El imán

Hablábamos de libre albedrío: Oscar Wilde improvisó esta parábola:

Había una vez un imán y en el vecindario vivían unas limaduras de acero. Un día, a dos limaduras se les ocurrió bruscamente visitar al imán y empezaron a hablar de lo agradable que sería esta visita. Otras limaduras cercanas sorprendieron la conversación y las embargó el mismo deseo. Se agregaron otras y al fin todas las limaduras empezaron a discutir el asunto y gradualmente el vago deseo se transformó en impulso. ¿Por qué no ir hoy?, dijeron algunas, pero otras opinaron que sería mejor esperar hasta el día siguiente. Mientras tanto, sin advertirlo, habían ido acercándose al imán, y cuanto más hablaban, más fuerte era el impulso, hasta que las impacientes declararon que irían ese mismo día, hicieran lo que hicieran las otras. Se oyó decir a algunas que su deber era visitar al imán y que hacía ya tiempo que le debían esa visita. Mientras hablaban, seguían incoscientemente acercándose.
Al fin, prevalecieron las impacientes, y, en un impulso irresistible, la comunidad entera gritó:

-Inútil esperar. Iremos hoy. Iremos ahora. Iremos en el acto.

La masa unánime se precipitó y quedó pegada al imán por todos lados. El imán sonrío, porque las limaduras de acero estaban convencidas de que su visita era voluntaria.

Hesketh Pearson, The life of Oscar Wilde.



L'experiment

En la meva llarga etapa de profe de filo prelogsiana havía de parlar del lliure arbitri. Vaig improvisar fotocòpies, curs rere curs.

Els alumnes aventuraven explicacions sobre El imán, després d'una lectura seria i insopida, que no augurava res de bo. Alguns -pocs- alumnes explicaven sempre, d'alguna o altra manera, que l'imant era el dolent de la pel.lícula, que enganyava vilment les llimadures; dolent i hipòcrita dictador, l'imant, que negava la llibertat per la qual clamaven les llimadures en un digne procès revolucionari, o participatiu, en llenguatge actualitzat. La resta d'alumnes, la que no hi havia trobat cap ni un sentit, en el text, s'il.luminava de sobte, i tots alhora deien que sí, que era exactament allò el que volia dir aquell text tan difícil i raru que la "loca de la casa", és a dir, la profe de filo, és a dir, jo, els feia llegir.

I així curs rere curs, sempre amb alguns alumnes brillantíssims intel.lectualment (no és irònic)clavant la mateixa explicació, i la resta aplaudint-la. Recordo -sigui dit de passada- una professora de física que també va llegir el text, concloent-ne la seva dificultat per als nostres alumnes, Com et passes, tía, com vols que t'entenguin, això? Val a dir que, un cop jo esbudellava, en cinc minuts, l'enigma a classe, no es produïa cap sensació forta de caure de la figuera, cap rastre epifànic; els alumnes entenien el text, entenien la qüestió filosòfica, fins i tot s'atrevien a discutir-la, No som lliures, sí som lliures, que sí, que no, posant així de manifest, a tot estirar, el tarannà optimista d'uns i el pessimista dels altres. Fet i fet, el grup havia trobat... una mina! Un altre punt de divisió en dos bàndols, la qual cosa els omplia, a tots, d'emoció i d'agraïment envers l'imant i les seves llaminadures..., vull dir llimadures.

Un curs, no recordo per què, ja no en vaig fer fotocòpies, d'aquell text. El vaig oblidar fins a dia d'avui, que, de cop, l'he retrobat.