Alabat sia el gènere humà i les seves il.limitades possibilitats
Parlo de gènere també en el sentit més mercantil del terme; no és d'estranyar, acabo d'aterrar a Barcelona des d'Istambul. A l'aeroport turc, m'he acomiadat del noiet de l'agència turística que ens ha acompanyat des de l'hotel a l'entrada aeroportuària, el mateix noiet que ens esperava a la sortida el dia que hi vàrem aterrar. Uns vint-i-cinc anys, molt prim i desgarbat, ulls negríssims d'intensitat considerable. Enter i sosegat, fa de lazarillo de dos quasi vellets nerviosos i atabalats, nosaltres. En té fusta de lazarillo, se'l veu llest com una guilla, però sense ànsia, distant. El dia que el coneixem, recent arribats, em pregunta per la meva professió.
-Profesora.
Aparentment, no s'immuta. Al cap d'uns segons insisteix, però.
-De matemàticas... ? De què?
-De filosofia.
Com la gran majoria de vegades, deixo anar la bomba a l'espera d'un silenci sepulcral que, en aquest cas, em permeti de mirar per la finestreta del minibus amb els ulls com taronges: Istambul! Al cap d'uns segons d'Istambul:
-Me interesa mucho la filosofía.
-Ah, sí?
Fredor per ambdues parts. Uns segons de silenci, encore:
-Arthur Schopenhauer, sobretodo.
Deixo de mirar per la finestreta de cop.
-Vaya, un nihilista...
-Bueno... Un realista.
La panoràmica d'Istambul a fer punyetes. Em parla, sosegat i distant, de Nietzsche, de qui només ha llegit "el más famoso", l"Així parlava Zaratustra"; parla de la mort, del no-res, de l'ateisme, de la mort; em pregunta si conec Richard Dawkins. Parla de Jane Austen, de Shakespeare, de Dalí (n'ha vist una exposició a Istambul i se'n vol anar de peregrinació, a Figueres).
Emportats per la confiança, passem a qüestions més interessants i fondes i divertides. El xicot pateix d'un autoodi potentíssim, la qual cosa me'l fa molt més proper i simpàtic que tota la filosofia i l'art i la mort i la mort de Déu junts. Vol fotre el camp de Turquia, com sigui; creu que si Turquia no entra a la UE acabarà virant cap a Àsia i l'Islam radical irremeiablement; però entén que no hi pot entrar perquè mitja Turquia fotria el camp, ell el primer, i inundaria l'Occident europeu. I ell, l'Occident europeu, més concretament centreeuropeu, el vol intacte, tal i com és ara, no fotem. Està aprenent alemany a marxes forçades, l'objectiu geogràfic el té bastant clar en base al rànquing de ciutats més habitables del món: Viena, Zurich... Vancoover (una mica massa lluny i de difícil accès). Alemanya? Dubta, però no; no ho diu, però intueixo que considera que hi ha massa turcs. Barcelona (irrellevant als rànquings de ciutats amb qualitat de vida, segons ell), no l'atrau gens, anava a favor del Chelsea, nye, no es pot tenir tot.
-Iniesta, y de milagro.
-Nye.- El meu autoodi no arriba fins al Barça, no fotem.
-Ustedes verán una Istambul de postal turística, y seguro que la encontrarán muy bonita. Hay otra Istambul, claro. Horrible, miserable, caòtica (li vaig xivant adjectius perquè li comença a fallar l'idioma), dura, terrible, insoportable...Ya.
Amb ironia, ara:
-Tengo unos amigos de Boston... Je. Me escriben -ho diu estrafent la veu- nos encantaría vivir en Istambul... Y yo les digo: hagamos un intercambio, yo me voy a vivir a Boston.
El dia del comiat, va estar més irònic, a la manera adolescent. Depositen aquí los mecheros, las llaves, la pistola... Va boicotejar sense manies la barrera a la cua dels bitllets d'embarcament, sense fer cap cas de la bronca que li clavava la senyora uniformada, immensa, la qual, a parer seu, su parte de razón, la tenía, sí. Va flirtejar en turc tota l'estona amb la noieta guapeta de la guixeta. En fi, no cal dir que l'hagués adoptat. Li ho vaig donar a entendre, plantificant-li dos petons com a punt final. Per primera vegada, el vaig veure atabalat, com no pot ser altrament amb la tendra joventut nihilistallopestepari. Com va contestar ma germana a la seva filla que li parlava d'un noi interessant que se sentia llop estepari:
- Un altre.
Un altre, sí, però no n'hi ha dos d'iguals.
dimarts, de maig 12, 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Carai, Lola. Anava llegint i anava pensant: "mira, quasi adoptaria aquest xicot". I arribo al final i resulta que, esclar, tu també, i amb més motius. Ja veus, doncs, que l'has clavat amb el relat dels fets!
Tal cual, Teresa. I encara en va deixar anar moltes més. N'he fet un resum. Tot un personatge.
Me'n vaig a Istanbul aquest estiu, i anem amb una amiga turca que en algunes coses em recorda el que expliques d'aquest noi. Pel que em diu, pero, nomes coneixer un altre idioma separa els que tenen una visio cosmopolita i els que no marxarien mai.
Sí, ja deu anar així la cosa. Ho tenen una mica cru, i, doncs, l'única sortida, de moment, sembla individual i instransferible, d'aquí aquest jovent tan individualista.
Si no coneixes Istanbul, et quedaràs bocabadat; és espaterrant, Roc. I, en general, són una gent, una mica pesada perquè t'ho volen vendre tot, però força amable i simpàtica. Hem tornat encantats.
M'agrada Istambul. Conec una mica la ciutat. Fins i tot la meva dona i jo vam fer un viatge en autocar des d'Isambul a Edirne absolutament inoblidable (i no precisament per raons estrictament romàntiques). El que més m'ha impressionat sempre d'aquesta ciutat ha estat els ulls d'alguns (de molts) turcs.
Els ulls, i tant. I, en un altre ordre de coses, el menjar. Caram!
Jo coneixia d'un altre viatge també molt plaent la Capadòcia i part de la riviera mediterrània.
Més enllà de l'anècdota i de la visió de postal turística, estic sota la sospita que és una ciutat que s'ha de pensar i repensar... Enigmàtica i, potser, reveladora.
Siempre pasa igual.
Nos parece que en otro lugar la gente es feliz, cuando para los que viven allí no es ni más ni menos que eso, el lugar en que viven.
Yo también tuve esa ilusión de felicidad al ver las casas al borde del Bósforo. La misma que me expresan amigos alemanes y americanos cuando les digo que vivo en Barcelona y por sus caras me parece que están oyendo Bora-bora. Y también pienso como el turco: ¿cambiamos?
Las casas del Bósforo, Claudio, magníficas, sobre todo en la parte asiàtica... El mismo chico nos dijo con sarcasmo, "Muy bonitas, ¡y las más caras del mundo!".
Hay el poema terrible de Kavafis (ya lo buscaré y lo colgaré aquí) sobre el anhelo de empezar de nuevo en otra ciudad: "A tot arreu n'has fet la destrossa" (cito de memoria)
¿Es éste?
La ciudad
Dices: "Iré a otra tierra, hacia otro mar
y una ciudad mejor con certeza hallaré.
Pues cada esfuerzo mío está aquí condenado,
Y muere mi corazón
lo mismo que mis pensamientos en esta desolada languidez.
Donde vuelvo los ojos sólo veo
las oscuras ruinas de mi vida
y los muchos años que aquí pasé o destruí".
No hallarás otra tierra ni otro mar.
La ciudad irá en ti siempre. Volverás
a las mismas calles. Y en los mismos suburbios llegará tu vejez;
en la misma casa encanecerás.
Pues la ciudad es siempre la misma. Otra no busques -no la hay-
ni caminos ni barco para ti.
La vida que aquí perdiste
la has destruido en toda la tierra.
Sin duda. Muchísimas gracias.
Tengo unas traducciones de Carles Riba que me parecen espléndidas, y me emocionan. Un idioma catalán que, desde luego, amo, y es mi idioma, aunque tantas chapuzas y mezquindades políticas se hagan ahora en su nombre, después de haber sido acallado por las armas.
Lo copio en una nueva entrada, dedicado a usted, Claudio.
Publica un comentari a l'entrada