Els ideòlegs i la solitud

Què brutalment intel.ligent que és Pla. Llegeixo el seu homenot Andreu Nin; és un retrat nítid i plausible; es diria que el clava, ben clavat. Crucificat. I, a més, en treus la impressió, tristíssima, que no hay más cera que la que arde.

- Vaig haver de rebre un ruixat sociològico-futurista dens i aclaparador.
- Andreu Nin, quan parlava de la societat futura, era una mica pesat.
- Fou un home d'acció deduït dels llibres -deduït de llibres mal llegits i mal interpretats-.
- El seu estat col.loquial corrent era la ideologia.
- Limitat, unilateral, perillosíssim per dogmàtic. Una força implacable.
- Solitari poderós com els autèntics fanàtics.
- Només quan s'ha estat en contacte amb la passió (entre masoquista i sàdica, diu Pla. Entre el plaer de la humiliació i el de la prepotència) dels comunistes es pot tenir una idea del comunisme.

D'ideologia i soledat parla Hannah Arendt a Ideología y terror de una nueva forma de gobierno, assaig brillant, essencial, que ha quedat canònicament fusionat -com a darrer capítol- a Los orígenes del totalitarismo. Per a Arendt, el totalitarisme és, en efecte, una forma de govern nova, pròpia del segle XX, i que ella limita a Hitler i Stalin. En aquest assaig, tanmateix, es pregunta per l'essència del totalitarisme, convençuda, per obvietat, que si s'ha esdevingut és perquè hi ha alguna condició essencial de l'ésser humà que l'ha fet possible. Llavors, entra en joc la soledat i el seu buit abismal, el qual és, per dir-ho així, farcit amb la fèrria lògica de la ideologia. Evidentment, la soledat és el terror íntim i la ideologia és l'antídot per a superar-lo. Diu Arendt:

Lo que prepara a los hombres para la dominación totalitaria en el mundo no totalitario es el hecho de que la soledad, antaño una experiencia liminal habitualmente sufrida en ciertas condiciones sociales marginales como la vejez, se ha convertido en una experiencia cotidiana de crecientes masas de nuestro siglo. El proceso implacable por el que el totalitarismo impulsa y organiza a las masas parece como un escape suicida a esta realidad. El "frío razonamiento" y el "poderoso tentáculo" de la dialéctica que se apoderan de uno como una garra parece como un último asidero en un mundo donde nadie es fiable y en donde no puede confiarse en nada.

Al paràgraf anterior, Arendt ha citat Luter, oferint-nos dues perles. Diu Luter:

- Tiene que haber un Dios, porque el hombre necesita un ser en quien pueda confiar.

- Un hombre solitario siempre deduce una cosa de otra y piensa en todo hasta llegar a lo peor.