dilluns, d’abril 09, 2007

Dos a la carretera


Sento devoció per aquesta pel.lícula. Aquests dies de viatje per Roma i rodalies, sovint l'he recordada. I just ahir llegeixo, en un suplement dominical, que el matrimoni Hepburn-Ferrer se'n va anar en orris arran d'un affaire de la senyora amb la seva parella cinematogràfica (Albert Finney Sense Comentaris) durant el rodatje de la pel.lícula en qüestió. La primera vegada que la vaig veure, asseguda al costat del meu jove marit, vaig pensar que era una crítica ferotge a la institució del matrimoni, servida amb la particularíssima i sempre brillant elegància d' Stanley Donen. La darrera vegada -no fa gaire- que l'he vista, asseguda al sofà de casa, al costat del mateix si bé ja no tan jove marit, m'he adonat que també es pot entendre com un homenatge a la solidesa del matrimoni. Així doncs, entre una i altra visió, la revisió; és a dir, el temps.

El temps és el leit-motiv d'aquesta pel.lícula, i és d'admirar que l'element per definició més esmunyedís quedi tan ben travat; atrapat, el temps, dins d'un implacable mecanisme de rellotge suís, amb la corresponent carcassa de luxe. I sense deixar -oh, meravella- de fluir, subtil, sinuós, juganer; de fluir tot jugant a fet i amagar, jugant amb tu, amb el teu propi temps. Amb el teu matrimoni. Amb tu que t'ho mires, o això et creies.

3 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Voleu dir, potser, que més que de l'objecte observat, tot depén de l'ull que observa? O potser, combregant amb les meves paraules, potser amb les vostres, sóc jo, que llegeixo el que vull?

Gregorio Luri ha dit...

Saber fer del temps, tan amorf, un relat és, pot ser, la clau de la permanència.

lola ha dit...

"Viatje", "rodatje". Redéu, quin mal als ulls. M'he d'instal.lar un corrector ja mateix.

Potser, senyor Dersu, potser. Però també volia parlar de la perfecció de l'objecte observat capaç de saltar-se les lleis del temps, sense envellir, i, a la vegada, prou subtil i maleable com per acompanyar els canvis de la teva mirada sense deixar-te borni. Ostres, sembla coherent i tot, no? No hi ha com l'obligació d'explicar-se.

Gregorio, tu parlaves fa poc del "jo", que no deixa de ser un relat (bo o dolent, ja són figues d'altre paner).

Lola