Espanya en els seus melics

Deia l'historiador J.B. Culla en una conferència, a la qual vaig assistir deu fer cosa de mig any, que, a parer seu, la gran contradicció interna que hauria d'afrontar el Pp residia en els afanys autonomistes que, seguint l'estela (no l'estelada, eh?) catalana, tindrien lloc a les diferents comunitats autònomes, i es remetia a l'autoritat de la història dels anys trenta (fins i tot Gil Robles, s'avenia a demanar un Estatuto castellano-leonés). En aquest sentit, el pacte estatutari andalús m'ha deixat astorada (una mica) i potser (però, em sembla que no) ens remet a la tesi Culla. En tot cas, de fa temps, que segueixo alguns blocs els autors dels quals són andalusos. En recomano dos dedicats a la política nacional que tot seguit (això espero) enllaço: Ventana al patio i Andazulía is different. Si en llegiu les entrades més recents, tots dos blogaires semblen decantar-se per seguir l'estela de la ciutadania de Ciutadans de Catalunya (no és en absolut el meu cas), però inevitablement he pensat en una República espanyola de ciutadans cultes, cartesians, lliures, feliços..., és a dir, en una No-república. No us perdeu tampoc les declaracions de Javier Arenas que un dels blogs reprodueix. Són un poema simfònic de cinisme sostingut, i desmenteixen de ple la tesi Culla. Queda clar que, si guanya el PpPsoe, i es consolida com a majoria absoluta, revisaran la Constitució i loaparan tots els melics (fa angúnia això de loapar melics. Ai uix). I a més, ho faran amb l'autoritat que atorga la rúbrica matemàtica per excel.lència: Quod erat demonstrandum. Però abans, entre tots plegats, ens faran fer la travessada del desert fins a la demostració final. D'això, si us plau, algú sap d'algun oasi, per aquí?