Treure conclusions

Conclusions polítiques. La nació catalana.

Sembla que és hora d'anar fent balanç. Més de vint anys són molts anys. Tot fa pensar que això... no és ben bé que s'acabi, és que es va acabant, la qual cosa és més trista i més pesada. Veníem d'ill.lusions antigues, fins i tot nobles. Hi havia (a l'aire, potser?) guepards, lleons... El nacionalisme català enfortia -què, sinó?- la democràcia espanyola, és a dir, l'Estat espanyol. El nacionalisme català reivindicava -obviament- Europa, és a dir els poderosos estats europeus. El nacionalisme català maldava per enfortir tot allò que l'havia de debilitar; ja se sap, les maleïdes contradiccions internes. El nacionalisme català era progressista -t'ho diràs-, però els "progres" no ho eren, de nacionalistes. Ni el Vaticà (amb perdò d'abads i ex-abads) reaccionava a l'assenyada i pietosa arquitectura de la Catalunya romànica. Som i serem! Què? Un sentiment, una emoció continguda. Fàcilment, un ressentiment. Previsiblement, algun atac d'histèria, alguna rebequeria.

Enfront, el nacionalisme espanyol, més sentimental que mai, també fa balanç, tanca caixa. Hi té el seu dret, la seva legitimació històrica, sinó no seria. Té, també, la força, les escurrialles d'un imperi. No és poca cosa en els temps que corren. Aquests temps corren tant que corren cap enrera, cap a la reraguarda.

Mentrestant, parlem de l'Espanya plural, de patriotisme filosòfico (alemany, és clar)-constitucional, de federalisme plurinacional; de plurilingüisme i de pueri -perdò, pluri- cultura. Parlem, parlem, que parlant la gent s'entén.