Corregir, sempre un turment

En qualsovol circumstància, corregir sempre m'ha semblat una feina horrible; ara faig una cosa pitjor, llegeixo correccions. Versión corregida, de Péter Esterházy. L'autor demana al pròleg que no es llegeixi l'esmentat llibre sense haver passat abans per la monumental obra sobre la seva aristocràtica família, Harmonia celestial. Evidentment, no li faig cas, i continuo llegint la bonica edició que m'acaben de portar a casa els del Círculo (que bé editen; és un plaer). La correcció és, sobretot, un corregir el pare. El pare Esterházy, qui, després de publicar-ne el panegíric, li esclata a la cara al fill com a confident de la policia comunista hongaresa. Sembla obligat (Péter no ho recomana, és estrany) de llegir la correcció del pare Esterházy tot escoltant les rares (per escasses i sense continuïtat dins la producció) simfonies Sturm und Drang de Haydn, el compositor a sou de la família Esterházy. Hi penso i intento recordar-la, però, per mandra, m'estalvio la música; pura mandra; tinc una edat en què començo a entendre massa bé el sentit d'allò de pecar només de pensament.

A la cinquantena, pam!, corregir un pare. Quina feinada; una feinada impossible. Péter Esterházy és honest: aixeca acta d'allò que va llegint als arxius de la policia secreta i plora. Passa, però, que ja vaig per la pàgina 171 (la meitat del llibre) i m'avorreixo. No sé si l'acabaré. De tota manera, és un testimoni molt vàlid per comprendre com funciona la traïció, la seva mesquinesa, l'anar-hi entrant a poc a poc -quatre comentaris innocents, primer; després, més endavant, a poc a poc, tot el que se sàpiga, i més-. L'autor va registrant, també, els processos posteriors a la sublevació hongaresa del 56, i els afusellaments que se'n deriven. No els he comptat, però durant els anys 57 i 58, pel capbaix, deuen arribar a una vintena, els morts que esmenta Esterházy.

Esfereix de recordar que el cànon de Hanna Arendt situa, simbòlicament, la fi del totalitarisme soviètic en la repressió (ja no totalitària) de l'intent revolucionari hongarès. Una repressió ja molt medida, sense excessos; una producció artesanal, preindustrial, d'assassinats... Anava a afegir d'Estat, però una de les tesis bàsiques de Arendt és, justament, que el totalitarisme es carrega tota estructura estatal; només en deixa una mena de decorat, un estat de cartró-pedra cara les relacions exteriors, sobretot. Darrera del decorat, l'horror de la proliferació de múltiples i superposats serveis secrets i l'extensió dels confidents (una de les gran victòries totalitaries: la traïció dins de la família més propera; la destrucció de la família, per tant). Un horror de víctimes i botxins, al capdavall tots bescanviables entre si. Una humanitat (per anar a les abstraccions, les quals tenen com a virtut de fer-ho ràpid) del tot supèrflua, vet aquí l'afany totalitari. El pare Esterházy corregit, en la minuciositat de la correcció del fill, em resulta superflu.