Don Dinero

És ben complexa i diversa, la relació que l'ésser humà té amb els diners. Per acabar-la de captar en profunditat, necessitaríem de l'estranya delicadesa penetrant d'un poema de Rilke, per exemple; en té alguns, bellíssims, on parla de l'or i dels afanys humans. Diria que només una vegada he vist tractar la qüestió, que tant es presta, i amb raó, al cinisme superficial i barroer, des d'una perspectiva sagrada, en una pel.lícula, basada en un novel.la de Roth, La leyenda del Santo Bebedor. No la recordo prou bé com per a parlar-ne ara. Sé que em va impressionar.

Freud, en una de les seves llargues i plaents converses (sospito que monòlegs, a tot estirar puntejats amb intel.ligència, que ja és molt) amb la seva cunyada Mina, quasi que s'hi acosta, a aquest tractament més delicat del qual parlo (intento, intento). Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem. D'immediat, em sento transportada (escric ràpid, tinc pressa, demano disculpes per això de sentir-me transportada, i per altres transports expressius de baixa estofa que pugui fer servir) a l'hort de casa, a la branca de la figuera que m'acullia hores i hores, les cames pengim-penjam, mentre mirava la destresa del meu avi pagès amb el càvec i l'aixada. I l'olor dels tomàquets... Els núvols, jugant a fet-i-amagar amb el sol, em permetien de veure Déu, amb aquella tranquil.litat, amb aquella credulitat sense escarafalls pròpia dels nens, que no s'ha de confondre amb baixa intensitat, ans al contrari. Era Déu, allà, damunt del meu cap, immens, lluminós, bondadós (si no el feies enfadar). Llavors, allà mateix, prop del meu avi estimat, prop de Déu i dels seus fruits, em passava una cosa extraordinària, m'anava creixent l'ànima, anava germinant (perdò, perdò). M'agradaria explicar-li a Nietzsche, o millor, agafar-lo de la mà, com la nena amb Frankenstein, i dur-lo al meu hort de la infància: Mira, aquí em vaig anar tornant profunda, humana. Aquí em vaig endeutar i serà aquí on passaré comptes, i m'arribarà per pagar tots els meus deutes. Amb escreix. A una banda de l'hort, hi havia unes basses, uns safarejos, però no arribaven per ofegar-m'hi. M'hi refrescava, els dies calurosos. Segur que el meu Frankenstein hi clapotejaria, feliç, inofensiu. Diuen que el riure de Nietzsche era proverbial quan es desfermava. Nens innocents, però ja morint-se (que deia l'altre. Dylan Tomas a Fern Hill). No maldo per recuperar la innocència, ni en sentit nietzscheà ni res. Si de cas, l'inici de la seva pèrdua. L'espai de l'ànima per estrenar.

Bertrana

Tinc, heretat, un Bertrana a casa. És un paisatge verd molt propi de l'Escola olotina, de dimensions no gaire grans. Estem de reformes, i l'he despenjat de la paret i, ja de pas, tinc la intenció de fer-lo netejar i canviar-li el marc. No me'l vull vendre, és un record de família, tot i que no tinc cap tendència a sacralitzar els records materials; espiritualment, la pintura en qüestió tampoc m'estimula en excès. Per curiositat, he preguntat possibles preus de mercat; m'he endut un xascu. Sembla ser que no val res. Home... Que és un Bertrana... No-res. I un paisatge, diu? Res de res, si encara fos un bodegó... Ai, coi. Si abans em picava la curiositat, ara m'han picat l'amor propi, i el familiar i tot, m'han picat.

Per altres raons que no venen al cas, un amic em va recomanar fa poc de llegir Josafat. Em feia una mica de mandra, m'imaginava una novel.la anclada a la seva època que em deixaria freda, però vaig anar a la biblioteca i vaig animar-me en veure les dimensions reduïdes del llibre en qüestió. El bibliotecari, a més, va estar contentíssim de què algú volgués endur-se un dels millors llibres de la literatura catalana. Bé, l'he llegit en una tarda. M'ha trasbalsat. I quina riquesa, la llengua catalana que s'hi empra; esclar, que, avui en dia, molts dels mots i dels girs ja no són actualitzables, però quina joia de saber-los nostres, de conèixer-los i de poder gaudir-ne en el si d'una història absorvent i tenebrosa, i d'una plasticitat com n'hi ha poques; jo, que tinc poquíssima perícia visual, hi he vist, quasi a cada paràgraf, una munió d'imatges, sovint de riquesa onírica. I, el final, magnífic. Un punt final que logra conferir, amb quatre línies, tristesa a una història sobretot repulsiva.

Mira, em fa il.lusió de tenir un Bertrana. M'apresso a fer-lo netejar i a posar-li un bon marc. Si algú me'l volgués comprar, s'enduria un bon xascu. Au.

Per una República dels irònics

Diuen, comenten, xerren... Menyspreen. Sobretot per aquí, a la meva terra. Però també fora d'ella. Diuen que Rajoy és un titella. A mi, mai no m'ho ha semblat. Els seus discursos al Congrés (n'he sentit algun), impecables. Fora del Congrés, es veu que també. Impecable. M'agradaria tenir un polític català, a la política catalana, d'aquesta fusta. Tot i que, ben mirat, segurament acabaria d'andròmina a la foguera de Sant Joan; tal com li pot passar al mateix Rajoy. La democràcia gaudeix d'un poder immens a l'hora de devorar bons polítics. I n'hi ha ben poquets, de bons polítics. Penso, també, en l'Imaz, al País Basc. I para de comptar.

El trio de Les Ozores

Són còmics, a aquestes alçades; una comicitat de pel.lícula de "Cine de barrio". No obstant això, pontifiquen sense treva cada vegada que he de menester el cotxe per anar a Barcelona. Cada vegada, pam, el trio presentat per la folcklòrica Nierga. Carrillo, Portabella, Herrero de Miñón. Certament, puc canviar d'emissora o apagar la ràdio o posar un CD. Però, ahir els vaig sentir una estona. La niña Nierga (Que lo diga la niña) va incitar-los a parlar de la darrera notícia important que havia saltat a la palestra: el comunicat d'Al Qaeda contra Obama. Gran escàndol. La niña estava esborronada. Un disgust. Contra O-ba-ma! La venerable experiència de Carrillo hi posa, però, el toc tranquil.litzador: no és res que ens hagi de venir de nou, era d'esperar, no hi ha sorpresa. Pren la paraula Portabella i, del que diu, se'n desprèn que aquests nois islamistes estan furiosos per culpa del desastre de Bush. No m'ho invento. Ho diu sense anomenar Bush directament, però sí que parla de la recent i desastrosa política americana que ha convertit (!) l'Orient Mitjà en un polvorí. Tots coincideixen que a Obama li costarà molt d'esmenar Bush, no ho podrà pas fer d'un dia per l'altre, una direcció tan devastadora requereix d'un viratge lent i sosegat. S'entén que, a poc a poc, l'Orient Mitjà tornarà a ser l'oasi que sempre havia sigut, i la ràbia del terrorisme islàmic anirà apaivagant-se en no trobar motiu. No saben, no diuen, no pronostiquen (són còmics prudents) si, amb els anys, Obama i els d'Al Qaeda acabaran prenent unes copes junts a la Casa Blanca. O a Les Ozores. S'acaba la pel.lícula perquè apago la ràdio.

Llegeixo a can Barcepundit i a can Nihil Obstat la valoració del President Bush feta per un mitjà de comunicació d'ideologia d'esquerres. No és pas de les nostres contrades. No hi trobo cap "mantra". També em sembla significatiu que la primera pista Txeroqui vingués dels USA. Queda clar que s'han posat les piles i ho controlen tot, tot el que poden, i fan ben fet. Aznar, en un article recent, una lloa a Bush i, esclar, a si mateix, li posava la medalla a Bush i a la seva política "preventiva" contraterrorista per haver evitat un segon 11S (o similar). Confesso que, a vegades, he tingut la temptació de jugar amb la idea d'una gamberrada a lo grande per part dels nois de Bin Laden, sense solució de continuïtat, a tot estirar alguna rèplica de més baixa intensitat; sotregades, al capdavall, assumibles per les nostres societats i a la llarga ventilables amb solucions exclusivament policials. Però, en veure com està la qüestió a Afghanistan i Paquistan i a les seves muntanyes de ningú, la pirateria prop de Somàlia, la proliferació de cèl.lules islamistes, encriptades als ghetos d'immigrants a les nostres ciutats, amb males intencions (atemptats frustrats com qui diu cinc minuts abans), tinc la impressió que, efectivament, la batalla per la llibertat, més que no pas la llibertat a seques, serà durable. I no pas exclusiva de les forces d'ordre públic i dels serveis secrets. El Cap de Gabinet d'Obama a la Casa Blanca, Rambo Emmanuel, anava dient que li semblava perfecte de fer caure Sadam, encara que no tingués armes de destrucció massiva. És el que diuen els d'Ozores: el viratge serà lent, molt lent.

Tot escalfant motors

Muchos menores con graves enfermedades aceptan tratamientos para no frustrar a sus padres. Para decir basta, el niño necesita contar con la aprobación moral de sus seres queridos y no se atreve a expresar sus sentimientos para no provocar dolor a los demás.


Titular de La Vanguardia, d'avui diumenge. Òbviament parlen els psicòlegs; més en concret, una psicooncòloga. I encara diu més:

Entonces, tenemos por un lado al niño que en perfectas condiciones mentales se da cuenta de que va a morir, o conoce por los médicos que sus expectativas de sobrevivir son escasísimas, y por otro unos padres muy afectados que se niegan a aceptar esa realidad o que entienden que aceptarla significa rendirse, o que la aceptan pero prefieren no hablarla con el hijo. El resultado es que el paciente, que es al que hay que atender emocionalmente y al que le queda poco tiempo, se queda solo y no se atreve a expresar sus sentimientos y deseos para no provocar dolor a los demás.

Destaco l'esquema, per si algú té ressaca de diumenge al matí:

Por un lado - hijo - perfectas condiciones mentales
Por otro - padres - negación de la realidad

I allá, a su frente, Estambul. Estambul, misteriosa, boirosa i llunyana, però cada dia més definida i propera. Quan es trenqui el diabòlic esquema i els moribunds, fent ús de les perfectes condicions mentals que de sempre els caracteritzen, expressin els seus desitjos ( a l'orella dels psicòlegs, esclar), la ciutat, meravellosa, diàfana, celestial, la tindrem davant dels nassos. Llavors, com és tradició, donarem prioritat als nens.

We, the people


Segons enquestes a peu d'urna (veure post i comentaris a El café de Ocata) un 96% de la població negra que ha votat, ho ha fet per Obama. M'agradaria saber el tant per cent de població negra que ha votat per primera vegada a la seva vida. He tendit sempre a creure que les dificultats per tirar endavant i per integrar-se dels negres a USA tenen un fort compenent moral (de desmoralització, en sentit orteguià traient punta semàntica a Nietzsche) i, de rebot, psicològic, que ens remet a la seva història terrible. Diu Hannah Arendt:

Con el paso del tiempo, al afluir una ola migratoria tras otra al país, fue cada vez más evidente incluso que los negros -a los que entretanto se había liberado y habían nacido y crecido en el país- eran los únicos a los que no se referían las palabras de Bancroft [George Bancroft, "The history of the United States", 1966] : "La acogida por parte de la colectividad fue de una cordialidad nunca vista".

Continuo amb cites:

- La esclavitud concentrada en un solo punto del globo, atacada por el cristianismo como injusta, por la economía política como funesta; la esclavitud, en medio de la libertad democrática y de las luces de nuestra época, no es, en absoluto, una institución que pueda durar. Terminará, por obra del esclavo o por obra del amo. En ambos casos hay que esperar grandes desgracias. (Tocqueville, 1835-40)
La desgracia més gran era una guerra entre races, que acabaria eliminant la raça negra, horror que Tocqueville no descartava en absolut.

- Está escrito con la mayor seguridad en el libro del destino que esta gente será libre, pero no es menos cierto que estas dos razas igualmente libres no podrán vivir en el mismo Estado. (Jefferson, a les seves Memòries)

- ...cuando le visitó (a Lincoln, en 1862) un grupo de delegados de color intentó convencerles de fundar una colonia en América central. (Richard Hofstadter, "The American Political Tradition", 1948)

Esperem, desitgem, que el fenomen Obama assoleixi que, per fi, els negres puguin sentir-se part de ple dret del consensus universalis que dóna lloc a la nació americana. No hay nada en la Constitución o en la declaración de intenciones de sus autores que hubiera podido interpretarse como una inclusión de la población esclava en el acuerdo original, recordava Arendt, als anys 60. Almenys ara, ara mateix, ja es pot dir que l'acolliment per part de la col.lectivitat ha estat prou cordial.

por ej., motocicletas, vacaciones, otoño



Blogger, en la seva insondable saviesa, em dóna el títol del post (Etiquetas de entrada) i, de propina, m'invita a jugar, em repta. En efecte, em venia de gust escriure sobre les minivacances tardorals que acabo de fer per terres de Burgos. Les motocicletes... Iaaii, aquí ve l'embat. Hi hauria el recurs fàcil de constatar que no n'he vist ni una, de motocicleta; amb una mica de sort, el perill de caure en la inanició d'allò que no és em podria servir per acabar rescatant amb més força allò que SÍ que és. És el fred, és l'aigua-neu, és la pluja, és el vent de força, com qui diu, huracanada. Som dues figures glaçades, molles, rebregades, a tocar de la Catedral, a la recerca de la seva empara. Debades. Sa Majestat ens aplastaria com si res, cas que assolíssim el privilegi de fer-li pessigolles. El vent s'hi estavella per totes bandes; francament, fa el fatxenda, fa el ridícul; irat, ve a petar des de tots els revolts contra nosaltres acomplint la llei segons la qual rep el més dèbil el fracàs del més fort. Resistim, dempeus, gràcies a la força humana par excellence: l'admiració. La prudència, tan humana també, ens porta, però, a admirar per dins, a recer dels elements naturals trastocats. Santa innocència. Tot és traspassar el llindar que quedem exposats, des de dintre i per dintre, a una allau inabastable, ingent, a penes suportable, d'elements humans trastocats. El que hi ha dins la Catedral, i ens hi espera, començant pel cant gregorià, somort, soterrat, d'ultratomba, terrorífic..., excedeix tot llindar de percepció sosegada; els a priori kantians han de fer meravelles per situar i conformar fenòmens, no donem abast. Sota el cimborrio, en perfecta simetria de dalt a baix, hi ha enterrats el Cid i senyora. El de Vivar ens dóna un alegre descans, ens transporta a un món infantil de monotonia de pluja en els vidres, d'austeritat i d'ordre de postguerra; imaginacions de quitxalla, tot just trastocades per històries de sang, suor i llàgrimes, queden atemperades al caliu d'historietes d'herois de còmic, amb taques de xocolata d'un fotimer de berenars; a fora, també hi plou i hi bufa el vent fort, i hi fa fred, molt fred, però ens espera la mare. Qué buen vasallo si hubiere buen Señor. Quan recordo les filigranes estructurals que possibiliten el coneixement segons Kant, recordo també, vés per on, el qué buen vasallo... Torno a ser a la Catedral, busco Déu als vitralls, el buen Señor que mai no he de conèixer. Si no és aquí.

I doncs, si, fet i fotut, no he parlat de vacances, ni de tardor, per què hauria de fer-ho de motocicletes, oi?

-LOS REBRÉ A TIROS SI CONVÉ.

-Però a qui?

- A tot els que vulguin apoderar-se de la Generalitat.

(8 de juny de 1934. Diàleg entre Companys i Hurtado, del dietari Abans del sis d'octubre)

Continua Amadeu Hurtado per a si mateix:

De moment em ve de nou aquest catalanisme heroic de Companys [...] Però tot seguit em vaig situar. Era una nova comprovació d'un fet que he remarcat moltes vegades, o sigui, que Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l'agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d'ordre sentimental per a fer por a l'adversari mentre duri la foguerada.


Copio el fragment anterior, però em quedo amb les ganes de copiar tot el dietari. És a dir: En recomano ferventment la lectura. Hurtado repeteix manta vegades que no hi ha causa (en relació a la picabaralla entre el Govern de la República i el de la Generalitat per la Llei de Contractes de Conreu). Samper, cap del govern, té tota la voluntat de trobar una sortida jurídica (a un problema jurídic) que permeti salvar els mobles a tothom, i Hurtado acaba d'arribar de Madrid amb la solució sota el braç, la qual s'apressa a exposar a Companys. Diu Hurtado:

Companys manifestament no segueix les meves explicacions. Em sembla que no les entén, però que tampoc no li interessen.

Davant del fracàs, Samper, esclar, s'ensumarà que darrere de tot plegat s'hi cou alguna cosa més, una mena de conxorxa política contra el seu govern. I embolica que fa fort, amb els socialistes per una banda, Azaña per una altra, i aquest tarannà dels nois de la Generalitat. I amb un govern de Madrid en creixent paranoia no exempta de fonament. Arribarà, inexorable, el sis d'octubre, el clímax final. Uns quants morts, un quants companys màrtirs, i el ridícul més espantós. Un vodevil.

El sarcasme d' Hurtado és persistent, dia a dia; tot el dietari és un gran sarcasme, que, en ser constant i en prosa precisa i clara, fa l'efecte de suavitat, de contenció, d' ironia; no t'assalta quasi mai d'imprevist, el sarcasme d'Hurtado; et va calant, dia a dia, línia a línia, una pluja fina, un estat d'ànim, de desànim. Una tristesa. Si és així, tal com ho veus, potser que pleguem, li ve a dir Calvet (el gran Gaziel). Bé, Gaziel, exacte; això és justament el que jo m'anava preguntant: I per què no plega, aquest bon home? I encara més: Per què no pleguen totes les persones cabals d'aquest país desgraciat?

La resposta, si fa no fa, d'Hurtado: Els polítics catalans són així, els catalans són així; així és aquest pais sencer. I el món, és així. La humanitat sencera. I dels vodevils en surt, al capdavall, la història. De les historietes, se'n destil.la la Història, així en majúscula. S'atreveix, fins i tot, amb l'exemple: la tonteria absurda, ridícula, còmica, dels de l'avi a Prats de Molló... el món, que n'ha vist de totes, els va fer un cartell que no havia conegut fins aleshores cap català i va internacionalitzar el nom de Catalunya.

Vicky, Cristina, Mac Guffin

Ja fa uns dies que vaig anar a veure la pel.lícula d'Allen. És fluixa però entreté, sobretot algunes escenes amb Bardem i Cruz. Tanmateix, és un Allen d'un pessimisme tan ferotge que logra fer d'una comèdia lleugereta una història tancada com un convent de monges de clausura. Una ratera, un cul de sac. Mentre la veia, em va venir al cap el famós Mac Guffin de Hitchcock; per cert que, al cap d'uns dies, em va sobtar l'Arcadi Espada fent la mateixa associació, tot i que em vaig tranquil.litzar quan vaig veure que ell anava a la seva idea i jo a la meva.

Diu el mestre Hitchcock a Truffaut:
...El productor estaba escandalizado. Esta historia de la bomba atómica (a Notorious) le parecía demasiado absurda para servir de base a una historia. Le dije: "No es la base de la historia, no es más que el 'Mac Guffin'". [...] Esto ocurría en 1944, un año antes de Hiroshima.

A la pel.lícula d'Allen, la recerca de la felicitat n'és clarament el Mac Guffin; l'ésser humà no és res més que un Mac Guffin. Vaig pensar el mateix ja fa anys en veure l'última pel.lícula de Kubrick. Kubrick ho plasma a través de la sumptuositat -una òpera- i Allen de la vulgaritat -una opereta-; ambdos volgudament superficials, ambdos probablement amb ganes de fotre's del mort i de qui el vetlla.

¿Com es possible, altrament, que un mestre de la fotografia cinematogràfica com Aguirresarrobe hagi firmat una Barcelona tan plana i insípida, tan de postal de segona categoria? Ara bé, aquest cop, i com a excepció, el nacionalisme català no en té ni art ni part ni culpa. Tornem a Hitchcock per arrodonir-ho: Si filmes a Suïssa, treu vaques i rellotges; si a Holanda, tulipes...
Si a Catalunya, identitat catalana.

Decisions sense previsions

Torno de Diagonal Mar amb dues novel.les per estrenar, una flauta vegetal a mig digerir, una pel.lícula encara per digerir del tot (El nen del pijama a ratlles), un G. estabornit (l'entenc, jo també vaig tenir ganes de parlar amb el guionista -o novel.lista, en aquest cas- : Home, atura-ho...No fotis!) i un marit ja mig adormit (divendres, dos quarts d'una).

En la soledat del menjador, tirada al sofà, començo una de les novel.les i bec Coca-cola. Acabo de prendre una decisió: vetllaré, per una vegada a la vida no m'adormiré al sofà, i veure el combat Obama-McCain, a la tele nova, amb pantalla més gran que la d'alguna de les sales de cine que conec. Falten deu minuts per les tres de la matinada, estic del tot desperta gràcies al brebatge ianqui, quasi he acabat la novel.la, i em disposo, amb aquella mica de neguit, a presenciar l'espectacle; em sento cosmopolita, globalitzada, ciutadana del món mundial, que guai. I sorda, em sento sorda (paradoxa només aparent, coses del llenguatge juganer) , és a dir, no sento les veus que fan de McCain i d'Obama; les veus mateixes dels candidats, les veus de McCain i d'Obama... és que ja ni m'ho planteixo, una remor llunyana, i encara que les sentís no les acabaria d'entendre. Si poso remei a la situació des del comanament a distància, despertaré la família; ja ho vaig pensar quan vam comprar aquesta brutalitat de pantalla que necessitaria uns auriculars a joc. Penso... Penso!, doncs vaig a a dalt i segueixo el debat per ordinador... Ja ho vaig pensar quan vaig deixar que en G. monopolitzés tots els petits auriculars de la casa que algun dia n'hauria de menester algun.

Tan bon punt surt la paraula Iraq, seguida de Paquistan... -Paquistan - Iraq - Iraq -Paquistan, el debat comença a semblar un partit de tennis-, em tiro tan llarga com sóc a terra, a tocar de la tele, la pantalla enorme de la qual se'm ve perillosament a sobre i em fa rodar el cap, però escolto, i entenc més o menys, el fil de les veus que fan de McCain i d'Obama. El cul a terra i el cap tibat cap endavant, ai les cervicals, o, a veure..., sí, tota l'esquena a terra i el cap sota el tors enorme, imponent, d'Obama (quina elegància, redéu. De l'home mire sempre les mans...) o el tors menut, estrany, vietnamitzat, de McCain. Les gates queden fascinades (no pas pel debat, ni per la tele nova -ni se l'han mirada, se'ls en refot-, ans per mi. Em troben fascinant, a mi, de matinada, tirada per terra, arrossegant-me ara una mica a la dreta, ara a l'esquerra, ai les cervicals. Les gates es llepen una mica, s'hi llepen els dits, s'eixoriveixen i comencen a donar voltes, volta que voltaràs, a l'entorn meu, fent aquell sorollet tan característic de satisfacció, que ara no sé com es diu en català, però que podria semblar un petit motoret intern (ruum, ruum), i que em complica encara més l'audio. Assumeixo el meu recent estrenat rol de tòtem i m'apropo uns cèntimetres més a la pantalla, el cap tibat cap endavant, els ulls tanctas per no mirar la pantalla que em marejo, ai les cervicals.

Conclusió d'ara mateix, passades unes hores: tortícolis potent, cap com un timbal. I el ticquet que m'ha semblat guanyador, tot i que reconec que no em trobava pas en les millors condicions d'anàlisi: Kissinger-General Petraeus. La setmana vinent, Biden-Palin. Ho sento, mixetes, però ja s'ho faran. De sempre que m'havia semblat, pel cap baix (literal, ahir), fatigós això de la ciutadania mundial. Deu ser que no m'abelleix de viatjar: ni en avió, ni en TDT, ni en CNT, ni molt menys en TNT. Ni res.

L'idioma, sí.

George Steiner, del qual només he llegit Antígones, estudi que em va deixar admirada per l'erudició literària i filosòfica de l'autor, diu, en relació al problema d'Euskadi, a una entrevista publicada a El país semanal d'ahir:

-Ese idioma tan misterioso es muy raro, muy poderoso. Quizá por eso a alguna de esa gente le resulta imposible aceptar el mundo exterior. Pero no estoy seguro de nada. De lo que sí que no tengo dudas es de que es un problema gravísimo.

També fa referència a l'idioma - i el problema- català, tot distintgint-lo de l'idioma -i del problema- gallec a partir de qüestions que li són plantejades per l'entrevistador:

- ¡Pero no me compare el catalán con el gallego! El catalán es un idioma importante, con una literatura impresionante. Pero el gallego ¿por qué ha de ser obligatorio en una universidad?

Arran de tot plegat, Steiner manifesta, molt de passada, la seva por a la divisió en petits grups regionals que s'esdevé a Europa:

- Y eso despierta el odio étnico, como el que existe en los Balcanes. ¡Fíjese también en lo que está ocurriendo en Bélgica!


Interessada i preocupada, també, per aquestes qüestions, segueixo l'estela del blog Epistolari, i llegeixo, El Estado fragmentado. Modelo austro-húngaro y brote de naciones en España, dels juristes Sosa Wagner i Sosa Mayor. De moment estic acabant l'anomenat pels autors, Quadern primer, és a dir, sóc a les acaballes de l'Imperi austro-hongarès, el darrer capítol del qual es denomina, precisament, Lenguas como trincheras.

I, finalment, com que darrera el mirall sempre estic jo, (esperándome, com li passava a Borges), més o menys fragmentada, em pregunto, sense respondre'm (de moment, no em cal), sobre si és cert que menystindria la meva llengua per tal de preservar la unitat política d'Espanya, sense la qual trontolla encara més una certa idea viable d'Europa.

El sindicat de policies jueus


Faig un incís en la pertinaç sequera paraulística, tot arrossegant-me pel passadís tropical, d'iglú a iglú, a la recerca de l'ordinador, per recomanar, amb aquell optimisme, una novel.la policiaca
que m'està fent petar de riure, El sindicat de policies jueus. No en sabia res quan la vaig encarregar al "Círculo", i doncs, l'he encertada. Sarcasme en la tradició de la novel.la negra americana, galeria de secundaris de luxe i un cert barroquisme ornamental que se li perdona per l'originalitat, un punt estrafolària, en la troballa de comparacions i metàfores. Encara no me l'he cruspida del tot, però d' aquesta nit no passa, i ja m'atreveixo a recomanar-la. Un estiu calurós amb una bona de lladres i serenos resulta molt més suportable.

ESTALINISME DE BAIXA ESTOFA,

va etzibar Josep Benet a Saura poc abans de morir, en referència al Memorial Democràtic.

Ahir, Elvira Lindo a El país: Era curioso leer cómo gente de izquierdas negaba las dificultades de la clase trabajadora; recordaba el seguimiento ciego de ciertas consignas estalinistas. El optimismo obligatorio (la Catalunya optimista, puntejaven totes les dents de la Chacón als cartells nostrats). En mi opinión, el reconocimiento de una crisis no tiene por qué perjudicar al Gobierno, al contrario, es una manera de hacerse solidario con quien la sufre.

Interpreto en clau irònico-sarcàstica l'opinió, altrament massa optimista, de Lindo sobre què no perjudica el poder. El que més cou de tot plegat és el plus ètic que s'autoadjudica arreu la denominada esquerra, tot reconvertint l'ètica en cinisme. Anant a qüestions personals: Algú (Generalitat? Madrit?) ens deu, a la família, una quantitat considerable i que, a més, va creixent, en base a la Llei de Dependència; com que ningú mai ens havia degut res, ni a cap de nosaltres se'ns passava pel magí que ningú ens degués mai res, ens sentim en una posició estranya, que quasi ens porta a disculpar una cosa tan horrible com la del Cobrador del frac. Estem a l'aguait, doncs, esclar. Després de les eleccions, no he sentit la paraula dependència sortir de la boca del ZP. Usted, vende humo, li va dir Rajoy al respecte en un dels debats preelectorals, quan ZP (sobretot, la P) depenia, en bona part, de les il.lusions a l'entorn de l'esmentada dependència. Ja des d'una perspectiva de la cosa pública, si la Llei de Dependència acaba en fum haurà estat una de les aixecades de camisa més grans que s'hagin hagut de presenciar. Una ignomínia. Un capítol dens de la història universal de la infàmia. I que consti que jo no tinc gens clar que l'Estat hagi de fer-se càrrec universalment (!!!) de les despeses generades per persones depenents. Però hi ha la llei i hi ha, per tant, el frau de llei.

Crisi, quina crisi?

Que consti que jo ja anava dient que estava en crisi des de molt abans que no se'n pogués dir crisi, de la crisi. La gent em deia que no, que una petita davallada de res no és una crisi, i que tot el que baixa, puja. Només la sàvia senectut de l'àvia de la R., amiga i companya del meu fill, m'ha anat confirmant sense mandangues la crisi; sempre que me l'he trobada al súper, hem coincidit plenament, apassionadament: Bufa, quina crisi! Tant és així, tanta és l'empatia, que la pobra dona em vol ajudar; des de fa mesos, molts mesos, massa mesos, que em vol ajudar, de moment, sense èxit. Resulta que ella compra a una carnisseria de Badalona, on es veu que els clients lliguen els gossos amb llonganisses perquè els preus són molt i molt raonables i la qualitat és excel.lent; a més, tres dies a la setmana, tenen obert al migdia, la qual cosa facilita les coses a la gent que treballa i no disposa de gaire temps per a comprar lluny de casa. Des de la primera vegada que me'n va parlar, em fa sempre una llista detalladíssima de la seva darrera compra a l'esmentada tenda: cinc entrecots, x euros; tall rodó, x euros; un pollastre a quartos, x euros; etcètera... No, d'etcètera res de res, que la llista és sempre completa, tot i que me l'acostuma a recitar amb intermitències, segons que anem topant en una o altra estanteria (trec una botella de Vichy, com si res, amb tota la tranquil.litat del món, i pam, veig el seu cap a l'altra banda; llavors, ella també em veu a mi i, esclar, m'informa del preu del darrer conill inclòs a la darrera llista); i així, va fent el fet a la caixa, a la sortida, al carrer, i ara sí, etcètera. Des que vam concidir en això de la crisi, que l'àvia de la R. intenta que la R. li passi la tarja de la tenda, amb plànol per arribar-hi inclòs, al meu G. per tal que ell, el G., me la faci a mans. Evidentment, la cadena es trenca no sé on, tot i que ho sospito, i, quan la pobra dona em torna a trobar, mai li puc dir que ja!, ja he anat a comprar a la carnisseria ganga! Perquè hi aniré, tan bon punt en tingui l'adreça, ho ben juro, encara que només sigui per poder-li dir, a l' àvia, que ja hi he anat, hi aniré; li faré un parell de petons i li diré que sí, que és magnífic, un regal dels déus vaja, que en plena crisi es pugui comprar qualitat d'entrecots i conill a bon preu. Per fi, l'àvia de la R. deixarà de mirar-me entristida quan em vegi al súper i s'interessi per la meva carn i això. Per cert, avui me l'he trobada darrera l' estanteria de la pasta i dels arrossos, i li ha semblat estrany, molt estrany, que jo encara no sabés que, fa uns dies, li va donar l'adreça de la carnisseria al meu marit - Ah, esplèndit doncs... Però, és que és molt despistat també...-; oh!, però, ella bé que va veure com es guardava el paperet plegadet dins de la cartera... - Ah, esplèndit, esplèndit-. I, com no podia ser altrament, aquest detall, crucial per a sortir del laberint on ens trobem, ens ha omplert, a ambdues, d'il.lusió. Aaara, ara sí. I tant que sí. Aquest vespre, quan arribi el meu marit, el regiraré i, si cal, el giraré del dret i del revés, fins a trobar el paper de l'àvia de la R. No és que tingui una fal.lera per anar a comprar carn a Badalona, no és que cregui que em solucionarà gran cosa, però, redéu, vull que s'acabi d'una vegada aquesta crisi, en concret. Almenys. Vull veure la cara de l'àvia resplendir de nou davant meu.

Una tarda al circ, en famílies


Amb una invitació que pertany a un col.lectiu (jo complia ordres), m'endinso, sola i intrèpida, a les entranyes del Palau de la Generalitat. Convocada per un dels múltiples departaments governamentals que vetllen pel nostre benestar i, àdhuc, per la nostra felicitat, s'hi porta a terme una conferència d'una sociòloga de gènere italiana (o quelcom semblant), la qual llegeix evidències, llança consignes ideològiques i lloa Espanya en detriment d' Itàlia. Es veu que, en qüestions de gènere, Espanya és la punta de llança d'Europa, mentre que Itàlia és a la cua (punta de llança i cua són metàfores. ambdues, per afilar-ne la punta, i acabar amb la cua entre cames; metàfores ambdues, a la vegada, que... etcètera). No hi podia faltar l' al.lusió a l'espanyola embarassada passant revista a la tropa. I, doncs, no hi falta. La fòrmula, qui detenta la violència legítima i neccessària que correspon a tot Estat, per referir-se a l'exèrcit de la dona embarassada, em commou.

De la presentació de la conferenciant se n'ocupa una alt càrrec (una alta càrrega, potser...) d'un dels múltiples departaments que detenten la viol`... No. Ara m'he embolicat. Bé, ja s'entén. Entre un reguitzell de tòpics farcits d'ideologia de gènere, deixa anar un exemple, si voleu trivial, però precisament per se-ho, de trivial, molt més important que no sembla; perquè cal recuperar el gust per la trivialitat, el gust pel joc, pel jugar per jugar (literal, més o menys; i lògic, tot s'ha de dir, perquè ja és sabut que cerquen la nostra felicitat). L'exemple: La Generalitat repartirà, per places i mercats, fires i envelats, de tots els pobles i ciutats... un joc de cartes, marca de la casa. Què hem de jugar al mus, ara? No. He dit marca de la casa, i a Catalunya juguem a les famílies. Recordeu el famós joc de cartes de les famílies de races diverses, que, per cert, tant l'hi agradava, al meu fill, quan tenia quatre anys? Doncs això mateix, però amb el patró de famílies diverses que genera, sortosament, la nostra societat oberta, justa i democràtica. I plural. No sé si hi inclouen ja -o cal esperar una mica- les famílies polígames. Friso per aconseguir un dels esmentats jocs, els quals, ben segur, que són cridats a passar a la història. Dintre d'algun segle, al Mercat de Sant Antoni, és a dir, Catalunya tota llavors, es vendran a preu d'or. Així jugaven aquells qui eren els nostres avis, extingits per no saber ben bé, amb tant de guirigall familiar, qui havien de ser els seus néts.

Per acabar, un piscolabis. Força bo, tot s'ha de dir; també s'ha de dir que jo m'ho menjo tot, si em deixen. I s'ha de dir que, al meu costat, hi havia dos models familiars (un de monoparental amb nena adoptada i un altre de mare-pare-tres fills) que aprofitaven l'avinentesa per arribar a casa ja sopats. Sobretot els nens, que sopin... Així que vam jugar, amb aquella alegria, a veure qui endrapa més pinxos de truita de patates. Jo vaig perdre, evidentment. Hi reconec, però, una bona manera de contribuir a la necessària, im-pres-cin-di-ble, conciliació de la vida laboral, social i familiar, sense perdre de vista el gaudi, trivial però important, de jugar en família a les famílies.

Pisa i Prisa

Comento algunes cosetes tretes del llarg seguiment que feia El país d'ahir de l'informe PISA. Tal com ho anava llegint, ho anava pensant, i ara ho vaig transcrivint i escrivint:

-Y aunque es cierto que los informes PISA aseguran que el contexto socioeconómico del alumno es lo que más condiciona sus resultados, también se ha demostrado que los mejores sistemas educativos consiguen atenuar esos factores y elevar la media, como Taiwan.
No conec Taiwan. Conec Barcelona: els instituts de batxillerat extingits amb la LOGSE permetien que força alumnes de contextos desfavorables arribessin amb èxit a la Universitat. Els IES actuals, no, perquè, precisament, el context desfavorable garanteix uns centres purament assistencials (i encara gràcies).

- En España, con un 35% de alumnos inscrito en centros privados (la media de la OCDE es del 16%), sus alumnos han obtenido en ciencias, de media, 38 puntos más que los de la pública. Los expertos han señalado que esto se debe exclusivamente a las características socioeconómicas de las familias.
Serveix el mateix comentari d'abans, amb algun renec afegit. En tot cas, la meva experiència com a correctora a les proves de selectivitat, m'indica: quan hi havia instituts de batxillerat, ben poques escoles privades assolien l'alt nivell dels instituts públics (inclosos els de barriades socioeconòmicament desfavorables), on hi solia haver els millors professors; professors que havien aconseguit de ser-ho gràcies a unes oposicions (també vaig fer de membre de tribunal d'oposició) força netes i on s'avaluaven els coneixements de l'especialitat que després s'havia d'impartir i per a la qual s'havien convocat les oposicions.

-"Lenta pero consistentemente el horario y el calendario escolar se acortan", diu un sociòleg.
Fals. En la meva època d'estudiant i de professora jove, els cursos s'acabaven el maig i no començaven fins l'octubre ben entrat.

-El nivel excelente de ciencias está vacío. El sistema educativo español es de los más justos del mundo, lo que quiere decir que las diferencias de resultados entre los mejores y los peores alumnos no son muy altas. El problema es que apenas tierne alumnos en el nivel más alto.
Curiosa concepció de "justícia", que impregna tot l'embolcall ideològic logsià. Una anècdota: una de les vegades que vaig corregir proves de selectivitat, vaig haver de posar, a tots els alumnes d'una escola de monges, la mateixa nota, un 5 pelat. La professora de filosofia, els havia fet aprendre uns esquemes, un per a cada autor, i els alumnes repetien, fil per randa, allò après. Vaig pensar que, ben segur, havien acabat el programa, i l'havien acabat ben bé dues vegades, com a mínim. Llavors, no podia imaginar que la fòrmula de les mongetes es convertiria en llei.

Llegint premsa matinera

Repasso titulars d'edicions digitals. La Contra de La Vang:

Yuri Felshtinsky, historiador
"El sucesor de Putin será peor que Putin"


Amb el cafè amb llet als llavis, penso, goita, un optimista... M'acabo el brebatge per a fer coixí a l'estòmac; llegeixo, tot seguuit, l'entrevista. Transcric:

¡Me describe usted un Estado criminal! (L'Amela, tot baixant de la figuera)
Imagine que una corporación privada ha tomado el poder en Rusia. Y que esta corporación se llama FSB (els serveis secrets hereus del mític KGB). Y que su director general es Putin, pero con una junta directiva de cuyos miembros sabemos muy, muy poquito...

¿Cómo es la gente del FSB?
Son agentes herederos del KGB, un cuerpo nacido en 1918 al servicio de la revolución contra la democracia, para eliminar a todo opositor mediante cualquier método y sin escrúpulos, para matar dentro y fuera de Rusia. ¡Por eso el sucesor de Putin será peor que Putin!

¿En qué se basa para creer esto?
Putin accedió al poder sostenido por el FSB..., pero aupado por los oligarcas surgidos durante la Rusia de Yeltsin. Así, Putin se debía a ambas lealtades, a ese equilibrio. En cambio, su sucesor ya sólo se deberá a las normas internas del FSB (...) Porque Putin, durante estos años de mandato, ha consolidado el poder absoluto del FSB.

¿Es como si en los años 20 Al Capone hubiese tomado el gobierno norteamericano?
No: ¡se trata de los servicios secretos! Es el único caso conocido de que tomen el poder político. Ven a todo el mundo como enemigo.



He recordat les pàgines que Arendt dedica (Los orígenes...) a analitzar el secret, El poder auténtico empieza donde empieza el secreto, en el seu estudi sobre el totalitarisme, on l'espai de les lleis positives queda ocupat pel terror total, imposat pels serveis secrets, precisament. En considerar, Arendt, els camps de concentració totalitaris com a camps d'experimentació del projecte del mal radical, Verdaderos laboratorios de experimento de dominación total, Arendt parla, també, de la institució més significativament secreta del totalitarisme. La policia secreta totalitària s'erigeix en elit, precisament, per salvaguardar, a la manera de les societats secretes clàssiques, el secret millor guardat del règim. La població "coneix", esclar, en general; però, coneix, sobretot, que es tracta d'un secret, la qual cosa provoca que la informació, en no poder-se comunicar, vagi perdent realitat, i es vagi esfumant com un malson.

La policia secreta totalitària queda constituïda com a nucli fort del poder, poder que, a diferència de les altres formes històriques conegudes, substitueix la figura clàssica del "sospitós" per l'ampliació vertiginosa de l'"enemic objectiu"; entre d'altres qüestions, això provocarà la coneguda intercanviabilitat, almenys a la llarga, entre víctimes i botxins. En un sistema totalitario, todo ser humano es sospechoso simplemente por su capacidad de pensar. També, se'n deriva, de tot plegat, una distinció entre el clàssic "delicte" i l'anticipació, també vertiginosa, totalitària a "delictes possibles". Exemple de delictes possibles, les famoses purges estalinianes.

L'Hannah Arendt ens adverteix, sempre tan precavida ella, sobre l'abast i el perill del poder del secret avui en dia, és a dir, ens porta al moll de l'os on es decidirà el futur democràtic o totalitari de les nostres societats: les masses i els seus obscurs, secrets, desitjos. Diu:

Aunque conocemos la forma de operar y la función específica de la Policia secreta totalitaria, no sabemos cuán bien y hasta qué grado corresponde el "secreto" de esta sociedad secreta a los deseos y a las complicidades secretas de las masas de nuestro tiempo.

Clàssics

Tot llegint "La democracia en América", trobo, entre moltes altres, la següent perla; de fet, els llibres considerats clàssics, ho són, també i potser sobretot, pels pous d'intel.ligència, que s'hi troben, com de passada (no és de passada, en aquest cas, en el llibre de Tocqueviile, però sí que ho serà en aquest post)

Del poder judicial en los Estados Unidos y de su acción sobre la sociedad política

No sé si necesito decir que en un pueblo libre, como el americano, todos los ciudadanos tienen derecho a acusar a los funcionarios públicos ante los jueces ordinarios, y que todos los jueces tienen derecho a condenar a los funcionarios públicos; de tal forma resulta natural la cosa. [...]

En el año VIII de la república francesa, apareció una constitución cuyo artículo 75 estaba así concebido: "Los agentes del gobierno, igual que los ministros, no pueden ser perseguidos, por hechos relativos a sus funciones, más que en virtud de una decisión del Consejo de Estado; en este caso, el proceso tiene lugar ante los tribunales ordinarios."

La constitución del año VIII pasó, pero no ese artículo, que permanece vigente, y al que se oponen, todos los días, las justas reclamaciones de los ciudadanos [...]

Ocurría con frecuencia, en la antigua monarquía, que el parlamento decretaba la detención del funcionario público que se hacía culpable de un delito. A veces, por intervención de la autoridad real, se hacía anular el procedimiento. El despostismo se mostraba entonces al descubierto, y, al obedecer, no había sometimiento más que a la fuerza.

Hemos retrocedido muchos, pues, del punto a que habían llegado nuestros padres; porque dejamos hacer, so capa de justicia, y dejamos consagrar, en nombre de la ley, lo que sólo la violencia les imponía a ellos.


En llegir el paràgraf final, recordo un duríssim sarcasme de Céline, al "Viaje al fin de la noche":

Conque al servicio de la Compañía Pordurière del pequeño Togo trabajaban, al mismo tiempo que yo, ya lo he dicho, en sus cobertizos y plantaciones, gran número de negros y de pobres blancos de mi estilo. Los indígenás, por su parte, no funcionan sino a estacazos, conservan esa dignidad, mientras que los blancos, perfeccionados por la instrucción pública, andan solos.



Llegint les explicacions de Tocqueville sobre el fort (i, a la vegada, limitat. Diria que tot el llibre vol posar de relleu el funcionament equilibrat de la democràcia americana, en funció dels límits posats a i entre les estructures de poder, límits que conjuren el despostisme; qüestió, per altra banda, que tant influirà en les reflexions polítiques d'Hannah Arendt), el fort, doncs, poder polític del poder judicial americà, recordo, també, tantes i tan bones pel.lícules americanes amb temàtica judicial. Ahir, per cert, vaig veure'n una, de denúncia, sobre un bufet monstruós d'advocats, que aprofito per recomanar: Michael Clayton.

Mas o el Dret d'Anar Decidint


Torno de la ciutat en cotxe, tot escoltant la ràdio. Escolto poc la ràdio; només quan vaig en cotxe, de fet. M'agrada un programa (només un) de la Ser, perquè m'agrada la veu del conductor, del qual sé que es diu Manel, perquè els col.laboradors habituals (Puigverd, Àlvaro, Pérez Oliva...) així l'anomenen. El programa es un resum de notícies comentades. Ahir, en Manel (no en sé el cognom) entrevistava l'Artur Mas. Dret a decidir. En Manel, esclar, burxava: com? què? quan?

-Què? Tot allò que uneixi els catalans, de moment (aquest, de moment és crucial). Res (la independència, per exemple) que pugui, per ara (!), enfrontar-los. És a dir: encara sumem; l'educació dels catalans és sota mínims, però encara sumem. Mas posa exemples, posa el dit a les llagues. Decidir sobre tot allò que és un desastre: infraestructures, impostos, educació (faig un bot que, tenint en compte que sóc a l'autopista, podria haver estat mortal). Caldria, davant del desastre educatiu que acaba de saltar a la palestra... què dic, caldria? S'imposa, el dret a decidir!!! Es veu, la lògica, oi? Es van presentant, sectorialment, les diferents tortures a què la ciutadania és sotmesa, i es proposa com a solució brillant, eficaç, contrastada, ràpida, lluent, formosa, graciosa... la necessitat, llavors, el dret a DECIDIR. Així passem al

-Com? Té la barra, en Mas té la immensa barra (i no faig ironia, ara), d'extrendre's en el tema educatiu. Davant del desastre, cal poder decidir i confeccionar una Llei d'Educació Catalana. És evident, oi? Per què la culpa la té Madrid, oi? Per què el desastre rau en la Llei Orgànica de Madrid, oi? I una merd. I una merda, Mas. La Llei de Madrid, la LOGSE, es va fer als despatxos de l'administració i de les universitats nostrats. Des d'aquí es va vendre, el producte, el monstre, amb usos propagandístics de tall totalitari, amb cinisme del Gran Timonell Pujol inclós (el vaig veure en una entrevista a altes hores de la nit, fotent-se'n clarament de les noves idees pedagògiques, en plena venda del producte, del monstre; que no surti, ara, dient que es va equivocar; si algú sabia quin pa s'hi donava, era ell, l'exalumne de l'escola alemanya, allà on el Petit Timonell Montilla porta, ara, els fills). Però, llavors érem capdavanters, peoners, de la Revolució Pedagògica que havia de salvar les obsoletes i tardofranquistes escoles d'Espanya; Catalunya era gran i érem els millors, i encara podíem regenerar Espanya sencera. Sortosament per a ells, a molts llocs d'Espny, sencera, no ens van prendre gaire en serio. Va ser aquí, a Catalunya, on vam implantar el monstre a la manera taliban, talment els talibans van redecorar la muntanya budista, a base de dinamita. Com? Com, Mas? Bé, doncs, aquí xocarem amb la Constitució i amb una Llei Orgànica (la LOGSE, és digui com es digui, ara) espanyola (!). I com xocarem, Mas? No contesta.

De tot plegat es dedueix que hem d'anar xocant, d'ací i d'allà, com adolescents als autos de xoc, en ple botellón de fireta. És a dir una mort lenta, a base de morats i contusions constants, i alguna trencadissa. Francament, prefereixo la coherència d'Ibarretxe. El seu pla, -llegiu-lo, fins i tot és agradable de llegir i divertit de comparar amb l'Estatut- és un model de concisió i de concreció, un model literari i jurídic: l'Estat lliure associat. I, així, ara, entrem en el

-Quan? Bé, en tractar-se d'un dret a anar decidint, doncs, en bona lògica, anirem fent. Anirem fent la punyeta, i la puta i la ramoneta, també.

L'educació política (a F. Fernán Gómez)



Conservo, amb precisió i agraïment, el record de moments privilegiats on algú m'ha ajudat a comprendre el món, almenys en algun dels seus infinits aspectes. Tot just començava a obrir ulls i orelles a les qüestions polítiques dins d'una família polititzada i antifranquista (en temps del tardofranquisme), quan el meu germà gran em va convidar al teatre. M'hi esforço, però no puc recordar quin teatre exactament; el veig per dins, sé que no estàvem a platea; sé que, un cop acabada la funció, vam pujar uns pocs esglaons en un passadís estret i mal il.luminat, per després baixar les escales que conduïen a la sortida del teatre. Quasi puc atrapar alguna sensació: passes amortides per una alfombra, butaques avellutades... Però, recordo amb tota precisió que, allí mateix, encara dins del teatre, em van assaltar, per primera vegada, els perills de la democràcia, mite intocable, fins llavors. Llavors, quan la companyia de Fernando Fernán Gómez va venir a Barcelona amb El enemigo del pueblo. I així, anys més tard, Plató no em va sorprendre del tot amb les seves objeccions.

Diumenge hivernal

Estem tots constipats, fredolics, estossegadors, fatigats, piocs. Jo vaig repetint, aquests dies de fred viu, cel serè, llum... luminosa, brillant, acerada, aquests dies em fan feliç tot just encetats. El marit (constipat, etcèra...) marxa pitant, sense temps per a contemplar la felicitat, a primera hora del matí a ca la seva mare; hi serà de sol a sol, de 9 a 9; la noieta immigrant té festa tot el dia, i el senyor Alzheimer menysprea olímpicament temps i espai: cinc minuts de solitud són suficients per trobar, per fi, l'anhelada sortida del laberint, obrir la porta i fotre el camp. Al migdia, una hora abans de dinar, hi farem cap en G. i jo. Vaig guardant les viandes, que me'n porto de casa per a preparar a ca la sogra, en pots de plàstic i en bosses. Una hora abans de marxar de casa per tal d'arribar una hora abans de dinar a ca la sogra, per tal de tenir temps de preparar-hi el dinar, en G. recorda que necessita amb caràcter d'urgència passar pel Mercat de Sant Antoni. NO. Carallot, què no ho veus, que no en tenim, de temps... Qui ho diu, que no? Qui gosa ser tan pessimista? Nosaltres, en tenim, encara, de temps; és més, en tenim sortosament; per donar i per vendre, en tenim. I, al capdavall, només seran deu minuts, i es veu que jo puc aparcar el cotxe en una cantonada i esperar-lo, a ell, mentre ell, d'un salt... El meu fill no em convenç, mai, però venç sovint. Jo li recito: Venceréis, pero no convenceréis, porque tenéis la fuerza, pero os falta la RAZÓN. Vaig recitant, de camí cap al Mercat de Sant Antoni. Arribem a ca la sogra vint minuts tard. Tot un drama perquè, com ja he dit, el temps se li ha esfumat, tota la vida queixant-se del temps que fuig... I ara s'ha quedat sense temps, només l'ara compta, l'instant del Què menjarem, avui? Trobro el marit, a banda de constipat i tot això, nerviós. A ell, el temps encara no se li ha desfet i, aristotèlicament, el relaciona amb el número: Vint-i-tres. Vint-i-tres vegades ha dit ja: Pastís de carn. Una darrera de l'altra, després de l'u ve el dos i, després, el tres. Me'n faig una idea, de seguida:

-Què menjarem, avui?
- Pastís de carn.

(... dècimes de segon)

- I així? Avui...
-Pastís de carn.

No és pas que el el pobre home no disposi de més recursos, no sàpiga donar explicacions més acurades i, suposadament, tranquil.litzadores, és que ja ho ha fet a bastament. I no pot més. Me'l trobo rendit a una dialèctica purament mecànica, dins de la qual, la meva sogra, sembla sentir-s'hi com a peix a l'aigua: pregunta-respota, pregunta-respota, pregunta-resposta. Hooop! Fent maneres d'il.lusionista, destapo el paquet i apareix davant del meu públic entusiasta... Exacte, el pastís de carn en persona, a punt per anar de pet al forn, cas que el forn estigui ja precalentat... a veure... Nooo. No ho està, perquè l'encarregat d'encendre'l era aquell que prou feina tenia en anar responent sense plorar, pastís de carn, com per, a més, atinar que, efectivament, menjaríem pastís de carn i fora millor de tenir, a tal efecte (és a dir, menjar pastís de carn, i no només dir que en menjaríem), el forn preparat.

He de dir, que jo, només de sentir-ne el nom, del pastís de carn, m'entren basques. No m'agrada gaire la carn, i doncs, prefereixo menjar-me-la ganivet serrat i forquilla en mà, no si m'enteneu, menjar-me-la lluitant, a brazo partido. Meravellosa, dolça i malaguanyada paraula, pastís, que evoca tota mena de llaminadures infantils, fins i tot, cinematogràfiques, de l'època muda, on era costum de llançar enormes pastissos de nata blanquíssima a la cara de l'antagonista. I el cine del diumenge a la tarda, als Lluïsos, era ple de canalla rient, riu que riuràs, amb les escenes de destrossa de pastissos. Recordo, vívament, que no em feien, aquestes escenes, la més mínima gràcia. Una cosa tan bonica i delicada com un pastís de nata, i tan enganxifosa. Aquest inici de trauma infantil, de soledat enmig de la multitud, d'estranyesa, potser explicaria el perquè, si no m'agrada el pastís de carn, m'entesto a fer-ne, ni que sigui alguna vegada, com per exemple, ara mateix a ca la sogra. Ah, sí? I doncs, per què? Oi? Ni idea, però segur que un bon psicoanalista ens treuria de seguida d'aquest abisme d' incomprensió, insondable.

La meva sogra es refà menjant i, en acabar, cau en uns minuts terribles de lucidesa aparent. Entre l'abans i el després del pastís de carn, ha passat d'una pregunta de simple intendència a qüestions de caire metafísic, des d'on arriba a dubtar del sentit de la seva pròpia existència. Això, això que em passa, no té cap sentit. Intentem, inútilment, de consolar-la. I som a punt de pujar a la nòria: sí, que en té-no en té-sí, que en té- no. No. D'acord, però s'ha menjat amb un gust tan infantil, amb un goig tan intens als ulls, el pastís de carn... Se l'ha menjat talment fos un pastís de nata.

S.O.S.

Ara resulta que no puc fer comentaris enlloc, ni al meu propi blog. Hem surt una pàgina que esmenta un codi d' "error". A veure si me'n surto. A veure també si puc publicar entrades almenys.

De aquellos lodos...

Qué bueno que viniste

Qué triste era aquella España que estaba tan subordinada a los mandatos de Washington, pero qué bueno es ver ahora una España feliz, libre e independiente. (Hugo Chávez. Madrid, novembre de 2004)

Tirano Banderas caminó taciturno. Los compadres, callados com en un entierro, formaban la escolta detrás. Se detuvo en la sombre del convento, bajo la alerta del guaita, que en el campanario sin campanas clavaba la luna con la bayoneta. Tirano Banderas estúvose mirando el cielo de estrellas: Amaba la noche y los astros: El arcano de bellos enigmas recogía el dolor de su alma tétrica: Sabía numerar el tiempo por las constelaciones: Con la matemática luminosa de las estrellas se maravillaba: La eternidad de las leyes siderales abría una coma religiosa en su estoica crueldad indiana. Atravesó la puerta del convento bajo el grito nocturno del guaita en la torre, y el retén, abriendo filas, presentó armas. Tirano Banderas, receloso, al pasar, escudriñaba el rostro oscuro de los soldados.

Què tristes aquelles amèriques tiranitzades que inspiraven el geni de Valle-Inclán. Com és sabut, tot i que no se sap per què, la felicitat, la llibertat i la independència no són mai font de genialitats artístiques. Chávez no serveix ni per a una mala novel.la, però la Rèpública Bolivariana de Venezuela és feliç, lliure i independent. Espanya s'apressa a seguir el seu exemple.

Publicado por lola los dimarts, novembre 23, 2004

Rumanos, Romano y la decadencia de Roma


D'indispensable lectura, avui, l'Espada.

Ai...


No te preocupes, está todo controlado (ZP).

Repetiu amb mi (si us plau, tot creuant els dits): No vull sa-ber-ne-res, d'autors intel.lectuals. Res de res. Mai més.

Temps era temps, en temps de dictadors, uns compatriotes molt patriotes van anar, d'amagat (llavors es deia, clandestinament), a veure un rei veí, el qual es veu que disposava de poc temps i els va tallar abans d'hora i en sec:

-Molt bé, on voleu que desembarquem les armes.

Els compatriotes tan patriotes, esverats:

-Aaarmes? Si nosaltres el que volem és fer una revista...

Nota (des) aclariment: No hi ha la més mínima possibilitat de contrastar l'anècdota, però jo me la crec. I fins aquí arribo...

Tot llegint, sobretot, blogs, hom arriba a la conclusió que la independència nostrada és a tocar. No cal, doncs, que ens preocupem pels afers de polítiques, al capdavall, estrangeres, sempre patèticament desèrtiques, així com, sortosament, llunyanes. A nosaltres sols, ningú ens voldrà cap mal. I farem totes les revistes que tinguem ganes de fer. Un país de revista. I quan els compatriotes m'aturin, diré, en perfecta dicció i accent homologat, sense cap ombra de dubte: Setze jutges mengen fetge d'un penjat.

No fa gaire ha mort una amiga de sortides nocturnes adolescents. Tenia un cap petit (que deia la meva àvia, i ho deia del seu marit! Això és perquè té un cap molt petit), però era generosa, divertida, vital; s'ho fumava tot... Els seus pares eren aragonesos i ella era una immigrant de segona generació no integrada a la llengua pròpia del país on vivia i treballava. Doncs bé, ara la veig arreu. Parlava així, reia així, era així; així com la Isabel Teruel, com si fossin bessones. És increïble, la semblança. Tanmateix, la meva amiga no hauria acceptat mai de ser portaveu de res. Tenia poc cap només a les nits de gresca adolescent. Va fer de mare, ben aviat, en morir la seva, dels seus germans petits. Una bona mare. I, després, una mare excel.lent de dos fills preciosos. Llavors érem veïnes, i recordo d'haver-la acomiadat des del balcó, quan se n'anava a la Residència a parir per primera vegada, amb aquell riure tan seu, aquella gesticulació, aquell aparent cap petit. Quines coses...

Acudit macabre de llarg recorregut

(Publicat a l'Esquetlla de la Torratxa durant la guerra civil)



Hem mort tot els capellans, tots els que feien cara de capellans i tots els que semblava que feien cara de capellans.

A mode de comentari


Per entrebancs tècnics, no he pogut deixar el comentari següent a can Ramon, Fum i estalzí. Retallo i enganxo, doncs, i en faig un post. La qüestió, plantejada arran d'un article de Jordi Barbeta a La Vanguardia (Tarradellas regresó para asentar la monarquía. Un informe secreto revela lo que contó Tarradellas a un emisario de Suárez. Documentos secretos de un equipo asesor de la presidencia del Gobierno revelan que Suárez estaba dispuesto a ceder más autogobierno a Catalunya), em sembla prou important, ara que toca d'anar reescrivint passats, com per a plantejar-se-la.

No em sembla una pràctica de bon pèriodisme això que fa el Barbeta. Comenta el que, quasi amb tota segueratat, és un informe d'intel.ligència (d'aquells que tot president troba damunt la taula cada matí; n'hi ha de més o menys importants, i aquest ho és molt, quedi clar, no el minimitzo), els quals tenen com a objectiu, precisament, de desplegar totes les possibiliats, totes les hipòtesis plausibles, per tal que, com ha de ser, siguin els polítics els que prenguin les decisions. A més, en el cas que ens ocupa, plou sobre mullat, perquè el context històric també era molt obert, encara s'havia d'acabar de calibrar la força real de les diferents opcions polítiques en joc (curiosament, per exemple, l'informe esmenta una possible deriva d'inspiració cenetista, la qual, vista en perspectiva -i jo era llavors a la Cnt- és poca cosa més que una hipòtesi al.lucinatòria, fruit de les circumstàncies).

Del que sí que, per circumstàncies personals, puc donar fe és de la duresa dels primers contactes Tarradellas-Suárez; la primera entrevista va acabar en desacord absolut, amb un Tarradellas fent les malestes per tornar a França. Se li negava, al President,de la Generalitat, la Generalitat (per la cosa de la legitimació republicana, és clar). Tarradellas va fer sortir l'espantall del milió de persones al carrer i Suárez va contestar amb "chulería", és a dir, pur problema d'ordre públic al capdavall.

En fi, insisteixo, no em em sembla un bon treball periodístic. Que s'hagués pogut aconseguir més? Potser sí (alguna mena de règim econòmic especial, recaptació d'impostos per exemple...); però també menys. No deixa de ser especulació, però sempre dintre d'uns paràmetres força estrets, que no posessin en perill la sagrada unitat de l'Estat, la qual cosa porta a creure que, fet i fotut, a hores d'ara estaríem igual, igual d'emprenyats i igual de satisfets. Bé, d'acord, potser una mica menys emprenyats i, potser, menys satisfets.

Una cita del text de Barbeta per acabar:

La Vanguardia ha tenido acceso a los documentos confidenciales que sirvieron de base para la única decisión política que conectó la legitimidad republicana con el nuevo régimen de monarquía parlamentaria. Del informe se desprende que el gobierno central decidió restituir la Generalitat y aceptar un presidente republicano ante la presión popular, precisamente para asentar la monarquía.

Home, sí, el govern central treballava per a consolidar la monarquía. Certament.

Perquè ell és ell i perquè jo sóc jo





Així explica Montaigne la seva fonda amistat amb La Boétie. La fòrmula posa de manifest tant la distància com la proximitat, i ens aboca, així, a la qüestió més difícil de calibrar i de sostenir en les relacions humanes. L'honestedat i el risc de mirar-se en un mirall que no reflecteix la pròpia imatge i, tanmateix, l'esguarda i l'entoma. És lent i estrany el camí, però en tot nen hi ha una epifania de l'autoconsciència, un moment probablement precís de lucidesa, es recordi o no, on jo sóc jo i ells són ells per primera vegada. Freud explica (no sé on, no pas en la seva succinta Autobiografia; ho he comprovat) que, essent molt petit, un dia va veure des de la finestra com s'allunyaven de casa els seus familiars, i davant la soledat, davant del terror de la soledat, va gaudir, per primer cop, del poder tranquil.litzador de saber-se ell mateix, diferent i independent de tota altra cosa. Tinc un amic el qual, sense haver llegit Freud, explica el seu record quasi amb les mateixes paraules. En el meu cas, de sempre que em remeto a un primer record infantil de mi mateixa, fet d' imatges borroses i paraules precises: Sóc al llit, dreta damunt del llit, m'acabo de despertar i intento vestir-me; em dic: Ja tinc tres anys, ja puc vestir-me sola. Molts artistes expliquen, també, la revelació súbita i irrevocable de la seva vocació; així, Rodin, el qual no havia destacat en res, no s'havia apassionat per res, fins que es va matricular a una escola d'arts i oficis, on des del primer dia les seves mans van topar amb el fang, i s'hi van, com qui diu, fondre. Aquest cap de setmana, he vist una pel.lícula documental immensa, que recomano vívament, Esto es ritmo, on un afamat ballarí i coreògraf anglès parla de la tristesa de la seva infància sense mare, de l'abandó als disset anys de la casa paterna, on sempre s' havia sentit estrany, del seu trasllat del camp a la ciutat, Londres, i del seu pelegrinatge per una existència insatisfactòria, sense objecte, blana i banal, fins que, en una tarda de cine per a passar l'estona, descobreix el ballet de la mà de la gran Fontaine i el gran Nureyev; l'endemà mateix es va matricular a una escola de ball.


La mente es una especie de teatro en el que distintas percepciones se presentan en forma sucesiva; pasan, vuelven a pasar, se desvanecen y mezclan en una variedad infinita de posturas y situaciones. No existe en ella, con propiedad, ni simplicidad en un tiempo, ni identidad a lo largo de momentos diferentes, sea cual sea la inclinación natural que nos lleve a imaginar esa simplicidad e identidad. La comparación del teatro no debe confundirnos: son solamente las percepciones las que constituyen la mente, de modo que no tenemos ni la noción más remota del lugar en que se representan esas escenas, ni tampoco de los materiales que las componen. (David Hume)

I, malgrat tot, anem fent que jo sóc jo i ell és ell. I perquè ell és ell i jo sóc jo, em plau de retre-li homenatge. Qui sap? Potser quan totes les percepcions s'hagin anat desprenent de la memòria, com les fulles caduques ara, a la tardor, i ja ningú pugui dir d'ell que és ell... Potser, llavors, aquest ésser simple i idèntic que no compareix mai es reveli per fi, i el reculli i l'aculli. I el resguardi.

Lectures de la història

Darrerament, veig joans sales per tot arreu; com aquell -ho explica Pla no sé on- que, arribat a La Garrotxa, se'n feia un fart, de veure vayredes. En Quim Monzó l'incloïa en la llista dels que es plantejava anomenar en el seu plantejament de discurs. l'Enric Vila el reivindica com a escriptor catalanoparlant a Catalunya a la seva duríssima i dualista entrada de blog, El problema castellà.

Anem a pams. Després de la lectura (virtualment coral) de la novel.la de Sales, vull fer esment del personatge, pare de la Trini. Quan, a la segona part, la filla parla del seu pare, de seguida me'l fa estimar. A la tercera part, agraeixo a Sales l'homenatge (a mi m'ho sembla) a Joan Peiró, en manllevar-li la seva bella mort per al personatge esmentat. Efectivament, Peiró va caure a mans dels franquistes, els quals van oferir-li (diuen que un cotxe amb xofer l'esperava a la porta) d'endegar el sindicat vertical. Això o l'afusselament. Va morir afussellat. L'anarco-sindicalisme té els seus homes de bé i els seus màrtirs. Fins i tot, Pío Moa l'hi reconeix grandesa, a Peiró.

Però, allò que m'interessa encetar ara és el "problema castellà" com a contrapartida al "problema catalán". Vila es pregunta, de passada i com a exemple, com és que cap historiador ha tractat el vessant ètnic de la Guerra Civil. Cap historiador nostrat, en tot cas, perquè, precisament, Moa no para de fer-ho. Per a Vila, l'imaginari (fals) de la transició ha nodrit uns quants tòpics que convé d'anar bandejant. Textualment:
- és català tothom que viu i treballa a Catalunya
- la immigració massiva va ser una sort per al país
- el bilingüisme és una riquesa
- aquí, es parla el castellà des dels temps de Marieta la cistellera

Em quedo, de moment, en el negatiu primer: No s'és pas català pel fet de viure i treballar a Catalunya. Els castellanoparlants (Vila porta a col.lació el cas Peri Rossi) no són catalans. Si ho fossin, se'n sentirien; en sentir-se catalans, deixarien de sentir-se castellans i, per tant, deixarien de ser castellanoparlants. El model és la periodista nascuda a l' Argentina, Patricia Gabancho; ella mateixa s'hi acaba de posar, de modèlica (una mica repel.lent, però, en fi..., modèlica), ha fet saber, en perfecte català, que porta a Catalunya els mateixos anys que la Cristina Peri. Els castellanoparlants a Catalunya, els desgraciats, acaben perdent tota identitat, reduïts a pura carnassa contra nosaltres. Històricament, la carnassa s'exemplifica en llerrouxistes i faistes. La Torrassa i el famós cartell fronterer d' Aquí se acaba Cataluña. La perspectiva ètnica a investigar. És a dir: Nosaltres sols, tu. I, qui s'hi apunti, que ho digui ben clar i en català. Les coses clares i el xocolata espès.

Per cert, els brètols anarquistes a la Incerta glòria, de Sales, en les seves bretolades, parlen tots en castellà. Pura carnassa contra nosaltres.

Sobreviure i existir

Llegeixo, a La contra de LV d'ahir, una entrevista al Premi Nobel de Literatura, Imre Kertész. Vaig llegir per primera vegada Kertész (Kaddisch por el hijo no nacido, pregària terrible de musicalitat bernhardiana) arran d'una tertúlia en una enyorada llibreria del poble on habito. El traductor Adam Kovacsics ens va parlar de la literatura hongaresa contemporània i ens va explicar la seva trobada amb Imre Kertész, encara sense Nobel, poc conegut; va ressaltar-ne la jovialitat, el sentit de l'humor, la bonhomia... Un home que escriu coses tan punyents. Tot seguit vaig llegir Sin destino, i encara no l'he paït. Una novel.la sense massa complicacions literàries, aparentment senzilla i línial, on el protagonista és un noi jueu de quinze anys que va a parar -es diria que per casualitat- a Auschwitz; tot creient-se la propaganda dels alemanys, emprèn el camí de l'horror a la recerca d'una feina remunerada. El retorn final, com a supervivent, a Budapest constitueix una de les reflexions més fondes que he llegit sobre l'holocaust i la culpa, absurda, de sobreviure. La culpabilitat és absurda i, alhora, inexorable; aquesta és la paradoxa de viure sense destí. Sense destí, l'ésser humà viu a la manera de les plantes; si només són a punt de marcir-se, no defalleixen mai: un fil de sol els infon vivacitat, una gota d'aigua les revifa (Hubo momentos de felicidad en Auschwitz; surgen de lo profundo de uno, y como el mar te inunda, pasa rápido, pero deja el recuerdo, es la vitalidad). Pero, si ser ja és ser culpable, la culpa és del tot absurda i és inexorable. No hi ha res després d'Auschwitz que hagi refutat Auschwitz, diu Kertész. Llegint-lo pot semblar encara pitjor: No hi ha res que pugui refutar Auschwitz. La sortida de Kertész, tanmateix, és personal i intransferible. I lluminosa. Una manera creativa d'atrapar la paradoxa (Yo estoy del lado de la alegría. Sólo se puede escribir desde un exceso de energía, o sea, desde la alegría. La escritura es vida intensificada)

-Existo o no existo es la pregunta más importante en un mundo manipulado, sobre todo en las dictaduras, las actuales y la que yo viví cuando salí de Auschwitz [...] formar parte de una masa de seis millones sin nombres ni apellidos te empuja a lo contrario (a no existir)

Kertész deixa clar que existir es una feinada immensa i constant, que passa per la ficció (Tengo que crearme a mí mismo, diu que es va dir a si mateix), per la creació d'un personatge del qual no puguis avergonyir-te. L'obligació de viure en la bella mentida d'una vida bella. Adam Kovacsics ens va explicar l'entusiasme de Kertész per la pel.lícula, La vida és bella, la perspectiva de la qual és l'única que serveix per narrar l'Holocaust. I, potser, per a refutar-lo, em dic, em diu el meu esbòs de personatge de ficció.

Stalin-ingrat

Vaig comprar les entrades per Internet abans que l'obra, Stalin, s'estrenés. Vaig anar al teatre divendres passat sense haver llegit cap crítica, excepte una entrada favorable del periodista de LV, Llúis Foix, al seu blog. No m'agrada el teatre; ho dic així, pel boc gros, per la quantitat d'hores avorrides que hi he passat. Tanmateix, m'agrada Flotats; hores delicioses precedeixen aquest jucidi: Una jornada particular, Cyrano, El dret a escollir, Ara que els ametllers ja són florits, Arte, La cena... També és cert que, entre les hores d'avorriment, n'hi ha algunes a compte del mateix Flotats. Ningú no és perfecte. Si hi ha algun lògic a mà que m'ordeni tota aquesta disbauxa de proposicions, potser s'entendrà que, fet i fotut, la il.lusió amb la que vaig anar divendres al Tivoli era alta. La desil.lusió amb què vaig sortir-ne també, també era alta.
Ja des de la primera escena, quan encara el mestre no havia comparegut a l'escenari, vaig mirar el meu marit de reüll i ràpidament vaig captar el seu únic i monosil.làbic contingut mental, igual al meu: Ai!

Avorrida, fluixa... Fluixa, se li escau a la perfecció; li manca tensió i, per tant, força dramàtica, potser pel fet de ser una adaptació d'una novel.la, ves a saber..., és una successió dramàticament inconnexa d'escenes, la majoria monòlegs d'Stalin-Flotats. La idea sembla tan clara com poc reeixida: teatre de terror. Allò que s'intenta és de transmetre terror, el terror que l'Stalin en persona provocava, al pati de butaques, per mitjà del personatge terroritzat de la noia protagonista. Però, és clar (ja he agafat el fil i em sembla que no em cal cap lògic), aquesta fita -terroritzar l'espectador amb l'ombra teatral del terrortífic Stalin terroritzant en directe una pobra dona- només s'aconseguiria si, si i només si, aquesta ombra s'encarnés en l'actor que l'interpreta. La qual cosa no passa. Flotats afronta el repte des d'un fluix cinisme criminal, però -redéu!- som davant d'una força bruta de la natura, de la bèstia personificada (encara que escolti, la bèstia, Mozart; precisament, que pugui gaudir de Mozart, la bèstia, hauria d'augmentar en molts graus el terror que inspira). Stalin és sinistre, un dels personatges més sinistres de la història, i no és aquest un registre que domini el mestre Flotats.

L'objecció més consistent a la banalitat del mal des del pallasso Eichmann ve d'una pregunta apararentment poc profunda que un amic l'hi va formular, a Arendt: Si haguéssis tingut davant Goebbels, vols dir que hauries arribat a la mateixa conclusió?

Col.leccions

No sóc col.leccionista de res; tendeixo a veure aquesta dèria com una de les múltiples formes de la perversió; segurament, la meva antidèria deu estar relacionada amb què els objectes en general em fan més nosa que servei. Posaria la mà al foc en dir que mai, mai, m'ha caigut ni una llàgrima per un objecte perdut, i potser em cremaria, però, en fi, ja s'entén. He après a valorar la cultura oriental a través dels seus espais buits, del seu minimalisme objectal, repòs de l'ànima. No obstant això, dec bona part de la meva formació a tres col.leccions:

- una de llibres a un preu molt mòdic que a casa van celebrar i comprar quan jo devia tenir... entre tretze i catorze anys. Encara en conservo algun. Biblioteca Básica Salvat de libros RTV. Recordo especialment la lectura d'una antologia de "El espectador", d'Ortega, primer llibre d'un escriptor filòsof que vaig llegir. Ja aleshores, amb aquella alegria pròpia de less identificacions infantils, em vaig identificar amb la vida d'espectador, vaig dir-me jo sóc així.

- una de lladres i serenos (gènere literari del qual han parlat darrerament a can Pere i a ca la Júlia), La cua de palla, dirigida per Pedrolo. Aquí vaig saber del meu instint depredador....No, no pas perquè m'identifiqués amb la galeria de criminals. No. Però sí que vaig aprendre a confondre'm amb el paper de la paret, a amagar-me per cantonades, per racons obscurs, a l'aguait... Així, quan el familiar de torn es despistava i abandonava, ni que fos per un instant, la novel.la, m' abraonava damunt del llibre i me'l feia meu; com que a casa tots jugàvem al mateix, tothom respectava la momentània victòria d'altri damunt la presa, i la lectura es feia acte, passava a ser una activitat d'estratègia: objectiu clar, traïdoria, reflexos i molta barra. Voluptuós. Evidentment, hi havia premi -el millor premi del món: l'admiració!- per a qui aconseguís arribar primer a la meta o final de la intriga.

- una -la primera que jo sàpiga, crec que també de la salvífica Salvat- de discos de vinil i fascicles, de música clàssica i d'història d'ídem. Plaer grandiós i solitari, hores i hores de música. Una immersió. S'esdevingué molt poc després que la mare morís, i em sembla que em va ajudar a harmonitzar l'ànima, a posar ordre i equilibri en el convuls món interior. Una psicoanàlisi musical, doncs. Vaig néixer encerclada de llibres i de lectors, però no pas d'oïdors de música; la meva mare no la podia sofrir i el meu pare havia decidit que era una de les moltes limitacions que amb l'edat -de fet, més que no pas l'edat, era cosa de la butxaca, la limitació aquesta, i tantes altres...-, t'imposes, la de no escoltar música; els discos no els conservo per voluntat pròpia, per allò que ja he dit de la molèstia que m'ocasionen els objectes, de la meva manca d'amor pels objectes. Els fascicles me'ls va perdre l'impresentable llibreter de barri, de confiança de tota la vida, amic fins i tot, que s'havia compromès a fer-me'ls enquadernar. Impresentable, no per haver-los perdut sinó per no atrevir-se a confessar-m'ho, per anar allargassant la mala notícia, donant esperances, obligant-me a ser jo qui, finalment, verbalitzes el desastre, els has perdut! Literalment impresentable perquè s'ha mort, i això sí que és una pèrdua imperdonable.

Tot esmolant les estilogràfiques

Espanya és un Estat paràsit, una realitat macabra, un esbiaix de la Història

Catalanisme és nacionalisme i nacionalisme és independentisme, i qui digui que no és així és senzillament un traïdor o un ignorant. O pitjor encara, un covard o un espanyol.

Don DeLillo

DeLillo és gran. Tot i que jo només he pogut amb una de les seves novel.les (Submundo; les altres, les he deixat a mitges per gèlides, impecablement gèlides). Novel.la voluminosa, absorvent, difícil, tan ben escrita que hi ha pàgines que t'aturen per tal que et preguntis, ociosament, Com pot escriure tan bé? Ahir, a El país, Muñoz Molina ens dóna compte d'una conversa amb l'escriptor del Bronx. En algun altre lloc he llegit que jugava de petit amb els veïnets De Niro i Collin Powell. Tres nens que s'han fet molt i molt grans. Beneïda sigui la societat que permet créixer tant, sense posar massa pals a les rodes, als nens de barriades pobres i de procedències ètniques diferents. Potser l'acció política caldria jutjar-la, al capdavall, amb aquests paràmetres.

La darrera novel.la, Falling man, s'endinsa en l' horror de l'11S a New York. Per què ficció?

...la ficción puede internarse en lo desconocido, puede seguir el impacto de los hechos históricos en la vida íntima de las personas y crear un lenguaje para expresar esa vida, que con mucha frecuencia es un lenguaje de pérdida y de dolor. Un escritor de ficción se adentra en los sentimientos de un personaje, en lo que piensa, incluso en lo que sueña. Eso es lo que una novela puede hacer con respecto a un hecho como el 11 de septiembre, y lo que no es accesible ni para el historiador ni para el periodista.

Recordo una esplèndia pel.lícula de Jim Jarmusch, Una noche en la tierra, feta d'històries de taxistes de diferents ciutats del món. La darrera -la més trista; n'hi ha alguna de divertidíssima- està basada en un conte de Txéjov: Tres borratxos pugen a un taxi i expliquen les seves desgràcies d'una manera totalment anodina i despersonalitzada, la qual cosa provoca en l'espectador més aviat comicitat; el taxista, fart de sentir-los fer el ploramiques, acaba per explicar la pèrdua d'un fill des dels sentiments de la seva dona i d'ell mateix. Des de dins. Estic convençuda que sense aquest món interior no hi ha art; per això bona part de l'art contemporani m'és aliè.

Emocions



Final de vacances, començament de curs. Amb en G. comprem material escolar imprescindible; enguany, però, una veïna em proposa de donar-me els llibres de la seva filla, un any més gran que en G.; jo li guardaré els del curs passat per a ús futur del seu fill, dos anys menor que el meu. Quan arribo amb la notícia a casa, se'm passa pel cap el record de la il.lusió pròpia, els primers dies amb els llibres nous a les mans, l'olor a llibre nou, la visió immaculada..., l'omnipotent, vivísima, sensació del "tot, tot és possible", fins i tot no acabar avorrint-me i avorrint-ho tot. Decideixo donar veu i vot -únic vot- a en G. Bescanvi fet! El meu fill és el rei del trueque, li encanten els trapicheos. A més, sap que, d'una manera o altra, en treurà algun partit, de l'estalvi familiar.



Ahir a la nit, una trucada trasbalsa en G. L'A., companya des que eren pàrvuls, li proposa d' apuntar-se junts a una escola de ball, concretament a balls de saló (!), com a parella estable durant el curs. Deixeu-me dir que l'A. és una noia guapíssima, una parella de ball digna de Hollywood. En G., de mena bailongo, està emocionat. Escric això just quan acabo de tornar d'acompanyar-los en cotxe, el seu primer dia. Impressionants, divertidíssims. Què no donaria per a poder veure'ls per un forat! Ja t'agradaria fer d'espia, eh?, deia el meu fill. Sí, sí, m'encantaria! En G. s'ha vestit amb els texans nous, de pirata, i una samarreta negra de marca; tenia dubtes sobre si posar-se un supercinturó, però ha pensat que tal vegada fora una molèstia (?) a l'hora de la veritat, a l'hora de ballar.



Ai, senyor. Sempre m'ha sabut greu no saber ballar. Sobretot, el tango. De joveneta feia veure que ballava rock a les discoteques, al menjador de casa... Recordo, primer, "Sex machine", del recentment mort, James Brown, després Joe Cocker; com m'agrada Cocker, i quants anys fa que no ballo! Fer-se gran és anar entomant límits, deia el meu pare. Coses que saps que no tornaràs a fer i coses -moltes coses, massa coses- que saps que no faràs mai. Com ara ballar tangos. Merda, sort d'en G. i de les seves il.lusions, que jo xuclo amb deler, com un vampir deu xuclar sang.

Actualització: La primera classe ha estat un èxit. Definitivament, s'hi volen matricular. He arribat a temps per a veure'ls un minut per un forat. Patosos, encara. En G. em diu que amb sandalies res de res, amb bambes tampoc. Hi ha unes sabates especials que.... Sí. I camisa blanca de màniga llarga, i pantalons negres. Sí. Ho comprarem tot, una mica més endavant, si la cosa persisteix i prospera. Per a celebrar-ho, i anar posant fi de manera poc traumàtica a les vacances, anem, de nit, tota la família al cine, a l'estrena de "La jungla 4"; soparem fora i després caurà un gelat. "I als moros que els mati Déu o, sinó, per què els fotia". Contràriament a allò que pot semblar a primer cop d'ull, aquest clàssic (suposo que es remonta a les guerres d'Àfrica, a casa el sentia sovint) no és políticament incorrecte.

Continuen parlant els amics



Ara em situo en la banda (no sé si gaire ampla, però prou influent) de catalans de la ceba, de mitjana edat, que han fet força calerons i encara en fan (ara potser menys dels que voldrien); catalans que se senten, em primer lloc i per damunt de tot, catalans (ara, emprenyats); en segon lloc, antiamericans (no em feu dir per què); desprès, catalans més que mai afrancesats: Ah, en Sarko, ell sí que té les idees clares. Apel.lant al seu coneixement dels afers econòmics, foten un cop de puny damunt la taula (la meva taula nova de la terrassa, tot s'ha de dir): Allò que ens cal és deixar-nos de punyetes, ja n'hi ha prou de fer el ploramiques; cal començar a fer carreteres, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres; i trens, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres de vies fèrries; i ports i aeroports, i... Buf, em canso només d'imaginar-m'ho.



Després passen a la lamentable classe política catalana i/o espanyola. Ara mateix, han tingut la pensada de votar CiU, com a mal menor. Tornaran, doncs, a votar CiU, ara sense aquella (ai, la llunyana "operació Roca", què joves que érem!) il.lusió. Pitjor que el que tenim, no serà, oi?, es pregunten amb un punt d'angoixa als ulls. Erc se'n dur la pitjor part, l'ase de tots els cops; es comença per popularitzar l'ase i s'acaba reben tots els cops. Com qui no vol la cosa, els amics arriben a l'inevitable punt final sobre l'horrible extrema-dreta espanyola, és a dir, el PP, però avui la cosa no es liquida aquí, en la paraula fatxa i un algun cop de puny a la taula (la meva, nova, etcètera), sinó que deriva, quasi amb melangia, cap insòlites aigües tranquil.les amb el nom balsàmic i alhora emfàtic de... Rato, Rodrigo Rato: Aquest sí , s'ha de reconéixer, aquest sí que ens agrada i no l'imbècil de Rajoy... Rato, veus, amb en Rato, encara.... Sí..., potser, veus? I jo que penso: Encara n'hi ha per a Rato, o Ratito, vés a saber.

Abans d'anar-me'n a dormir, barrino: Ara mateix, si una anàlisi de sang acurada d'en Rato, donés algun remot indicatiu vagament català, potser seria el candidat ideal per a destapar el nostre famós vot ocult, així com per ocultar part d'un vot massa descobert, despullat, avergonyit, a hores d'ara.

En tot cas sembla que alguna cosa es mou i es cou. I que les eleccions que s'apropen poden deparar moltes sorpreses. O no.

Ampliació: Operació Solbes i política zapateril.

No he de callar, por más que con el dedo,
ya tocando la boca, o ya la frente,
silencio avises, o amenaces miedo.

¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?


D'això... eheem, interessant el llibre de Pío Moa que estic a punt d'acabar, Una historia chocante. Los nacionalismos vasco y catalán en la historia contemporánea de España. És un totxo de 679 pàgines, i, valgui com a excusa si algú la necessita, em va costar l'irresistible preu de 4 euros (d'això se'n diu fer pàtria). És un exhaustiu repàs històric de l'Espanya del segle XX en el seu laberint territorial. Escrit, òbviament, per Moa, el llibre té un nord ideològico-polític clar, diàfan, al qual s'arriba per uns camins de mala bava i sarcasme, però també d'intel.ligència analítica i rigor... almenys historiogràfic. En copio una cita i reconec que em mou a copiar-la la lectura prèvia dels titulars dels diaris d'avui:

¿Y el nacionalismo catalán? [...] Con su lenguaje cauteloso lo aclaraba Jordi Pujol en una entrevista: "si en el futuro una parte de España, por ejemplo Euzkadi, o llegado el caso Cataluña misma, manifiesta de forma clara, a través de su Parlamento, el deseo de convocar un referéndum de autodeterminación, me parece que iba a resultar muy difícil oponerse a esa intención, por mucho que ese deseo contraviniese lo expresado por la Constitución española". Estas frases, de tono neutro, sólo tienen una traducción coherente: "Si en el futuro los nacionalistas convencemos a la mayoría de los vascos o de los catalanes de la conveniencia de separarnos de España, no habría Constitución que lo impidiese". Porque, claro está, sólo se plantea un referéndum sobre la posible secesión con intención de ganarlo, y quienes tienen esa intención no son otros que los nacionalistas. En estas palabras, Pujol revela su disposición a liquidar unilateralmente la Constitución cuando se dieran las condiciones para ello, condiciones que los nacionalistas crean con afán. Y mientras se reservan el derecho de romper la Constitución cuando les convenga, emplean ésta como escudo de sus aspiraciones. (p. 596-597)

A mi, allò que em fatiga de tot plegat és l'afany i la varietat de les seves manifestacions. Si la independència de Catalunya vingués donada sense haver d'anar engreixant i engreixant l'afany fins a afartar-lo per tal que exploti, doncs mira... Però, redéu!, tot aquest procès, aquestes processons, aquestes passions i emocions... Ahir, una amiga filòloga, políglota, professora de llatí, em comenta, astorada i indignada, que corre la tesi, entre filòlegs catalans, d'un origen obscur, encara misteriós i per investigar, de la llengua catalana. Em confessa que ella i el marit han parlat de fotre el camp cap a d'altres terres si la tonteria, per aquí, va a més. Confidència per confidència, amb el meu, de marit, hem parlat del mateix i en els mateixos termes. Certament, aquesta fugida encara no és pas cap afany, però.

La paraula

Aquests dies em ve sovint al cap la famosa seqüència de la pel.lícula de Dreyer on el boig ressucita la morta. No és una seqüència agradable, fa poc l'he tornada a veure a l' exposició Hammershoi-Dreyer. Si ens ha de ressucitar l'inquietant i mòrbid cavaller de la fe per tal de continuar vivint en un món també tan mòrbid, doncs més val deixar-ho córrer i morir irremeiablement, definitivament, punt. La carnalitat que la boca entreoberta -en primer pla- de la dona tot just retornada a la vida cerca, amb afany i com a primer i fonamental impuls de vida, podria ser la ironia encriptada de Dreyer: cap dels cavallers que l'encerclen podrà mai satisfer-la. D'aquí la mort, per inanició. D'aquí la perversitat de la ressurrecció.

Aquests dies, de vacances de paraules, he pensat en la pulsió de mort freudiana, la qual opera fonamentalment en silenci, diu el mestre. Només podem ensumar-la quan es manifesta en accions externes, quan es volca cap a l'exterior, és a dir en l'acte agressiu i destructor. Per exemple, el suïcidi. Suïcidar-se és una modalitat peculiar de l'assassinat, modalitat no considerada, que jo recordi, dins de la bella art de de Quincey (tan britànic, tan voluntàriament mancat de truculència, tan divertit). El suïcidi, doncs, com assassinat d'objectes fantasmagòrics, que no per ser fantasmes fan menys la punyeta, ans al contrari. Fan la punyeta des de dintre i poden fer-la a tothora. Fan la punyeta omplint de xerrameca el regne del silenci sobirà. La dictadura brutal dels fantasmes. Sortosament, segons Freud, hi ha forces també profundes que malden per a conservar l'individu, que lluiten per la vida, i al servei de la civilització. Al servei de

mantener alejadas todas las posibilidades no inmanentes del retorno a lo inorgánico. El organismo no quiere morir sino a su manera.

Aquesta cita, que sempre m'havia resultat terrorífica, fa uns dies, escassos dies, que em sembla lluminosa. Calleu d'una vegada, collons, i que mori en pau i a la seva manera, és a dir en silenci.