dijous, d’abril 12, 2007

Vil.la Adriana

Una tarda a la Vil.la Adriana. El sol declina però, encara lluminós, ignora les nuvolades denses i fosques que, ben aviat, descarregaran un fort ruixat; debades intentarem aixoplugar-nos sota restes de bòvedes; per on serpentegen, arrapades, estranyes herbes, s'hi escola l'aigua. Som a la intempèrie d'un món que, en altre temps, esdevenia, sobretot, refugi i fortalesa. En altre temps. Així que xops i alegres, ensumarem amb deler les olors tot just desvetllades de les flors primaverals i dels inicis del fullam dels roures, l'olor mesclada d' escorces: roures, xiprers i oliveres. L'olor neta de la terra recent molla. Perfums, olors de superfície, impermeables a la mort. I venen a la memòria les paraules de l'emperador moribund de Yourcenar demanant una última mirada de comiat, un instant encara; i mai ens havien semblat tan aliens, aquests mots.

Quan ens girem per mirar, un últim instant encara, l'esplèndit desplegament de palaus i temples, no veiem ruïnes llunyanes sinó una meravella de món a mig fer encara, no ens colpeix la tristesa de la mort, ans una rara felicitat melangiosa i, també, un desig de perviure i de lluitar, si cal, per a fer fora tots els mals averanys.

Sólo cuando las casas y los templos han muerto, se atreven las bestias salvajes a penetrar por puertas y callejas (Hölderlin)

I, per damunt de tot, un agraïment:

"Cuando los dioses ya no existían y Cristo no había aparecido aún, hubo un momento único, desde Cicerón hasta Marco Aurelio, en que sólo estuvo el hombre" (G. Flaubert)

11 comentaris:

Teresa ha dit...

Ara que els científics estan descobrint i demostrant que la consciència (l'ànima) és una activitat fisiològica --palpable i visible-- del cervell (n'hi ha una traducció al blog d'A. Espada, però ara no la tinc a mà), esperem que el plàcid temps enyorat per Flaubert torni per establir-se intemporalment entre nosaltres. Amén.

M'alegro que et vagi anar bé el viatget.

T. ha dit...

Perdó, havia copiat malament l'enllaç: és aquest.

JPQ ha dit...

Lola,

Sin embargo, sin Dios ni dioses, nosotros sabemos que el hombre se parece muy mucho a una doliente sombra errante, en busca de cobijo, atormentada por pesadillas (Lear), cuando no mera “máquina deseante” (GD dixit). Adriano ya conoció esa situación…

Q.-

lola ha dit...

JP: O un cuento contado por un idiota, lleno de ruido y de furia, y que nada significa. Shakespeare, ha puesto las palabras más terroríficas a esa desolación. Y el Adriano de Yourcenar (lo leo con cierta frecuencia. Me parece un largo poema) encierra una tristeza brutal, una vida sin sentido, después de tanta obra majestuosa y de tanto poder y gloria. Pero, ¿qué maravillosa utopía, que la belleza y grandeza humana se bastará a sí misma?

Teresa, el meu ateisme (em sembla que alguna vegada n'hem parlat, potser indirectament) no és gens cientifista. El paradigma d'ésser humà (que no de persona) que té la ciència m'esborrona i, al capdavall, també es fonamenta en creeences.
El problema, per a mi, està en el mal. La pregunta de Ratzinger (aquest home és llest) a Auschwitz: "On erets, tu, Déu?" és la més pertinent que he sentit en molt temps. El paradigma científic ja anul.la, torna risible, còmica, la pregunta.

Itàlia bé. Però, ¿quin parell de neurones despistades van fer la connexió "Roma-Setmana Santa" sense que saltés cap alarma? Mea culpa: era brutal, anàvem en manifestació a tot arreu. Una hora i mitja de cua per entrar al Colisseum, ja em diràs. I, esclar, si no pots gaudir dels seus racons meravellosos amb certa tranquil.litat, serenitat fins i tot, Roma en conjut és molt caòtica. Al meu fill li va agradar molt més París, vaja, on vas a parar, no hi ha color, etcètera. Qué burgesos que són aquests nois, redéu!

Lola

JPQ ha dit...

Lola,

… hummmm… entrando en el detalle: OK por la grandeza humana bastándose así misma. Pero-pero, la tal grandeza humana es indisociable de..

1.- Sus creaciones digamos que espirituales: el Fedro, Rafael, Llull, etc.
2.- Incluso reduciendo la grandeza humana a sus acciones digamos que materiales (construir catedrales, o morir por alguien o por algo), tales acciones son indisociables de una arquitectura espiritual (JRJ dixit). Arquitectura que puede tomar muchas formas: de la sonata a las obras de pensamiento.
3.- Creer o no creer en Dios o los dioses deja sin respuesta cosas tan simples como: ¿qué nos emociona cuando contemplamos un templo griego, escuchamos una sonata de Mozart o leemos a Dante?
4.- Hay muchos autores de la Biblia que dudan de Dios. No pocos salmistas.
5.- No hay que descartar que los dioses y Dios también son humanas invenciones.
6.- La primacía de las cosas materiales (imperio de la Técnica) deja sin respuesta ni solución a los problemas espirituales (no menos materiales: puesto que somos felices escuchando a Bach o leyendo a Ausias March). El GSamsa de Kafka sigue sufriendo incluso transformado en cucaracha.
7.- Last but not least. La física contemporánea ha demostrado lo poco realista que es hablar de cosas visibles o invisibles. Los átomos eran invisibles para los presocráticos.

Q.-

PS. El Papa preguntándose donde estaba Dios cuando Auschwitz es una copia strictu sensu de numerosos Salmos. Adorno se quedaba un poco corto en ese escenario.

lola ha dit...

Coincido, JP. Fijate que, por un lapsus, he puesto la utopía humanista atea entre interrogante, cuando quería ponerle signos de admiración.
Ya hemos conocido el poder tecnológico en un mundo sin dioses: Hitler, URSS. Incluso la manera de pensar ese horror sin recurrir a Dios, o su ausencia, (Adorno) resulta superficial.

Pero, es que no tengo fe.

Lola

JPQ ha dit...

Lola,

Yo Tampoco. "Un gentlemant solo defiende causas perdidas" (B. dixit),

Q.-

Passavolant ha dit...

Holderlin y Flaubert escribien en castella?

lola ha dit...

Passavolant, has guanyat el premi! Des que vaig començar el bloc que m'esperava un comentari així.
Mira, el bloc per a mi és una distracció, molt i molt distreta. I punt. Llavors, no em paguen. Sobretot no em paguen per a fer l'honorable i dificilíssima feina de traductora. Les referències que tinc a mà en castellà, les entaforo en castellà, i s'ha acabat el bròquil.
Pregunto: L'entens, tu, el castellà?
Tot dit amb cordialitat, eh? Fins i tot l'observació que, en català, escrivien s'escriu amb v baixa. No passa res, a mi de faltes també se me n'escapen moltes, i torno a dir el mateix. Disctracció, només distracció.


Lola

pere ha dit...

Quina llàstima que els homes i les dones -volia escriure humanitat, però m'ha semblat massa pretenciós- necessitin recórrer als déus, grans i petits, per explicar la seva evolució o involució.

Com que de déus n'entenc poc i no sé perquè m'hi embolico, deixa'm dir-te que entenc i m'agraden les sensacions físiques i espirituals -és el mateix?- que ens regales al post, fins i tot la seva transcendència (o és immanència? :-)

lola ha dit...

Doncs gràcies Pere. I no tinc resposta a les preguntes. Però els homes, i les dones, així, en tumult humanitari i a seques, em fan por.

Lola