La memòria històrica

Un familiar que sap que em dedico a l'entreteniment de llegir història nostrada contemporània, em regala Els mestres de la República, de Raimon Portell i Salomó Marqués. Connais pas. Començo a llegir una introducció ensucrada i quan arribo a l'esment d'un Programa per al Memorial Democràtic, decideixo passar pàgina, a veure qui la signa (devia haver començat per aquí, però en el fons sóc una ingènua); la firma un tal Joan Saura. Bé, passo de la introducció i començo a llegir el llibre pròpiament dit. Us n'estalvio la crítica, ja el llegireu si voleu. Però sí que vull concloure que el memorial es va bastint amb tones de sucre i gotetes de cinisme espargides d'ací d'allà com a consignes sostenibles:

...Amb prou feines havien passat deu dies del 18 de juliol de 1936, que ja apareixia al "Diari Oficial" el Decret de creació del Comitè de l'Escola Nova Unificada, comitè que es coneix per les sigles CENU [...] Si fins aleshores el Govern central havia conservat el dret a crear, mantenir i controlar les seves escoles a Catalunya i, amb certa condescendència, havia admès que l'Administració catalana pogués crear escoles pròpies, ara la Generalitat assumia tots els graus educatius i, a més assegurava l'accés de tothom a l'educació. Això sí, encara que durant tota la guerra la Generalitat es va fer càrrec de l'educació, el Govern central mai no ho va cedir per escrit.

Ai, ai, ai, aquest Govern central... Aquesta mania de respectar la legislació vigent, com ara l'Estatut de 32, votat pels catalans i que, a partir del 36, la Generalitat, sense substituir-lo ni pactar res de res enlloc ni consultar res a cap poble, va decidir, per la via dels fets consumats, d'ampliar-lo, tot arrambant amb tot allò que va poder, per exemple les competències educatives. I el Govern central sense reconèixer-li cap esforç; certament, el Govern central estava aleshores una mica desorientat i atabalat amb tot allò de la guerra, etcètera.

Lo mejor de los políticos catalanes es no tratarlos (Azaña, en plena guerra) Segueix Azaña, mes endavant, més avançada la guerra:

Entre las cosas que dijo Tarradellas mientras estuvo hablando con los de la secretaría, figura ésta: "Después de todo, en Cataluña resolvimos el problema en cuarenta y ocho horas, librándonos de la rebelión en todo el territorio. Por eso hemos podido hacer política. En los demás sitios, no han sabido hacer otro tanto".
Este punto de vista, que no es privativo de Tarradellas, descubre mucho más de lo que tal vez quisieran quienes lo adoptan y propalan. Es la separación radical de la causa de Cataluña y la causa general de España. La explicación de cuanto viene ocurriendo en Cataluña no es otra, completando esa actitud de insolidaridad o semiindependencia con la irrupción sindicalista, cooperante con la Generalidad para anular al Estado y demoliendo a su vez, por cuenta propia, los poderes públicos específicamente catalanes. Que Cataluña correrá, como siempre, en esta guerra, la misma suerte que el resto de España, es una verdad palmaria, que ningún catalán desconoce ni niega; pero no basta para apearlos de aquella opinión ni de cuanto denota. Se mueve entre la deslealtad y la obtusidad.

Allò més greu: la manera de fer política catalana. Tarradellas s'enorgulleix d'haver pogut fer política, quan, com recorda Azaña, s'anaven demoliendo los poderes públicos específicamente catalanes, tant els reconeguts per les lleis com els arrabassats pel morro, afegiria jo.