Reflexionem-hi Ahir a la nit, veig un Àgora (soc bastant fidel a aquest programa; m'agrada el tarannà del presentador) amb les segones espases (a cops millor afilades que les primeres) dels partits, acomiadant-se de l'audiència electoral. En l'ardor de la batalla, Felip Puig és atacat per no haver imposat al gabinet Aznar un nou Estatut. Puig es defensa apel.lant al sentit comú, i fa ben fet: Com pretenen que anéssim contra aquella paret, (no és textual però s'hi assembla molt). Recorda que, després de la paret-majoria absoluta, arriba ZP i, és clar, llavors sí, a la jugular, directes. I remata l'argumentació dient (ara textualment): Nosaltres hem d'aprofitar la debilitat de Madrit La qual cosa passa desapercebuda; cap dels presents mou ni un múscul de la cara, ningú retreu res, és una frase que pot ser dita en la més estricta normalitat, forma part de l'edifici polític de Catalunya. I doncs, a mi, em sembla brutal. I doncs, a mi, em sembla que quan es diu, en aquest context, Madrit, es vol dir Estat. I quan es diu Estat es fa referència a l'Estat que a tots ens empara. I que es digui alegrement que hem d'aprofitar-ne la seva debilitat, em sembla irresponsable i, fins i tot, demencial en els temps que corren; i em sembla, també, un resum impecable d'allò que políticament ha estat, és i, segons que sembla, serà CIU, fins i tot si arribés a tensar la corda (tensió que Pujol ens va estalviar, la qual cosa, entre moltes altres, l'honora) d'acceptar ministeris. Llavors, ja passaríem al registre còmic, a menys que els ministrables tinguessin el cap molt clar, és a dir, passessin olímpicament de la casa-mare, de CIU. Perquè, una cosa es haver de negociar (i en tota negociació hi ha mercadeig, estira i arronsa, ara convé estirar i ara arronsar) amb l'Estat des de la institució (estatal curiosament) autonòmica, i una altra de molt diferent és donar per suposada la peregrina idea que els catalans som una mena estranya de ciutadans a qui totes li plouen quan més dèbil és l'Estat al qual pertanyen.