Decisions sense previsions

Torno de Diagonal Mar amb dues novel.les per estrenar, una flauta vegetal a mig digerir, una pel.lícula encara per digerir del tot (El nen del pijama a ratlles), un G. estabornit (l'entenc, jo també vaig tenir ganes de parlar amb el guionista -o novel.lista, en aquest cas- : Home, atura-ho...No fotis!) i un marit ja mig adormit (divendres, dos quarts d'una).

En la soledat del menjador, tirada al sofà, començo una de les novel.les i bec Coca-cola. Acabo de prendre una decisió: vetllaré, per una vegada a la vida no m'adormiré al sofà, i veure el combat Obama-McCain, a la tele nova, amb pantalla més gran que la d'alguna de les sales de cine que conec. Falten deu minuts per les tres de la matinada, estic del tot desperta gràcies al brebatge ianqui, quasi he acabat la novel.la, i em disposo, amb aquella mica de neguit, a presenciar l'espectacle; em sento cosmopolita, globalitzada, ciutadana del món mundial, que guai. I sorda, em sento sorda (paradoxa només aparent, coses del llenguatge juganer) , és a dir, no sento les veus que fan de McCain i d'Obama; les veus mateixes dels candidats, les veus de McCain i d'Obama... és que ja ni m'ho planteixo, una remor llunyana, i encara que les sentís no les acabaria d'entendre. Si poso remei a la situació des del comanament a distància, despertaré la família; ja ho vaig pensar quan vam comprar aquesta brutalitat de pantalla que necessitaria uns auriculars a joc. Penso... Penso!, doncs vaig a a dalt i segueixo el debat per ordinador... Ja ho vaig pensar quan vaig deixar que en G. monopolitzés tots els petits auriculars de la casa que algun dia n'hauria de menester algun.

Tan bon punt surt la paraula Iraq, seguida de Paquistan... -Paquistan - Iraq - Iraq -Paquistan, el debat comença a semblar un partit de tennis-, em tiro tan llarga com sóc a terra, a tocar de la tele, la pantalla enorme de la qual se'm ve perillosament a sobre i em fa rodar el cap, però escolto, i entenc més o menys, el fil de les veus que fan de McCain i d'Obama. El cul a terra i el cap tibat cap endavant, ai les cervicals, o, a veure..., sí, tota l'esquena a terra i el cap sota el tors enorme, imponent, d'Obama (quina elegància, redéu. De l'home mire sempre les mans...) o el tors menut, estrany, vietnamitzat, de McCain. Les gates queden fascinades (no pas pel debat, ni per la tele nova -ni se l'han mirada, se'ls en refot-, ans per mi. Em troben fascinant, a mi, de matinada, tirada per terra, arrossegant-me ara una mica a la dreta, ara a l'esquerra, ai les cervicals. Les gates es llepen una mica, s'hi llepen els dits, s'eixoriveixen i comencen a donar voltes, volta que voltaràs, a l'entorn meu, fent aquell sorollet tan característic de satisfacció, que ara no sé com es diu en català, però que podria semblar un petit motoret intern (ruum, ruum), i que em complica encara més l'audio. Assumeixo el meu recent estrenat rol de tòtem i m'apropo uns cèntimetres més a la pantalla, el cap tibat cap endavant, els ulls tanctas per no mirar la pantalla que em marejo, ai les cervicals.

Conclusió d'ara mateix, passades unes hores: tortícolis potent, cap com un timbal. I el ticquet que m'ha semblat guanyador, tot i que reconec que no em trobava pas en les millors condicions d'anàlisi: Kissinger-General Petraeus. La setmana vinent, Biden-Palin. Ho sento, mixetes, però ja s'ho faran. De sempre que m'havia semblat, pel cap baix (literal, ahir), fatigós això de la ciutadania mundial. Deu ser que no m'abelleix de viatjar: ni en avió, ni en TDT, ni en CNT, ni molt menys en TNT. Ni res.