Entrevista a Hannah Arendt (part II)


He tornat a veure l'entrevista que amablement ens ha cercat en Gregorio (El café de Ocata) i m'he endut, d'entrada, la sorpresa que, molts detalls que recordava, no hi eren; una versió, doncs, abreujada; ompliré breument alguns d'aquests forats negres en atenció als qui l'han vist o volen veure-la per Internet.

- Aquestes mateixes mancances que, només, es noten si s'ha vist l'entrevista sencera (podria ara jugar a imaginar una successió d' entrevistes sempre abreujades que remeten a una entrevista plena que sempre se'ns escapoleix, utopia, al capdavall horrible, de tota una llarga vida entrevistada), aquestes mancances em recorden que Arendt juga amb la idea d'una memòria prodigiosa que, en recordar tot allò que ha pensat, li estalviés la feixuga -es reconeix com a mandrosa, confessió que, a mi, d'immediat em fa saber que em trobo entre amics- tasca d'escriure. Escriu, Arendt, tan ràpid com li permet la seva perícia en teclejar, copia -diu- allò que ja prèviament ha pensat.

- Abans de marxar clandestinament de l'Alemanya nazi, va ser detinguda a causa d'un treball que una organització sionista li havia encomanat. Va ser interrogada durant vuit dies per un funcionari que havia aterrat recentment a la policia política des de la policia criminal. Arendt en parla amb tendresa i afirma, no sense ironia, que li va saber greu de dir-li tantes mentides. "Abans, en tenia prou amb observar la cara del detingut per intuir si estava davant d'un culpable, però amb vostè, què faig?", li va dir el policia. Gràcies al policia, la van deixar anar, tot i que va quedar pendent de judici.

- Quan al 49 va tornar a Alemanya, volia saber si podia trobar el fons de l'abisme d'Auswitch. Volia, en definitva, parlar amb els alemanys que havia deixat enrera, les seves antigues amistats (no anomena mai Heidegger, però la seva absència és una presència ben òbvia). Temptejar la possibilitat de restablir una xarxa de relacions humanes.

- L'alegria, d'aquest any 49, d'anar pel carrer sentint parlar la seva estimada i íntimament salvaguardada llengua materna.

- Mai s'ha considerat alemanya, ni abans de fugir del nazisme. En tot cas, reconeixia la seva pertinença a l'Estat alemany.

- A la pregunta sobre com discernir políticament el camí correcte (pregunta, per altra banda, sempre tan pertinent, però, avui en dia, fins i tot urgent), Arendt distingeix, d'entrada, els estadistes de la gent del carrer, per dir-ho així, amb el risc de convertir-se en home-massa, i la necessitat, per tant, de reflexionar, d'intentar comprendre. Pel que fa als homes d'Estat, parla d'un altre perill: el segrest per part dels experts. Els informes dels experts que juguen amb les cartes marcades pel que fa a les decisions a prendre per part del polític. L'únic correctiu: llegir informes d'experts que es contradiguin, i després decidir. En tot cas, diu que l'estadista topa també amb dificultats no tan allunyades com podria semblar de les de la gent corrent a l'hora de discernir què fer.

- Els historiadors. Els historiadors tenen la missió de preservar les "veritats de fet", tot distingint-les curosament de les opinions.

- El risc de la vida humana, és a dir, el risc d'irrompre en l'espai polític, que ens remet a una fe, o confiança, bàsica en allò que hi ha d'humà en els éssers humans. (Així acaba també la versió abreujada, però volia repetir-ho i repetir-m'ho i no oblidar-ho, tan problemàtic em sembla)