahir, en Manel (no en sé el cognom) entrevistava l'Artur Mas. Dret a decidir. En Manel, esclar, burxava: com? què? quan?
-Què? Tot allò que uneixi els catalans, de moment (aquest, de moment és crucial). Res (la independència, per exemple) que pugui, per ara (!), enfrontar-los. És a dir: encara sumem; l'educació dels catalans és sota mínims, però encara sumem. Mas posa exemples, posa el dit a les llagues. Decidir sobre tot allò que és un desastre: infraestructures, impostos, educació (faig un bot que, tenint en compte que sóc a l'autopista, podria haver estat mortal). Caldria, davant del desastre educatiu que acaba de saltar a la palestra... què dic, caldria? S'imposa, el dret a decidir!!! Es veu, la lògica, oi? Es van presentant, sectorialment, les diferents tortures a què la ciutadania és sotmesa, i es proposa com a solució brillant, eficaç, contrastada, ràpida, lluent, formosa, graciosa... la necessitat, llavors, el dret a DECIDIR. Així passem al
-Com? Té la barra, en Mas té la immensa barra (i no faig ironia, ara), d'extrendre's en el tema educatiu. Davant del desastre, cal poder decidir i confeccionar una Llei d'Educació Catalana. És evident, oi? Per què la culpa la té Madrid, oi? Per què el desastre rau en la Llei Orgànica de Madrid, oi? I una merd. I una merda, Mas. La Llei de Madrid, la LOGSE, es va fer als despatxos de l'administració i de les universitats nostrats. Des d'aquí es va vendre, el producte, el monstre, amb usos propagandístics de tall totalitari, amb cinisme del Gran Timonell Pujol inclós (el vaig veure en una entrevista a altes hores de la nit, fotent-se'n clarament de les noves idees pedagògiques, en plena venda del producte, del monstre; que no surti, ara, dient que es va equivocar; si algú sabia quin pa s'hi donava, era ell, l'exalumne de l'escola alemanya, allà on el Petit Timonell Montilla porta, ara, els fills). Però, llavors érem capdavanters, peoners, de la Revolució Pedagògica que havia de salvar les obsoletes i tardofranquistes escoles d'Espanya; Catalunya era gran i érem els millors, i encara podíem regenerar Espanya sencera. Sortosament per a ells, a molts llocs d'Espny, sencera, no ens van prendre gaire en serio. Va ser aquí, a Catalunya, on vam implantar el monstre a la manera taliban, talment els talibans van redecorar la muntanya budista, a base de dinamita. Com? Com, Mas? Bé, doncs, aquí xocarem amb la Constitució i amb una Llei Orgànica (la LOGSE, és digui com es digui, ara) espanyola (!). I com xocarem, Mas? No contesta.
De tot plegat es dedueix que hem d'anar xocant, d'ací i d'allà, com adolescents als autos de xoc, en ple botellón de fireta. És a dir una mort lenta, a base de morats i contusions constants, i alguna trencadissa. Francament, prefereixo la coherència d'Ibarretxe. El seu pla, -llegiu-lo, fins i tot és agradable de llegir i divertit de comparar amb l'Estatut- és un model de concisió i de concreció, un model literari i jurídic: l'Estat lliure associat. I, així, ara, entrem en el
-Quan? Bé, en tractar-se d'un dret a anar decidint, doncs, en bona lògica, anirem fent. Anirem fent la punyeta, i la puta i la ramoneta, també.
dimecres, de novembre 21, 2007
Conservo, amb precisió i agraïment, el record de moments privilegiats on algú m'ha ajudat a comprendre el món, almenys en algun dels seus infinits aspectes. Tot just començava a obrir ulls i orelles a les qüestions polítiques dins d'una família polititzada i antifranquista (en temps del tardofranquisme), quan el meu germà gran em va convidar al teatre. M'hi esforço, però no puc recordar quin teatre exactament; el veig per dins, sé que no estàvem a platea; sé que, un cop acabada la funció, vam pujar uns pocs esglaons en un passadís estret i mal il.luminat, per després baixar les escales que conduïen a la sortida del teatre. Quasi puc atrapar alguna sensació: passes amortides per una alfombra, butaques avellutades... Però, recordo amb tota precisió que, allí mateix, encara dins del teatre, em van assaltar, per primera vegada, els perills de la democràcia, mite intocable, fins llavors. Llavors, quan la companyia de Fernando Fernán Gómez va venir a Barcelona amb El enemigo del pueblo. I així, anys més tard, Plató no em va sorprendre del tot amb les seves objeccions.
diumenge, de novembre 18, 2007
Estem tots constipats, fredolics, estossegadors, fatigats, piocs. Jo vaig repetint, aquests dies de fred viu, cel serè, llum... luminosa, brillant, acerada, aquests dies em fan feliç tot just encetats. El marit (constipat, etcèra...) marxa pitant, sense temps per a contemplar la felicitat, a primera hora del matí a ca la seva mare; hi serà de sol a sol, de 9 a 9; la noieta immigrant té festa tot el dia, i el senyor Alzheimer menysprea olímpicament temps i espai: cinc minuts de solitud són suficients per trobar, per fi, l'anhelada sortida del laberint, obrir la porta i fotre el camp. Al migdia, una hora abans de dinar, hi farem cap en G. i jo. Vaig guardant les viandes, que me'n porto de casa per a preparar a ca la sogra, en pots de plàstic i en bosses. Una hora abans de marxar de casa per tal d'arribar una hora abans de dinar a ca la sogra, per tal de tenir temps de preparar-hi el dinar, en G. recorda que necessita amb caràcter d'urgència passar pel Mercat de Sant Antoni. NO. Carallot, què no ho veus, que no en tenim, de temps... Qui ho diu, que no? Qui gosa ser tan pessimista? Nosaltres, en tenim, encara, de temps; és més, en tenim sortosament; per donar i per vendre, en tenim. I, al capdavall, només seran deu minuts, i es veu que jo puc aparcar el cotxe en una cantonada i esperar-lo, a ell, mentre ell, d'un salt... El meu fill no em convenç, mai, però venç sovint. Jo li recito: Venceréis, pero no convenceréis, porque tenéis la fuerza, pero os falta la RAZÓN. Vaig recitant, de camí cap al Mercat de Sant Antoni. Arribem a ca la sogra vint minuts tard. Tot un drama perquè, com ja he dit, el temps se li ha esfumat, tota la vida queixant-se del temps que fuig... I ara s'ha quedat sense temps, només l'ara compta, l'instant del Què menjarem, avui? Trobro el marit, a banda de constipat i tot això, nerviós. A ell, el temps encara no se li ha desfet i, aristotèlicament, el relaciona amb el número: Vint-i-tres. Vint-i-tres vegades ha dit ja: Pastís de carn. Una darrera de l'altra, després de l'u ve el dos i, després, el tres. Me'n faig una idea, de seguida:
-Què menjarem, avui?
- Pastís de carn.
(... dècimes de segon)
- I així? Avui...
-Pastís de carn.
No és pas que el el pobre home no disposi de més recursos, no sàpiga donar explicacions més acurades i, suposadament, tranquil.litzadores, és que ja ho ha fet a bastament. I no pot més. Me'l trobo rendit a una dialèctica purament mecànica, dins de la qual, la meva sogra, sembla sentir-s'hi com a peix a l'aigua: pregunta-respota, pregunta-respota, pregunta-resposta. Hooop! Fent maneres d'il.lusionista, destapo el paquet i apareix davant del meu públic entusiasta... Exacte, el pastís de carn en persona, a punt per anar de pet al forn, cas que el forn estigui ja precalentat... a veure... Nooo. No ho està, perquè l'encarregat d'encendre'l era aquell que prou feina tenia en anar responent sense plorar, pastís de carn, com per, a més, atinar que, efectivament, menjaríem pastís de carn i fora millor de tenir, a tal efecte (és a dir, menjar pastís de carn, i no només dir que en menjaríem), el forn preparat.
He de dir, que jo, només de sentir-ne el nom, del pastís de carn, m'entren basques. No m'agrada gaire la carn, i doncs, prefereixo menjar-me-la ganivet serrat i forquilla en mà, no si m'enteneu, menjar-me-la lluitant, a brazo partido. Meravellosa, dolça i malaguanyada paraula, pastís, que evoca tota mena de llaminadures infantils, fins i tot, cinematogràfiques, de l'època muda, on era costum de llançar enormes pastissos de nata blanquíssima a la cara de l'antagonista. I el cine del diumenge a la tarda, als Lluïsos, era ple de canalla rient, riu que riuràs, amb les escenes de destrossa de pastissos. Recordo, vívament, que no em feien, aquestes escenes, la més mínima gràcia. Una cosa tan bonica i delicada com un pastís de nata, i tan enganxifosa. Aquest inici de trauma infantil, de soledat enmig de la multitud, d'estranyesa, potser explicaria el perquè, si no m'agrada el pastís de carn, m'entesto a fer-ne, ni que sigui alguna vegada, com per exemple, ara mateix a ca la sogra. Ah, sí? I doncs, per què? Oi? Ni idea, però segur que un bon psicoanalista ens treuria de seguida d'aquest abisme d' incomprensió, insondable.
La meva sogra es refà menjant i, en acabar, cau en uns minuts terribles de lucidesa aparent. Entre l'abans i el després del pastís de carn, ha passat d'una pregunta de simple intendència a qüestions de caire metafísic, des d'on arriba a dubtar del sentit de la seva pròpia existència. Això, això que em passa, no té cap sentit. Intentem, inútilment, de consolar-la. I som a punt de pujar a la nòria: sí, que en té-no en té-sí, que en té- no. No. D'acord, però s'ha menjat amb un gust tan infantil, amb un goig tan intens als ulls, el pastís de carn... Se l'ha menjat talment fos un pastís de nata.
dimecres, de novembre 14, 2007
dissabte, de novembre 10, 2007
Qué bueno que viniste
Qué triste era aquella España que estaba tan subordinada a los mandatos de Washington, pero qué bueno es ver ahora una España feliz, libre e independiente. (Hugo Chávez. Madrid, novembre de 2004)
Tirano Banderas caminó taciturno. Los compadres, callados com en un entierro, formaban la escolta detrás. Se detuvo en la sombre del convento, bajo la alerta del guaita, que en el campanario sin campanas clavaba la luna con la bayoneta. Tirano Banderas estúvose mirando el cielo de estrellas: Amaba la noche y los astros: El arcano de bellos enigmas recogía el dolor de su alma tétrica: Sabía numerar el tiempo por las constelaciones: Con la matemática luminosa de las estrellas se maravillaba: La eternidad de las leyes siderales abría una coma religiosa en su estoica crueldad indiana. Atravesó la puerta del convento bajo el grito nocturno del guaita en la torre, y el retén, abriendo filas, presentó armas. Tirano Banderas, receloso, al pasar, escudriñaba el rostro oscuro de los soldados.
Què tristes aquelles amèriques tiranitzades que inspiraven el geni de Valle-Inclán. Com és sabut, tot i que no se sap per què, la felicitat, la llibertat i la independència no són mai font de genialitats artístiques. Chávez no serveix ni per a una mala novel.la, però la Rèpública Bolivariana de Venezuela és feliç, lliure i independent. Espanya s'apressa a seguir el seu exemple.
Publicado por lola los dimarts, novembre 23, 2004
dissabte, de novembre 03, 2007
No te preocupes, está todo controlado (ZP).
Repetiu amb mi (si us plau, tot creuant els dits): No vull sa-ber-ne-res, d'autors intel.lectuals. Res de res. Mai més.
Temps era temps, en temps de dictadors, uns compatriotes molt patriotes van anar, d'amagat (llavors es deia, clandestinament), a veure un rei veí, el qual es veu que disposava de poc temps i els va tallar abans d'hora i en sec:
-Molt bé, on voleu que desembarquem les armes.
Els compatriotes tan patriotes, esverats:
-Aaarmes? Si nosaltres el que volem és fer una revista...
Nota (des) aclariment: No hi ha la més mínima possibilitat de contrastar l'anècdota, però jo me la crec. I fins aquí arribo...
Tot llegint, sobretot, blogs, hom arriba a la conclusió que la independència nostrada és a tocar. No cal, doncs, que ens preocupem pels afers de polítiques, al capdavall, estrangeres, sempre patèticament desèrtiques, així com, sortosament, llunyanes. A nosaltres sols, ningú ens voldrà cap mal. I farem totes les revistes que tinguem ganes de fer. Un país de revista. I quan els compatriotes m'aturin, diré, en perfecta dicció i accent homologat, sense cap ombra de dubte: Setze jutges mengen fetge d'un penjat.
No fa gaire ha mort una amiga de sortides nocturnes adolescents. Tenia un cap petit (que deia la meva àvia, i ho deia del seu marit! Això és perquè té un cap molt petit), però era generosa, divertida, vital; s'ho fumava tot... Els seus pares eren aragonesos i ella era una immigrant de segona generació no integrada a la llengua pròpia del país on vivia i treballava. Doncs bé, ara la veig arreu. Parlava així, reia així, era així; així com la Isabel Teruel, com si fossin bessones. És increïble, la semblança. Tanmateix, la meva amiga no hauria acceptat mai de ser portaveu de res. Tenia poc cap només a les nits de gresca adolescent. Va fer de mare, ben aviat, en morir la seva, dels seus germans petits. Una bona mare. I, després, una mare excel.lent de dos fills preciosos. Llavors érem veïnes, i recordo d'haver-la acomiadat des del balcó, quan se n'anava a la Residència a parir per primera vegada, amb aquell riure tan seu, aquella gesticulació, aquell aparent cap petit. Quines coses...
diumenge, d’octubre 28, 2007
dimarts, d’octubre 23, 2007
Per entrebancs tècnics, no he pogut deixar el comentari següent a can Ramon, Fum i estalzí. Retallo i enganxo, doncs, i en faig un post. La qüestió, plantejada arran d'un article de Jordi Barbeta a La Vanguardia (Tarradellas regresó para asentar la monarquía. Un informe secreto revela lo que contó Tarradellas a un emisario de Suárez. Documentos secretos de un equipo asesor de la presidencia del Gobierno revelan que Suárez estaba dispuesto a ceder más autogobierno a Catalunya), em sembla prou important, ara que toca d'anar reescrivint passats, com per a plantejar-se-la.
No em sembla una pràctica de bon pèriodisme això que fa el Barbeta. Comenta el que, quasi amb tota segueratat, és un informe d'intel.ligència (d'aquells que tot president troba damunt la taula cada matí; n'hi ha de més o menys importants, i aquest ho és molt, quedi clar, no el minimitzo), els quals tenen com a objectiu, precisament, de desplegar totes les possibiliats, totes les hipòtesis plausibles, per tal que, com ha de ser, siguin els polítics els que prenguin les decisions. A més, en el cas que ens ocupa, plou sobre mullat, perquè el context històric també era molt obert, encara s'havia d'acabar de calibrar la força real de les diferents opcions polítiques en joc (curiosament, per exemple, l'informe esmenta una possible deriva d'inspiració cenetista, la qual, vista en perspectiva -i jo era llavors a la Cnt- és poca cosa més que una hipòtesi al.lucinatòria, fruit de les circumstàncies).
Del que sí que, per circumstàncies personals, puc donar fe és de la duresa dels primers contactes Tarradellas-Suárez; la primera entrevista va acabar en desacord absolut, amb un Tarradellas fent les malestes per tornar a França. Se li negava, al President,de la Generalitat, la Generalitat (per la cosa de la legitimació republicana, és clar). Tarradellas va fer sortir l'espantall del milió de persones al carrer i Suárez va contestar amb "chulería", és a dir, pur problema d'ordre públic al capdavall.
En fi, insisteixo, no em em sembla un bon treball periodístic. Que s'hagués pogut aconseguir més? Potser sí (alguna mena de règim econòmic especial, recaptació d'impostos per exemple...); però també menys. No deixa de ser especulació, però sempre dintre d'uns paràmetres força estrets, que no posessin en perill la sagrada unitat de l'Estat, la qual cosa porta a creure que, fet i fotut, a hores d'ara estaríem igual, igual d'emprenyats i igual de satisfets. Bé, d'acord, potser una mica menys emprenyats i, potser, menys satisfets.
Una cita del text de Barbeta per acabar:
La Vanguardia ha tenido acceso a los documentos confidenciales que sirvieron de base para la única decisión política que conectó la legitimidad republicana con el nuevo régimen de monarquía parlamentaria. Del informe se desprende que el gobierno central decidió restituir la Generalitat y aceptar un presidente republicano ante la presión popular, precisamente para asentar la monarquía.
Home, sí, el govern central treballava per a consolidar la monarquía. Certament.
dissabte, d’octubre 20, 2007
Així explica Montaigne la seva fonda amistat amb La Boétie. La fòrmula posa de manifest tant la distància com la proximitat, i ens aboca, així, a la qüestió més difícil de calibrar i de sostenir en les relacions humanes. L'honestedat i el risc de mirar-se en un mirall que no reflecteix la pròpia imatge i, tanmateix, l'esguarda i l'entoma. És lent i estrany el camí, però en tot nen hi ha una epifania de l'autoconsciència, un moment probablement precís de lucidesa, es recordi o no, on jo sóc jo i ells són ells per primera vegada. Freud explica (no sé on, no pas en la seva succinta Autobiografia; ho he comprovat) que, essent molt petit, un dia va veure des de la finestra com s'allunyaven de casa els seus familiars, i davant la soledat, davant del terror de la soledat, va gaudir, per primer cop, del poder tranquil.litzador de saber-se ell mateix, diferent i independent de tota altra cosa. Tinc un amic el qual, sense haver llegit Freud, explica el seu record quasi amb les mateixes paraules. En el meu cas, de sempre que em remeto a un primer record infantil de mi mateixa, fet d' imatges borroses i paraules precises: Sóc al llit, dreta damunt del llit, m'acabo de despertar i intento vestir-me; em dic: Ja tinc tres anys, ja puc vestir-me sola. Molts artistes expliquen, també, la revelació súbita i irrevocable de la seva vocació; així, Rodin, el qual no havia destacat en res, no s'havia apassionat per res, fins que es va matricular a una escola d'arts i oficis, on des del primer dia les seves mans van topar amb el fang, i s'hi van, com qui diu, fondre. Aquest cap de setmana, he vist una pel.lícula documental immensa, que recomano vívament, Esto es ritmo, on un afamat ballarí i coreògraf anglès parla de la tristesa de la seva infància sense mare, de l'abandó als disset anys de la casa paterna, on sempre s' havia sentit estrany, del seu trasllat del camp a la ciutat, Londres, i del seu pelegrinatge per una existència insatisfactòria, sense objecte, blana i banal, fins que, en una tarda de cine per a passar l'estona, descobreix el ballet de la mà de la gran Fontaine i el gran Nureyev; l'endemà mateix es va matricular a una escola de ball.
La mente es una especie de teatro en el que distintas percepciones se presentan en forma sucesiva; pasan, vuelven a pasar, se desvanecen y mezclan en una variedad infinita de posturas y situaciones. No existe en ella, con propiedad, ni simplicidad en un tiempo, ni identidad a lo largo de momentos diferentes, sea cual sea la inclinación natural que nos lleve a imaginar esa simplicidad e identidad. La comparación del teatro no debe confundirnos: son solamente las percepciones las que constituyen la mente, de modo que no tenemos ni la noción más remota del lugar en que se representan esas escenas, ni tampoco de los materiales que las componen. (David Hume)
I, malgrat tot, anem fent que jo sóc jo i ell és ell. I perquè ell és ell i jo sóc jo, em plau de retre-li homenatge. Qui sap? Potser quan totes les percepcions s'hagin anat desprenent de la memòria, com les fulles caduques ara, a la tardor, i ja ningú pugui dir d'ell que és ell... Potser, llavors, aquest ésser simple i idèntic que no compareix mai es reveli per fi, i el reculli i l'aculli. I el resguardi.
dijous, d’octubre 11, 2007
Darrerament, veig joans sales per tot arreu; com aquell -ho explica Pla no sé on- que, arribat a La Garrotxa, se'n feia un fart, de veure vayredes. En Quim Monzó l'incloïa en la llista dels que es plantejava anomenar en el seu plantejament de discurs. l'Enric Vila el reivindica com a escriptor catalanoparlant a Catalunya a la seva duríssima i dualista entrada de blog, El problema castellà.
Anem a pams. Després de la lectura (virtualment coral) de la novel.la de Sales, vull fer esment del personatge, pare de la Trini. Quan, a la segona part, la filla parla del seu pare, de seguida me'l fa estimar. A la tercera part, agraeixo a Sales l'homenatge (a mi m'ho sembla) a Joan Peiró, en manllevar-li la seva bella mort per al personatge esmentat. Efectivament, Peiró va caure a mans dels franquistes, els quals van oferir-li (diuen que un cotxe amb xofer l'esperava a la porta) d'endegar el sindicat vertical. Això o l'afusselament. Va morir afussellat. L'anarco-sindicalisme té els seus homes de bé i els seus màrtirs. Fins i tot, Pío Moa l'hi reconeix grandesa, a Peiró.
Però, allò que m'interessa encetar ara és el "problema castellà" com a contrapartida al "problema catalán". Vila es pregunta, de passada i com a exemple, com és que cap historiador ha tractat el vessant ètnic de la Guerra Civil. Cap historiador nostrat, en tot cas, perquè, precisament, Moa no para de fer-ho. Per a Vila, l'imaginari (fals) de la transició ha nodrit uns quants tòpics que convé d'anar bandejant. Textualment:
- és català tothom que viu i treballa a Catalunya
- la immigració massiva va ser una sort per al país
- el bilingüisme és una riquesa
- aquí, es parla el castellà des dels temps de Marieta la cistellera
Em quedo, de moment, en el negatiu primer: No s'és pas català pel fet de viure i treballar a Catalunya. Els castellanoparlants (Vila porta a col.lació el cas Peri Rossi) no són catalans. Si ho fossin, se'n sentirien; en sentir-se catalans, deixarien de sentir-se castellans i, per tant, deixarien de ser castellanoparlants. El model és la periodista nascuda a l' Argentina, Patricia Gabancho; ella mateixa s'hi acaba de posar, de modèlica (una mica repel.lent, però, en fi..., modèlica), ha fet saber, en perfecte català, que porta a Catalunya els mateixos anys que la Cristina Peri. Els castellanoparlants a Catalunya, els desgraciats, acaben perdent tota identitat, reduïts a pura carnassa contra nosaltres. Històricament, la carnassa s'exemplifica en llerrouxistes i faistes. La Torrassa i el famós cartell fronterer d' Aquí se acaba Cataluña. La perspectiva ètnica a investigar. És a dir: Nosaltres sols, tu. I, qui s'hi apunti, que ho digui ben clar i en català. Les coses clares i el xocolata espès.
Per cert, els brètols anarquistes a la Incerta glòria, de Sales, en les seves bretolades, parlen tots en castellà. Pura carnassa contra nosaltres.
dimecres, d’octubre 03, 2007
Llegeixo, a La contra de LV d'ahir, una entrevista al Premi Nobel de Literatura, Imre Kertész. Vaig llegir per primera vegada Kertész (Kaddisch por el hijo no nacido, pregària terrible de musicalitat bernhardiana) arran d'una tertúlia en una enyorada llibreria del poble on habito. El traductor Adam Kovacsics ens va parlar de la literatura hongaresa contemporània i ens va explicar la seva trobada amb Imre Kertész, encara sense Nobel, poc conegut; va ressaltar-ne la jovialitat, el sentit de l'humor, la bonhomia... Un home que escriu coses tan punyents. Tot seguit vaig llegir Sin destino, i encara no l'he paït. Una novel.la sense massa complicacions literàries, aparentment senzilla i línial, on el protagonista és un noi jueu de quinze anys que va a parar -es diria que per casualitat- a Auschwitz; tot creient-se la propaganda dels alemanys, emprèn el camí de l'horror a la recerca d'una feina remunerada. El retorn final, com a supervivent, a Budapest constitueix una de les reflexions més fondes que he llegit sobre l'holocaust i la culpa, absurda, de sobreviure. La culpabilitat és absurda i, alhora, inexorable; aquesta és la paradoxa de viure sense destí. Sense destí, l'ésser humà viu a la manera de les plantes; si només són a punt de marcir-se, no defalleixen mai: un fil de sol els infon vivacitat, una gota d'aigua les revifa (Hubo momentos de felicidad en Auschwitz; surgen de lo profundo de uno, y como el mar te inunda, pasa rápido, pero deja el recuerdo, es la vitalidad). Pero, si ser ja és ser culpable, la culpa és del tot absurda i és inexorable. No hi ha res després d'Auschwitz que hagi refutat Auschwitz, diu Kertész. Llegint-lo pot semblar encara pitjor: No hi ha res que pugui refutar Auschwitz. La sortida de Kertész, tanmateix, és personal i intransferible. I lluminosa. Una manera creativa d'atrapar la paradoxa (Yo estoy del lado de la alegría. Sólo se puede escribir desde un exceso de energía, o sea, desde la alegría. La escritura es vida intensificada)
-Existo o no existo es la pregunta más importante en un mundo manipulado, sobre todo en las dictaduras, las actuales y la que yo viví cuando salí de Auschwitz [...] formar parte de una masa de seis millones sin nombres ni apellidos te empuja a lo contrario (a no existir)
Kertész deixa clar que existir es una feinada immensa i constant, que passa per la ficció (Tengo que crearme a mí mismo, diu que es va dir a si mateix), per la creació d'un personatge del qual no puguis avergonyir-te. L'obligació de viure en la bella mentida d'una vida bella. Adam Kovacsics ens va explicar l'entusiasme de Kertész per la pel.lícula, La vida és bella, la perspectiva de la qual és l'única que serveix per narrar l'Holocaust. I, potser, per a refutar-lo, em dic, em diu el meu esbòs de personatge de ficció.
diumenge, de setembre 23, 2007
Vaig comprar les entrades per Internet abans que l'obra, Stalin, s'estrenés. Vaig anar al teatre divendres passat sense haver llegit cap crítica, excepte una entrada favorable del periodista de LV, Llúis Foix, al seu blog. No m'agrada el teatre; ho dic així, pel boc gros, per la quantitat d'hores avorrides que hi he passat. Tanmateix, m'agrada Flotats; hores delicioses precedeixen aquest jucidi: Una jornada particular, Cyrano, El dret a escollir, Ara que els ametllers ja són florits, Arte, La cena... També és cert que, entre les hores d'avorriment, n'hi ha algunes a compte del mateix Flotats. Ningú no és perfecte. Si hi ha algun lògic a mà que m'ordeni tota aquesta disbauxa de proposicions, potser s'entendrà que, fet i fotut, la il.lusió amb la que vaig anar divendres al Tivoli era alta. La desil.lusió amb què vaig sortir-ne també, també era alta.
Ja des de la primera escena, quan encara el mestre no havia comparegut a l'escenari, vaig mirar el meu marit de reüll i ràpidament vaig captar el seu únic i monosil.làbic contingut mental, igual al meu: Ai!
Avorrida, fluixa... Fluixa, se li escau a la perfecció; li manca tensió i, per tant, força dramàtica, potser pel fet de ser una adaptació d'una novel.la, ves a saber..., és una successió dramàticament inconnexa d'escenes, la majoria monòlegs d'Stalin-Flotats. La idea sembla tan clara com poc reeixida: teatre de terror. Allò que s'intenta és de transmetre terror, el terror que l'Stalin en persona provocava, al pati de butaques, per mitjà del personatge terroritzat de la noia protagonista. Però, és clar (ja he agafat el fil i em sembla que no em cal cap lògic), aquesta fita -terroritzar l'espectador amb l'ombra teatral del terrortífic Stalin terroritzant en directe una pobra dona- només s'aconseguiria si, si i només si, aquesta ombra s'encarnés en l'actor que l'interpreta. La qual cosa no passa. Flotats afronta el repte des d'un fluix cinisme criminal, però -redéu!- som davant d'una força bruta de la natura, de la bèstia personificada (encara que escolti, la bèstia, Mozart; precisament, que pugui gaudir de Mozart, la bèstia, hauria d'augmentar en molts graus el terror que inspira). Stalin és sinistre, un dels personatges més sinistres de la història, i no és aquest un registre que domini el mestre Flotats.
L'objecció més consistent a la banalitat del mal des del pallasso Eichmann ve d'una pregunta apararentment poc profunda que un amic l'hi va formular, a Arendt: Si haguéssis tingut davant Goebbels, vols dir que hauries arribat a la mateixa conclusió?
