El temps passa


Porto un munt de dies amb el blog en blanc i, de tant en tant, em vaig dient que fóra bo d'escriure-hi alguna cosa per tal de no perdre el costum. Avui per fi hi he entrat, soc a dins, i penso que m'agradaria escriure sobre:

- L'atzucac polític de Convergència, la qual no ha pogut rendabilitzar el desastre del tripartit. I doncs, què es pensava, si va presentar-se des del primer moment com la germana gran que sap fer encara més (horror) i ho sap fer una mica millor (na-nai), sense preveure que, potser, la gent n'estava farta, de tota, tota, la família? Em recorda l'acudit recurrent d'un amic de casa que es deia Mas: "Dios es Dios, pero yo soy más"; evidentment, ningú no li devia haver anunciat que Déu ha mort. En definitiva, no s'hi val a fer una política tan enganxada a la realitat més immediata, que només para esment a no perdre el pas de la formació, perquè es pot acabar la marxa amb el pas canviat. El joc dels culs i les cadires.

- La previsió que, passades les eleccions municipals (cas que no hi hagi abans eleccions generals per obra i gràcia d'Eta), hi haurà terratrèmols. I purgues a Palau. Amb la qual cosa, hi ha d'haver travetes prèvies. Jo, francament, no hi prendria pas el tè, prop de la Plaça Sant Jaume.

- El silenci espès que fa sentir la gent que m'envolta sobre un dels fets a parer meu més greus (que ja és dir) d'aquest mil.leni recent estrenat: la teràpia nuclear individualitzada, bomba personal i intransferible (o no). Passem l'estona de diumenge a la tarda contestant el qüestionari Proust. El meu fillol, nen de bona família i bon alumne de bona escola privada de l'Eixample, contesta així a la pregunta sobre personatges sinistres: Bush, Aznar. Cal fer constar que els seus pares no estan apassionadament polititzats, la qual cosa em porta a pensar en allò que els etòlegs denominen una empremta, de quan, a molt tendra edat, la direcció de l'escola convocava totes les famílies a una cantonada del Passeig de Gràcia per tal d'anar tots junts a les manis contra la guerra.

- La meva personalíssima previsió, feliçment ja acomplerta, que encetàvem un Bond, James Bond de primera. La pel.lícula, per contra, m'ha semblat fallida. A quin antimitoman descerebrat se li ha acudit d'humanitzar Bond, James Bond i de despullar-lo dels seus artilugis? Per cert, no us perdeu els ulls, la mirada grisa i nostàlgica, de Giancarlo Gianini. Algú el recorda com a assassí de pretensions nietzscheanes i passions al capdavall petit-burgeses a L' Innocent de Visconti? El temps passa, efectivament. I tota bellesa fuig. Magnífica la seqüència de l'esfondrament de Venècia, la ciutat de la bellesa apuntalada, sempre a punt d'ofegar-se, una Ofèlia.

- M'encanten les festes de Nadal, la parafernàlia i el consumisme, el naixement de Déu, un nen pobre de família desplaçada. No hi ha Nadal que no tingui un regust trist; ja en la infància, potser per culpa d'Andersen. Ens apuntarem a totes. Tenim una nena d'un any que ha de començar a creure que un tió caga regals. En G (entusiasmat) està pensant en aconseguir un bon tronc per a fer-li un bon forat on anar deixant les cagades; m'imagino que aquesta externalitat escatològica devia tenir bona part de culpa en la fallida de la seva credulitat màgica. I és que sempre hi ha d'haver un forat (o la seva mancança) per on se'ns cola el logos; I com s'instal.la, el malparit! Bon Nadal a tots i a totes.