Günter Gaus entrevista a Hannah Arendt, 1964. (ahir al CCCB, dins del cicle El llegat d'Hannah Arendt). Part I


Una hora i escaig. Arendt es fa present a la pantalla. 1964 a Alemanya; així doncs, Arendt té 58 anys. És alta i prima, els cabells blanquinosos, unes cames encara esplèndides; el vestit xaqueta masculí és feminitzat amb llaçades i penjolls. Unes enormes ulleres li augmenten el poder dels seus ulls, vivacitat i duresa. Fuma (quatre, potser cinc cigarretes) i beu aigua. Algun tic al rostre li endureix encara més les faccions. Usa la ironia i la mordacitat, però amb contenció. Gaus protesta en una ocasió i ella, sorprenentment, no se'l menja. En general, és una entrevista amable, però hi ha, en aquesta dona, quelcom de terrible, una amenaça constant. L'orgull. Un orgull de pedra picada. Com ja vaig sospitar en llegir-la, quedo convençuda que el seu Eichmann pallasso prové d'una fonda voluntat de menyspreu, una sortida estètica. Fotre's del botxí i de qui el jutja. Eichmann li provoca -diu- hilaritat. És que vaig riure molt, confessa, tot rient; d'aquí el to, tan criticat, del llibre. Però, fins i tot, quan menysté, l'encerta. El nazisme també va ser això de tan estúpid, banal, gris, grotesc i submís que, a cops, podem copsar en la vida quotidiana Una normalitat perversa. Després de la monumental obra d'anàlisi del totalitarisme, -Vull comprendre, repeteix al llarg de l'entrevista. Allò que busco és de comprendre-, després del profús i alhora profund intent de comprensió del mal totalitari, Arendt va a Jerusalem i es topa amb aquell mitjacerilla, un homenet ridícul a qui volen presentar com el diable en persona. N'hi ha per llogar-hi cadires.

Al proper post, detallaré algunes de les qüestions plantejades per Arendt a l'entrevista que em van cridar més l'atenció.