dilluns, de març 26, 2007

La immortalitat i les seves gracietes

A la divertida pel.lícula de Lubitsch, to be or not to be , un jerarca nazi explica un acudit sobre Hitler del que sovint em ve a la memòria el final: I Hitler acabarà essent un formatge (tenint en compte que Napoleó és un conyac, etcètera). Ara, l'acudit ve a tomb d'un anunci, sobre el qual ja he llegit alguna carta al director queixosa, d'un petit text (Instrucciones para dar cuerda a un reloj) de Cortázar, recitat per ell mateix, que serveix per a promocionar un cotxe.

L'anècdota més sucosa que recordo sobre l'ús i abús de grans personatges, em va passar ja fa anys a Ronda. Era una tardor tempestuosa d'uns dies en què Andalussia sencera corria el risc de quedar negada sota les aigües. Sí, jo hi era. Per l'impressionant Tajo de Ronda, s'hi estavellava sense fre ni pausa una riuada salvatge. Els carrers i carrerons eren buits, exceptuant el meu recent estrenat marit i jo, i un infatigable i entusiasta i, probablement, inevitable, grup de l'Inserso, que clapotejava pels dolls d'aigua, tot fent gresca de pati d'escola; el nen jubilat més trapella, tant sí com no, es balancejava dalt del pont, entestat a lograr les fotografies més espectaculars del Tajo; la ventada feia per endur-se'l per endavant, mentre la que, sens dubte, era la seva dona el maleïa a crits i lluitava per fer-lo baixar, aferrada amb les dues mans a una punta de l'impermeable, que voleiava com una capa de Superman, d'aquell marit tocat de l'ala. El matrimoni jove, és a dir el meu, feia de contrapunt assenyat, endut per la calma i la prudència viatgera, emparat per una felicitat amb futur. Corrien els temps més rilkeans de la meva vida, i, esclar, de Ronda m'atreia l'anar a la recerca atzarosa del rastre del poeta viatger.

Just a l'entrar a un carrer principal, diviso, uns quants metres lluny, la paraula màgica, Rilke, lletres de color blanc en un anunci negre, penjat a la paret, i que imitava el ferro forjat, que, al seu torn, imitava un pergamí desplegat, d'antigues tavernes i/o posadas. La posada de Rilke..., imaginació desaforada, emoció mitòmana que em corprèn mentre m'hi apropo, a tocar de l'esperança de prendre un té amb llimona i un rajolinet de rom a la mateixa taula on el Rainer Maria va escriure els seus poemes de Ronda. La taberna de Rilke... Fins que llegeixo, per fi, la lletra petita de l'anunci: Auto-escuela. Així, sense manies, amb tota naturalitat: Auto-escuela Rilke.

6 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Plas, plas, plas per la història.

Jo vaig viure una experiència inversa en un poble -ni més ni menys- que d'Uzbekistan (o com s'escrigui en català) on els homes portaven noms con Aristu (Aristòtil), Sukrat (Sòcrates) o Aflatum (Plató). La sorpresa era majúscula quan et trobaves a Aristu parlant al mig del carrer amb Sucrat mentre cridaven Aflatum. Pot ser m'hi retiri quan m'arribi l'hora de la trapelleria senil.

lola ha dit...

Bona idea, hi pots fer d'Estranger. Si em convides faré de Diotima.

Gràcies, Gregorio.

Lola

Anònim ha dit...

Quina gràcia! Imagino que això vol dir que el nom de Rilke no és estrany en l'imaginari popular del poble, perquè si en l'anunci del cotxe hi ha la certa perversió de dotar al producte d'una pàtina o una coartada cultural, no crec que hi hagi voluntat publicitària o mercantilista en el de l'autoescola, no? Vaja, no ho sé. No crec que el "neng" o la "juani" de Ronda s'impressionin per aquest nom. A Granada vaig veure un "fake" de vermut que si que apel·lava a l'imaginari que, d'aquí estant, imaginem més andalús: "Vermut Maritrini".

Ara bé, potser, simplement, el senyor de l'autoescola era un afeccionat a la poesia. Imagino, també, que més d'una vegada l'han trucat i han demanat si s'hi podia posar el senyor Rilke. No seria el primer cas. Conec, de primera mà, les trucades més freqüents del que podríem pensar que reben els de la Casa Beethoven de la Rambla barcelonina, demanant pel propietari de la botiga, és a dir, of course, pel senyor Beethoven.

lola ha dit...

Sí, Duquena, tens raó, amb aquesta voluntat de reivindicar Rilke a Ronda. A les afores, a la part més nova de torretes unifamiliars (parlo de fa anys, però), hi havia una avinguda Rilke, amb una placa de marbre molt bonica, amb rosa inclosa. Pensa que a prop està enterrat Welles. I la plaça de toros és preciosa, la més antiga em sembla de la península; hi tenen un petit museu amb cosetes i fotografies de tots els personatges que hi han passat. I la Carmen famosa, la de Ronda. És un poble amb història literària i, a més, preciós.
Ara, l'autoescola, pel fet de pensar-me que era un lloc sagrat, em va deixar aplatanada. Esclar, corrien cotxes amb el cartell ben gros a dalt (Rilke, autoescola). És entranyable.

Una anècdota de la presó Model (anys 40, poca broma). Li troben un Quijote a un pres, un llibre no registrat, per tant, prohibit; li pregunten de qui és; amb tota la barra contesta que de Cervantes.
"Pues, usted y Cervantes, a la celda de castigo". Me l'han explicat de primera mà.

Lola

Felipe Sérvulo ha dit...

Sempre mantens un gran nivell en els teus escrits.
M'agraden.
Una abraçada.
Felipe

lola ha dit...

Tot un elogi venint de qui ve, em fas contenta, Felipe.
I, això mateix,una abraçada,

Lola