dijous, de febrer 23, 2006

Avis i nens


Més que indignar-me, em va sorprendre la resposta de Zapatito a les preguntes, ben segur, agressives de la mare de la víctima d'Eta, Irene Villa. Se suposa que, en aquests casos, un president de govern hauria de saber aguantar el xàfec, potser en silenci, no sé... aguantar el xàfec. ZP li etziba, tanmateix, a la senyora en qüestió que comprèn el desassossec familiar perquè en la seva família havien hagut de soportar l'assassinat del seu avi; es tracta, esclar, del famós avi afusellat quan la guerra civil i que ZP no va arribar a conèixer. ¿Com pot "comprendre", doncs, el drama de la família Villa a partir d'una mort, certament traumàtica, però que ell no ha viscut directament? És pur cinisme? És parlar per no callar, com solen fer algunes persones poc destres en el tracte social en moments difícils?
Tenint en compte que la meva opinió sobre el Presi s'esgota sempre -no tinc res més a afegir-hi-en el complex de Peter Pan, és fàcil que hagi associat l'episodi al record d'unes pàgines de la brillant i singular, per bé que sovint massa excèntrica (lacaniana i cristiana), psicoanalista de nens, Françoise Dolto, la relectura de la qual m'ha portat, de rebot, a pensar en una altra Presi peterpanesc amb avi rellevant -el nostrat-, i la seva coneguda il.lusió per ser avi al seu torn.
El rol simbólico que desempeñan los abuelos, vivos o muertos, es muy importante para el niño. Hablando de su abuelo o de su abuela es como el niño expresa lo que le ha sucedido en su más tierna infancia, a la edad anterior a sus primeros recuerdos conscientes.
(...) El niño tiene una relación genética parecida con sus padres: el también es el Hombre de su madre (com ho és l'avi matern), al que ella ama y que le devuelve castamente su amor; también es carne de su carne, lo mismo que una niña es la Mujer (a l'igual que l'àvia paterna) que tiene una relación genética con el padre. Se comprendre pues que el niño, en sus fabulaciones inconscientes, pueda identificarse con su abuelo o su abuela para hablar de sí mismo.
(...) Al niño le gustan los cementerios y lleva a la tumba de sus abuelos ofrendas de todo género, como un primitivo, ofrendas que inconscientemente se hace a sí mismo, a su propia temprana infancia, que él identifica con sus abuelos.
(Françoise Dolto, El niño y la familia, Ed. Paidós)