Pernil serranu

A casa dels meus pares, la classificació del pernil era de simplicitat binària: dolç o serranu. Durant una temporada d'anèmia persistent vaig gaudir a diari del remei fastuós d'injeccions de pa amb tomàquet i pernil (serranu). A l'adolescència, en fer incursions fora del cercle familiar, vaig anar descobrint la bigarrada taxonomia hispànica pel que fa al pernil, així com la contundència dels noms amb què era designat: Pata Negra. Cinco Jotas. Jabugo. El descobriment de la paraula jabugo va anar acompanyat de lascívia als ulls d'uns homes, que em miraven, penjats a la barra d'un bar. ¡Jamón de Jabugo! Llavors, des de ben jovenetes, les noies estàvem avesades a sentir-nos dir de tot. Però... Jabugo!?..., em va intrigar i impressionar vívament. La meva precoç i penetrant intuïció, em va portar deseguida a inferir que si aquells homes parlaven de pernil, segur que no parlaven de pernil dolç. És a dir: parlaven de pernil serranu.

Així que torno, serrana, però ja no jabugo, encara emocionada i agraïda a la vida; torno de Salamanca a tocar d'Extremadura, després d'una setmaneta deliciosa entre porcs negríssims amorrats a unes alzines bonsaiques, les branques de les quals pengen cap per avall i a dos pams de terra, i són a vessar de fruits; tots els camps semblen habitats per exèrcits d'arbres desertors i, per tant, mai derrotats. Victòria homèrica per a qui sap trobar el lloc on poder vinclar-se sense capitular. I no aprofitaré que el Pisuerga passa per Valladolid, acabo de passar el Pisuerga al costat de Valladolid i, de moment, ja en tinc prou. Atenció, però, perquè saber on vinclar-se sense capitular, és el moll de l'os de tots els tràfecs vitals, i allà on ens juguem també l'elegància del gest.