Que la realitat no et faci malbé la realpolitik

Evidentment, és una suposició per part meva sobre el que li està passant a Obama. Entrar en el terreny de la política internacional és sempre agosarat i, fins i tot, forassenyat; recordo haver-li llegit al gran periodista i viatger Josep Pla alguna consideració semblant: No hi ha qui l'entengui, la política internacional. Ara bé, un cop passat el peatge d'humilitat, doncs, jo miro, llegeixo i penso (o imagino):

1.- Obama té un disseny elaborat, mil.limètricament calculat, que es pot anar intuint en el seu famós discurs, en el que aquest discurs amaga i, per tant, ensenya, del Caire. Les eleccions d'Iran, fos qui en fos el guanyador, eren un assumpte intern (com el cop d'Estat de Tejero, ho era també, d'intern, per al Secretari d'Estat de torn; em penso que un tal Alexander Haig).

2.- Aquest disseny realista per contraposició a l'idealisme exportador de democràcia parteix, esclar, d'una premissa també a la contra: d'on no n'hi ha, no en raja. La democràcia no és exportable, en tot cas, es pot anar sembrant llavors, d'ací d'allà, i amb els anys i amb els segles... Però, fet i debatut, no és cosa meva (vull dir, d'Obama), jo (Obama) només puc que traginar amb el que hi ha.

3.- El que està passant a Iran contradiu, ai las, l'anterior premissa obamita i el disseny que se'n dedueix. Hagi guanyat o no hagi guanyat el boig (no descarto que, efectivament, hagi guanyat), les imatges que hem vist fins ara ens mostren una societat civil, un gruix considerable de masses civilitzades que se les heuen al carrer amb una teocràcia brutal i amb el poder d'un boig. Si no es tracta de demòcrates homolagables a Occident (feta la salvedat que, aquí, no ens hi juguem res, per la democràcia; fins i tot, la menyspreuem estúpidament), que baixi Déu i m'ho expliqui. Iran és un país, almenys a les ciutats, culte i refinat; és més, històricament, el xiïsme dóna molt més de si quant a flexibilitat intel.lectual, almenys en teoria, perquè admet, en contra de la marmòrea ortodoxia sunní, una certa capacitat humana interpretativa dels textos sagrats. Independentment del que Mussavi pogués aportar -no gaire, suposo-, la gent, em fa l'efecte, que clama contra el boig i l'abisme que es divisa en les seves bogeries.

4.- Sembla que, tornant a Obama, l'opció Mussavi li facilita el seu realisme enormement... Llavors? Bé, el que no li facilita el seu realisme enormement són els iranians disposats a convulsionar, si cal, la seva societat en la bona direcció del sentit comú i l'apertura del règim; és aquest factor -la gent i el seu heroïsme- el que fa trontollar l'esquema del ja s'ho faran, i jo (Obama) aniré fent segons em convingui, sense arriscar gaire. Sentia fa un moment a una tenda la ràdio, de resquitllada; un comentarista progre (l'historiador Segura) deia que tant era un com l'altre, el boig o el sensat. Dedueixo que entén que l'estratègia d'Obama està per damunt de tot això, d'un i de l'altre; per damunt de la democràcia, en fi. Que vagi i els hi expliqui als manifestants que s'hi estan deixant la pell, el poca-solta del Segura.

5.- Podrien els governants occidentals incidir en el que està passant? Sí. És el moment de pressionar amb la contundència de les paraules i amb els gestos (moviments de flotes, allò que en diuen la casualitat d'unes maniobres de l'Otan ja previstes d'abans de...). Una forta pressió occidental en aquests moments de gran inseguretat pot fer decantar les forces del règim, pot salvar vides, pot aconseguir que es facin passes de gegant. A què esperes Obama?