De paraules i silencis Em truca un col.lega i, tanmateix, amic, que feia temps que no veia, i em convida al cine. - Caram, J, que et trobes malament? Cal dir que J és catòlic i tendeix, o li agradaria tendir, a l'ascetisme i a allunyar-se del mundanal brogit. Per acabar-lo de presentar, també diré que posseix un cervell poderós. - No, és que vull veure "El gran silenci". - El gran silenci? Aaah, ara ho entenc. Com que sóc allò que en diuen molt amiga dels meus amics, m'empasso les quasi tres hores de documental sobre la vida alpina -paisatge, per postres, que ma'tabala només de veure'l a la pantalla- d'una ordre cartoixana. Cinematogràficament, "El gran silenci" és impecable, d'una rara bellesa; assoleix un encaix perfecte entre les successives imatges i els més nimis sorolls quotidians; a moments, podria semblar que mostra una fonda comunió entre silenci i intimitat espiritual. Malgrat tot, el meu rebuig no té fisures, com sembla no tenir-les l'embadaliment del meu amic. L'inevitable diàleg de després de la pel.lícula serà problemàtic, em vaig dient en la meva intimitat silenciosa d'espectadora. Serà problemàtic, però serà; el meu rebuig no té fisures. Al final parla un cartoixà, vell i ceg: No tem la mort. Quan s'encenen els llums de la sala, ataco per aquí, des de la ironia. - D'això se'n diu instal.lar-se en l'eternitat. Recordo Plató i la filosofia com a preparació per a la mort. Recordo Plató i la seva suggerent aproximació al temps, imatge mòbil de l'eternitat. A J, l'emociona allò que anomena essencial. Li pregunto per la plenitud d'aquesta essencia, per la diferència amb el budisme. Em remet als textos, em recita algun salm. Vaig per la via nietzscheana i li pregunto per la diferència entre l'extrem exercici d'humilitat i l'extrema supèrbia. Ens acomiadem a can Spinoza; J és especialista en Spinoza. També és essencial, li recordo. Essencial i diabòlic, afegeix J. Certament, arribats a l'essència, no hi ha diàleg possible. Li engalto, a traïció, dos petons. - Bon Nadal. - Bon Nadal. El silenci s'omple del brogit i la fúria festius de la ciutat. Me'n vaig cap a un restaurant on he quedat amb una colla d'amigues per sopar. Xerren compulsivament, un escàndol, i, potser més tocada per la pel.lícula que no em sembla, hi ha un moment en què no puc entendre què diuen, no puc saber si volen dir alguna cosa, o allò que busquen és de no dir res. Torno a casa de matinada, conduint per l'autopista buida. No poso música. A casa dormen. Les gates festegen, com sempre, la meva aparició nocturna; em ronden i em freguen les cames, silencioses, essencials.

,