La cosa pública


La pel.lícula sobre Chirac que hi ha a la nostra cartellera m'ha deixat estupefacta. És una paròdia brutal que entona una veu en off sobre una selecció gens innocent d'imatges, una selecció a partir de l'abundant rastre audiovisual que tot home públic va deixant al llarg dels anys. Fa angúnia. Mai he pensat en bons termes de Chirac, però la pel.lícula és inapel.lable: a partir d'allò que ell mateix mostra, Chirac és un titella grotesc, vanitós i corrupte. El més impressionant -insisteixo- rau en la possibilitat audiovisual de selecció i de muntatge. És esfereïdor d'imaginar-se que poden reduir la teva vida a una hora i mitja de repetició de les jugades menys interessants, de les jugades més patètiques. Des d'aquesta perspectiva, diria que fins i tot Chirac mereix una mica més de respecte. De fet, la pel.lícula va acabar per afartar-me. Tot i ser divertida, és, sobretot, plana fins a l'estupidesa, amb la qual cosa cau de quatre potes en el mateix defecte que vol denunciar.

Davant els polítics, la pregunta, més o menys conscient, que tots ens fem és sobre la seva consistència. Ho plantejava molt bé una altra pel.lícula americana, de la qual no recordo el títol, on, des de la ficció, reflectia, de manera bastant directa, la parella Clinton (els actors, recordo que eren Travolta i Thompson). No era una gran pel.lícula, però tenia la intel.ligència d' abordar justament la sinceritat o autenticitat política i, per tant, personal dels protagonistes, i de deixar-ho en una ambigüitat que em va semblar honesta. Vés a saber! La transparència de la democràcia és un dels seus paranys i una de les seves servituds. La llum d'allò públic ho enfosqueix tot, diu Heidegger. Pobre Heidegger. Ara mateix, en tindríem prou amb polítics una micona més tímids, polítics les senyores dels quals no ens expliquessin com són al llit, o quins productes cosmètics usen o no usen, o si s'encarreguen o no de netejar les caques del gat o del gos.