Salvar la patria judía. Todavía se está a tiempo
(Hannah Arendt, Mayo de 1948)



Arran d'una referència que una amiga em va trametre d'una filòsofa jueva, que es proclama deixeble d'Arendt, i que ha escrit un llibre força crític amb Israel, La nación y la muerte, em compro un llibre d'articles de l'Arendt (Una revisión de la historia judía y otros ensayos, Ed. Paidós) sobre els jueus a Palestina, i, per fi, llegeixo de primera mà què en pensava ella de la qüestió.

En trec la impressió general que l'Estat d'Israel és pensat per Arendt des de l'abisme de la destrucció dels jueus a Europa, i des de l'abisme que assetja la voluntat de crear un Estat a Palestina sense posar les bases d'un pacte de fondària política (entés per ella, al 1948, nogensmenys que com la construcció, a la llarga, d'un Estat federal) amb els veïns arabs. Pensa Arendt que l'error dramàtic de la creació d'un Estat israelià en solitari i necessàriament envoltat d'enemics s'explica des d'un profund canvi d'actitud jueva (arran de l'Holocaust esclar, però que ja es troba, en part, en el moviment sionista; interessant l'anàlisi que fa de la figura de Herzl): de la supervivència a qualsevol preu al desig de dignitat a qualsevol preu; dignitat en companyia, en la vida i en la mort, exclusivament jueva, com així passava als camps nazis, on, de todos aquellos que fueron perseguidos, sólo a los judíos se les reservó una muerte cierta. [...] Para los judíos que pasaron por esta experiencia todos los gentiles pasaron a ser iguales.

Així, Algunos de los dirigentes sionistas aparentan creer que los judíos pueden mantenerse en Palestina contra todo el mundo [...] No obstante, tras este optimismo espurio late una desesperación absoluta y una auténtica predisposición al suicidio [...] (textos anteriors, del Maig del 1946).

(Maig del 1948) Los dirigentes judíos pueden amenazar con el suicidio en masa ante el aplauso de sus oyentes, y el terrible e irresponsable "o, en caso contrario, nos hundiremos" se trasluce en todas las declaraciones oficiales judías, independientemente de lo radicales o moderadas que sean sus fuentes.

L'amor a la pàtria jueva, Arendt el focalitza, en aquests textos, en els èxits assolits pel Yishuv (literalment: Assentament; paraula hebrea que designa la colònia jueva a Palestina anterior a la creació de l'Estat d'Israel). En destaca dos i s'entreté en un d'ells: La Universitat Hebrea de Jerusalem i els Kibbutzim, que constituyen quizás el más prometedor de todos los experimentos sociales realizados en el siglo XX, así como la porción más excelente de la patria judía.
En ellos, en completa libertad y sin intromisión de gobierno alguno, se ha creado una nueva forma de propiedad, un nuevo tipo de explotación agraria, una nueva forma de vida familiar y de educación infantil.

Llàstima, tot pensador, però sobretot el que es dedica al pensament político-moral, hauria de tenir profunds coneixements de psicologia i pedagogia (de la bona...). Per a l'anàlisi de l'experiment social (horror) dels kibbutzim, em remeto a una novel.la policíaca (no gaire bona com a policíaca), que descriu molt bé l'ambient d'un kibbutz, Asesinato en el Kibbutz, de Batya Gur, tot fent-se resò explícit del famós estudi del psicòleg infantil, i també supervivent dels camps nazis, Bettelheim, The children of the Dream (1969); una de les conclusions de l'estudi és l'esgarrifosa relació estadística entre el jovent educat als kibbutzim i la mortaldat deguda a heroïcitats, ai!, suïcides, a la guerra dels sis dies. Una nueva forma de vida familirar (corda't l'americana...): Uns pares i mares difusos, quasi del tot absents personalment en la criança del fills; la responsabilitat col.lectiva, en fi, de la infància, la infància col.lectivitzada, en serien la causa més òbvia i directa, del desastre.