dissabte, d’octubre 31, 2009

D'ací d'allà, d'això i d'allò altre


Juliana, precís, quirúrgic, al rovell de l'ou (A La Vang d'avui): España, sin embargo, no es Italia. Quinientos años de sólida tradición estatal nos contemplan. De manera que toda devaluación jurídica y moral de la política politizada es compensada automáticamente por una revalorización de la autoridad del Estado.

Per contra, batré una mica els ous, sense pretendre fer cap truita:

- Se sentia, molt sovint, massa, esmentar l'exèrcit, tot fent-ne escarni; un pam i pipa estúpid per il.lús adreçat a la paraula "tanc"; una cosa com ara: No ens poden enviar els tancs, és del tot impossible a l'Europa d'avui. Sempre he pensat que qui té tancs, els pot fer anar on vulgui, quan vulgui, altra cosa és que la jugada sigui exitosa. Ho sabia molt bé Don Sabino Fernández Campo (Ah, ¿pero hay que morirse?); finíssim i lúcid en general, apel.lava pel boc gros, com a general, al poder constitucional del cap de l'exèrcit, el Rei, per fer moure l'exèrcit en cas que la Unitat Pàtria es trobés amenaçada per alguna barroera deriva electoralista de la classe política (Escritos morales y políticos; llibre meu que té en prèstec, diria que sense saber-ho, un amic; llibre publicat, i llegit per mi, molt abans que se sentís a parlar d'un tal ZP, per exemple).

- La madre dels ous: Essent alcaldessa (que consti que em cau simpàtica, la Manuela) va permetre -què dic: va imposar!- que el tresorer i l'interventor de l'Ajuntament fossin nomenats de manera provisional, és a dir, a dit (encara hi són, provisionalment instal.lats) fins a convocar unes oposicions funcionarials, que, exacte!, passats els anys i panys encara no s'han convocat, ni se les espera. La demagògia contra els funcionaris és fàcil i, sovint, té algun grau, elevat, de raó. Però, tanmateix, no deixen de ser un contrapès al poder polític. Ja prou coneguda només l'esmento, l'anècdota del conserge fotent-se del ministre per temporer. Curiosament, l'esquerra nostrada, a Madrit i a Santa Coloma, ha fet cavall de batalla de la desfuncionarització dels ajuntaments, de l'ensenyament... De la desfuncionarització de l'Estat (per sort, encara no se n'han sortit).

- Filla com sóc, i germana, cosina, tieta, cunyada, amiga... de catalanistes independentistes, tot i no compartir en absolut la dèria de la independència (preservo, per damunt de tot, la independència del meu criteri), m'estimo amargament aquest país desolat. Catalunya.

7 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Em sorprenen, les vostres simpaties.

lola ha dit...

Aquesta gent que veus digitalitzada, i que no coneixes de res i d'enlloc més (a alguns dels que estan de rabiosíssima -mai millor dit- actualitat, els conec de més a prop), et desperten una mena de cosa, estranya, instintiva,binària, "simpatia-antipatia". Em referia a això. La de Madre juga les seves cartes, i, pel que he vist, les cartes no m'agraden gens, però les sap jugar amb certa gràcia. Hasta aquí puedo leer. Bé, també em cau simpàtic vostè, que juga unes cartes, a les antípodes, oi?.

dErsu_ ha dit...

Jo tinc el dubtós plaer d'haver tractat amb polítics professionals de tot l'espectre, des dels de més enllà fins als de més cap aquí, i els he trobat tots molt semblants, i gens del meu gust.

lola ha dit...

Quan parlava d'"antípodes" no em referia pas a geografia política, sinó a manera d'ésser en el món.

Jo també els he conegut de tots colors, tot i que fa anys que no m'hi faig; tanpoc em plauen. Recordo la Yourcenar rectificant un entrevistador que se sorprenia de la seva misogínia, essent ella mateixa dona: "No es confongui, el que jo sóc és misantropa".

claudio ha dit...

En inglés se puede distingue entre 'bureaucrat' y 'civil servant', que, me temo, en español y en catalán (¡qué pocos fets diferencials hay en las cosas importantes!) me temo que deben traducirse ambos por funcionario, sin posibilidad de matiz en la lengua ni de esperanza en la realidad.
A mí, el bueno de la serie 'Sí, ministre' me pareció siempre el 'secretari permanent', que representaba a la tradición del Estado parándole los pies al demagogo de turno. Es posible que una parte de los problemas actuales vengan por la gran cantidad de cargos de nombramiento que podrían ser de carrera.
Como decía el Perich: 'Para ¡qué país!, el nuestro'.

PS: ¿Es ya rich su taylor?

lola ha dit...

Claudio, no sólo es que quiera aprender inglés, es que quiero ser anglosajona... Dos querencias imposibles, me temo.
Exacto, el "civil servant" de "Sí ministre", lidiando con el demagogo y tontaina de turno. Gran serie y gran personaje.

Anònim ha dit...

naucil veliko