Epitafis (nova secció, o no)

Capficada per l'entrevista ja famosa del conseller Castells, en vaig resseguint rastres. Reprodueixo, també, algunes de les afirmacions que més em van impactar:

-En un moment delicat (les relacions entre Catalunya i Espanya). D'un distanciament que jo, que vaig viure el franquisme, no havia vist mai. Mai havia vist una distància tan gran entre Catalunya i Espanya.

- (Sobre ZP) M'ha produït una certa sorpresa veure com parlava de l'Estatut com si no fos cosa seva. Quan un pacta una cosa, el més normal és que les dues parts defensin el que han pactat. Vàrem pactar l'Estatut amb Zapatero, amb ell directament, i potser va ser un error fer-ho només amb ell (...)

- (sobre el PP) És a dir, vist en perspectiva (aquesta "perspectiva"... no té preu) crec que l'Estatut també s'hauria d'haver pactat amb el PP.

-(sobre Chacón, que és un tema en si mateixa, sola o de la mà del seu papa FG) Ara, ("ara", vol dir allò de la perspectiva) constato un fet (és d'agrair que no parli d'un fet sorprenent, ara): Chacón va fer una valoració de la sentència de l'Estatut dient que n'estava satisfeta. Ja està tot dit.

Doncs sí, ja està tot dit. I dat i beneït. El pitjor: ja estava dit, dat i beneït des de bon començament. Ara, ara, en perspectiva, ens vol fer creure que cau de la figuera, aquest. És curiós, però, que prefereixi passar per tonto a l'hora de postular-se com a pal de paller futur del catalanisme d'esquerres.

La catalana emprenyada per...


1.- L'arbitrarietat que es fa passar per llei.

2.- Les lleis de l'embut que es justifiquen només en base a bons sentiments. La temptació de ser bo és terrible (B.Brecht)

3.- Les lleis fetes en exclusiva per a enardir els ànims. Victòries i derrotes. Sí o no.

4.- Les lleis que prohibeixen sense rendir cap benefici objectiu per a la comunitat. Només preludien altres prohibicions. L'eròtica de la prohibició.

5.- Les lleis que prohibeixen tan arbitràriament que em deixen sense arguments davant dels arguments ben intencionats del meu fill adolescent. Les mares no existim per a explicar Freud i altres males herbes. Sí, fill meu, l'animal hi pateix, és obvi que hi pateix molt, sin comerlo ni beberlo. I encara: A casa, no maltractem els animals, mai, no. Guaita les gates...què formoses.

Fins aquí arribo. Em nego a rebaixar-me a assenyalar el bistec de vedella que en G. s'està cruspint; em nego a parlar de la pobra llagosta -quien la pillara- sobre la que Vargas Llosa basava, mentre se la cruspia, la seva argumentació protaurina a uns amics, segons que explicava en un article recent. Acabaríem parlant de les formigues. I no, perquè això sí que li he explicat, ja de ben petit, al meu fill: les paraules signifiquen. La paraula és el més important per als humans, ens humanitza i ens dignifica, no la podem fer servir en va. La paraula, i les lleis fetes de paraules que haurien de posar límits raonables i necessaris al nostre esperit de ramat, el qual, per cert, no es caracteritza per ser massa pacífic ni bondadós. A Catalunya, tampoc.

(en memòria de la meva àvia, del meu pare i del meu germà)

Per a emmarcar

Pobra Societat, Catalana i de Filosofia. Quan ens van començar a segar del tot l'herba sota els peus, vaig començar a apreciar enormement la intromissió de l'estat en l'educació del nostre país per mitjà de la "Inspección General del estado". Quines coses... "La de cosas que hemos visto", que deia un personatge a "Campanadas a medianoche".

Plors i violes

Al final del tercer d'ESO, els tutors i coordinadors programen els dos únics grups de 4t que previsiblement tindràn el curs següent en funció de: No, no, aquest noi té capacitat per a fer batxillerat i carrera... Llavors, les matèries optatives que aquest noi escull són les de les opcions científico-tecnològiques. La resta, tot un grup sencer amb optatives de "socials"... doncs tropa. No sé si s'ha entès, ho repetiré: hi ha un grup de 4t d'ESO on s'hi apleguen tots aquells que, per diversos motius, no poden o no volen estudiar; aquest grup és el que, en llenguatge d'altres temps, en diríem de "lletres".

La balconització de Catalunya

En els darrers anys s'ha sentit a parlar del perill de balcanització d'Espanya. Em sembla que el perill real és a Catalunya. Hem començat pels balcons. La divisió és fonda, sempre ho ha estat. És tan fonda que és a flor de pell. Fins i tot, pot explicar l'augment del crit independentista a casa nostra. A casa, que en sabien força, sempre havia sentit a dir que d'independentistes, a Catalunya, històricament no n'hi havia hagut mai, estadísticament negligibles, vaja. Si donem un cert crèdit al crit d'ara, què ha canviat, doncs? Un país de dues comunitats consolidades per separat arran de la immigració de mitjans del segle XX. Aquest és el problema més preocupant que jo veig en la nostra penosa situació actual. La resta, ho areglarà l'aritmètica electoral i els pactes de supervivència posteriors; necessàriament, caldrà fer una catarsi, més o menys teatral, en tot cas, molt teatral, i començar com qui diu de zero. Vull dir que l' etapa Estatut i estralls passarà -la faran passar- ràpidament a la història. Per alguns articles, firmats a l'ensemble alguns, i declaracions de patums catalanes, d'un to sever, pompós, i, esclar, d'una buidor espaterrant, em temo que hi hagi la intenció de fer passar les gestes d'aquests anys a la història, no pas com un vodevil sinó com una etapa digna d'episodis nacionals. M'imagino algun jove historiador d'aquí a trenta o quaranta anys, Aviam, i què en pensava un Castellet de tot plegat? Em costa més d'imaginar la pregunta per un Ramoneda, però també hi cap. Doncs, heus ací l'article... Caram, quina hora més solemna, quin moment patri més cabdal...

Però, les dues comunitats s'han ensenyat les dents -i, sobretot, la llengua- des dels respectius balcons. Caldrà veure què passa amb la llengua. Si arriba la sang al riu de la doble xarxa escolar, per exemple. Aquí sí, que les corrents polítiques del futur immediat tenen un problema. Uns quants problemes, seriosos. Els partits polítics, prou que acabarien per tendir ponts, l'aritmètica parlamentària és implacable. Però, caldrà veure si la gent hi transita, si no amb cordialitat, amb certa normalitat.

Anatomia d'un altre instant, tot desitjant que no calgui passar a l'autòpsia. De moment, el TC ja ens reconeix el dret a morir amb dignitat.



- Recuerde que puedo sacarle un millón de personas a la calle.
- ¿Y qué?

Primera conversa, a Madrid, entre Tarradellas i Suárez. Va ser un fiasco, tens, "bronco". Però, va donar bons resultats. Suárez es va quedar meravellat de l'astúcia del vell català, quan en sortir aquest de la reunió va declarar a la premsa, escuetament i contundentment, que tot havia anat com una seda. Aquell mateix dia, mentre Tarradellas feia la maleta per tornar a França, va rebre a l'hotel una trucada de part de Suárez, hi havia marge per a una altra reunió. Amb aquest home, ens hi podem entendre, diuen que devia pensar Suárez. Finalment, com tothom sap, es van entendre tant, que la Generalitat, i el seu President desconegut i fantasmagòric, van ser vistosament reconeguts en la seva continuïtat des de la República, un fet insòlit en la Transició. Per cert, quan Tarradellas torna de l'exili com a President, els carrers eren a vessar, a vessar de gent que fins feia com qui diu quatre dies no en sabia ni el nom ni l'existència, d'aquell català tan estimat -el desitjat-, que, per fi, ja era aquí, entre nosaltres (nosaltres? Heus aquí un problema). Afegeixo i insisteixo: per l'astúcia, no pas pel milió de persones al carrer. O, millor dit: És ociós i estèril, per fer-ho suau, un acte de masses que no tingui darrera una sòlida i astuta i, si cal i quan calgui, emmudida, visió política de la jugada.

Records passats i records per al futur


M'agraden els "mundials" des que era petita i la casa s'omplia de veïns, sobretot nois -teníem tele, pagada a "cómodos plazos"; no vam ser dels primers a tenir-la, però tampoc dels últims- amics del meu germà gran. Era una festa. I així procuro viure'ls encara, com una festa.


- Mundial dels seixanta a Anglaterra. Final: Anglaterra-Alemanya. Els anglesos es veu (jo era força petita) que no s'havien caracteritzat per jugar massa net. Tothom anava a favor dels alemanys per justícia esportiva, excepte el meu avi. Encara el veig davant de la tele, a primera fila, amb el bastó alçat; Jo, de futbol, no hi entenc, ni m'agrada gaire. Tant se me'n fot qui guanyi... Ara, ara... això sí. Alemanya, mai de la vida! (hi havia un crescendo de bastó i de veu considerable, aquí) Milions de vegades, milions! els anglesos... Que guanyin els anglesos! La resta de l'audiència emprenyada amb l'avi: uuuUUU... Els anglesos, redéu! sentenciava, ja vermell de tanta passió com posava en el futbol que tant se li enfotia... Aquesta capacitat de contradir-se en dues frases i quedar-se tan ample, encara ara em meravella.

- Mon pare no acostumava a contradir-se mai: sempre anava a favor del contrincant de la selecció espanyola. Vés per on, pobre home, ara estaria "à la page", llavors estava més sol que la una. I encara més sol: España-URSS. Desafecció total fins a l'emprenyamenta. Ja s'ho faran, home, els uns i els altres. Se n'anava a l'habitació del costat amb un llibre. De què serveix veure un partit qualsevol si no hi pots posar emoció.

- Mundial del 98 a Bolívia. Festa grossa boliviana quan perd Argentina. Final: Brasil-França. Tothom, sense fisures, a favor de Brasil. Guanya, em sembla que merescudament, França. Descobreixo un jugador que m'enamora: Zinedine Zidane; i d'altres coses, que també m'enamoren, però que ja no pertanyen a cap esport.



- Recordaré (vaja, això espero) qüestions col.laterals que aquests tipus d'esdeveniments sempre generen, algunes de força divertides:

-El salt a la fama sense perdre la compostura d'aquesta noieta tan guapa, la Sara Carbonero. Ben fet, nena! Que n'aprenguin. I tots els periodistes de Tele 5 que retransmeten partits. Ho fan força bé.
-La increïble història del pop Paul. Ai, com he rigut.
-Un reportatge per la tele al matí d'ahir. Surten els carrers de Bilbao buits de banderes. Aparentment, indiferència total. Un noi entrevistat diu, amb mirada divertida: ...pero lo va a ver todo el mundo. En su casa, pero todos, pues.
-Un escrit de l'inefable senador del PNB... Sí, aquell del pentinat impossible. No em surt el nom. Va contra la selecció espanyola, i ens ho vol argumentar sòlidament: no sé què d'uns euros que cobraran els jugadors si guanyen; no sé què de la casa reial, i aquí ja deixo de llegir. Pesat. Digues-ho clar i euskaldun, i no hi fotis moralina.
-Faig un bot quan el gol d'en Puyol. Alemanya? Mai de la vida, Redéu. Tant se me'n fot, el futbol, però milions de vegades, milions...
-Fa uns anys, cap espanyol no català sabia dir pujol; li deien puyol a en Pujol. Ara, ara que n'han après una mica, li diuen, amb veu orgullosa i contundent, Puchol a en Puyol.

Ho subscric

Ves què hi farem si és així

Impossible de rebatre ni una coma. Almenys jo no puc.

Kosovo és el model?

Els dolents fets malbé


Deia Hitchcock que el dolent ha de ser el més bo de la pel.lícula. És comprensible, i hi ha dolents magnífics, seductors. En posaré un exemple: m'agrada Santiago Carrillo. Però allò que ja no ho és, de comprensible, és la narració que endolceix el personatge i intenta, a la desesperada, de fer veure que, al capdavall, tampoc n'hi ha per tant, amb la dolenteria del dolent. Immediatament, si passa això, s'ensorra la lògica de la narració i la psicologia del personatge, i queda al descobert la manca de sagacitat de l'autor.

L'autor: Javier Cercas
La narració: Anatomía de un instante
El personatge: Exacte.

De la pàgina 211 a la 213, on Cercas dóna voltes per Paracuellos del Jarama al novembre del 36, hi trobo una quantitat d'incongruències, un anar del sí contundent al pero, un càlcul tan mal fet en fi, que m'eixoriveixo per incredulitat després d'una ja llarga lectura ensopida, amb una prosa que pretén ser àgil però no exempta de ressonàncies literàries, sense aconseguir ni una cosa ni l'altra; una lectura que, malgrat la meva ignorància sobre el 23F, no m'ha dit encara res de nou, cap composició de lloc que no hagués ja pogut fer-me amb els detalls que havia anat caçant al vol . Em queden més de la meitat de pàgines per llegir, intentaré arribar al final, però, quin greu! Quina manera de fer malbé un personatge.

Val a dir que a Paracuellos Cercas s'aixopluga en l'autoritat -i l'autoria del desastre, doncs- dels historiadors Gibson, J.M Reverte y Viñas, ja que son los que más se acercan a la verdad de los hechos. Segun Viñas, la orden pudo partir de Alexander Orlov (aquest sí que era dolent, dolent), agente de la NKVD soviética en España, pudo ser transmitida por Pedre Checa, hombre fuerte del PCE, y ejecutada por el también comunista Segundo Serrano Poncela, delegado de Orden Público de la Consejeria de Orden Público (aquest executor pudo, tot i ser a les ordres directes de Carrillo, el qual, tanmateix, no.)

A Carrillo (consejero, doncs, de l'esmentada Consejería, amb càrrec recent estrenat, en una reunió al Ministeri de la Guerra, on es va parlar del problema dels presos, problema que es va començar a -diguem-ne- solucionar la mateixa nit de la reunió, i que es va anar -diguem-ne- solucionant durant tres setmanes i més de dos mil assassinats) se le puede acusar de no haber intervenido para evitarlas (les execucions), de haber hecho la vista gorda con ellas; no se le puede acusar de haberlas ordenado u organizado.

És a dir: la orden pudo... , i encara, pudo... Però, a Carrillo... no se le puede, puede. D'això, se'n deu dir, poder de l'autoritat historiogràfica.

El doctor ruquet i la senyora dolors, o com mitja humanitat s'enfot de l'altra (categoria: viatges amb el marit)

Després d'un deliciós, idíl.lic passeig per una petita part de La Provence interior, reconciliats amb els homes, fins i tot els francesos, el meu marit i jo passem la darrera nit de viatge als afores de Montpellier, en un hotel de carretera, perdut entre girangonses d'autopistes que pugen i baixen, i quilòmetres i més quilòmetres de zones industrials i comercials, a tocar de quatre Carrefours i tres McDonalds. L'hotelet és net, quasi polit, i el porta una família encantadora, inclòs el gos, que, tan bon punt ens veu, corre cap als nostres peus, i s'hi posa de panxa, preparat per a rebre carentonyes forasteres. Bé, dormirem bé, esclar que sí, i demà cap a casa d'una tirada. Encara no sabem que el meu cos en prepara una, el malparit. De matinada, el meu home demana auxili a la recepcionista. Un metge, si us plau. No és tan fàcil. Però, a les vuit en punt, amb un mapa dissenyat manualment, fem cap un minúscul poble proper, on el Dr. Ruquet (així es pronuncia, ho juro) en persona m'atendrà. Totalment deshidratada, encara tinc esma d'enfotre'm del nom, quan el llegeixo apuntat al marge del mapa. De tots els metges de França, m'havia de tocar.... etcètera. Evidentment, el conductor del cotxe, que ha passat la nit en blanc i està molt nerviós, no interpreta bé el mapa, i entrem al poble per una altra carretera, la qual també s'acaba en un petit pont, a partir del qual s'acaben, també, totes les similituds amb les indicacions escrites. Aturem el cotxe. La copilot, és a dir, jo, també està nerviosa, i, si sempre li ha costat de pronunciar bé el francès (Borges, el savi, diu que és com un italià constipat), sense gota de saliva, creu que no se'n sortirà. Però, la mort no espera. A la desesperada, truco al mòbil del Dr. Ruquet, el qual, avisat per l'àngel de l'hotel, ja és a l'aguait, i ara s'entesta, una mica picat, a saber on coi som. Miro al meu voltant, i veig un cartell enorme, al qual m'aferro: Pompes Funèbres. Bé, doncs, doctor Ruquet..., som davant de les (imaginació, si us plau; ni gota de saliva) pppommp ffuu. Insistència glacial a l'altra banda del mòbil: on som? Ppompsfffu. Amb això -miracle- que el cotxe es mou un parell de metres -la cama del marit deu fer figa-, i veig la totalitat del cartell dels nassos: Alarcón. Pompes funèbres Alarcón. Ni se'm passa pel cap que, amb la febre, al.lucini. Ara és la meva. Amb aquella lucidesa i determinació, que en diuen "revifalla de la mort", inspiro fondo i deixo anar l'aire, i a l'aire deixo anar un crescendo brutal: A..laar... CON. Uns segons de silenci, que deuen equivaldre a M'ha dit "Con"?. Però, la sana incredulitat es posa en marxa, i la ment del ruquet ressegueix de cop, del dret i del revés, tot el missatge. Sembla content: Aaah. Sí. Estàvem a dues passes. Un centre d'atenció primària amb ambulàncies a l'entrada, no té pèrdua, el veure'm de seguida. Ambulàncies! Quin bé de Déu. Agrairia, fins i tot, veure-hi helicòpters i cotxes de bombers, tot medicalitzat, i amb les sirenes en marxa.

El doctor Ruquet, com el seu nom indica, és jove i ruc. Em fa la fitxa. Quan apunta Dolors... Do...? Dolorès? Doleurs, n'est pas?, va i li agafa el riure. Quan continua amb el meu cognom (que us estalvio) és que ja es peta del tot. Certament, el meu nom unit al meu cognom és la bomba. Però, m'emprenya molt que el ruquet rigui. Caram, ruquet, que és una urgència, que faig molt mala cara, que em moro. Bé, ja seriós, m'examina, diagnostica, i em recepta vàries pastilles, una de les quals és per als espasmes et la... doleur... Riu? No es pot aguantar, com en aquella pel.lícula de "La vida de Brian". Cony, és a punt de riure una altra vegada. Sortosament, se l'empassa a temps, el riure. O li hagués fet empassar jo, mira.

A l'acomiadar-nos, es fa el simpàtic i em diu que tinc un clàssic: de turista. Jo li dic que és clar, que si els restaurants i... Ah nonono. No. I ara. De cap manera, els restaurants. Es ben bé que, a un francès, tocar-li un dels seus restaurants, és tocar-li allò que no sona.

Des d'aquí agraeixo a l'amable família de l'hotel que em deixessin descansar fins a les set de la tarda, i insistissin a no cobrar-me un dia de més. Hi ha gent bona, què coi. I de ruca, també n'hi ha, però bé, també bona. I ruca i bona. I sí, la bondat és important i aquestes coses. Ah, i no s'ha d'oblidar mai que sempre, sempre, ens hi podem fer un fart de riure.

Amb la seva ironia intacta

Hi ha amics que retornen.

Cadascú diu a l'altre que no és Déu; ací s'acaba el romanticisme. En aquesta hora en què cadascú de nosaltres ha de tibar l'arc per tornar a demostrar el seu valor i conquerir, en i contra la història, allò que ja posseix, la magra collita dels seus camps, el breu amor d'aquesta terra; en l'hora en què neix per fi un home, cal deixar l'època dels furors adolescents. (del final de L'home revoltat, 1951)

Lourmarin, abril del 2010.

Es el tipo de mujer intolerante que dice que suele votar laborista

Mare de Déu, Senyor. Què difícil d'ésser polític davant dels mitjans audiovisuals. Deixant de banda tota consideració, precisament, a mi, les imatges del personatge Brown sempre em fan somriure empàticament: malhumorat, maldestre, tímid, esquiu (excepte en una hipotètica bronca, amb aquest físic de boxejador retirat)..., té un aire de perdedor que tira d'esquena. Em temo que ja ha perdut, ja l'he perdut. Les senyores que passen pel carrer, que vénen i van del mercat, són temibles. Implacables. I, les ganes d'engegar-ho tot a rodar per part d'un polític cansat, també deuen ser bastant temibles.

Exacte

(Via Barcepundit)

El món, efectivament, pot ser molt fastigós, però sempre hi ha un colmo

Quin malson


Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya

Apoyaré el Estatut que salga del Tribunal Constitucional

Apoyaré el Tribunal Constitucional que salga del Estatut

Acords i desacords

Diu l'Espada, avui, al seu Mundo por dentro y por fuera:

La irónica pachorra del jefe de la oposición (magnífico su "supongo" cuando le preguntaron si Bárcenas iba a continuar en el grupo popular del Senado)

Totalment d'acord. Fa dies ja havia estat a punt de dedicar-li, al cap de l'oposició, una entrada per la seva magnífica "coletilla" en relació a la autodefensa de Matas, si puede. Després havia sentit i llegit comentaristes que se l'hi tiraven a la iugular per no haver fet declaracions solemnes davant la ciutadania. Però, la irónica pachorra, a mi, em sobta i m'agrada. Supongo, si puede. Ni un gram de populisme. De moment.

Una i una altra vegada

Passo pel videoclub i parlo amb la R. Gràcies a ella (gràcies, moltes gràcies), m'assabento que fa dies que està actuant per aquí el gran (grandiós!) Slava. De fet, és a punt de marxar. Hem quedat amb les nenes (les amigues, algunes ja jubilades) per anar al cine (pel.lícula argentina i, per tant, amb peatge descaradament progre, però bona pel.lícula, Las viudas de los jueves. No val a fer broma amb el títol). Sortim tan contentes (què faríem les dones que ja tenim una edat sense la troupe de les amigues, sabeu si funciona un rejoveniment facial amb làser? Sí, va bé, però val una pasta. Ah.), bé... ja m'he perdut..., les amigues m'entendrien. Te'n recordes, quan parlàvem tot seguit?, i ens petaríem de riure. Bé, doncs, sortim contentes i improvisem una anada col.lectiva al teatre.

Així que veuré per segona vegada l'Slava's snowshow. La repetició, tant que se n'ha parlat, i és indesxifrable, el seu poder. L'Slava, el vaig descobrir gràcies al meu germà, que era el meu assessor teatral; el vam veure junts (merda!); també amb el meu fill, ja fa una colla d'anys; en G. era un nen, i va quedar seduït, com tothom, petits i grans, pel pallasso rus; ara, s'hi apunta també, i el marit, i l'A., el fillol, fill d'una de les amigues, amb qui abans de la sessió ens cruspirem la mona.

Què més es pot demanar a la vida, sinó que duri en condicions més o menys semblants? Atura't, instant, ets tan bell! No, no, jo vull que no s'aturi el temps perquè m'estimo tot el que forma part de la meva vida, i no només aquest o aquell altre punt àlgid d'intensitat, l'instant de la bellesa. No, m'estimo tant tot el que és meu que estic disposada, si cal, i em temo que sí, que cal, a oferir-ho en sacrifici a la mort. Apa, aquí ho tens tot, entoma-ho, si pots. I no podrà.

Bé, per A. Puigverd

El imán

Hablábamos de libre albedrío: Oscar Wilde improvisó esta parábola:

Había una vez un imán y en el vecindario vivían unas limaduras de acero. Un día, a dos limaduras se les ocurrió bruscamente visitar al imán y empezaron a hablar de lo agradable que sería esta visita. Otras limaduras cercanas sorprendieron la conversación y las embargó el mismo deseo. Se agregaron otras y al fin todas las limaduras empezaron a discutir el asunto y gradualmente el vago deseo se transformó en impulso. ¿Por qué no ir hoy?, dijeron algunas, pero otras opinaron que sería mejor esperar hasta el día siguiente. Mientras tanto, sin advertirlo, habían ido acercándose al imán, y cuanto más hablaban, más fuerte era el impulso, hasta que las impacientes declararon que irían ese mismo día, hicieran lo que hicieran las otras. Se oyó decir a algunas que su deber era visitar al imán y que hacía ya tiempo que le debían esa visita. Mientras hablaban, seguían incoscientemente acercándose.
Al fin, prevalecieron las impacientes, y, en un impulso irresistible, la comunidad entera gritó:

-Inútil esperar. Iremos hoy. Iremos ahora. Iremos en el acto.

La masa unánime se precipitó y quedó pegada al imán por todos lados. El imán sonrío, porque las limaduras de acero estaban convencidas de que su visita era voluntaria.

Hesketh Pearson, The life of Oscar Wilde.



L'experiment

En la meva llarga etapa de profe de filo prelogsiana havía de parlar del lliure arbitri. Vaig improvisar fotocòpies, curs rere curs.

Els alumnes aventuraven explicacions sobre El imán, després d'una lectura seria i insopida, que no augurava res de bo. Alguns -pocs- alumnes explicaven sempre, d'alguna o altra manera, que l'imant era el dolent de la pel.lícula, que enganyava vilment les llimadures; dolent i hipòcrita dictador, l'imant, que negava la llibertat per la qual clamaven les llimadures en un digne procès revolucionari, o participatiu, en llenguatge actualitzat. La resta d'alumnes, la que no hi havia trobat cap ni un sentit, en el text, s'il.luminava de sobte, i tots alhora deien que sí, que era exactament allò el que volia dir aquell text tan difícil i raru que la "loca de la casa", és a dir, la profe de filo, és a dir, jo, els feia llegir.

I així curs rere curs, sempre amb alguns alumnes brillantíssims intel.lectualment (no és irònic)clavant la mateixa explicació, i la resta aplaudint-la. Recordo -sigui dit de passada- una professora de física que també va llegir el text, concloent-ne la seva dificultat per als nostres alumnes, Com et passes, tía, com vols que t'entenguin, això? Val a dir que, un cop jo esbudellava, en cinc minuts, l'enigma a classe, no es produïa cap sensació forta de caure de la figuera, cap rastre epifànic; els alumnes entenien el text, entenien la qüestió filosòfica, fins i tot s'atrevien a discutir-la, No som lliures, sí som lliures, que sí, que no, posant així de manifest, a tot estirar, el tarannà optimista d'uns i el pessimista dels altres. Fet i fet, el grup havia trobat... una mina! Un altre punt de divisió en dos bàndols, la qual cosa els omplia, a tots, d'emoció i d'agraïment envers l'imant i les seves llaminadures..., vull dir llimadures.

Un curs, no recordo per què, ja no en vaig fer fotocòpies, d'aquell text. El vaig oblidar fins a dia d'avui, que, de cop, l'he retrobat.

Quan ensopegues amb un escriptor meravellós,

ja no importa la música de Beethoven, ni tan sols la de Bach; ni aquesta primavera incipient, que ara s'amaga com si tingués pudor d'esclatar, ara es deixa veure de resquitllada; ni la política; ni la filosofia política; ni el cinema, aquesta estrena de Polanski...; gairebé ni la família: Hola!... Hola?... Hoolaa... Ai, hola! Quan ensopegues amb un llibre com El intocable i amb un autor com John Banville (L'escriptor en llengua anglesa més intel.ligent, l'estilista més elegant, diu G. Steiner), d0ncs, t'hi capbusses, sense pressa per acabar, sense cruspir-te paraules, parrafades senceres sense digerir, no; en fas una lectura pausada, fins i tot tornes enrere sovint per a gaudir de nou d'algun dels seus encerts, i te'n fas creus de la fredor elegantíssima de la seva prosa que sembla acariciar-te -hi ho fa tendrament, quan vol- amb el fil esmolat d'un ganivet.
Quan hi ensopegues... passes de tot. Plaer solitari per excel.lència i que, per això mateix, voldries compartir amb el món sencer. Als carrers, a la plaça, al parc, a les tertúlies amb amics, virtuals o no, amb el veïnat: Bon dia i Déu-vos-guard i quina meravella John Banville.

Un estil

Aquest Juan Abreu (a qui no coneixia des que vaig anar a parar al seu blog; i segueixo més o menys igual) és la bomba. Mira que no hi estic gens d'acord; jo, tan respectuosa amb la religió, la tradició, la sacralitat... , vaig i em peto de riure amb la seva analitat

L'espinosa, relliscosa, qüestió del mal. Hannah Arendt

Rectificació reconeguda de manera taxativa, provocativa també, en una carta de resposta inflamada a les crítiques a Eichmann a Jerusalem fetes pel seu amic Gershom Scholem. Del "mal radical" dels "Orígens del totalitarisme" a la "banalitat del mal". Per cert, les polèmiques de l'Arendt amb amics i coneguts són de piconadora; no sé si es feient, després, però ben segur que necessitaven de temps per llepar-se les ferides. No som una mica llepafils, ara i aquí?

[...] Tienes mucha razón: he cambiado de opinión y no hablo ya de "mal radical". [...] Ahora, en efecto, opino que el mal no es nunca "radical", que sólo es extremo, y que carece de toda profundidad y de cualquier dimensión demoníaca. Puede crecer desmesuradamente y reducir todo el mundo a escombros precisamente porque se extiende como un hongo por la superficie. Es un "desafío al pensamiento", como dije, porque el pensamiento trata de alcanzar una cierta profundidad, ir a las raíces y, en el momento mismo em que se ocupa del mal, se siente decepcionado porque no encuentra nada. Eso es la "banalidad". Sólo el bien tiene profundidad y puede ser radical.

Salvar la patria judía. Todavía se está a tiempo
(Hannah Arendt, Mayo de 1948)



Arran d'una referència que una amiga em va trametre d'una filòsofa jueva, que es proclama deixeble d'Arendt, i que ha escrit un llibre força crític amb Israel, La nación y la muerte, em compro un llibre d'articles de l'Arendt (Una revisión de la historia judía y otros ensayos, Ed. Paidós) sobre els jueus a Palestina, i, per fi, llegeixo de primera mà què en pensava ella de la qüestió.

En trec la impressió general que l'Estat d'Israel és pensat per Arendt des de l'abisme de la destrucció dels jueus a Europa, i des de l'abisme que assetja la voluntat de crear un Estat a Palestina sense posar les bases d'un pacte de fondària política (entés per ella, al 1948, nogensmenys que com la construcció, a la llarga, d'un Estat federal) amb els veïns arabs. Pensa Arendt que l'error dramàtic de la creació d'un Estat israelià en solitari i necessàriament envoltat d'enemics s'explica des d'un profund canvi d'actitud jueva (arran de l'Holocaust esclar, però que ja es troba, en part, en el moviment sionista; interessant l'anàlisi que fa de la figura de Herzl): de la supervivència a qualsevol preu al desig de dignitat a qualsevol preu; dignitat en companyia, en la vida i en la mort, exclusivament jueva, com així passava als camps nazis, on, de todos aquellos que fueron perseguidos, sólo a los judíos se les reservó una muerte cierta. [...] Para los judíos que pasaron por esta experiencia todos los gentiles pasaron a ser iguales.

Així, Algunos de los dirigentes sionistas aparentan creer que los judíos pueden mantenerse en Palestina contra todo el mundo [...] No obstante, tras este optimismo espurio late una desesperación absoluta y una auténtica predisposición al suicidio [...] (textos anteriors, del Maig del 1946).

(Maig del 1948) Los dirigentes judíos pueden amenazar con el suicidio en masa ante el aplauso de sus oyentes, y el terrible e irresponsable "o, en caso contrario, nos hundiremos" se trasluce en todas las declaraciones oficiales judías, independientemente de lo radicales o moderadas que sean sus fuentes.

L'amor a la pàtria jueva, Arendt el focalitza, en aquests textos, en els èxits assolits pel Yishuv (literalment: Assentament; paraula hebrea que designa la colònia jueva a Palestina anterior a la creació de l'Estat d'Israel). En destaca dos i s'entreté en un d'ells: La Universitat Hebrea de Jerusalem i els Kibbutzim, que constituyen quizás el más prometedor de todos los experimentos sociales realizados en el siglo XX, así como la porción más excelente de la patria judía.
En ellos, en completa libertad y sin intromisión de gobierno alguno, se ha creado una nueva forma de propiedad, un nuevo tipo de explotación agraria, una nueva forma de vida familiar y de educación infantil.

Llàstima, tot pensador, però sobretot el que es dedica al pensament político-moral, hauria de tenir profunds coneixements de psicologia i pedagogia (de la bona...). Per a l'anàlisi de l'experiment social (horror) dels kibbutzim, em remeto a una novel.la policíaca (no gaire bona com a policíaca), que descriu molt bé l'ambient d'un kibbutz, Asesinato en el Kibbutz, de Batya Gur, tot fent-se resò explícit del famós estudi del psicòleg infantil, i també supervivent dels camps nazis, Bettelheim, The children of the Dream (1969); una de les conclusions de l'estudi és l'esgarrifosa relació estadística entre el jovent educat als kibbutzim i la mortaldat deguda a heroïcitats, ai!, suïcides, a la guerra dels sis dies. Una nueva forma de vida familirar (corda't l'americana...): Uns pares i mares difusos, quasi del tot absents personalment en la criança del fills; la responsabilitat col.lectiva, en fi, de la infància, la infància col.lectivitzada, en serien la causa més òbvia i directa, del desastre.

La mort i pam de Carles Riba (V.A. Estellés), en homenatge, vés per on, a un dels meus mestres en la matèria, Miguel Delibes



La hoja roja va ser el primer llibre de Delibes que vaig llegir. Recordo (en guardo algun encara) la col.lecció Salvat-RTVE, a módico precio fins i tot per a la meva família. La hoja roja era un dels primers títols, si no m'erro. Jo era aleshores (són records, no parlo d'ara) altament impressionable, i , esclar, em van impressionar molt aquells vellets, els quals, tot embolicant tabac en paper, esperen, amb lucidesa i estoïcisme, l'últim full al petit estoig de paper de fumar. El vermell. Després vindria Tot esperant Godot, amb la seva sofisticació i la seva perversitat, però aquesta és una altra història. A casa, l'avi, que no havia fumat mai, ja era a la maleïda cua. El meu pare sempre deia: Vés a saber, això de morir-se no va per ordre alfabètic. Però l'avi va ser el primer a topar-se amb el full vermell; obedient, tal com li pertocava, es va morir de vell. El meu pare també deia, fotent-se'n de la pròpia por, ja a l'espera: El que m'emprenya és no saber per on petarà, la cosa; que si el fetge, que si els ronyons... Uff. Sí, noi, és com ser un armari que no es pot obrir de tan ple, on saps que hi ha alguna peça de roba que convindria airejar abans no s'arni. Sempre m'ha fet gràcia Freud, tendeix a entendre les malalties orgàniques com a metàfores del desequilibri psíquic; textualment, per a ell, són metafòriques les conversions en els casos d' histèria, però, de fet, tot el cos és entès com un llibre obert on els nostres fantasmes fan de graffiteros obscens i malvats, sicaris de la mort silenciosa i sempre arrecerada, la molt. La puta cruel, en paraules d'un altre literat gens amant de la sofisticació, o d'una determinada manera d'entendre-la, Andrés Estellés, volcà que escup lava poètica. Esplèndit, el color vermell encès dels seus poemes. La puta cruel és l'expressió de la ràbia per la mort d'un altre dels grans, Carles Riba. Estellés es plany que algú que ha sabut destil.lar la vida en sensibilitat i bellesa, en serenitat, quedi a mans, ell també, d'una carnissera tan maldestra.


Alguns han dit que la Mort és amarga
-Ausiàs March-


No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la puta cruel,
-un ull penjant i la boca rompuda,
el ventre inflat i les mitges caigudes-,
tu, dolç veí dels xiprers al crepuscle,
tu, tan seré com la lluna en el marbre.
No m'he refet de l'espant, Carles Riba.
Pense, només, en el pànic i l'ois
que vas sentir, sens dubte, veient
el rostre vil que avançava envers tu,
tan indefens sobre el llit de la clínica;
el rostre vil, que creixia i creixia,
i era, al remat, una bruta presència,
omplint-t'ho tot i engolint-te, brutal.
Ah, tu, tan clar, delicat, subtilíssim.
Ai quin moment d'enderroc i abandó.
Plore per tu, per l'instant de la teua
mort, una mort com aquesta i aquella.
No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la Puta Suprema,
tu, l'habitant de la Gràcia, fill...

Una tarda al poble

No és una tarda quasevol. Neva amb intensitat des de fa hores. Estic sola amb les gates. La gran, ja molt gran, es passa quasi tot el dia en la mateixa posició, avui una mica més arraulida; li costa de pujar i baixar les escales; va fent, cada dia més malhumorada, si això és possible; n'és la reina, del malhumor, des de sempre, i és insubornable, tothom que l'ha volgut amanyegar sense el seu permís, és a dir tothom!, s'ha endut una bona esgarrapada. La petita puja i baixa, no només les escales, tota cosa d'alçada considerable mereix ser conquerida; la petita vola, com un floc de neu; és ingràvida, es desplaça per l'aire com els personatges d'aquella pel.lícula tan estètica, "Tigre y dragón". La gran s'hi emprenya -amb raó-, i fa la bufada de la serp; l'altre l'escarneix, se n'hi en fot, l'assalta i li salta per damunt, amb tota la mala bava d'una naturalesa jove i descarada.

El marit fa més de mitja hora que és al cotxe, dins de la fàbrica, amb l'esperança d'arribar a l'autopista. Potser s'haurà de quedar a passar la nit en algun hotel. El fill m'ha trucat des de l'institut; vindrà tard; se'n va amb l'S i amb el G i amb l'A i, amb aquell i l'altre... a gaudir d'un tarda tan insòlita. "Mare, és bestial! És bestial! Que ho veus?". Sí. Veig el poble nevat, i com neva encara; m'arrauliré al sofà, com una gata vella, amb una tassa de xocolata calenta i un llibre, mentre m'imagino els nois amunt i avall, empapats de neu, suats i glaçats. Feliços. I recordaré una altra nevada, tot l'hort colgat de neu, i jo darrera dels finestrals de la casa gran de la meva infància, amb els ulls com taronges; l'avi al costat, amb el seu bastò i la seva boina, fent-me companyia (encara me'n fa). Massa petita per sortir sola, escoltaré l'estusiasme del meu germà quan, a la nit, arribi a casa, cansat, suat, glaçat i feliç.

I entre aquestes dues tardes, tota una vida. Seria fàcil pensar que me l'he passada essent massa petita o massa gran. I seria fals. El temps és just amb mi i en mi. Arribo a temps a tot allò que m'importa. Puntual, arribaré a la fi. Mentiria, però, si digués que no em preocupa la cadència.

Es una maravilla

Mis hijos saben perfectamente catalán, aunque cuando lo escriben hacen muchas faltas [...] Prefiero que sepan alemán [...] Es una maravilla. Sólo por saber alemán ya encontrarán trabajo. Es como tener una carrera.

(Frau Montilla, al llibre recent publicat sobre el seu marit)


Els nens Montilla, com és sabut, van a l'escola alemanya, i només fan una hora a la setmana de català, una puta hora a la setmana de català. Sento ser barroera, però, darrerament, tot és llegir, escoltar, veure i copiar; volia posar-hi una nota entranyable, de les entranyes pròpies. A les escoles del país, els nens fan moltes més hores de català a la setmana, de fet, estudien en català, però, ai!, de faltes, la gran majoria, també en fan moltes; aquesta és una altra puta... Meravella, és una meravella. Per tal de fer la burocràcia més eficient, trobo que així que els nens es matriculin a P3, en el mateix moment, ja se'ls pot inscriure a les oficines de l'INEM.

¿Dónde está el puto puterío socialdemócrata español?

Consulat de Cuba a Barcelona, (de nou via "El tinglado" de l'Àngel)

I per a saber sobre Cuba, aneu a ca la Teresa, i encara millor, llegiu el seu llibre "Castracions"

Perquè en un altre temps, ja fa molt temps, vaig lluitar des del sindicalisme llibertari, i ara em repel haver-me'n d'avergonyir, però ho faig



Gràcies, Àngel

La vida és bella (i vella...)

Fa un sol espeterrant, ha deixat de fer fred, i avui faig 55 anys. El dia primaveral, me'l prenc com a gentilesa de la natura. I, a més, tinc festa i me'n vaig a passejar per la Rambla.
Salut a tots.

Nota: No calen comentaris, sé que us n'alegreu.

La situación evoluciona lentamente hacia un menor deterioro
(J.L.R.Zapatero, al Congrés)

Vida i cinema

Nit de cine, darrera sessió del dia de l'estrena. Un Mataró Park que detesto, però que, per raons que no vénen al cas, m'és útil. La sala s'omple de gom a gom; passarem calor, ja ho veig; no sé on posar tota la roba que durant el dia, d'un fred viu, he transportat, que diria aquell; en faig una pila sobre els genolls, quin remei. A la tarda he llegit alguna línia crítica: que si Eastwood és magistral en els clarobscurs, que si, en una història tan lluminosa, el vell cineasta hi ha perdut uns quants llençols... A veure.
N'explico el final, no de la pel.lícula, del passi: La gent s'aixeca de les cadires, alguns per tornar a seure d'immediat; hi ha aplaudiments, llàgrimes als ulls..., als passadissos tothom riu i somriu, tothom content, molts xerren alhora, es toquen els uns als altres...., l'emoció és a flor de pell. Poques vegades he vist uns espectadors convertits en protagonistes de manera tan intensa.

Pel.lícula que regala exactament allò que promet. Del tot reeixida. Poc profunda? Bé, n'hauríem de parlar; després ens anem sorprenent com a babaus de la persistència de qüestions que hem fet veure que liquidàvem per poc profundes. El meu fill m'ha dit a cau d'orella: Caram, és fort això de l'orgull... Fa poc n'havíem parlat arran d'unes lliçons de 4rt d'ESO sobre el nacionalisme al segle XIX.

Ets gran Eastwood.

Ho comparo, posats a comparar..., amb l'estarbonits, i avorrits, que vam sortir dels Icària quan vam anar a veure La cinta blanca. Tristíssima i més falsa que un duru sevillanu. Gratuïta. No regala en absolut allò que promet. Una metàfora del terror, que no arriba a atànyer la realitat. Banalització estètica del mal.

Linkant "El país" d'avui, he esborrat, sense voler, l'entrada d'ahir on reproduïa i comentava una cita del "País" d'ahir. Bé, ho explico. De tot el que està passant darrerament relacionat amb el terrorisme islamista, el que més m'ha frapat, des de la còmoda distància d'estar per casa, és la mort fulminant de set membres de la CIA. Ahir, algú d'Al Qaeda es vantava dels assassinats, tot fent referència a la visió matussera d'aquells que no creuen en el més enllà. És interessant perquè posa de manifest com ens veu l'enemic (assumim d'una vegada que estem en guerra), quina és per a ell la nostra debilitat; jo parlava de la ingenuïtat d'una concepció positivista i conductista, i d'una societat oberta, on tot, fins el món hermètic dels serveis secrets (només cal examinar les bigarrades legislacions occidentals al respecte), és susceptible de ser airejat. Recordo, ara, un amic, que havia nascut a Mèxic i havia passat la seva adolescència movent-se pels barris baixos de La Habana de Castro; el recordo explicant-me com era la casa de Trotski a Mèxic, convertida en museu; afegia, l'amic: Si els guardaespatlles de la fortalesa del Vell haguessin sigut mexicans, un individu amb gavardina en plena calor de l'estiu, no hagués passat del llindar de la porta. Però, ai, eren joves ianquis. Avui, "El país" (linkat al post anterior) ens mostra com ens veiem nosaltres, o alguns de nosaltres. Si abans parlava d'una ingenuïtat dels fonaments, ara toca parlar d'estupidesa fonamental.

Aterridor

Baixo d'Arbeca!!!

Ara ho entenc. Acabo de sentir tres segons de Puigcercós. Negligeix la sentència del TC. Catalunya ja la té superada, la sentència; té superada, Catalunya, Espanya tota sencera i la mare de tots plegats. Estem per sobre de. Quan ens caigui la sentència, no ens aixafarà, perquè estarem fent el salt pels núvols. Estic contenta, ja he pillat la consigna, l'espècie de coloms que, a partir d'ara, faran volar. Aquesta nena és una mica lenta, em deien els grans de casa quan m'explicaven el tema Catalunya. Tenien raó. Però, quin goig, i quin descans, quan per fi baixo d'Arbeca... Quin goig i quin descans; segons les meves previsions: m'enterraran a Espanya, a Catalunya, a un bonic cementeri marí, com qui passa la seva mort de vacances. Segons les meves previsions, dintre d'uns quants, bastants, anys.

Xantatges

Es veu que estan de moda. Recordo mon pare, una de les escassísimes lliçons explícites que em va adreçar, la de no cedir mai, per dur que sigui, a un xantatge; recordo les seves paraules, el gest: hauries begut oli. Llegeixo un periodista de poca barba d'un diari pretesament conservador, d'aquells que hom llegeix els diumenges i festes de guardar, després d'un bon esmorzar; acollit, hom, dolçament en un sillò orellut, amb les pantofles a mig posar, els ulls fent travelling de titular en titular, la lletra menuda que ensopega amb les lleganyes. Algun badall, algun renec, i una rialleta. Tranquil.litat i bons aliments. Llegeixo de tirada fins al final, entenc a la perfecció el castellà:

Lo de hoy es un acto cívico, pero (!) si un (!) tribunal español (!) intenta rectificar la voluntad de los (!) catalanes (!)...

Els signes d'admiració són meus. És meu el turment de la musiqueta de fons: Uns flautins i un tambor van carrer avall fent sonar les notes del Senyor Ramon enganya les criades... Ja de petita em semblava una cançoneta estúpida. Efectivament, son la banda sonora de l'acte cívic del meu poble. Una nosa fugissera, no-res. Però, ai, aai, si.

Si ens equivoquem, doncs ja rectificarem, diu, enriolada, ella, el primer vot del primer poble, el poble més petit de Catalunya, on un veí, com un sol home, va votar que no. Imagino vàries possibilitats de personatge. Tanta ficció al carrer incita la ment a esbossar novel.les. Tot just.

MISERERE


Deixeu-vos de ministres i periodistes, i escolteu-lo, si voleu pujar al cel. No fa gaire me'l va regalar una amiga; recordo un text de la Yourcenar... totes les coses de les que gaudeixo, les dec a amics que me les han donat a conèixer; i va desgranant-ne algunes i recordant els amics.

És un consell per als amics, doncs.

D'ací d'allà, d'això i d'allò altre


Juliana, precís, quirúrgic, al rovell de l'ou (A La Vang d'avui): España, sin embargo, no es Italia. Quinientos años de sólida tradición estatal nos contemplan. De manera que toda devaluación jurídica y moral de la política politizada es compensada automáticamente por una revalorización de la autoridad del Estado.

Per contra, batré una mica els ous, sense pretendre fer cap truita:

- Se sentia, molt sovint, massa, esmentar l'exèrcit, tot fent-ne escarni; un pam i pipa estúpid per il.lús adreçat a la paraula "tanc"; una cosa com ara: No ens poden enviar els tancs, és del tot impossible a l'Europa d'avui. Sempre he pensat que qui té tancs, els pot fer anar on vulgui, quan vulgui, altra cosa és que la jugada sigui exitosa. Ho sabia molt bé Don Sabino Fernández Campo (Ah, ¿pero hay que morirse?); finíssim i lúcid en general, apel.lava pel boc gros, com a general, al poder constitucional del cap de l'exèrcit, el Rei, per fer moure l'exèrcit en cas que la Unitat Pàtria es trobés amenaçada per alguna barroera deriva electoralista de la classe política (Escritos morales y políticos; llibre meu que té en prèstec, diria que sense saber-ho, un amic; llibre publicat, i llegit per mi, molt abans que se sentís a parlar d'un tal ZP, per exemple).

- La madre dels ous: Essent alcaldessa (que consti que em cau simpàtica, la Manuela) va permetre -què dic: va imposar!- que el tresorer i l'interventor de l'Ajuntament fossin nomenats de manera provisional, és a dir, a dit (encara hi són, provisionalment instal.lats) fins a convocar unes oposicions funcionarials, que, exacte!, passats els anys i panys encara no s'han convocat, ni se les espera. La demagògia contra els funcionaris és fàcil i, sovint, té algun grau, elevat, de raó. Però, tanmateix, no deixen de ser un contrapès al poder polític. Ja prou coneguda només l'esmento, l'anècdota del conserge fotent-se del ministre per temporer. Curiosament, l'esquerra nostrada, a Madrit i a Santa Coloma, ha fet cavall de batalla de la desfuncionarització dels ajuntaments, de l'ensenyament... De la desfuncionarització de l'Estat (per sort, encara no se n'han sortit).

- Filla com sóc, i germana, cosina, tieta, cunyada, amiga... de catalanistes independentistes, tot i no compartir en absolut la dèria de la independència (preservo, per damunt de tot, la independència del meu criteri), m'estimo amargament aquest país desolat. Catalunya.

Pernil serranu

A casa dels meus pares, la classificació del pernil era de simplicitat binària: dolç o serranu. Durant una temporada d'anèmia persistent vaig gaudir a diari del remei fastuós d'injeccions de pa amb tomàquet i pernil (serranu). A l'adolescència, en fer incursions fora del cercle familiar, vaig anar descobrint la bigarrada taxonomia hispànica pel que fa al pernil, així com la contundència dels noms amb què era designat: Pata Negra. Cinco Jotas. Jabugo. El descobriment de la paraula jabugo va anar acompanyat de lascívia als ulls d'uns homes, que em miraven, penjats a la barra d'un bar. ¡Jamón de Jabugo! Llavors, des de ben jovenetes, les noies estàvem avesades a sentir-nos dir de tot. Però... Jabugo!?..., em va intrigar i impressionar vívament. La meva precoç i penetrant intuïció, em va portar deseguida a inferir que si aquells homes parlaven de pernil, segur que no parlaven de pernil dolç. És a dir: parlaven de pernil serranu.

Així que torno, serrana, però ja no jabugo, encara emocionada i agraïda a la vida; torno de Salamanca a tocar d'Extremadura, després d'una setmaneta deliciosa entre porcs negríssims amorrats a unes alzines bonsaiques, les branques de les quals pengen cap per avall i a dos pams de terra, i són a vessar de fruits; tots els camps semblen habitats per exèrcits d'arbres desertors i, per tant, mai derrotats. Victòria homèrica per a qui sap trobar el lloc on poder vinclar-se sense capitular. I no aprofitaré que el Pisuerga passa per Valladolid, acabo de passar el Pisuerga al costat de Valladolid i, de moment, ja en tinc prou. Atenció, però, perquè saber on vinclar-se sense capitular, és el moll de l'os de tots els tràfecs vitals, i allà on ens juguem també l'elegància del gest.

Paranimf de la Universitat de Salamanca (12 d'octubre del 36 -Fiesta de la Raza)

El Rector, don Miguel de Unamuno, presideix l'acte en nom de Franco, no té previst d'intervenir-hi. Serà un acte estrany. Tragicòmic. A Unamuno, l'hauran de treure a corre-cuita per evitar que el públic el linxi. L'antagonista és Millán Astray (sec com un all, mutiladíssim: sense ull, sense braç, amb cicatriu aparatosa a la cara). Unamuno i Millán, ambdos sanguinis, un d'ells sanguinari, es van neguitejant. Se sent allò de ¡Viva la muerte!

- (Unamuno) No aguanto más. ¡Esto es una vergüenza!.- Finalment s'aixeca i comença un discurs improvisat per la indignació, on defensa catalans i bascos (per cert, siempre en el candelabro, que deia aquella) dels atacs verbals de qui l'ha precedit en l'ús de la paraula.

- (Millán) ¡¿Puedo hablar?! ¡¿Puedo hablar?! -Millán parla. Contra el País Basc i Catalunya, dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en carne viva y sana como un frío bisturí. La carne sana es la tierra; la enferma, su gente. El general continua la seva arenga; obté un èxit apoteòsic entre el públic.

Però, Unamuno va a la seva.

- (Unamuno) A veces callar significa mentir; porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia (...) Quisiera comentar el discurso, por llamarlo de algún modo, de Millán Astray (...) Acabo de oír el grito necrófilo o insensato de "¡Viva la Muerte!". Esto me suena lo mismo que ¡muera la vida! Esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador entiendo que fue dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte. ¡Y no otra cosa! El general Millán Astray es un inválido. No es preciso decirlo en un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma (...) Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre, no un superhombre, viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido, como dije, que carezca de esa superioridad del espíritu, suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él.
El general Millán Astray no es uno de los espíritus selectos (...), el general Millán Astray quisiera crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen. Y por ello desearía ver a una España mutilada (...)

Pocs segons després, arriba el plat fort. Un crit desesperat, un crit d'impotència i ràbia.

-(Millán) ¡Muera la inteligencia!

Surt a escena Pemán, amb una línia de diàleg minsa, no exempta de comicitat.

-(Pemán) ¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!

Unamuno aguanta.

-(Unamuno) ¡Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote! Acaba el discurs parlant de véncer i convèncer, de força i de raó.


I, dintre de pocs dies, explicaré aquesta història, amb tots els escarafalls que calgui, amb fotos dels personatges principals incloses, a dos adolescentes (fill i fillol) postpostmoderns; l'explicaré dins de la mateixa Universitat de Salamanca, espero que al paranimf. Espero que els interessi i els emocioni, que els faci riure i els faci pensar. Altrament... Altrament es quedaran sense gelat, com-a-mí -nim.

Opera et dies sobre el finançament

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/20090804/53758739790.html

Yes. Can you? (article publicat a l'ABC d'ahir i enllaçat des de "Bitácora Almendrón"

http://http://www.almendron.com/tribuna/26143/una-educacion-para-salir-de-la-crisis/

ETA KANPORA

Toma el dinero y desaparece


A Espada el que és d'Espada. Hi coincideixo plenament i estic tan preocupada com ho pugui està qualsevol amb dos dits de front.

"...la desaparición del Estado, asunto que dicho sea de paso me preocupa mucho más que la desaparición de España."

Records falsos i records impossibles

Qué no daría yo por la memoria (versos esplèndits de Borges a Elegía del recuerdo imposible). Qué no daría yo por la memoria de no haber leído a Freud en noches de desasosiego.

Diu Espada al seu diari: Hasta que llegó Loftus (1993) y rompió el cuento. Dijo que buena parte de esas historias de abusos fueron inventadas. Tan inventadas como la teoría freudiana del recuerdo reprimido.

Diu Freud (21-9-1897, en carta al seu amic Fliess, quan comença a abandonar la seva hipòtesi del trauma infantil): Es necesario que te confíe inmediatamente el gran secreto que se me ha revelado lentamente durante estos últimos meses. Ya no creo a mi "neurótica".

Aquest posar en dubte la "teoría de la seducció" es considerat per part de tots els estudiosos un pas decisiu en l'adveniment de la teoria psicoanalítica. Fent-ho ràpid, se substitueix "record" per "fantasma", i "vida real" per "vida psíquica". Certament, els fantasmes fonamentals seran denominats "originaris", és a dir, provinents de la història -real- de l'espècie humana i que, cada individu incorpora a la seva estructura psíquica fantasmagòrica. Però el relat de tants i tan coincidents traumes patits a la infància per part de les "neuròtiques" de Freud perd realitat fora del psiquisme (i agafa força als trillers de Hollywood) La memòria esdevé problemàtica, un pou sense fons al que ja es referia Heràclit, i les possibilitats de curació en funció de la reminiscència puntual de fets traumàtics va esdevenint quimèrica. No descarto que el sentit comú, de tarannà liberal tirant a conservador, de Freud fos el responsable del seu escepticisme de l'any 1897. De fet, ho fa explícit en algun text, no és creïble la persistència de tanta perversió familiar i, per tant, social. Algú m'ha parlat -però jo no en tinc memòria- d'un estudi de caire sociològic, europeu i de la segona meitat del segle XX, on s'aporten quantitats ingents de dades (reals) que fan esfereir i fan trontollar l'esmentat bon sens. En tot cas, a Freud el que és de Freud. Que no és poca cosa.

Desafíos geopolíticos nucleares. Apocalíptica anàlisi de Gustavo de Arístegui

Que la realitat no et faci malbé la realpolitik

Evidentment, és una suposició per part meva sobre el que li està passant a Obama. Entrar en el terreny de la política internacional és sempre agosarat i, fins i tot, forassenyat; recordo haver-li llegit al gran periodista i viatger Josep Pla alguna consideració semblant: No hi ha qui l'entengui, la política internacional. Ara bé, un cop passat el peatge d'humilitat, doncs, jo miro, llegeixo i penso (o imagino):

1.- Obama té un disseny elaborat, mil.limètricament calculat, que es pot anar intuint en el seu famós discurs, en el que aquest discurs amaga i, per tant, ensenya, del Caire. Les eleccions d'Iran, fos qui en fos el guanyador, eren un assumpte intern (com el cop d'Estat de Tejero, ho era també, d'intern, per al Secretari d'Estat de torn; em penso que un tal Alexander Haig).

2.- Aquest disseny realista per contraposició a l'idealisme exportador de democràcia parteix, esclar, d'una premissa també a la contra: d'on no n'hi ha, no en raja. La democràcia no és exportable, en tot cas, es pot anar sembrant llavors, d'ací d'allà, i amb els anys i amb els segles... Però, fet i debatut, no és cosa meva (vull dir, d'Obama), jo (Obama) només puc que traginar amb el que hi ha.

3.- El que està passant a Iran contradiu, ai las, l'anterior premissa obamita i el disseny que se'n dedueix. Hagi guanyat o no hagi guanyat el boig (no descarto que, efectivament, hagi guanyat), les imatges que hem vist fins ara ens mostren una societat civil, un gruix considerable de masses civilitzades que se les heuen al carrer amb una teocràcia brutal i amb el poder d'un boig. Si no es tracta de demòcrates homolagables a Occident (feta la salvedat que, aquí, no ens hi juguem res, per la democràcia; fins i tot, la menyspreuem estúpidament), que baixi Déu i m'ho expliqui. Iran és un país, almenys a les ciutats, culte i refinat; és més, històricament, el xiïsme dóna molt més de si quant a flexibilitat intel.lectual, almenys en teoria, perquè admet, en contra de la marmòrea ortodoxia sunní, una certa capacitat humana interpretativa dels textos sagrats. Independentment del que Mussavi pogués aportar -no gaire, suposo-, la gent, em fa l'efecte, que clama contra el boig i l'abisme que es divisa en les seves bogeries.

4.- Sembla que, tornant a Obama, l'opció Mussavi li facilita el seu realisme enormement... Llavors? Bé, el que no li facilita el seu realisme enormement són els iranians disposats a convulsionar, si cal, la seva societat en la bona direcció del sentit comú i l'apertura del règim; és aquest factor -la gent i el seu heroïsme- el que fa trontollar l'esquema del ja s'ho faran, i jo (Obama) aniré fent segons em convingui, sense arriscar gaire. Sentia fa un moment a una tenda la ràdio, de resquitllada; un comentarista progre (l'historiador Segura) deia que tant era un com l'altre, el boig o el sensat. Dedueixo que entén que l'estratègia d'Obama està per damunt de tot això, d'un i de l'altre; per damunt de la democràcia, en fi. Que vagi i els hi expliqui als manifestants que s'hi estan deixant la pell, el poca-solta del Segura.

5.- Podrien els governants occidentals incidir en el que està passant? Sí. És el moment de pressionar amb la contundència de les paraules i amb els gestos (moviments de flotes, allò que en diuen la casualitat d'unes maniobres de l'Otan ja previstes d'abans de...). Una forta pressió occidental en aquests moments de gran inseguretat pot fer decantar les forces del règim, pot salvar vides, pot aconseguir que es facin passes de gegant. A què esperes Obama?

Un altre oracle

Davant els molins blancs, metàl.lics i lluents,
el sol es pon en l'aire net d'hivern.
Penso en el temps que no n'hi havia cap.
A poc a poc entenc que van ser els dies
d'un horitzó més ampli. Ara s'alcen
en el seu lloc, brutals, aquests molins
orientats a una època difícil.
M'acosto a un d'ells i sento la seva indiferència.
Acaricio el peu gelat, enorme,
sento el demà en el poderós llenguatge
de dalla segant l'aire amb les grans pales.
Giren amb fúria cara al ponent
com algú que digués la veritat.

(Misteriosament feliç, Joan Margarit)


No li he llegit gran cosa, a Margarit, però tot el que li he llegit m'ha agradat; com si tingués a bé de perdonar la meva mandra de recòrrer al diccionari, tots els seus mots em són familiars; i hi ha aquesta precisió, l'elegància amb què expressa coses terribles com ara la tristesa; terrible, l'alegria.

Nou dia

L'alba crema les fulles
amb els seus ulls d'actriu.
Morts meus, el meu exili:
digueu-me alguna cosa,
digueu-m'ho tot d'aquesta
meravellosa història.
He d'encendre la llenya:
llenya seca del fàstic,
la por, la soledat,
i fins i tot l'oblit,
per cremar tots els anys
equivocats d'abisme.
La casa solitària
en què m'he convertit
no té ja cap més porta
que la de l'alegria.



Llegint el poema que he copiat, Un altre oracle, em va divertir la diferència en la interpretació d'oracles. El passat diumenge, vaig comprovar-ho una altra vegada, anant en cotxe per la Ribera d'Ebre. Els nous molins de vent se m'apareixen tristíssims, tan alts, tan blancs, esquelètics, giacomèttics... El cap petit i encongit, cap cot; i una mena de cansament resignat a les aspes, un n'ha fent en el buit. Ben mirat, però, la brutalitat i la indiferència metàl.liques no exclouen l'absurd d'un paisatge plagat de tristes figures alienades, sense Quixots.

La ciutat

Has dit: "Me n'aniré en una altra terra,
me n'aniré en una altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una sentència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l'esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l'ull i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i he fet destrossa."

Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs un tomb. I en els mateixos barris
t'envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n'has fet la destrossa.

(Kavafis, en traducció de Carles Riba)

Alabat sia el gènere humà i les seves il.limitades possibilitats

Parlo de gènere també en el sentit més mercantil del terme; no és d'estranyar, acabo d'aterrar a Barcelona des d'Istambul. A l'aeroport turc, m'he acomiadat del noiet de l'agència turística que ens ha acompanyat des de l'hotel a l'entrada aeroportuària, el mateix noiet que ens esperava a la sortida el dia que hi vàrem aterrar. Uns vint-i-cinc anys, molt prim i desgarbat, ulls negríssims d'intensitat considerable. Enter i sosegat, fa de lazarillo de dos quasi vellets nerviosos i atabalats, nosaltres. En té fusta de lazarillo, se'l veu llest com una guilla, però sense ànsia, distant. El dia que el coneixem, recent arribats, em pregunta per la meva professió.

-Profesora.

Aparentment, no s'immuta. Al cap d'uns segons insisteix, però.

-De matemàticas... ? De què?
-De filosofia.

Com la gran majoria de vegades, deixo anar la bomba a l'espera d'un silenci sepulcral que, en aquest cas, em permeti de mirar per la finestreta del minibus amb els ulls com taronges: Istambul! Al cap d'uns segons d'Istambul:

-Me interesa mucho la filosofía.
-Ah, sí?

Fredor per ambdues parts. Uns segons de silenci, encore:

-Arthur Schopenhauer, sobretodo.

Deixo de mirar per la finestreta de cop.

-Vaya, un nihilista...
-Bueno... Un realista.

La panoràmica d'Istambul a fer punyetes. Em parla, sosegat i distant, de Nietzsche, de qui només ha llegit "el más famoso", l"Així parlava Zaratustra"; parla de la mort, del no-res, de l'ateisme, de la mort; em pregunta si conec Richard Dawkins. Parla de Jane Austen, de Shakespeare, de Dalí (n'ha vist una exposició a Istambul i se'n vol anar de peregrinació, a Figueres).

Emportats per la confiança, passem a qüestions més interessants i fondes i divertides. El xicot pateix d'un autoodi potentíssim, la qual cosa me'l fa molt més proper i simpàtic que tota la filosofia i l'art i la mort i la mort de Déu junts. Vol fotre el camp de Turquia, com sigui; creu que si Turquia no entra a la UE acabarà virant cap a Àsia i l'Islam radical irremeiablement; però entén que no hi pot entrar perquè mitja Turquia fotria el camp, ell el primer, i inundaria l'Occident europeu. I ell, l'Occident europeu, més concretament centreeuropeu, el vol intacte, tal i com és ara, no fotem. Està aprenent alemany a marxes forçades, l'objectiu geogràfic el té bastant clar en base al rànquing de ciutats més habitables del món: Viena, Zurich... Vancoover (una mica massa lluny i de difícil accès). Alemanya? Dubta, però no; no ho diu, però intueixo que considera que hi ha massa turcs. Barcelona (irrellevant als rànquings de ciutats amb qualitat de vida, segons ell), no l'atrau gens, anava a favor del Chelsea, nye, no es pot tenir tot.

-Iniesta, y de milagro.
-Nye.- El meu autoodi no arriba fins al Barça, no fotem.

-Ustedes verán una Istambul de postal turística, y seguro que la encontrarán muy bonita. Hay otra Istambul, claro. Horrible, miserable, caòtica (li vaig xivant adjectius perquè li comença a fallar l'idioma), dura, terrible, insoportable...Ya.

Amb ironia, ara:

-Tengo unos amigos de Boston... Je. Me escriben -ho diu estrafent la veu- nos encantaría vivir en Istambul... Y yo les digo: hagamos un intercambio, yo me voy a vivir a Boston.


El dia del comiat, va estar més irònic, a la manera adolescent. Depositen aquí los mecheros, las llaves, la pistola... Va boicotejar sense manies la barrera a la cua dels bitllets d'embarcament, sense fer cap cas de la bronca que li clavava la senyora uniformada, immensa, la qual, a parer seu, su parte de razón, la tenía, sí. Va flirtejar en turc tota l'estona amb la noieta guapeta de la guixeta. En fi, no cal dir que l'hagués adoptat. Li ho vaig donar a entendre, plantificant-li dos petons com a punt final. Per primera vegada, el vaig veure atabalat, com no pot ser altrament amb la tendra joventut nihilistallopestepari. Com va contestar ma germana a la seva filla que li parlava d'un noi interessant que se sentia llop estepari:

- Un altre.

Un altre, sí, però no n'hi ha dos d'iguals.

Històries que no surten a les pel.lícules d'històries (el bombardeig d'Orà)

Estiu del 1940. França acaba de signar l'armistici. Diu Churchill:
La Batalla de Francia ha terminado. Espero que la Batalla de Inglaterra esté a punto de comenzar. De esta batalla depende la superviviencia de la civilización cristiana [...] Muy pronto se abatirá sobre nosotros toda la furia y el poder del enemigo. Hitler sabe que tendrá que destruirnos en esta isla o perder la guerra.

Diu el seu biògraf (Roy Jenkins):
Churchill veía en el destino de la Flota francesa la clave del equilibrio naval mundial. Si caía en manos alemanas o italianas, el Mediterráneo se convertiría en un lago del Eje y el dominio británico del Atlántico, por entonces no del todo seguro, quedaría en entredicho. En su opinión, los términos del armisiticio francés eran insatisfactorios desde este punto de vista.

Els britànics van proposar vàries sortides, més o menys dignes, als francesos per tal de neutralitzar el perill; altrament, ja el "neutralitzarien" ells solets, a la seva manera, que és el que van acabar fent. Així, l'almirant anglès Somerville es va encarregar de la força naval francesa a Orà. Després d'intentar negociar sense resultats positius, va rebre la següent nota, segurament redactada per Churchill en persona:
Está usted a cargo de una de las tareas más desagradables y difíciles que un almirante británico jamás ha tenido que afrontar, pero tenemos absoluta confianza en usted y confiamos que la llevará a cabo de forma implacable.

Somerville no va desmerèixer la confiança. Implacablement, va enfonsar la part de la flota francesa que li corresponia. 1.299 mariners francesos hi van morir.


Desenllaç i "moraleja", també en podríem dir retòricament "La forja d'un líder". Escriu Jenkins:
...hay que decir que la crueldad de Churchill tenía tres puntos a su favor, dos ellos más políticos que militares. En primer lugar, emprender una acción tan agresiva contra un ex aliado en un momento en que las circunstancias parecían estar tan en contra de Gran Bretaña demostraba un inmenso y frío valor. Casi todo el mundo habría dejado en paz a los barcos y esperado vagamente lo mejor. No cabe imaginar un gobierno dirigido por Halifax dando la orden de Orán.
En segundo lugar, y algo sorprendente en vista de su propia cautela en la época, la acción produjo un efecto muy bueno en "los (Churchill dixit) altos círculos gubernamentales de Estados Unidos [...] A partir de entonces no se habló más de que Gran Brataña se rindiera."

En tercer lugar, la noticia fue recibida con igual entusiasmo en la Cámara de los Comunes.

Així ho recorda el propi Churchill:
La Cámara permaneció muy callada durante el recital, pero al final se produjo una escena única en mi experiencia. Todo el mundo se puso en pie, lanzando vítores. Hasta este momento, el Partido Conservador me había tratado con cierta reserva, y fue de los bancos laboristas de donde recibí la bienvenida más cálida cuando entré en la cámara o me levanté en ocasiones graves. Pero ahora todos se unieron en solemne acuerdo estentóreo.

In memoriam

Francisco Canals Vidal, catedràtic de metafísica de la Univeristat de Barcelona, ha mort aquest hivern; me n'assabento ara, m'ho diuen a cau d'orella, literalment, per telèfon. Va ser un dels meus mestres, en el més ampli i profund sentit del terme. A classe, només feia servir la seva potentíssima intel.ligència filosòfica i la seva immensa erudició. No dictava, pensava en veu alta, amb gran concentració. De tant en tant, aterrava directe als nostres ulls amb una ironia salvatge i una passió militant, però sempre amb gran respecte per a tots els alumnes que volien escoltar-lo. Ens exigia, només, de llegir els filòsofs, tots els grans filòsofs. Llegeixin, llegeixin. Sense ell, em temo que jo no hauria contrapesat el món.


Pero la ciudad del mal no tiene nada que aportar a la historia: todo lo que en ella es entidad y eficacia tiene su soporte en la obra creadora de Dios y en las potencias dadas por Dios al hombre y al mundo. (Francisco Canals)

Imprescindible (via El tinglado de Santa Eufemia). Recordo haver llegit que la senyora Tatcher, quan governava, va preguntar, amb el seu ja llegendari menyspreu, Al capdavall, ¿quants filòlegs necessita una generació...? ¿Quatre, deu...? Fet i fotut, potser ja s'ha arribat a la conclusió que no ens en fan falta cap.


La Facultad de Filología de Salamanca responde a la Ministra
Salamanca, 23 de marzo de 2009

Excma. Sra. Cristina Garmendia Mendizábal
Ministra de Ciencia e Innovación
C/ Albacete, 5
28027 Madrid.
Señora Ministra:
Hace unos meses declaró usted en una entrevista del diario El País, a propósito de las Humanidades, que “el Estado tiene que preservar en la universidad pública, sin ninguna duda, todas las áreas del conocimiento, y las Humanidades tienen que jugar un papel muy importante. Pero las Humanidades tienen que implicarse mucho más de lo que están en el campo científico y tecnológico. Y esto implica un cambio de actitud: en este Ministerio encontrarán la puerta abierta para analizar aquellos proyectos que nos presenten”.
Y en efecto, hoy día domina entre los políticos la idea de que las Ciencias Humanas deben preservarse, pero al precio de “reciclarse”, homologándose en lo posible con las demás. Una idea peligrosa, que al ignorar lo específico de estas ciencias y de sus métodos y objetivos, está comprometiendo tanto la calidad de su trabajo como el rendimiento social, político y cultural que se les debe exigir.
Esta Facultad desearía poner aquí la primera piedra para un debate público riguroso no sólo sobre la naturaleza de las Ciencias Humanas, sino también sobre su función en la sociedad, con el fin de ofrecer a la política científica criterios adecuados para su gestión.
Cómo son las Ciencias Humanas
En las ciencias experimentales y la tecnología el progreso se debe a un paradigma de trabajo y pensamiento marcado por ciertas constricciones metodológicas, en particular por el uso de “lenguajes reducidos”, esto es, lenguajes cuya sintaxis es matemática y cuyo vocabulario es el definido en sus fórmulas o ecuaciones. Gracias a esta “autolimitación”, que garantiza en la investigación una objetividad libre de cualquier “contaminación” subjetiva, ésta puede multiplicar su complejidad y rendimiento.
Nuestro paradigma teórico y metodológico, por el contrario, es otro. La historia, la filosofía y la filología, la argumentación jurídica, política, ética y estética, no pueden basarse en limitaciones de esa clase. Sólo para cometidos auxiliares precisos recurrimos los humanistas a métodos científicos, y entonces sí: utilizamos sin restricciones las TIC, restringimos nuestro vocabulario y nuestra sintaxis, y hacemos estadísticas, definimos parámetros, verificamos hechos, organizamos experimentos y los evaluamos. En suma: tratamos también de “objetos”.
Pero los temas centrales de los que nos ocupamos no son exactamente “objetos”. Lo que estudian un filólogo, un historiador o un jurista rara vez es un “dato” acotado y aislable. Es por el contrario casi siempre “hecho interpretado” y “texto de otro“, que sólo adquiere su sentido y acotación para la ciencia cuando el estudioso sale a su encuentro desde su propia competencia personal. Esta ha de ser a su vez suficientemente rica y diferenciada como para darle sentido de un modo productivo.
Entre nosotros “ser objetivo” no es tomar el “objeto” como algo externo a nosotros, y medirlo, manipularlo y volver a medirlo, de modo que la manipulación y la medición puedan ser “replicadas” por cualquier otro sujeto, que es lo que define la “objetividad experimental”. Porque nuestra investigación no se refiere propiamente a objetos, sino a “otros sujetos”, con los que entramos en una relación “hermenéutica”, intersubjetiva.
Esta no debe ser arbitraria, pero sí conscientemente y resueltamente individual. El estudioso profesional que interpreta un diálogo de Platón, una norma jurídica, un soneto de Garcilaso o un debate parlamentario, no puede poner entre paréntesis su subjetividad individual, ya que si lo hiciese no entendería nada. Pero es que además sólo el grado de formación y refinamiento de ésta le permitirá hacer una interpretación acorde con el contexto histórico y la calidad de sus textos, y que sirva de algo dentro del nexo actual de ciencia y sociedad en el que realiza su trabajo en cada momento.
La productividad de la relación “hermenéutica” entre el investigador y sus sujetos investigados depende precisamente de que el lenguaje de aquél no se reduzca en absoluto, sino todo lo contrario. En nuestro trabajo tenemos que hablar tanto el lenguaje común de nuestra cultura y de las que estudiamos, actual y pretérito, como en su caso todo tipo de lenguajes especializados, de suyo propios de otras disciplinas, cuando así lo requieren los ”objetos” de los que tenemos que ocuparnos también. Pero lo que finalmente producimos en nuestra docencia y publicaciones es lo que nos permiten producir las competencias lingüística, científica y vital singulares de cada uno, que son fruto del conjunto de su experiencia en cada momento. Sólo desde ellas podemos generar en cada caso el mejor sentido posible a partir de los textos, ya sean jurídicos, artísticos, religiosos o especulativos. La bondad de nuestra producción se mide por la cantidad y calidad del sentido que logramos suscitar en sus destinatarios.
En consecuencia, el trabajo humanístico propiamente dicho no es en general trabajo de equipo, sino individual. Las contribuciones más decisivas en las Humanidades suelen ser libros elaborados por un autor a lo largo de años, no artículos de equipo elaborados en espacios de tiempo breves. Una política científica que privilegie de modo unilateral en nuestro campo los “proyectos de equipo” frente a la hermenéutica individual es equivocada y contraproducente. No obstante, cuando el tipo de trabajo así lo ha requerido, los equipos de investigación han demostrado también su capacidad y rigor metodológico en proyectos de investigación, en grupos de investigación de excelencia o en proyectos europeos.
Pero eso sí, la discusión viva, el debate académico, nos es indispensable. Un humanista sólo forma su lenguaje y su pensamiento en el diálogo con otros. De ahí la importancia de la discusión y los encuentros personales entre nosotros.
Para qué sirven las ciencias humanas
En la actualidad las autoridades del Estado sólo parecen contemplar la necesidad de preservar las Ciencias Humanas como una especie de patrimonio del pasado. Es éste un planteamiento conservador, que ignora la contribución viva y constante de estas “ciencias” a la configuración de la sociedad actual, de sus valores y criterios, y que alienta las políticas tecnocráticas, deja fuera de la política educativa el planteamiento de sus contenidos, y reduce ésta a una posición meramente “asistencial”.
Las funciones fundamentales de nuestro trabajo son:
- La educación: Lo que nosotros aportamos a la sociedad es, en primer lugar, la formación cultural de los educadores de las nuevas generaciones, a los que tenemos que dotar no sólo de conocimientos, sino también de la capacidad de transmitir a los jóvenes, y de fomentar en ellos, un progreso de conciencia y pensamiento sobre el mundo de lo social y lo simbólico que no sea inferior al tecnológico.
- La cultura: nuestra obligación, y el sentido de nuestro trabajo, es transmitir a la sociedad el estado actual del conocimiento histórico y cultural, y poner a su disposición el nivel de reflexión y crítica más alto posible. Nosotros no somos sólo estudiosos de la cultura, sino agentes suyos. Las humanidades académicas producen una parte importante de la cultura, y en todo caso producen y transmiten la capacidad de absorber y utilizar ésta de forma responsable, lo que es crucial a la hora de que la ciudadanía juzgue y actúe por sí misma, sin supeditarse a la manipulación mediática y publicitaria. Porque una sociedad no debe ir a la zaga de su propia tecnología en el terreno del conocimiento de lo social, de la argumentación política, de las convicciones éticas, del gusto estético, del juicio práctico en las situaciones críticas de la vida, o de la percepción de los problemas de la convivencia. Y de eso nos ocupamos nosotros.
- Ciudadanía y civilización: nuestros campos de estudio y acción son las conciencias individuales, las relaciones entre las personas, y la gestión tanto de la cosa pública como de los ámbitos privados en los que se desarrolla la vida de los ciudadanos. Para ello intentamos proporcionar a éstos, por medio de las instituciones educativas y de los medios de comunicación, un buen conocimiento de los progresos que los seres humanos han logrado, con tiempo y esfuerzo, en el campo de la reflexión teórica y en el de la gestión práctica de sus vidas, con el fin de que, conociendo las causas de los errores del pasado, se los pueda evitar en el futuro, y de que nuestro pensamiento sea autónomo, nuestras reacciones razonables, nuestras decisiones meditadas, nuestros planes productivos y nuestras estrategias inteligentes. Nuestro cometido es civilizar a la gente, y proteger así a la sociedad de las atroces recaídas en la barbarie que hemos vivido en pleno siglo XX.
- Humanismo: los humanistas intentamos extraer de las culturas las formas más refinadas y productivas de pensamiento y producción artística, comprenderlas y crear los medios para que el resto de la sociedad pueda también pensar y percibir a ese nivel. Estudiamos las formas de organizarse las sociedades humanas del pasado y el presente para detectar lo que en ellas favorece en medida mayor el desenvolvimiento de la personalidad de todos los seres humanos, la satisfacción de sus necesidades materiales e intelectuales, y la fluidez y la paz en las relaciones entre individuos, grupos y países. Y estudiamos los documentos más hermosos y estimulantes de la actividad artística de los seres humanos, en todo tiempo y lugar, para contribuir a refinar el gusto nuestro y de los siguientes, y proporcionar a todos los miembros de la sociedad recursos para vivir una vida inteligente, autónoma y placentera, sin necesidad de obnubilarse con consumismos y sustancias enajenantes. Y estudiamos también críticamente, claro está, las negaciones de todo esto.
Intentamos, en una palabra, que en nuestra época y en nuestro país el concepto de lo humano no caiga por debajo de donde puede y por lo tanto debe estar.
- Política: nuestro trabajo es el que produce el conocimiento objetivo e histórico necesario desde el cual la sociedad, a través de la participación política, puede ganar e imponer los criterios adecuados para que el Estado se organice y funcione como mecanismo de seguridad jurídica general, de satisfacción de las necesidades y de igualdad de oportunidades. Lo que nosotros le suministramos a la sociedad que nos financia son ideas productivas para mejorar esa misma sociedad, y criterios para distinguir entre progreso cultural, social y político, y retroceso o involución.
Porque el progreso social, económico y cultural no es sólo fruto de las ciencias experimentales y de la tecnología, sino ante todo de la forma como una sociedad se interpreta y organiza a sí misma, y constituye espacios en los que, entre otras cosas, ciencia y tecnología pueden desarrollarse y aplicarse sin obstáculos. Este progreso es el fruto de una reflexión humanística que en Europa se ha ido desarrollando a lo largo de siglos de estudio e interpretación combativos, y a la cual debemos ideas como las de democracia, derecho, dignidad, solidaridad, e incluso “objetividad” y “ciencia”.
Para que la sociedad no caiga en el alarmante embrutecimiento que encuestas, informes sociológicos y policiales, noticiarios y documentales muestran día tras día en los medios de comunicación, los políticos deberían salir del binomio “economía y tecnocracia”, que siempre deriva también en crudas luchas por el poder, electoralismos y desequilibrios sociales crecientes, y hacer de la producción humanística de sus instituciones educativas e investigadoras un uso constante y competente. Pues sólo a partir de ella podrán abordar con perspectivas de éxito problemas como el de la incapacidad de la sociedad actual para ofrecer contenidos satisfactorios y no destructivos a sus diversos sectores de edad y círculos sociales y culturales; el de prevenir la violencia disparatada (política, doméstica, callejera); el de encauzar la energía de los jóvenes hacia esfuerzos productivos para ellos y para los demás; el de posibilitar una participación política informada y responsable, o el de generar espacios cada vez mayores de paz y disfrute personales.
La responsabilidad que sobre esos problemas recae en los políticos no puede ejercerse al margen del conocimiento que elaboramos los humanistas, a partir de nuestro estudio y reflexión sobre tales problemas a lo largo de la historia.
Reforma Universitaria
España afronta en la actualidad la tarea de reformar su Universidad, pero no puede ni debe hacerlo sólo para que sea “rentable” desde criterios economicistas parciales, sino ante todo para que pueda cumplir su función general, que es crear y transmitir conocimiento en todos los terrenos en los que el ser humano puede aspirar a mejorarse y mejorar su situación.
Los criterios desde los que se pueden juzgar esas mejoras se elaboran en las Ciencias Humanas: Filosofía, Filología, Derecho, Ciencias Sociales, como parte de su trabajo ordinario. Si éste no es debidamente apoyado y aprovechado, no habrá reforma eficaz de la Universidad, y seguiremos revocando su fachada con tecnicismos ornamentales, y enterrando dinero en controles y evaluaciones que no están conectados a ninguna política real de debate, corrección ni enmienda de nada, y que por lo tanto quedan sin otras consecuencias que las represivas contra los “suspendidos”.
El tantas veces consignado fracaso de nuestro sistema educativo, al cabo de tantas reformas; la insuficiente capacidad de nuestros jóvenes para hablar, leer y escribir, proyectar inteligentemente sus vidas y participar productivamente en los diseños sociales: eso no se arregla presentando ante algún Ministerio “proyectos científicos y tecnológicos” con “memoria, objetivos, medios disponibles y necesitados, cronograma y visto bueno” de quien sea, ni con trifulcas parlamentarias y autonómicas sobre una o dos clases más de tal o cual asignatura a la semana. Eso se arregla permitiéndonos a los de Letras hacer y transmitir bien nuestro trabajo, sin distorsionarlo con modelos de productividad ajenos ni con sesgos localistas, ideológicos o partidistas en la financiación, y sin forzarnos a hacer las cosas como los químicos o los informáticos. En esto es la actitud de los políticos y de la Administración la que tiene que cambiar.
La esencial dimensión política de las Ciencias Humanas queda inoperante si su desenvolvimiento en las instituciones públicas se gestiona equivocadamente, y si además se mantienen cegados los canales de comunicación entre ellas y las instancias de decisión en las políticas educativa y cultural, que es lo que ocurre actualmente.
Cómo deben gestionarse las ciencias humanas en la política científica
Las ciencias humanas son mucho más baratas de mantener que las otras, pero su gestión es más difícil, compleja y sutil, porque para hacerlo bien aquí no se pueden obviar los juicios individuales fundados, ni suplirlos con cifras tomadas de tablas de parámetros y puntuaciones basadas casi siempre en opciones coyunturales. La selección de un profesor o de un proyecto de investigación, una beca, la financiación de un congreso, no se pueden decidir en nuestro campo productivamente si no es mediante valoraciones individuales de los contenidos, suficientemente motivadas, argumentadas y contrastadas. Decidirlos como se hace ahora, sumando “puntos” distribuidos conforme a criterios tomados de otros campos, por falta de comprensión de nuestros verdaderos objetos, métodos y rendimientos, es despilfarrar el dinero y contribuir a la irracionalidad y al descontrol de la gestión de los medios, cosa que siempre se traduce en atajos de mediocridad. De hecho, fabricarse hoy día un currículo humanístico apto para sacar dinero de la política científica es lo más fácil. Lo difícil es obtener ese dinero haciendo las cosas bien.
Eso es lo que los humanistas aspiramos a que los políticos entiendan e intenten corregir, y para lo que ofrecemos nuestra cooperación y asesoramiento. Para mejorar nuestra productividad es indispensable, pero verdaderamente difícil, distinguir con claridad entre progresos reales del conocimiento y meras “modas” ideológicas, y administrar el dinero de la investigación conforme a esa distinción. El siglo XX ha sido en las Ciencias Humanas un auténtico remolino de ideas y textos que afloran y desaparecen de la escena pública y del estudio en virtud de ventoleras ideológicas, a lo que contribuye no poco la vulnerabilidad de las instancias políticas de financiación a influencias mediáticas parciales e interesadas.
Creemos por todo esto que urge abrir un debate público de política científica, franco y sin exclusiones, sobre el sentido y cometido de las Ciencias Humanas en la España actual y en sus políticas educativas, científicas y culturales, antes de tomar medidas de gestión con consecuencias insuficientemente calculadas.
Atentamente,

Román Álvarez Rodríguez,
Decano, Facultad de Filología,
Universidad de Salamanca

Repeteixo

Ahir -cosa raríssima- se'm va ocòrrer jugar amb el blog; vaig aconseguir fer una llista de blogs linkats, vaig aconseguir, sense proposar-m'ho, penjar una foto il.lustrativa de camins que no menen enlloc, i vaig fracassar en intentar substituir l'ombra del meu perfil per l'esmentada imatge. O sigui, continuarà. Repetiré.

Repeteixo. Amb passió exagerada, com si volgués fixar el temps, guanyar-li la partida. Com si la memòria i l'oblit es mereixessin una segona oportunitat de pacte. Repeteixo tot allò que m'agrada, i inconscientment, també, tot allò que detesto. Repeteixo a consciència per afirmar la meva bona voluntat, la voluntat de ser feliç i lliure. En general, entenc la felicitat i la llibertat en el sentit de cosa menuda, de xavalla, el lloc comú dels petits plaers raonables, assumibles, sostenibles... Repeteixo pel.lícules, normalment les veig d'estrena amb les amigues i en faig la tria per al marit, el qual no té temps per a massa repeticions. Repeteixo restaurants, i encara uns plats i aquell vinet i aquella brisa tan carinyosa... Què li agafa, que s'emprenya i tendeix cap a l'huracà? L'evidència, palmària, que no controlo res excepte els meus records. D'aquí Proust, escriure és repetir sense que se t'escapi res, sense que res t'espatlli... no la vida, a qui li importa la vida si ets Proust, cosa vulgar la vida, sinó la memòria, la recreació d'una escena fins a dominar-ne els més ínfims detalls, el canvi de color del guant deixat damunt la taula just quan el raig de sol ja no l'atany, i l'olor del gessamí que es desperta, llavors, a l'ombra, i totes i cadascuna de les superposicions dels cinc sentits en l'instant. I així com en un conte de Borges hi ha un mapa del món a escala del món, podem pensar en un temps present a escala del passat. I la riallada que provoca adonar-se que el passat en el present és d'una riquesa i d'una profunditat, una minuciositat i un ordre, inabastable, en el present. I saber, a la fi, que el que tu voldríes és que t'estimessin i et rebreguessin com llavors, en el present. I no aquest decorat, aquests fantasmes, aquesta cantera de la memòria i aquesta enginyeria del record. Collonades.

Doncs bé. Pactem, jo pacto: vida i memòria. Pacto per a no descartar, perquè ho vull tot, és a dir no pacto... però no tornem a embolicar la troca, que ja ha sortit prou embolicadeta. Repetiré, d'aquí a poc temps, en temps present, el viatge que vaig fer l'any passat amb les amigues. El repeteixo amb el marit. Excatament el mateix programa de viatge, que ha tornat a caure a les meves mans; me n'han ofert un altre una mica alternatiu, però he dit no!, no gràcies. Destí: Turquia.