Alicia Zetapé y la rana Gustavo Gustavo Bueno és un filòsof que sempre havia considerat força allunyat dels meus interessos. De sobte, però, irromp a la xarxa fent propaganda d'un llibre que acaba de publicar i que m'imagino que serà èxit de vendes, Zapatero y el pensamiento Alicia. I doncs resulta que l'anàlisi del personatge coincideix al cent per cent amb allò que jo penso des del primer discurs zen que li vaig voler sentir sense aconseguir-ho, és a dir, adormint-me molt abans del final, més aviat cap al començament. Gustavo Bueno parla d'una reacció que jo he hagut de sofrir manta vegades en pròpia carn en intentar analitzar alguna qüestió d'actualitat política des d'una perspectiva de certa complexitat; així, tot sovint em trobo amb sortides del tipus "no m'atabalis"; evidentment, hi ha una relació de proporcionalitat matemàtica entre l'alarma que provoca el problema a analitzar i el període de temps durant el qual et deixen parlar abans de tallar-te amb el "no m'atabalis". O bé, una altra possibilitat, una mica més sofisticada però igualment fruit del menyspreu a l'altre, és la següent, en paraules del nostre filòsof: Se ve en los debates en las Cortes (en tots el debats que he intentat seguir, ho he vist, talment, exactament, fins al punt que ara m'escolto Rajoy amb molta més atenció i consideració i, fins i tot, simpatia. ¿Què hi farem?). El Psoe e Iu encapsulan las tesis de Rajoy y las descalifican. En vez de atacarlas directamente las consideran absurdas. Y se comportan como cuando se habla con un loco. Lo encapsulamos, no entramos en lo que dice y como está loco pues eso, que se desahogue. Lo decía Pepiño de Rajoy no hace mucho, "que se desahogue un poco". Pero, potser, perquè el pensament Alicia m'ha portat a escoltar Rajoy amb atenció, consideració i simpatia, aplaudeixo entusiasta els qualificatius que Bueno dedica a ZP: Hay que ver la estructura compleja de lo real. ZP necesita un microscopio para ver que la realidad es muy compleja. Es la única forma de no ser imbécil. Me indigna que maneje simplismos para gobernar y engañar. Aventuro una hipòtesi: la gent acabarà abandonant ZP a causa del seu pensament Alícia. D'entrada, és molt tranquil.litzador i desestressant, com un masssatge oriental, però com que per definició reclama dues grans dosis d'ingenuïtat (en si mateix, com a pensament, així com també com a demagogia que reclama la credulitat del receptor), la gent n'acabarà fugint; perquè allò menys popular, menys tolerable socialment, és que et prenguin per tontorrón. La gent, al país de la picaresca, pot resignar-se a haver d'admetre mancances d'intel.ligència, però mai admetrà fàcilment llur manca de punyeteria. I ja per acabar, passo de la crítica buenista (ja és conya que es digui Bueno) al pacifisme a l'ús, la qual es pot deduir fàcilment del que ja he dit, a una cita de Octavio Paz que vaig llegir diuemenge passat a "El Pais". En aquest cas (potser com sempre), Paz em sembla de molt més profunditat en la crítica: Lo único que une a Europa es su pasividad ante el destino... De ahí la fascinación que ejerce sobre sus multitudes el pacifismo, no como una doctrina revolucionaria, sino como una ideologóa negativa (...) Es la otra cara del terrorismo: dos expresiones contrarias del mismo nihilismo.