dimecres, de juny 17, 2009

Que la realitat no et faci malbé la realpolitik

Evidentment, és una suposició per part meva sobre el que li està passant a Obama. Entrar en el terreny de la política internacional és sempre agosarat i, fins i tot, forassenyat; recordo haver-li llegit al gran periodista i viatger Josep Pla alguna consideració semblant: No hi ha qui l'entengui, la política internacional. Ara bé, un cop passat el peatge d'humilitat, doncs, jo miro, llegeixo i penso (o imagino):

1.- Obama té un disseny elaborat, mil.limètricament calculat, que es pot anar intuint en el seu famós discurs, en el que aquest discurs amaga i, per tant, ensenya, del Caire. Les eleccions d'Iran, fos qui en fos el guanyador, eren un assumpte intern (com el cop d'Estat de Tejero, ho era també, d'intern, per al Secretari d'Estat de torn; em penso que un tal Alexander Haig).

2.- Aquest disseny realista per contraposició a l'idealisme exportador de democràcia parteix, esclar, d'una premissa també a la contra: d'on no n'hi ha, no en raja. La democràcia no és exportable, en tot cas, es pot anar sembrant llavors, d'ací d'allà, i amb els anys i amb els segles... Però, fet i debatut, no és cosa meva (vull dir, d'Obama), jo (Obama) només puc que traginar amb el que hi ha.

3.- El que està passant a Iran contradiu, ai las, l'anterior premissa obamita i el disseny que se'n dedueix. Hagi guanyat o no hagi guanyat el boig (no descarto que, efectivament, hagi guanyat), les imatges que hem vist fins ara ens mostren una societat civil, un gruix considerable de masses civilitzades que se les heuen al carrer amb una teocràcia brutal i amb el poder d'un boig. Si no es tracta de demòcrates homolagables a Occident (feta la salvedat que, aquí, no ens hi juguem res, per la democràcia; fins i tot, la menyspreuem estúpidament), que baixi Déu i m'ho expliqui. Iran és un país, almenys a les ciutats, culte i refinat; és més, històricament, el xiïsme dóna molt més de si quant a flexibilitat intel.lectual, almenys en teoria, perquè admet, en contra de la marmòrea ortodoxia sunní, una certa capacitat humana interpretativa dels textos sagrats. Independentment del que Mussavi pogués aportar -no gaire, suposo-, la gent, em fa l'efecte, que clama contra el boig i l'abisme que es divisa en les seves bogeries.

4.- Sembla que, tornant a Obama, l'opció Mussavi li facilita el seu realisme enormement... Llavors? Bé, el que no li facilita el seu realisme enormement són els iranians disposats a convulsionar, si cal, la seva societat en la bona direcció del sentit comú i l'apertura del règim; és aquest factor -la gent i el seu heroïsme- el que fa trontollar l'esquema del ja s'ho faran, i jo (Obama) aniré fent segons em convingui, sense arriscar gaire. Sentia fa un moment a una tenda la ràdio, de resquitllada; un comentarista progre (l'historiador Segura) deia que tant era un com l'altre, el boig o el sensat. Dedueixo que entén que l'estratègia d'Obama està per damunt de tot això, d'un i de l'altre; per damunt de la democràcia, en fi. Que vagi i els hi expliqui als manifestants que s'hi estan deixant la pell, el poca-solta del Segura.

5.- Podrien els governants occidentals incidir en el que està passant? Sí. És el moment de pressionar amb la contundència de les paraules i amb els gestos (moviments de flotes, allò que en diuen la casualitat d'unes maniobres de l'Otan ja previstes d'abans de...). Una forta pressió occidental en aquests moments de gran inseguretat pot fer decantar les forces del règim, pot salvar vides, pot aconseguir que es facin passes de gegant. A què esperes Obama?

6 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Jo vaig conèixer a un parell d'iranians sensats. Un viu al Japó i l'altre a Barcelona. Bé, rectifico, jo vaig conèixer a un iranià sensat, que viu al Japó.

rA ha dit...

Et deixes que el "boig" (com dius tu i aprofito jo per no haver de cercar per desena vegada l'ortografia del nom d'aquest home) basa una bona part del seu programa en un nacionalisme anti-america, on l'oposicio es sempre ajudava per poders externs (i sionistes, es clar). Un gest massa marcat d'Obama i el boig i seguidors tindran que senyalar amb el dit.

En altres paraules, i pel que entenc, no es possible ara mateix prendre partit per la democracia en abstracte sense acabar fer un mal favor a l'oposicio.

lola ha dit...

S'ha mort, el de Barcelona?, o és que viure a Barcelona ja no és, de per si, sensat? De tota manera, el que jo veig -i comparo amb altres mobilitzacions massives vistes per aquests móns de déu -Hamàs armats fins a les dents i tirant trets a l'aire, l'odi als ulls, els xiscles...-, fent abstracció del color de la pell, certes vestimentes, etc..., puc perfectament ubicar-los al Passeig de Gràcia. Em semblen unes masses molt cíviques, francament. Posem que estan en minoria, però posem també que són elits, i són multitudinàries i "bravas" (descartem, aquí, el Passeig de Gràcia, d'acord).

rA, li dic el boig per la mateixa raó, sempre hi ha una "h" que em balla...Evidentment és molt arriscat, potser massa. Però la frustració de la gent que ha sortit al carrer davant la cara de pòquer d'Occident suposo que també tindrà conseqüències; i els bojos encara es tancaran més en la seva bogeria. Van darrera de la nuclear i veig difícl d'aturar-los, però a mans del boig, tancat amb pany i clau, és molt més perillosa. El totalitarisme soviètic es va acabar quan la va dinyar l'Stalin; Krutxev, ja no va ser el mateix; ni ell mateix va ser el mateix. En fi, quin món...

Gregorio Luri ha dit...

Efectivament, això sento a dir a molta gent progre: Tant s'hi val, tots dos són integristes i clericals. La cançoneta em sona. Té la seva llarga història. Però hi ha moments en què cal apostar decididament pels Torcuatos Fernández Miranda... Nosaltres tenim l'obligació de saber alguna cosa d'això.

Gregorio Luri ha dit...

Per cert: llegit a "Público": "esto huele a Revolución de los colores de las antiguas repúblicas soviéticas, es decir a ganar en la calle lo que se pierde en las urnas con el beneplacito y la financiación occidental. Basta ya de intervener en países que no bailan el son que les marcamos. Que la UE se pronuncie sobre las elecciones que perdió/ganó Bush, y que rompa relaciones con todos los regímenes arabes dictatoriales y entonces igual tiene algo de legitimidad para hablar"

lola ha dit...

No deixa de sorprendre'm (és un problema meu)la rapidesa amb què la progressia, sobretot ella, es treu de la màniga la consigna perfecta; i com es va repetint fins al vertigen. En aquest cas..., però, si ho veig jo mateixa, amb els meus propis ulls, per la televisió, que NO són iguals. I, que tal com estan les coses, hi pot haver la milimètrica, però fonda, diferència
entre caure a l'abisme o mantenir-s'hi dempeus davant contemplant el paisatge.

Això de "Público" és per emmarcar.
Si no ens hi juguéssim tant, podríem riure a gust.