Sarabanda

La darrera pel.lícula que Bergman ens regala, Sarabanda. La música de Bach, la Sarabanda de la Suite per a cello número 5, és la dansa a dos -capítol a capítol, de dos en dos-, d'uns actors immensos al servei d' allò que Bergman sap fer millor: posar de manifest les càrregues de profunditat que provoquen les relacions humanes. Bergman esdevé un mestre (només superat, a parer meu, pel Dreyer de Dies Irae, film realment irat, on l'amor a algú no s'esgota en si mateix perquè sempre apunta -i acaba doncs- en l'odi a un tercer) en mostrar la interacció, sovint soterrada, dels sentiments. Fa temps vaig llegir una novel.la policíaca d'un escriptor francès, de la qual només recordo el títol, Carambolades. Com si d'una taula de billar es tractés, les persones, en les seves relacions, van fent i desfent estructures geomètriques fluctuants, carambolades sentimentals. Els fantasmes que poblen la meva infància, quan hi penso, se les heuen entre ells a través meu -la petita de la casa-, i són ells els que em donen a conèixer el joc al qual he de jugar forçosament si vull ser humana. Com en la Sarabanda de Bergman, els morts no són expulsats de la partida, ans al contrari: la presideixen; la seva imatge ha quedat fixada, una fotografia que atorga impuls als nostres desitjos. El déu aristotèlic és primer motor immòbil que mou el món -o cap a on es mou el món- com a desig últim; un déu que no desitja, però que atrau fins al punt de mantenir viu el desig. Ara entenc que és el déu dels morts.