dimarts, de gener 23, 2007

Els plans


JP Quiñonero ens recorda, a Una temporada en el infierno, el funest pla G -González, Felipe González-. Tinc interès a enllaçar-lo perquè noto, d'un temps ençà, entre els meus amics, coneguts i saludats, una certa amnèsia sobre els diversos plans del socialisme patri entorn al persistent problema del terrorisme basc.

I ja que parlo de plans, he de dir que sempre que sento apel.lar -tot sovint perquè està de moda- a un pla B em quedo perplexa. Què es pretén dir, exactament? ¿Que quan endeguem una opció ben definida però complexa, quan decidim tirar per un camí i abandonar, per tant, els altres, hem de procurar de no deixar terra cremada rera nostra perquè, potser, ens caldrà recular? Deu ser això, perquè si acudeixo a la meva pròpia experiència vital, em trobo justament prenent algunes -poques, però consistents- decisions (plans A), entorn de les quals només hi veig, en els millor dels casos, un hipotètic pla B de retirada, més o menys digna o còmoda, més o menys viable, més o menys radical. És a dir, el problema no està en no haver previst un pla B, el problema rau en veure's obligat a emprar l'únic pla B possible i ja implícit en el pla A: Dónde dije digo digo Diego y tomo las de Villadiego.

Val a dir que molts ens entestem a transitar, sigui com sigui, pel pla A; esmercem tots els esforços vitals a fer transitable el pla A. Per exemple, i per acabar prop d'on havia començat, és indubtable que estem assistint a heroics, potser suïcides però encomiables, esforços zapaterils per tal de seguir endavant, caminant per la ruta A (àrdua i dura com la ruta Ho-chi-min), amb una sabata i una espardenya, tal com s'escau a un sabater (no puc evitar aquest acudit, ho sento); endavant, que aquí caic i aquí m'aixeco.