dilluns, de maig 07, 2007

De com la clàssica aporia va ser bandejada per la història

No es pot pas dir que Aquil.les, peus lleugers, no m'hagi donat avantatge; anys i panys d'avantatge, que jo, la més lenta de les tortugues, aprofitava per anar avançant, esgarrapant terreny centímetre a centímetre, amb la closca massa plena de cabòries i la digestió pesant. Aquil.les, mentre, aprofitava per dormitar a l'ombra d'algun arbre centenari, i només molt de de tant en tant obria un ull i guaitava, despectiu i burleta, el meu fatigós, penós, gens airós, allunyament. En sentir-me mirada, però, amb aquell estrany sentit que et fa saber mirada des de darrera, jo em girava cap a la direcció equivocada, la d'Aquil.les, i, fitant-lo, el retava a començar d'un cop la cursa, convençuda pel pes de la lògica i de la meva vanitat que mai, mai, podria Aquil.les guanyar-me la partida. Poc a poc, però amb tota seguretat, jo sempre aniria a l'avançada, certament cada cop menys avançada però sempre, sempre, anant avant.

Vet aquí, però, que a les acaballes d'un diumenge de maig, tal dia farà un any, Aquil.les s'ha alçat de cop, s'ha tret la pols i la mandra amb gest precís i ràpid, ha respirat fondo i ha començat a córrer com un esperitat; en una mil.lèssima de segon l'he vist passar volant fins a deixar de veure'l, fins que ha desaparegut engolit per l'horitzó. I jo vaig fent, amb penes i treballs, sense arribar encara a la meta ni de bon tros, sense arribar ni a mig camí de la meta, ni a un quart de de la meta, ni a mig quart, ni a un quart de mig quart, ni. Ni si paga ja la pena d'entestar-me a continuar la cursa.

10 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Has fet una crònica neo-realista del present.

lola ha dit...

Ens hi divertirem, Gregorio. Com tu deies, també per aquí, a casa nostra. Algunes tertúlies radiofòniques d'ahir al vespre mateix ja apuntaven cap a la sitcom.

Lola

miquel ha dit...

Què m'he perdut, Lola? Ja em coneixes: sóc més lent -i menys metafòric-que la tortuga. Quina és la meta? Encara hi ha alguna meta, més enllà de la de la cursa del Corte Inglés?
Sigues amable amb mi, tortuga coixa que encercleja i t'ofereix aquest nou verb com a present.

lola ha dit...

Ostres, "tortuga coixa", ja és el "colmu" per no ser metafòric. No hi ha metes, Pere, "sobreposar-se és tot", deia Rilke. I anar encerclejant, ja deu ser molt.
Però, de veritat ¿no et sembla que n'hi haurà uns quants que s'apressaran a córrer molt?
L'altra nit vaig parlar amb un amic que feia temps que no veia i ara ho té tot molt clar, i fa quatre anys també ho tenia molt clar, però no ben bé el mateix, ans al contrari.

Lola

Joseph T. ha dit...

Bé, anant al contrapunt obvi: al Castell mai s'aplega; peró, d'altra banda, sempre està ahí.

Molt feliç de que t'hagi agradat el meu blog. Ens veiem.

lola ha dit...

Hola Josph k....vull dir t. He sentit pel Café d'Ocata que deixes "los madriles" i fas cap a Barcelona. Doblement benvinguy, doncs.

Lola

Felipe Sérvulo ha dit...

Lola:
Fa temps que no passava per la teva casa. Disculpa.
De vegades, el qual més corre, abans es para.
Abraçades.
Et veuré en la lectura de Carles?.
Abraçades

lola ha dit...

Hola Felipe. Passa quan vulguis i quan puguis per aquesta casa, sempre ets benvingut.
Miraré de fer cap a la lectura. A veure si puc.

Lola

Pedra Lletraferida ha dit...

La qüestió aquesta de l'Aquil.les (potser) és com aquell vell aforisme que diu així: "No por mucho tempranar amanece más madruga"... =)

Salutacions cordials, tortugueta!.

lola ha dit...

Ostres, "tortugueta"; no m'ho havien dit mai al llarg -i a l'ample- de la meva vida.

Pedra lletraferida, enhorabona per tenir -veig al teu blog- una llista electoral estimada. Ho dic sense ironia, a hores d'ara diria que és un tresor.

Salut

Lola