dilluns, d’agost 31, 2009

Pernil serranu

A casa dels meus pares, la classificació del pernil era de simplicitat binària: dolç o serranu. Durant una temporada d'anèmia persistent vaig gaudir a diari del remei fastuós d'injeccions de pa amb tomàquet i pernil (serranu). A l'adolescència, en fer incursions fora del cercle familiar, vaig anar descobrint la bigarrada taxonomia hispànica pel que fa al pernil, així com la contundència dels noms amb què era designat: Pata Negra. Cinco Jotas. Jabugo. El descobriment de la paraula jabugo va anar acompanyat de lascívia als ulls d'uns homes, que em miraven, penjats a la barra d'un bar. ¡Jamón de Jabugo! Llavors, des de ben jovenetes, les noies estàvem avesades a sentir-nos dir de tot. Però... Jabugo!?..., em va intrigar i impressionar vívament. La meva precoç i penetrant intuïció, em va portar deseguida a inferir que si aquells homes parlaven de pernil, segur que no parlaven de pernil dolç. És a dir: parlaven de pernil serranu.

Així que torno, serrana, però ja no jabugo, encara emocionada i agraïda a la vida; torno de Salamanca a tocar d'Extremadura, després d'una setmaneta deliciosa entre porcs negríssims amorrats a unes alzines bonsaiques, les branques de les quals pengen cap per avall i a dos pams de terra, i són a vessar de fruits; tots els camps semblen habitats per exèrcits d'arbres desertors i, per tant, mai derrotats. Victòria homèrica per a qui sap trobar el lloc on poder vinclar-se sense capitular. I no aprofitaré que el Pisuerga passa per Valladolid, acabo de passar el Pisuerga al costat de Valladolid i, de moment, ja en tinc prou. Atenció, però, perquè saber on vinclar-se sense capitular, és el moll de l'os de tots els tràfecs vitals, i allà on ens juguem també l'elegància del gest.

20 comentaris:

claudio ha dit...

Hace algún tiempo, entrevistaban por la tele a una estralla de la pantalla en viaje promocional y, de entrada, la pregunta: ¿ha probado el jamón? Y ella, que ya la había sufrido algunas veces, mira extrañada al periodista: '¿Pero qué les pasa a ustedes con el jamón?'
¿Qué nos pasa con el jamón?
Parece que en su origen era una manera de distinguir a los criptojudíos y criptomusulmanes de los cristianos. Hoy igual es de lo único que parecemos sentirnos orgullosos como para presumir ante extranjeros.

lola ha dit...

¿Que qué nos pasa con el jamón? A mi, me saltan las lágrimas, Claudio, literal. Es el mejor manjar del mundo, y prueba nada desdeñable de que nos "religamos" a través de la religión verdadera.
Y sí, habría que vender mejor el producto, a propios y extraños. Volviendo -y retocando- a Unamuno: País, paisaje y paisanaje. Unas vacaciones estupendas, que fueron la segunda opción de urgencia después de un fallido viaje a Londres. Nada que objetar.

Teresa Amat ha dit...

Mira, atea irredempta com sóc, em faria de la religió verdadera del pernil, si fos el cas.

Amb això del "¡jabugo!" m'has fet pensar en Pla, que no feia escarafalls a l'hora d'adjectivar de "jamona" qualsevol fèmina que estava com el pernil i que li sortia al pas (no dic que se li posava a tret, que aquesta és una altra). Ni el corrector Bardagí va gosar esmenar-l'hi als volums de l'OC.

Ben tornada, Lola.

lola ha dit...

"Jamona"! Feia temps que no ho sentia... ni m'ho sentia dir (quantes coses llangueixen mentre llangueixo jo, que diria un narcissista)

Teresa, ja he llegit a "Alírica" el que els hi vas engaltar a Prada. Chapeau, i Cuba Libre de Castros i castracions.

Teresa Amat ha dit...

Gràcies, Lola.

Sí noia, llanguim, però sort n'hi ha, que l'alternativa de no llanguir encara és pitjor! O sigui que per molts anys, tu.

claudio ha dit...

Seguramente tienen ustedes razón.
Lo que me pasa es que mientras esté la hipoteca de por medio, el jabugo sólo lo cato cuando voy de gorra, y me intento convencer de que no hay para tanto.
Sigh!

lola ha dit...

Per molts anys, Teresa, i tant!

Yo compro jabugo (a pesar de la hipoteca) por prescripción médica. Hace años se coló en mi familia la prohibición de grasas animales, excepto las del jamón de bellota. Y yo me dije: ¡mira qué bien! Dentro de la desgracia me han quitado un cargo de conciencia, con recargo de VISA, eso sí.

rA ha dit...

Pernil salat, en deien a casa meva, i vam tenir la sort que mon pare va fer negocis amb un transportista extremeny que encara ens envia un pernil sencer dels bons bons.

He donat unes quantes voltes pel mon, i de ben cert que un bon pernil esta entre les delícies del mon mundial. Ara comença a ser mes facil trobar-ne per les ameriques, fins i tot hi ha uns paios a Iowa que en fan. Abans m'havia de conformar amb l'inferior prosciutto.

lola ha dit...

Hola Roc, bé pels d'Iowa; no ho hagués dit mai que s'hi feia pernil, a Iowa.
Ara que ho dius, a casa, també deien "salat", però sovintejava més "serranu".
Tenir algun extremeny generós a mà és com tenir un tresor. El noi d'una de les meves nebodes és de Càceres, i escolta, tota la família, el tractem amb amor.

rA ha dit...

Calla, que de Caceres ens arribava, via uns veins, uns "morcons" (espero haver-ho escrit be) que ens tornaven bojos. Cuideu-lo!

lola ha dit...

El cuidem, Roc. Sí.

Anònim ha dit...

Sí senyor, morcón. Se'n diu d'un xoriço amb carn de llom.
Pel que fa al pernil, i com a extremeny consort, he aprés que cal anar amb compte amb que no et colin un de recebo. Pot estar bo, però el porc, tot i ser negre, ha estat alimentat en part 'de montanera', en part amb pinso. L'ibèric, ibèric, és, propiament parlant, el de montanera.
Al plat, a vegades, un tall de paleta de montanera és gairebé indestriable, per a un neòfit com jo, d'un pernil.
En qualsevol cas, l'important és el tall. Cal saber tallar-lo i jo no en sé. La meva senyora, sí!!!!!!!

Petons a totes i a tots

lola ha dit...

Hola Àngel, sona molt bé això d'extremeny consort!
Vaig portar de La Alberca pernil envasat (suposo que és un sacrilegi, però...) i ahir ens vam acabar amb uns amics els dos últims paquetets. Pel sabor, pel preu i pel que expliques, diria que em van "colar" un recebo, però, déu n'hi do. Per als que no hi entenem, estava força bo. Amb pa amb tomàquet, minsa i simbòlica, i inútil, contribució a la vertebració hispànica. Jo sóc consort conquense.

claudio ha dit...

Lola,

una alegría haber podido saludarla en persona.

El enlace de tangos es:

http://www.todotango.com/

Por otro lado, acabo de empezar un libro de ambiente 'turco' aunque probablemente ya conoce, le adjunto un enlace por si no fuera así. Pinta muy bien: ironía inglesa más discusiones teológicas.

http://www.elboomeran.com/upload/ficheros/obras/las_torres_de_trebisonda.pdf

saludos

lola ha dit...

Hola Claudio, para mí también fue una alegría.
Seguro que es problema mío, pero no encuentro el enlace concreto en "El boomeran"; por cierto, sabía vagamente de su existencia, pero no de que hubiese un acceso a libros (por ejemplo, me ha llamado la atención el de Bernhard, que no conocía).
A raiz del viaje, leí "Estambul", de Pamuk. Frío, analítico, de prosa limpia, y, sin embargo, con un poso de melancolía que se va meciendo de la ciudad a su alma, un juego de espejos inteligente, me pareció. El género autobiográfico es de mis preferidos.
Saludos, me voy a los tangos, un rato.

claudio ha dit...

El enlace es tan largo que se corta al pegarlo aquí.
Vaya a este otro:

http://www.elboomeran.com/autor/315/rose-macaulay/

Abajo a la derecha click en 'obras asociadas' y le aparecerá la página del libro. Abajo de nuevo PDF 'principio del libro' con las primeras páginas.

Saludos.

lola ha dit...

Deliciosamente britihs. No lo conozco; me lo apunto, claro.

lola ha dit...

British, perdón. Con lo que me aburro estudiando inglés (lo estoy haciendo ahora), que se note.

Estel ha dit...

Simplement... M'agrada.

lola ha dit...

Estel: El pernil agrada a tothom.
Benvinguda i `gràcies.