Don DeLillo

DeLillo és gran. Tot i que jo només he pogut amb una de les seves novel.les (Submundo; les altres, les he deixat a mitges per gèlides, impecablement gèlides). Novel.la voluminosa, absorvent, difícil, tan ben escrita que hi ha pàgines que t'aturen per tal que et preguntis, ociosament, Com pot escriure tan bé? Ahir, a El país, Muñoz Molina ens dóna compte d'una conversa amb l'escriptor del Bronx. En algun altre lloc he llegit que jugava de petit amb els veïnets De Niro i Collin Powell. Tres nens que s'han fet molt i molt grans. Beneïda sigui la societat que permet créixer tant, sense posar massa pals a les rodes, als nens de barriades pobres i de procedències ètniques diferents. Potser l'acció política caldria jutjar-la, al capdavall, amb aquests paràmetres.

La darrera novel.la, Falling man, s'endinsa en l' horror de l'11S a New York. Per què ficció?

...la ficción puede internarse en lo desconocido, puede seguir el impacto de los hechos históricos en la vida íntima de las personas y crear un lenguaje para expresar esa vida, que con mucha frecuencia es un lenguaje de pérdida y de dolor. Un escritor de ficción se adentra en los sentimientos de un personaje, en lo que piensa, incluso en lo que sueña. Eso es lo que una novela puede hacer con respecto a un hecho como el 11 de septiembre, y lo que no es accesible ni para el historiador ni para el periodista.

Recordo una esplèndia pel.lícula de Jim Jarmusch, Una noche en la tierra, feta d'històries de taxistes de diferents ciutats del món. La darrera -la més trista; n'hi ha alguna de divertidíssima- està basada en un conte de Txéjov: Tres borratxos pugen a un taxi i expliquen les seves desgràcies d'una manera totalment anodina i despersonalitzada, la qual cosa provoca en l'espectador més aviat comicitat; el taxista, fart de sentir-los fer el ploramiques, acaba per explicar la pèrdua d'un fill des dels sentiments de la seva dona i d'ell mateix. Des de dins. Estic convençuda que sense aquest món interior no hi ha art; per això bona part de l'art contemporani m'és aliè.

Emocions



Final de vacances, començament de curs. Amb en G. comprem material escolar imprescindible; enguany, però, una veïna em proposa de donar-me els llibres de la seva filla, un any més gran que en G.; jo li guardaré els del curs passat per a ús futur del seu fill, dos anys menor que el meu. Quan arribo amb la notícia a casa, se'm passa pel cap el record de la il.lusió pròpia, els primers dies amb els llibres nous a les mans, l'olor a llibre nou, la visió immaculada..., l'omnipotent, vivísima, sensació del "tot, tot és possible", fins i tot no acabar avorrint-me i avorrint-ho tot. Decideixo donar veu i vot -únic vot- a en G. Bescanvi fet! El meu fill és el rei del trueque, li encanten els trapicheos. A més, sap que, d'una manera o altra, en treurà algun partit, de l'estalvi familiar.



Ahir a la nit, una trucada trasbalsa en G. L'A., companya des que eren pàrvuls, li proposa d' apuntar-se junts a una escola de ball, concretament a balls de saló (!), com a parella estable durant el curs. Deixeu-me dir que l'A. és una noia guapíssima, una parella de ball digna de Hollywood. En G., de mena bailongo, està emocionat. Escric això just quan acabo de tornar d'acompanyar-los en cotxe, el seu primer dia. Impressionants, divertidíssims. Què no donaria per a poder veure'ls per un forat! Ja t'agradaria fer d'espia, eh?, deia el meu fill. Sí, sí, m'encantaria! En G. s'ha vestit amb els texans nous, de pirata, i una samarreta negra de marca; tenia dubtes sobre si posar-se un supercinturó, però ha pensat que tal vegada fora una molèstia (?) a l'hora de la veritat, a l'hora de ballar.



Ai, senyor. Sempre m'ha sabut greu no saber ballar. Sobretot, el tango. De joveneta feia veure que ballava rock a les discoteques, al menjador de casa... Recordo, primer, "Sex machine", del recentment mort, James Brown, després Joe Cocker; com m'agrada Cocker, i quants anys fa que no ballo! Fer-se gran és anar entomant límits, deia el meu pare. Coses que saps que no tornaràs a fer i coses -moltes coses, massa coses- que saps que no faràs mai. Com ara ballar tangos. Merda, sort d'en G. i de les seves il.lusions, que jo xuclo amb deler, com un vampir deu xuclar sang.

Actualització: La primera classe ha estat un èxit. Definitivament, s'hi volen matricular. He arribat a temps per a veure'ls un minut per un forat. Patosos, encara. En G. em diu que amb sandalies res de res, amb bambes tampoc. Hi ha unes sabates especials que.... Sí. I camisa blanca de màniga llarga, i pantalons negres. Sí. Ho comprarem tot, una mica més endavant, si la cosa persisteix i prospera. Per a celebrar-ho, i anar posant fi de manera poc traumàtica a les vacances, anem, de nit, tota la família al cine, a l'estrena de "La jungla 4"; soparem fora i després caurà un gelat. "I als moros que els mati Déu o, sinó, per què els fotia". Contràriament a allò que pot semblar a primer cop d'ull, aquest clàssic (suposo que es remonta a les guerres d'Àfrica, a casa el sentia sovint) no és políticament incorrecte.

Continuen parlant els amics



Ara em situo en la banda (no sé si gaire ampla, però prou influent) de catalans de la ceba, de mitjana edat, que han fet força calerons i encara en fan (ara potser menys dels que voldrien); catalans que se senten, em primer lloc i per damunt de tot, catalans (ara, emprenyats); en segon lloc, antiamericans (no em feu dir per què); desprès, catalans més que mai afrancesats: Ah, en Sarko, ell sí que té les idees clares. Apel.lant al seu coneixement dels afers econòmics, foten un cop de puny damunt la taula (la meva taula nova de la terrassa, tot s'ha de dir): Allò que ens cal és deixar-nos de punyetes, ja n'hi ha prou de fer el ploramiques; cal començar a fer carreteres, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres; i trens, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres de vies fèrries; i ports i aeroports, i... Buf, em canso només d'imaginar-m'ho.



Després passen a la lamentable classe política catalana i/o espanyola. Ara mateix, han tingut la pensada de votar CiU, com a mal menor. Tornaran, doncs, a votar CiU, ara sense aquella (ai, la llunyana "operació Roca", què joves que érem!) il.lusió. Pitjor que el que tenim, no serà, oi?, es pregunten amb un punt d'angoixa als ulls. Erc se'n dur la pitjor part, l'ase de tots els cops; es comença per popularitzar l'ase i s'acaba reben tots els cops. Com qui no vol la cosa, els amics arriben a l'inevitable punt final sobre l'horrible extrema-dreta espanyola, és a dir, el PP, però avui la cosa no es liquida aquí, en la paraula fatxa i un algun cop de puny a la taula (la meva, nova, etcètera), sinó que deriva, quasi amb melangia, cap insòlites aigües tranquil.les amb el nom balsàmic i alhora emfàtic de... Rato, Rodrigo Rato: Aquest sí , s'ha de reconéixer, aquest sí que ens agrada i no l'imbècil de Rajoy... Rato, veus, amb en Rato, encara.... Sí..., potser, veus? I jo que penso: Encara n'hi ha per a Rato, o Ratito, vés a saber.

Abans d'anar-me'n a dormir, barrino: Ara mateix, si una anàlisi de sang acurada d'en Rato, donés algun remot indicatiu vagament català, potser seria el candidat ideal per a destapar el nostre famós vot ocult, així com per ocultar part d'un vot massa descobert, despullat, avergonyit, a hores d'ara.

En tot cas sembla que alguna cosa es mou i es cou. I que les eleccions que s'apropen poden deparar moltes sorpreses. O no.

Ampliació: Operació Solbes i política zapateril.

No he de callar, por más que con el dedo,
ya tocando la boca, o ya la frente,
silencio avises, o amenaces miedo.

¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?


D'això... eheem, interessant el llibre de Pío Moa que estic a punt d'acabar, Una historia chocante. Los nacionalismos vasco y catalán en la historia contemporánea de España. És un totxo de 679 pàgines, i, valgui com a excusa si algú la necessita, em va costar l'irresistible preu de 4 euros (d'això se'n diu fer pàtria). És un exhaustiu repàs històric de l'Espanya del segle XX en el seu laberint territorial. Escrit, òbviament, per Moa, el llibre té un nord ideològico-polític clar, diàfan, al qual s'arriba per uns camins de mala bava i sarcasme, però també d'intel.ligència analítica i rigor... almenys historiogràfic. En copio una cita i reconec que em mou a copiar-la la lectura prèvia dels titulars dels diaris d'avui:

¿Y el nacionalismo catalán? [...] Con su lenguaje cauteloso lo aclaraba Jordi Pujol en una entrevista: "si en el futuro una parte de España, por ejemplo Euzkadi, o llegado el caso Cataluña misma, manifiesta de forma clara, a través de su Parlamento, el deseo de convocar un referéndum de autodeterminación, me parece que iba a resultar muy difícil oponerse a esa intención, por mucho que ese deseo contraviniese lo expresado por la Constitución española". Estas frases, de tono neutro, sólo tienen una traducción coherente: "Si en el futuro los nacionalistas convencemos a la mayoría de los vascos o de los catalanes de la conveniencia de separarnos de España, no habría Constitución que lo impidiese". Porque, claro está, sólo se plantea un referéndum sobre la posible secesión con intención de ganarlo, y quienes tienen esa intención no son otros que los nacionalistas. En estas palabras, Pujol revela su disposición a liquidar unilateralmente la Constitución cuando se dieran las condiciones para ello, condiciones que los nacionalistas crean con afán. Y mientras se reservan el derecho de romper la Constitución cuando les convenga, emplean ésta como escudo de sus aspiraciones. (p. 596-597)

A mi, allò que em fatiga de tot plegat és l'afany i la varietat de les seves manifestacions. Si la independència de Catalunya vingués donada sense haver d'anar engreixant i engreixant l'afany fins a afartar-lo per tal que exploti, doncs mira... Però, redéu!, tot aquest procès, aquestes processons, aquestes passions i emocions... Ahir, una amiga filòloga, políglota, professora de llatí, em comenta, astorada i indignada, que corre la tesi, entre filòlegs catalans, d'un origen obscur, encara misteriós i per investigar, de la llengua catalana. Em confessa que ella i el marit han parlat de fotre el camp cap a d'altres terres si la tonteria, per aquí, va a més. Confidència per confidència, amb el meu, de marit, hem parlat del mateix i en els mateixos termes. Certament, aquesta fugida encara no és pas cap afany, però.

La paraula

Aquests dies em ve sovint al cap la famosa seqüència de la pel.lícula de Dreyer on el boig ressucita la morta. No és una seqüència agradable, fa poc l'he tornada a veure a l' exposició Hammershoi-Dreyer. Si ens ha de ressucitar l'inquietant i mòrbid cavaller de la fe per tal de continuar vivint en un món també tan mòrbid, doncs més val deixar-ho córrer i morir irremeiablement, definitivament, punt. La carnalitat que la boca entreoberta -en primer pla- de la dona tot just retornada a la vida cerca, amb afany i com a primer i fonamental impuls de vida, podria ser la ironia encriptada de Dreyer: cap dels cavallers que l'encerclen podrà mai satisfer-la. D'aquí la mort, per inanició. D'aquí la perversitat de la ressurrecció.

Aquests dies, de vacances de paraules, he pensat en la pulsió de mort freudiana, la qual opera fonamentalment en silenci, diu el mestre. Només podem ensumar-la quan es manifesta en accions externes, quan es volca cap a l'exterior, és a dir en l'acte agressiu i destructor. Per exemple, el suïcidi. Suïcidar-se és una modalitat peculiar de l'assassinat, modalitat no considerada, que jo recordi, dins de la bella art de de Quincey (tan britànic, tan voluntàriament mancat de truculència, tan divertit). El suïcidi, doncs, com assassinat d'objectes fantasmagòrics, que no per ser fantasmes fan menys la punyeta, ans al contrari. Fan la punyeta des de dintre i poden fer-la a tothora. Fan la punyeta omplint de xerrameca el regne del silenci sobirà. La dictadura brutal dels fantasmes. Sortosament, segons Freud, hi ha forces també profundes que malden per a conservar l'individu, que lluiten per la vida, i al servei de la civilització. Al servei de

mantener alejadas todas las posibilidades no inmanentes del retorno a lo inorgánico. El organismo no quiere morir sino a su manera.

Aquesta cita, que sempre m'havia resultat terrorífica, fa uns dies, escassos dies, que em sembla lluminosa. Calleu d'una vegada, collons, i que mori en pau i a la seva manera, és a dir en silenci.

A la vila d'Horta, que em va veure néixer

Juro que ha estat la casualitat. Aquest matí, després de sortir indemne d'una negociació per a veure quin pare-mare se'n duia els nois a la platja (un pare de vacances ha fet el gest i, com en una subhasta, s'ha endut el trofeu per manca de contrincant), m'he submergit en el llibre Acerca de Manuel Sacristán, i, pam!, a la primera, he trobat aquesta perla tan adequada a les actuals circumstàncies. L'atzar per a mi no té pes, però, potser precisament, que n'és de divertit a vegades:

Diu el mestre (any 1983):

El problema es cómo reaccionar políticamente ante la presente tensión entre las fuerzas productivo-destructivas en desarrollo y las relaciones de producción existentes. Y lo principal de la solución consiste en alejarse de una respuesta simplista que se base en una confianza inalterada en el sentido emancipatorio del desarrollo de las fuerzas productivo-destructivas. Si se quiere firmular esto de forma más filosófica, se podría sugerir que se trata de romper con el resto de hegelianismo que empuja a confiar en las supuestas leyes objetivas del desarrollo histórico. Por el contrario, habría que entender que un programa socialista no requiere hoy (quizá no lo requirió nunca) primordialmente desarrollar las fuerzas productivo-destructivas, sino controlarlas, desarrollarlas o frenarlas selectivamente. Y si se prefire decir lo mismo de una forma más imaginativa, se podría empezar por señalar que hoy debería estar ya clara la inadecuación, por ingenuidad, de una célebre frase de Lenin según la cual el comunismo son los soviets más la electricidad.

Burke, la defensa de la civilització i els mals averanys





Burke va ser durant la seva vida al servei de la política, des del seu escó de parlamentari, un home moderat, amant del pacte i, fins i tot, liberal en la praxi. En la seva manera d'entendre el món i de concebre l'home era profundament conservador en ser profundament religiós; un conservadorisme ateu mai n' és profundament, de conservador, perquè, a parer meu, porta implícit un impermeable de cinisme, és a dir de superficialitat; o el món a conservar és sagrat o, de fet, l'únic que m'afanyo a conservar és el meu silló (en sentit molt laxe i amb tots els matisos intermitjos en els quals, jo mateixa, em trobo). Un Burke ja gran -els darrers anys de vida- va deixar enrera la seva serenitat política per fer-se, contra viento y marea, capdavanter quasi en solitari d'una guerra a mort contra el Mal, una de tantes. Burke versus Revolució francesa, és cosa sabuda. Però, en llegir els seus textos, el seu enfocament de l'enemic a abatre, hi he trobat el pinyol de l'anàlisi d'Hannah Arendt sobre el mal totalitari. Ho resumeixo: la ideologia com a "doctrina armada" que, per si sola, no s'aturarà mai, i doncs no paga la pena d'intentar de pactar-hi, perquè, precisament, es nodreix d'una ambició il.limitada, totalitària per tant. En la denúncia de Burke de l'escandalosa vulgaritat i falsedat de les abstraccions ideològiques, que destil.len un humanisme celestial en el sentit carrincló mentre fan de munició inesgotable de les armes, també hi ha, sens dubte, el pinyol de la famosa sospita posterior (la crítica de la ideologia com a embolcall superestructural en Marx, la font destructiva de les pulsions i l'espiral diabòlica del desig en Freud).

Un dels textos que vull reproduir al blog, m'ha deixat astorada per la seva actualitat. Diu (és una mica llarg, però s'ho val):


En todo cuanto hagamos, ya sea durante el conflicto o después de él, es necesario que no perdamos de vista la naturaleza y el carácter del enemigo contra el que tenemos que luchar. La Revolución jacobina se ha llevado a cabo por hombres sin clase y sin consideración, de mentes salvajes, llenas de frivolidad, de arrogancia y presunción, carentes de moral, de probidad y de prudencia. ¿Qué tienen ellos, pues, para suplir sus innumerables defectos y convertirlos en algo terrible incluso para las mentalidades más firmes? Tienen una cosa, y tan sólo una. Pero esa cosa vale por mil: tienen energía (...) Si hemos de enfrentarnos a esa portentosa y temible energía, que no se ve refrenada por consideraciones divinas o humanas, que está siempre vigilante, siempre al ataque, que no se permite el menor reposo y que tampoco tolera que alguien descanse un solo momento de forma impune; si hemos de enfrentarnos a esa energía con una actitud pobre y vulgar, con máximas triviales, con viejos y mezquinos dichos, con dudas, miedos y sospechas, con lánguidas y sofocadas dudas, con un simple espíritu oficial y formal que se aparta de su propósito ante cualquier obstáculo, y que nunca logra ver una dificultad hasta que se encuentra metido en ella o que, en el mejor de los casos, la evita, entonces nos hundiremos en lo más profundo del abismo (...)


Per acabar, és qüestió de justícia deixar constància de quin era el programa que defensava, per damunt de tot i sine qua non, Burke, i en el qual trobava la força per a fer front a esa energía maligna y destemplada. El seu propi fill va ser l'encarregat de lliurar-lo als Borbons que demanaven ajuda.

Tienen que prometer de forma clara y sin ambigüedades que cuando la monarquía se haya restaurado apoyarán una constitución libre. Y que a tal fin convocarán una reunión de los representantes de los tres estados, libremente elegidos según el antiguo orden legal, los cuales votarán la abolición de todas las Lettres de Cachet (ordres del Rei referides a persones concretes, a les quals s' obligava a fer alguna cosa, bàsicament càstigs) y demás mecanismos arbitrarios de encarcelamiento. Que todos los impuestos habrán de ser establecidos conjuntamente por los mencionados tres estados y el Rey. Que deberán establecerse responsabilidades, y que la renta pública no estará interferida por el Poder, ni por los abusos o las malversaciones. Que se convocará un sínodo de la Iglesia francesa para reformar los abusos; y que los participantes (puesto que desgraciadamente el Rey había perdido todo su crédito) se comprometerán con sus vidas y haciendas a apoyar, juntamente con el Rey, estas condiciones y este sabio ordenamiento, única base de un gobierno libre y fuerte. Sin tal declaración que no se confíe en lograr apoyos. Por lo que a mí toca, aunque no tengo la menor duda de preferir el antiguo régimen, o casi cualquier otro, antes que esta vil quimera y este sueño enfermizo, no actuaré para sustituir por un despostismo monárquico la anarquía actual.

Un llit de Procust comprat a Ikea



Estira i arronsa, estira i arronsa... arronsa que arronsaràs, a Catalunya anem fent de Procust un heroi nacional; un heroi, això sí, allunyat de les ancestrals crueltats sanguinàries, tan explícites i, doncs, repugnants; un heroi educat en la tolerància, amable i pacient; una paciència, si es vol, funcionarial, al servei de la utopia funcionarial par excellence: la inactivitat absoluta a través de l'espera; ja se sap: I doncs què esperem? Godot. El llit de medir d'aquest Procust modern és d'una efectivitat inapel.lable, contundent, aritmètica; les urnes, és clar, com s'escau a una societat plenament democràtica i avançada, capdavantera en drets humans, individuals i, fins i tot, col.lectius. Res a objectar, fins aquí; del tot homolagable amb la resta de països del nostre entorn cultural. Només que, darrerament, em sembla notar una alteració estranya, peculiar, del mite: el llit del Procust nostrat minva, centímetre a centímetre, candidat a candidat. No es pot pas dir que no sigui una adaptació pràctica i imaginativa fruit d' un disseny innovador al servei dels greus problemes de la manca d'espai habitacional. El llit minva, així de fàcil; fins i tot l'atrafegat heroi grec n'hagués vist, de seguida, la senzillesa i la utilitat, l'adaptabilitat i la comoditat, i, per tant, la moralitat. I la netedat. Ho sé, ho sé. Jo també m'ho pregunto, si tal com minva pot créixer. El manuel d'instruccions de muntatge no especifica res al respecte, ni si minva ni si creix; fixa, això sí, un tamany d'estàndard nòrdic, un punt de partida generós on tot déu hi ha de tenir cabuda, de la qual cosa sembla concloure's..., però, Ikea, la pèrfida Ikea, es nega a fer la versió catalana dels seus manuals d'instruccions. Així que només ens queda que registrar el fet empíric, sempre i per definició a pilota passada. De moment, minva. També podem fer una altra cosa, i ja l'hem feta: el moviment amb què minva és un moviment uniformement accelerat. És a dir, cau. Minva i cau.

El filòsof en acció,

anomena Burke a l'estadista complet. En tot cas, un paràgraf del seu famós "Discurs sobre la reforma econòmica", m'ha empès a passar a l'acció, i anar-me'n, tot un matí, de rebaixes. Esgotador però, al capdavall, gratificant. Despeses, grans despeses. Totes essencials.

La economía no se reduce a la simple parquedad. En la teoría ambos conceptos se hallan separados; de hecho, puede que la parquedad sea, o quizás no, una parte de la economía, según las circunstancias. En la verdadera economía pueden resultar esenciales los gastos, incluso los grandes gastos. Aunque se llegue a considerar la parquedad como una virtud, existe, sin embargo, otra clase de economía y de índole superior. La economía es una virtud distributiva, y no consiste en ahorrar sino en seleccionar. La parquedad no requiere juicio ni sagacidad, ni providencias, ni comparaciones. El simple instinto, y no precisamente el de la clase más elevada, puede practicar a la perfección esa falsa economía. La otra require puntos de vista más amplios. Necesita un juicio discriminatorio y una mente firme y sagaz.

Burke tenia pocs diners i gustos cars. M'encanten les persones amb pocs diners i gustos cars. Quan van de compres, les persones amb pocs diners i gustos cars posen a prova la seva sagacitat, la seva fermesa i la seva amplitud de mires. Sí, senyor. En dono fe.


I, finalment (per avui), si el segle XX s'hagués parat a pensar en aquestes senzilles i sàvies paraules del gran Burke...

En toda àrdua empresa hemos de considerar tanto lo que vamos a perder como lo que hemos de ganar; pues cuanta más y mejor libertad posea un pueblo, menos se arriesgará para tratar de aumentarla. Éstas son las limitaciones del hombre. Porque el individuo actúa por su propio interés y no por especulaciones metafísicas. Aristóteles, el gran maestro del razonamiento, nos previene, con gran peso y propiedad, contra esa ilusoria precisión geométrica existente en la argumentación moral, la más falaz de todos los sofismas.

Avui, a primera hora del matí (un sol esvaït)

Repasso la premsa virtual; els titulars i algun article d'accès gratuït. Els titulars -ja se sap- són sovint una font de comicitat per molt macabre o terrible que sigui la realitat a la qual al.ludeixen. El país d'avui i la lluita contra Eta, impagable; val a dir que els darrers èxits policials ens alegren a tots i ens porten l'esperança que també les forces de seguretat hagin fet bé la feina durant la treva. Però cal ser molt, molt, optimista per empassar-se la següent metàfora sense explotar de riure:

El arresto del jefe de explosivos destroza el sistema interno de seguridad de la banda.




Ahir, a darrera hora de la tarda (ennuvolat i ventós)

M'enduc a la platja d'Ocata una revista -Relleu-. Estirada a la sorra, hi llegeixo una entrevista de Ramon Tremosa a Jordi Pujol. El Molt Honorable admet errors, en general. Tremosa aterra a la concreció (ensenyament) més òbvia, jo diria que òbvia per sagnant, i ho diria perquè encara sagno per dins, talment m'haguessin destrossat el sistema intern de diverses -totes?- seguretats polítiques. Implícitament, Jordi Pujol reconeix que era ben conscient de tot, de la magnitud de la tragèdia, que s'ho va haver d' empassar perquè estava infiltrat fins al capdamunt, perquè no podia fer res més, perquè confiava en la doble xarxa, com també hi confien els d'ara, ves quin remei! Confiar en la doble xarxa vol dir admetre de dinamitar l'ensenyament públic per fer-lo assistencial tot deixant l'excel.lència a mans de la privada concertada. Però, l'enrenou de demagògia ideològica i el nyap legislatiu i normatiu foren tan monumentals, tan explosius, que la pretesa explosió controlada de la cosa pública s'ha descontrolat fins al punt de fer trontollar tot el país, el públic i el privat.

RT: ¿Es faria també alguna autocrítica com a màxim responsable de l'ensenyament en aquest país? ¿En algun moment s'ha deixat portar?

JP: Sí, en algun moment m'he deixat portar i després és que també era molt difícil reaccionar-hi [...] Potser es deu a una falla des del govern, en alguns aspectes. O a tenir por, perquè també és veritat que jo he tingut sempre molta oposició. Oposició política, mediàtica, dels sindicats, d'això que en diuen moviments de renovació pedagògica [...] I tot això és tan fort, està tan infiltrat, que costa molt, fins i tot en el Departament d'Ensenyament [...] En resum, jo m'acuso de no haver estat prou valent [...] La ideologia dominant ho infiltra tot. Se'ns fa molt difícil. Per exemple, ara acaba de morir-se Marta Mata. Alguns han fet una mica de crítica, molt suau, com si diguessin: "Marta, gràcies per haver renovat l'ensenyament; però llàstima perquè en un determinat moment no et vas saber enfrontar en les derivacions negatives de les teves pròpies idees" Més o menys accepten que la situació actual és dolenta, però allò d'afirmar que hi ha un error de base, no s'atreveix gairebé ningú a dir-ho. I és que a Catalunya sempre s'ha d'anar molt en compte [...]

Ai... Marta, Marta, estimada Marta... la mateixa Marta que poc abans de morir va fer el seu darrer gest de resistència heroica contra l'enemic de la dreta, tot dimitint de la presidència d'un organisme de l'Estat en protesta per les pèrfides i reaccionàries reformes -quatre tímids retocs en la bona direcció- de la del Castillo, al final de la legislatura en majoria absoluta d'Aznar. I és que a Espanya també s'ha d'anar sempre en compte, al capdavall Catalunya és el motor d'Espanya, oi? De repent tremolo de fred. Deixo la platja i me'n torno a casa, un punt malencònica i un punt picada (no és incompatible; en mi no ho és); avui han estrenat Harry Potter i en G. no m'hi ha portat. Se n'hi ha anat, a l'estrena, amb els de la colla. Diumenge diu que podem anar-hi junts, que no l' importa repetir tan aviat, que vol veure-la amb mi, que comprarem crispetes, i tal. Però no és el mateix, no és això. No. L'estrena era avui.

Regals i regals, llibres i llibres

Aprofito que s'esdevé l'aniversari del marit i vaig de llibreries. Arribo a casa i reparteixo, amb aquella alegria, llibres: aquests per a en G., aquest (Tiempos modernos, de Paul Johnson. Toma mazacote, eres tú el regalado, etcètera) per a l'homenatjat. En una tarda m'empasso el meu Glucksmann. Escriu bé, massa bé, una prosa armada amb massa severitat per al meu gust. Els quatre (comptats) apunts autobiogràfics que escull Glucksmann per il.lustrar, a peu de foto, la impagable fotografia en portada de la rabieta infantil posen de manifest la inevitable severitat de qui es pren massa seriosament a si mateix com per a mentir-se i desmentir-se en biografia. Uns escadussers, tot i que curosament escollits, jo vaig fer això, jo era allí, jo vaig conèixer a, era jo qui... i punt. Personatge que se sap fruit de l'atzar, jo no soc res de més interessant que una cosa que pensa. I resisteix. Un pensador resistent. Com a nota al marge, ressalto que l'ombra d'un personatge amb possibilitats d'entitat densament novel.lística, és a dir interessant, recorre tot el llibre: la mare, la qual, per cert, no sembla deixar gran cosa a l'atzar.

...Un proverbio procedente de Aristóteles dice que "para tener verdarero valor hay que saber temer el peligro y aguantar". Saber temer, es pensar. Aguantar es hacer frente.

Dels pensadors que no són gaire originals, si més no sempre són de profit les cites. En aquest cas , les tinc subratllades quasi totes; de Baudelaire a Mallarmé tot passant per Hugo, pel que fa als poetes. Quant a les conclusions de l'aventura intel.lectual del pensador resistent, el resum pot ser aquest:

- Des de l' "experiència del front" jüngeriana, el segle XX és l'amenaça de l'aniquilació general.

"...el mundo está a partir de ahora maduro para su fin", en paraules de Jan Patocka, a qui Glucksmann pren com a mestre.

- Tal com ens ensenya la llarga i torturada dissidència, model de resistència a seguir, del bloc de l'est, la "consciència del perill" (Patocka) és l'impuls que mou a la solidaritat; el perill, no els sentiments ni els ideals; la solidaritat bàsica dels que estan en perill, solidaritat "de los descalabrados" (Patocka encore). Diu Glucksmann: Los disidentes amplían el campo. El peligro que combaten se refiere al conjunto de la colectividad. Pretenden frenar una agresión general. Luchan contra el predominio de Caín, se oponen sin dogmatismo ni anatemas a un fin del mundo que es posible.

I per acabar un paràgraf on jo, que sempre sospito, sospito, doncs, que resumeix les maniobres polítiques d'en Sarko. Sí, d'ell concretament, i concretament de la seva OPA a la socialdemocràcia.

La aventura de los disidentes del Este sigue siendo el único ejemplo reciente de europeos que, sin renegar de sus diversas opiniones y creencias, sacrifican la comodidad de la servidumbre voluntaria para obedecer a una "conciencia del peligro" común. A la unión de los convencidos por una idea del Bien supremo sustituyen el de la "solidaridad de los descalabrados" ante males y amenazas candentes. Entronizan la primacía de la lucha contra un mal evidente y presente.

A mode d'arxiu: Un bon rapport en un bon blog

La gata i Rilke


Per exemple quan bufa el vent, fan més soroll les plantes de la terrassa, més els arbres del parc. Ella viu en silenci. I es fan estranys els seus àgils i bellísssims moviments, d'ací d'allà, amunt i avall, atrapats com una successió d'esbossos en un quadern de dibuix. És menuda i delicada, i té un pèl tan flonjo i sedós que, en acariciar-li el llom, se't va desfent a les mans, s'expandeix per l'aire, fins a confondre's amb la pols. Només en l'àmbar dels seus ulls hi trobes la duresa d'allò que vol perviure; no en la seva mirada, només en el magnetisme geològic dels seus ulls. Viu en silenci i mira en quietud. A vegades, immòbil en un racó, mira durant força estona cap a fora, enllà dels finestrals. Una figureta. A terra, al cabàs, dormen des de fa poc les tres cries, fetes un garbuix; restes de farcells de fils de seda. Ella les vetlla, a estones, se les mira, en silenci; quietud de pedres precioses, els seus ulls. Ara. Ara són del tot seves; quan es desvetllen i s'esveren, quan s'han de netejar i alletar, quan cal clavar algun calbot a l' espavilat que ja vol començar el gran joc, aquell que durant la nit ha sortit del cabàs i anava perdent-se per terra, aquell que ha provocat l'abandó del mutisme d'ella, l'assaig angoixant d'uns grinyols dèbils però persistents, fins que algú s'ha desvetllat, ha encès el llum i ha restablert l'ordre, la mirada que reposa en calma. No ha de trigar l'oblit, per manca d'inquietud. Però no encara. I, quan la veus davant del cabàs on dormen els seus fills, sents un desig absurd i terrible, voldries que mirés amb força, més a fons, -guaita que bonics, guaita'ls encara una estona, de més a prop-. Mirar amb voluntat de possessió, de comprensió, mirar amb admiració i fascinació, amb passió i amb tendresa, amb agraïment, amb llàgrimes als ulls, amb por. Ben aviat, ella oblidarà que té fills, els deixarà marxar, sense escarafalls, sense adéus; els deixarà anar, tranquil.la, doncs té la immensa sort de no saber que un dia han de morir.



OCTAVA ELEGIA

Con plenos ojos ve la criatura
lo abierto. Nuestros ojos están vueltos
del revés, rodeando la salida
abierta, colocados como trampas.
Sabemos lo de fuera solamente
por el rostro del animal. Ya al niño
le torcemos, obligando a que mire
atrás la formación, y no lo abierto,
tan profundo en el animal. Sin muerte.
Sólo nosotros vemos muerte: el libre
animal tiene tras de sí su muerte
y ante sí a Dios, y marcha caminando
por lo eterno, lo mismo que las fuentes.
No tenemos jamás, ni un día, el puro
espacio por delante, al que las flores
se abren, sin acabar. Y siempre hay mundo
y nunca el puro no-lugar, sin No:
lo puro, no observado, que alentamos
y sin fin sabe, y nada quiere. El niño
se pierde en eso silencioso, y es
echado atrás. O alguno muere y lo es.
Junto a la muerte no se ve la muerte,
se mira fuera, fijo, con mirada
animal. Los amantes, sin el otro,
que tapa la mirada, ya se acercan,
pasmados... Por descuido se les abre
tras el otro. Pero ninguno pasa
tras el otro: otra vez se le hace mundo.
Siempre vueltos a lo creado, vemos
sólo en ello el reflejo de lo libre,
con nuestra sombra. Acaso un animal
mudo alza la mirada y nos traspasa.
Esto es destino: estar plantado enfrente,
y nada más, y siempre puesto enfrente.

Si hubiera un pensar como el nuestro en ese
animal que se enfrenta a nuestro paso,
él se nos llevaría, a rastras, rotos,
en su marcha. Pero su ser para él
es infinito, libre y sin mirada
para su estado, puro: así sus ojos.
Y donde vemos porvenir, ve todo
y se ve en todo, a salvo para siempre.

Sin embargo, el atento animal cálido
tiene el peso de alguna gran congoja.
Pues le acosa también lo que a menudo
nos abruma: el recuerdo, como si eso
a que tendemos, otra vez hubiera
estado cerca, fiel, con un contacto
de suavidad sin fin. Aquí es distancia
todo, y allí fue aliento. Tras el prístino
hogar, éste es ambiguo y le entra el viento.

¡Dicha de la criatura diminuta,
que siempre sigue en el seno que la hizo!
¡Ventura del mosquito, que por dentro
aún salta, hasta en su boda: todo es seno!
Y mira el pájaro, y su calma a medias:
al nacer, casi sabe los dos mundos,
como si fuera el alma de un etrusco,
un muerto que ya ha entrado en un espacio,
pero echada en la tapa su figura.
Y qué duro, si un ser debe volar
y procede de un seno. Va asustado
de él mismo, por el aire, en zigzag, como
la grieta por la taza: así el murciélago
rasga la porcelana de la tarde.

¡Y nosotros, mirones, siempre, en todo,
vueltos a mirar todo, y nunca fuera!
Nos desborda. Lo ordenamos. Y cae.
Otra vez lo ordenamos y caemos.

¿Quién nos volvió al revés, para que siempre,
por más que hagamos, tengamos el gesto
del que se marcha? Igual que ése, en el cerro
último que le muestra el valle entero
otra vez, se detiene, y se demora:
así vivimos, siempre en despedida.

O caixa o faixa


Intel.ligent article de Ferran Mascarell a "El país" d'ahir. Nuevos y viejos catalanismos, es titula. L'Estat de les autonomies va ser en gran mesura un projecte polític català, deutor del catalanisme polític de començaments del segle passat, que ha acabat per beneficiar Espanya i ha desconcertat Catalunya. Paradoxal. Paradoxal i elemental, estimat Watson, diria jo. Si Mascarell té raó i el catalanisme va néixer amb una doble intenció: "Se propusieron ofrecer una solución de futuro a la sociedad catalana y también a la española; en realidad pretendieron construir una alternativa para encajar lo catalán y a la vez modernizar España", llavors és clar que el segon objectiu s'ha assolit amb escreix; el problema passa, doncs, a ser exclusivament nostre: com encaixar-nos, si considerem que no ho estem, de ben encaixats. Catalunya ha contribuït en bona mesura al fet cabdal que "hoy España ya no es ese Estado caduco, centralizado y premoderno de hace 100 años", i aquesta contribució pot fer morir d'èxit al catalanisme, tot passant de sentir-se més ben o mal encaixat a ser perfectament encaixonat, en taüts. En efecte, "hoy la sociedad civil catalana no es la sociedad civil más fuerte y avanzada de España", i aquesta ferida narcissista terrible, molt més terrible si s'és conscient que els mateixos catalanistes se l'han autopropinada en bona part, pot portar (això Mascarell no ho diu, almenys de manera explícita, però jo trobo que hi ha símptomes que ho fan témer) a una reacció antimoderna, antiliberal. Un catalanisme arcaïtzant del qual també trobaríem arrels en l'impuls de principis del XX, tot i que Mascarell no ho esmenti.

Mascarell, cap al final de l'article, amb poca traça o amb molta trampa, pretén donar pistes de reformulació catalanista en base a una opció d'una modernitat diàfana i capdavantera que passa per reivindicar -diu textualment- la nació metròpoli, la nació de ciutats, l' equació ciutats-Catalunya-món, la qual cosa a mi em sóna a una nació de disseny (barceloní, per descomptat), és a dir a no-res. Si ho entenc bé, a l'únic que realment ens commina és a deixar-nos de romanços nacionalistes per a sortir de la paràlisi i la frustració.

Deconstruint, és a dir destrossant, ZP


D'entre tots els atacs a ZP que s'han publicat aquests darrers dies, destaco les Sabatinas intempestivas, més brutals que mai, de Gregorio Morán a La Vanguardia:


Una organización que estaba contra las cuerdas hace dos años me temo que ha dejado de estarlo. Y eso hay que asumirlo y dejarse de pamplinas. [...]

O sea que si gana, es usted la hostia, y si fracasa, es que no le hemos ayudado lo suficiente y que el PP le ha puesto bastones en las ruedas y que el enemigo etarra se ha equivocado.

Usted nos debe una explicación.{...} Probablemente no la dará, pero eso le retrata. Por eso usted no entiende el desprecio absoluto, omnímodo, que sentimos algunos hacia todos ustedes.


Però, per la impostància política que tenen, destaco, sobretot, l'entrevista d'ahir diumenge a Jordi Pujol publicada a l'ABC i l'article de Josu Jon Imaz a El pais de dissabte. Jordi Pujol diu allò que ja li hem sentit altres vegades: No se daban las condiciones para la reforma del Estatuto catalán. En realidad el objetivo de la izquierda no era el "Estatut" sino crear el tripartito dejando a CIU fuera de juego (coincideixo plenament amb aquesta valoració; és més, la trobo gravíssima, trobo que donarà gruix a la història ja prou gruixuda de desastres de polítics catalans, entre els quals incloc els actuals dirigents de CIU); Pujol continua deixant constància del respecte que li mereix ZP: No tengo un juicio positivo. No inspira confianza. I tira una floreta -en aquests moments es podria dir un ram de flors sencer- al PP en reconèixer la bondat dels pactes del Majestic.

Impressionant, quasi diria emocionant, l'article d'Imaz. Cal esperar que aquest home perseveri i s'imposi en la direcció del seu partit. Val la pena de contrastar allò que diu amb la reacció oficial d'Ibarretxe i els seus portaveus. Diu Imaz:

Una ETA operativamente más débil, y social y políticamente con menos apoyos que nunca a lo largo de su historia, ha visto en la brecha política abierta la veta que le podía dar una capacidad de desestabilización que desde los tiempos de la transición no había tenido.

I, aquest diagnòstic tan contundent, per si mateix ja és una declaració d'intencions, però hi ha un paràgraf en l'article que vull subratllar, si pogués amb lletres d'or:

Y NUNCA ACEPTARÉ QUE EL MÁS MÍNIMO AVANCE EN EL AUTOGOBIERNO DE MI PAÍS ESTÉ VINCULADO A LA PRESIÓN DE LA VIOLENCIA.

A parer meu

I com que no crec que ningú em contradigui... L'únic oxígen del qual no poden prescindir és el de deixar constància davant del món que tenen una important base social. Ràpidament doncs, un cop aconseguit, tornen a la idea (deixeu-vos estar de presos passats, presents i futurs, de Juanas i d'Otegis, fins i tot dels calers que rebrien -o rebran, ja es veurà, l'enginyeria jurídica no és cosa seva- de l'erari públic, Cony! si ja en reben molt més de mans privades...). Probablement, hi havia la il.lusió per part d'alguns d'entre ells de fer política, també, a cara descoberta, amb tots els ets i uts, d'aquí la famosa reivindicació-concessió de la taula de partits. Però crec que allò més important és deixar constància que són ja un moviment polític donat que tenen una base social gens menyspreable que els vota. Els experts internacionals- he sentit dir que diuen-consideren que si un grup terrorista arriba al cinc per cent de suport popular passa a ser un problema dificilíssim de resoldre només policialment; un problema, doncs, polític. La seva manera de fer política inclou el terror. I els voten. I així continuaran. Per què havien de canviar?

La qüestió, fotuda i complexa per a la resta, per a tots nosaltres, rau en què si fan política amb el terror és perquè les seves aspiracions són delirants i, per tant, impracticables per cap mena de fer política mínimament sensata.

Seguint l'anàlisi de les reaccions catalanes que tant m'interessa, he sentit a la ràdio un tertulià nostrat, Josep M. Solé i Sabaté. Segons ell, l'única solució passa pel reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, no ha especificat gaire més (no pot), llevat del reconeixement de les llengües de l'Estat (entre tots me'l mataran, el català, ja ho veig, de tant insistir a vincular-lo a una opció més o menys separatista) per part del Senat i altres efectes oportuns. Llavors, dins de l'Estat plurinacional, ha dit textualment, les noves generacions d'euskalduns potser no se sentiran tan greujoses i, per tant, atretes per la cosa de la lluita armada. És a dir, a escala nostrada..., això mateix, aberrant. Si fem de l'Estat una mena de casa gran, un casal o casa del poble, potser... En fi.

La llamada de España


Arran de la publicació del llibre de Preston, Idealistas bajo las balas, he tornat a pensar en la coneguda com a "guerra d'idees" que tants intel.lectuals van venir a lliurar a casa nostra durant la Guerra Civil. Entre les múltiples i variades motivacions que puc entreveure i entre algunes de les que he llegit, sempre em ve a la memòria la del belga Nick Guillain, citat per Hugh Thomas:

Espíritu de aventura, aburrimiento y este lluvioso otoño de 1936.

És irònica, malencònica, nua, personalíssima. Podria ser el començament d'una novel.la, l'inici d'un personatge. Sota les bales i les ideologies, certament, sempre hi ha els homes, el seu esperit i les seves circumstàncies.


Quant a les idees, però, la guerra era a mans d'Stalin. Segueixo Hugh Thomas en l'explicació del domini comunista, domini que va lluir vistós, fins i tot solemne, en el famós Congrés d'Intel.lectuals Antifeixistes celebrat a València l'estiu de 1937. El congrés anunciava una finalitat oficial: discutir l'actitud dels intel.lectuals davant la guerra. El congrés, tanmateix, es va organitzar a l'entorn d'una altra finalitat soterrada però que ben aviat va veure la llum: la condemna per trotskista, sinònim llavors de nazifeixista, de l'escriptor André Gide, el qual en el seu Retour de l'URSS, publicat l'any anterior, s'havia atrevit a fer servir la seva capacitat crítica. El congrés va acollir la major part dels apologistes de la República, essent presidit per Malraux; en la solemne inauguració es va llegir un discurs de Bertolt Brecht. Alguns delegats es passejaven -explica Thomas- per València en Rolls Royce. La República mimava els seus intel.lectuals i la NKVD, motiu d'un poema apologètic d'Aragon, els manipulava i, si anaven maldades, els liquidava. Prèviament, però, calia marcar-los amb el hierro de la infamia:

Es nuestro deber, el deber de cada revolucionario, de cada demócrata, de cada persona honrada, marcar el trotskismo contrarrevolucionario, con el hierrro de la infamia (Dolores Ibarruri, 4 de febrer del 37).



I em continuo preguntant com el deliri paranoic d'un sol home vers un altre (Stalin en relació a Trotski) pot esdevenir el deliri paranoic de milions d'homes arreu del món. I continuo sospitant que l'estranya parella tràgica Stalin-Trotski continua essent el nucli humà de la nostra història més contemporània, el pinyol d'un fruit emmetzinat. I no m'agradaria concloure (però la veig, la conclusió, la veig) que tot plegat és prou banal, avorrit, i que, per postres, plou. Plou sobre els vius i sobre els morts.

Els incomprensibles

Em truca una amiga per comentar-me l'encert d'unes declaracions recents de Jordi Pujol on més o menys -es veu- diu: "Ha arribat un punt en què no entenc els bascos". Ja sé que la textualitat és importantíssima en aquest ordre de coses, per tant, no adjudico les paraules directament a l'expresident sinó que les comento fent-les extensives i, si es vol, pròpies, a una majoria abstracta de catalans benvolents i benestants. En efecte, crec que és interessant d' atendre la reacció nostrada al tema estrella de la política hispànica. Almenys va bé de parlar-ne si es vol fer de corcó (és el meu cas) perquè, precisament, la consigna soterrada és de no parlar-ne en absolut, la cosa no va amb nosaltres, ja s'ho faran, perquè ha arribat un punt.

L'altre dia, em diu un veí que, donat que ell està sempre per la cosa del diàleg, la millor època, -l'única possible i tolerable política basca-, va ser la de coalició PNB-PSOE; segons ell, aquesta època daurada, on, segons sembla, encara no havia arribat cap punt, va ser malmesa per aquell sindicalista, o fill de... sí home, aquell... Nicolás Redondo Terreros. Això mateix. Després, la debacle incomprensible. I jo, que sóc un desastre quant a datacions numèriques, em quedo a la voravia rumiant si no eren els mateixos anys daurats en què campava el Gal i volava Hipercor i la caserna de Vic, entre d'altres avatars., alguns de ben propers, com qui diu al costat de casa. Ho comprovo a través del Google. I sí, tinc raó.

Concernits, també, però d'una altra manera. Commoguts, també



Va rebotant per la xarxa la resposta - A quien concierna- d'un capellà navarrès a una carta anònima (hi he arribat a través de El café de Ocata). Passo a transcriure sencer l'anònim, model de totalitarisme no precisament de baixa intensitat, però sí de molt baixa estofa, per després comentar algun paràgraf de la resposta:


Muy señor mío:

Nos dirigimos a Ud. porque venimos constatando su inhibición y escaso interés en la defensa de la Iglesia Vasca.

Creemos que el desempeño de un cargo público en Nafarroa y su condición de vasco, le obliga a trabajar más activamente por una Euskal Herria libre, soberana e independiente.

No llega con expulsar a las fuerzas represivas. Es necesario hacer el vacío a toda la derecha fascista y a algunos elementos del PSOE. Quizá nos conteste Vd. Que esa no es su misión o cosa parecida. Pues estaríamos dispuestos a comprenderle con tal de que su trabajo sería positivo en otras actividades: nombres vascos a los que se bautizan, promover la ikastola, el floklore vasco, etc. Podríamos citarle el comportamiento ejemplar de muchos curas patriotas.

En esta ocasión le pedimos, también, el voto para H.B. ¡Qué más da cómo nos llamen los fascistas...! Sería el mejor modo de castigar a los caciques de siempre y a los "moros" de UPN.

LA GRANDEZA Y UNIDAD DE EUSKAL HERRÍA ASÍ LO DEMANDA.



Domingo Urtasun, rector de Mendavia, contesta, entre d'altres perles y amb valentia -els anònims tenen darrera les pistoles i la dinamita- el següent:

¿Desde cuándo existe la "iglesia vasca"? ¿Quién es el fundador de tal iglesia? ¿Quiénes son sus autoridades? ¿En qué lugar de Euskal Herría residen?

Preguntes retòriques del tot pertinents que, en d'altres contextos i altres formulacions, m'han vingut al cap sempre que s'equipara -i és fa sovint, ja sigui barroerament o amb subtilesa- l'Estat de dret amb organitzacions terroristes i, per tant, clandestines, secretes, opaques, pura violència organitzada. Qui és el jutge? Qui el fiscal? On puc trobar la legislació vigent? A quin organisme, a quina finestreta, m'adreço? On és el timbre de registre d'entrada? A quin bareto esmorza el funcionari de torn?

Exacte

Anàlisi dels resultats precisa i clara; precisió mil.limètrica, claredat d'dees. Anàlisi elegíaca, per tant. Qui vol llegir premsa professional quan hi ha blocs diletants tan bons? Només afegir que el poble, una vegada més, ho sap tot i ho entén tot. No conec ningú amb un nas polític tan fi en la percepció i alhora tan gruixut en l'absorció com aquest nas resultant d'això que anomenem poble.

I ja en el meu estil agosarat, un poc destraler, a cops arbitrari, m'atreviré a afegir que tothom sabia el pa que s'hi donava, en aquestes eleccions. A casa nostra ho sabíem prou bé. I així, tot i que estem, a casa nostra, amnistiats, o precisament per això mateix, el nostre nas ha captat, ensumat i absorbit... I finalment ha sentenciat: Que votin ells.

Nadal





A casa som abrandats rafanadalistes. Gràcies a Nadal, els grans de casa hem recuperat el plaer de seure durant hores a mirar com va botant i rebotant una piloteta minúscula; sempre des de casa estant, a la televisió, amb la qual cosa no cal ni moure el cap. Si el duel és alguna final Nadal-Federer, el plaer és grandiós. A Federer, com a contrapunt necessari de la glòria del de Manacor, li trobem força gràcies: discret, elegantíssim, reflexiu i alhora contundent, un príncep del tenistes, de qui fins i tot a vegades reconeixem l'evidència que es tracta del number one. Però la passió nostra és la d'en Rafa. El considerem de la família. De fet, el nostre G s'hi assembla molt a Nadal, i, esclar, l'imita: samarretes sense mànigues, pantalons pirata i, ben aviat, cabellera al vent. Val a dir que el nostre G és més guapo de cara, té les faccions més suaus, més harmonioses, però la semblança en la planta i l'energia física, salvades les distàncies de l'edat, és sorprenent. Així que, en una final contra Federer, la victòria nadalenca ens la fem nostra. Jo, per exemple, m'alço d'un bot i ho celebro saltant; és el moment d'obrir aquella bona botella de xampany que, casualment, és a la nevera des de fa unes horetes, el xampany fa festa. Però si Nadal perd, també destapem la botella tot recordant la frase que manta vegades li havíem escoltat a mon pare de la qual se'n desprèn, a més, tota una actitud vital: Avui celebrem que no hi ha res a celebrar. I és que una de les lliçons morals i estètiques més importants i àrdues d'aprendre és la de l'elegància i la bonhomia en la derrota.

Aclariment gentilesa de la casa: no hi ha subtext.

El pes de les tradicions



Després d'aquestes experiències, el general Wavell i els seus col.legues van haver de decidir fins a quin punt continuarien els esforços per retirar les nostres tropes de Creta. L'exèrcit estava en perill mortal, l'aviació podia fer poca cosa, i novament, la tasca corresponia a l'armada, esgotada i destrossada per les bombes. Per a l'almirall Cunningham, abandonar l'exèrcit en una crisi com aquella anava contra la tradició. Va declarar: L'armada triga tres anys a construir un nou vaixell. Trigarem tres-cents anys a construir una nova tradició. L'evacuació [és a dir, el rescat] ha de continuar. (La Segona Guerra Mundial, W.S. Churchill)


El sis d'octubre del 1935, al teatre Barcelona de la Rambla de Catalunya, Lorca i la Xirgu van fer un recital poètic d'èxit apoteòsic. Visca el poeta del poble!, cridava el públic quan Lorca recitava el poema contra la Guardia Civil. A la Fira del Llibre de l'any 1937 (del 3 al 5 de juny), el llibre més venut va ser el Romancero gitano. A la llibreria Catalonia se'n van vendre uns cinc mil exemplars.

Ho recordo ara arran de la mort d'un jove de Badalona, de cognom de reminiscències gitanes, quan era transportat en un cotxe dels Mossos. Vaig veure per la televisió la família -reminiscències gitanes també- del noi indignada reclamant una investigació per part de la Guardia Civil (!). La jutgessa que porta el cas, segons l'Avui d'avui, ha encarregat, efectivament, la investigació a la Guardia Civil.

No hi entro ni hi surto. Només poso de manifest el pes de la tradició, fins al punt d'haver de dubtar de la síntesi o superació hegeliana.


Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

[...]

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.


¿No em direu que tanta perfecció poètica no és fruit del pes de la tradició, que inclou l'horror i, també, la bellesa?

El post d'ahir

Recomano la lectura del post de la Júlia; bàsicament estic d'acord amb la seva aproximació al personatge i, a més, té l'habilitat (per a mi es tracta, sobretot, d'una habilitat) d'enllaçar l'entrevista sencera. Quant a les qüestions plantejades per Porcel que jo vaig transcriure, segurament per mandra (segur, segur. Hi ha anys que hom té mandra) no vaig fer l'esforç de dir el perquè les ressaltava i quins vincles hi veia. I així arribo als comentaris d'en Pere.

Efectivament, i en contra, no pas per casualitat, de la consigna de tots aquells que es mouen en la línia dels Ciutadanspartit, la llengua és alguna cosa de més substancial que una eina de comunicació; si la desem al calaix de les eines, en bona lògica més val que escollim el castellà i l'anglès, eines sens dubte més universals, com qui diu la clau anglesa. Llavors, té raó Porcel quan diu que amb Espanya hemos topado. L'error ha estat polític; són les directrius polítiques les que anaven en la direcció best seller, només cal recordar com els dirigents s'omplien la boca (i es buidaven les butxaques), amb la televisió, la nostra, tan popular. Com si fóssim un país (o nació) normal, com si, aquí hi ha l'error. No ho som. Som un país, o nació, per fer; un projecte de país; i entrar a competir a base de màrqueting amb Espanya està sent letal. Si ells van plens de mala literatura, doncs nosaltres també, etcètera. Però, és que ells tenen un espai on tot hi té cabuda. Nosaltres, no.

Error, doncs, en les directrius polítiques implícites (acostuma a ser molt més perillós allò implícit que allò explícit), les quals cal reconèixer que la majoria ha aplaudit i ha seguit alegrement. Un exemple: una amiga, escriptora d'èxit (darrerament) de literatura juvenil, m'explicava l'altre dia que les editorials li reclamaven un llenguatge més planer, una coseta més senzilla, quan anava a vendre el seu producte. D'això parlem. Davant del monstre (que, a més, de manera ben provinciana, menysteníem, com si es tractés d'una meseta sinònim de desert i polvorones) que és Espanya (culturalment, políticament, històricament...) només podíem jugar la carta de triomfar en la excel.lència. I no només en literatura, encara que sobretot en literatura. Però penso, també, en polítiques educatives, oi?, de les quals en depenen, almenys en part, els possibles escriptors del futur; cultura significa i implica cultivar. El repte de la Generalitat restaurada era ésser brillant -què dic brillant, lluminosa!- i, per contra, ens vam instal.lar, còmodament i per postres convençuts (aquí hi ha en joc, també, la ideologia política d'esquerres a la que fa referèncial Porcel) en la mediocritat. Doncs, escolti, per això no cal, ens ho podíem estalviar. No paga la pena tantes penes i treballs. Extingeixis, home, extingeixis d'una vegada, i deixi de patir, que per anar a la benzinera qualsevol eina és bona, i com més gent la sàpiga emprar, millor.

És una conclusió depriment, cada cop més ben instal.lada, difícil de foragitar.

Se dicen las verdades


Porcel als 70 anys (La Vang d'avui). Magnífica, llarga, entrevista on parla de la seva malaltia i on fa una mena de repàs intel.lectual i biogràfic, amb reflexions a parer meu encertades algunes de les quals transcric:

- Esto es una lengua. Gabriel Ferrater decía aquella inmensa burrada: lo importante es tener en catalán libros científicos. Esto se hace en una tarde, no cuesta nada. Una lengua es una creación del mundo.

- Este mundo (Catalunya) entró en una idología de izquierdas para ir contra España, se separó del empresariado catalán, que era necesariamente español [...] De pronto , los burgueses y los empresarios, que desde tiempos de Antoni de Capmany habían sido los pilares de la patria, hacia el año 1910-1915 se vuelven el demonio. Es la consecuencia del ascenso de las ideologías políticas. [...] Había factores que no tuvimos en cuenta. El primero, España: un país con cuarenta millones de habitantes, con un idioma que se habla en Latinoamérica y unos mecanismos de Estado que creó Felipe II.

- En literatura entramos en el campo de la venta, del best seller. Teníamos que enseñar a los niños cosas fáciles em catalán, mientras que en castellano leían a Azorín y Baroja. La lengua se convierte en un elemento político. La lengua es para leer la gran literatura, para crear maneras de pensar, no para ir a la gasolinera, que es lo que se hizo. En lugar de competir mediante la excelsitud se quiso ganar a través de lo que es masivo y ahí, nuevamente, España nos gana.

Prou de romanços


Amb el meu marit acordem de prendre'ns un bon Vega Sicilia quan el nen ZP plegui (si plega). El memorial de greuges seria llarg i vistós, divers i del tot sostenible racionalment; em centraré en la gota que fa vessar el vas: el nou partit impulsat a Sant Sebastià el proppassat 19 de maig, part del consens bàsic del qual consisteix a enderrocar de manera fulminant el delicat consens constitucional que el nen ZP ha posat en perill a una velocitat digna de millor causa. Reprodueixo alguna perla amb angúnia:

- Ámbito nacional español inequívoco.

- Impulsar un gran debate sobre la reforma de la Constitución.

- Promover la reforma de la Ley Electoral para impedir expresamente el peso excesivo de los nacionalismos periféricos.


No es tracta que el projecte de partit pugui o no acabar fent pupa; és que ja l'ha fet. I la que farà. Vaig empassar-me, amb més o menys atenció segons el moment, les preguntes que els ciutadans escollits per la televisió feient al líder del Pp, Mariano Rajoy. No va parlar (i va ser interpel.lat al respecte) de reformar la Constitució per tal de laminar l'Estat de les autonomies. De fet, aquí a Catalunya, els peperos van llançant, ara per ara, cordes de possible salvament tout ensemble a una Ciu en hores molt baixes. La tàctica rau, doncs, en intentar recuperar l' statu quo [ante bellum], tàctica que bona part del Psoe signaria ara mateix, n'estic ben segura. De moment. A ningú se li escapa, però, que aquests anys que estem passant no acabaran de passar en va. En aquest sentit, que s'introdueixin, d'alguna o altra manera, per part d'altri, sigui qui sigui, en el debat polític, les idees abans esmentades és la manera d'anar llaurant el terreny neuronal, d' anar conreant les connexions sinàptiqies adients. Que circulin les idees, que corri el vi, i esperem que la sang no arribi al riu.

et Solidarité

El sol fet que Sarkozy hagi ofert -molt hàbilment; ja és bo que en sigui, d'hàbil, un estadista- la cartera d'exteriors a Bernard Kouchner, em sembla d'una empenta revolucionària digna de ser tinguda en compte. Si Kouchner accepta el repte, m'imagino que el terrabastall dins del PS francès serà encara més descomunal d'allò previsible.

Remarco que Kouchner, cofundador de Metges sense Fronteres i Metges del Món, defensa aferrissadament el dret d'ingerència, sota el qual va donar, com a mínim, cert suport teòric a USA versus Saddam. El dret d'ingerència no és cap aspecte menor, no és cap broma; ans al contrari, diria que s'anirà convertint en peça clau pel que fa a bona part dels conflictes del món.


Tot plegat, aquí, al meu país, un socialista a l'estil Kouchner és, ara per ara, impossible de trobar. Però, tot és qüestió de temps, de l' air du temps que es comença a ensumar a les nits d'estiu a l'Alt Empordà i es va digerint, plàcidament, lentament, entre suquet i suquet. Al capdavall parlem de França, de París!, i d'una mena de senyors elegantíssims, glamourosos. Res a veure amb la ordinariez mesetaria, el bigoti d'Aznar i tota la resta de dreta cavernària que hem de suportar. Ja ho seríem, ja, de bons vassals si tinguérem bon senyor.

De com la clàssica aporia va ser bandejada per la història

No es pot pas dir que Aquil.les, peus lleugers, no m'hagi donat avantatge; anys i panys d'avantatge, que jo, la més lenta de les tortugues, aprofitava per anar avançant, esgarrapant terreny centímetre a centímetre, amb la closca massa plena de cabòries i la digestió pesant. Aquil.les, mentre, aprofitava per dormitar a l'ombra d'algun arbre centenari, i només molt de de tant en tant obria un ull i guaitava, despectiu i burleta, el meu fatigós, penós, gens airós, allunyament. En sentir-me mirada, però, amb aquell estrany sentit que et fa saber mirada des de darrera, jo em girava cap a la direcció equivocada, la d'Aquil.les, i, fitant-lo, el retava a començar d'un cop la cursa, convençuda pel pes de la lògica i de la meva vanitat que mai, mai, podria Aquil.les guanyar-me la partida. Poc a poc, però amb tota seguretat, jo sempre aniria a l'avançada, certament cada cop menys avançada però sempre, sempre, anant avant.

Vet aquí, però, que a les acaballes d'un diumenge de maig, tal dia farà un any, Aquil.les s'ha alçat de cop, s'ha tret la pols i la mandra amb gest precís i ràpid, ha respirat fondo i ha començat a córrer com un esperitat; en una mil.lèssima de segon l'he vist passar volant fins a deixar de veure'l, fins que ha desaparegut engolit per l'horitzó. I jo vaig fent, amb penes i treballs, sense arribar encara a la meta ni de bon tros, sense arribar ni a mig camí de la meta, ni a un quart de de la meta, ni a mig quart, ni a un quart de mig quart, ni. Ni si paga ja la pena d'entestar-me a continuar la cursa.

Europa i el cristianisme

Llegeixo amb atenció una conferencia, Europa en la crisis de las culturas, del llavors (1 d'abril de 2005) cardenal Ratzinger que em tramet un amic, l'amic de referència en aquestes àrdues qüestions. Ressalto el vigor intel.lectual del papa: una estructura perfecta, un anar a l'arrel de les qüestions plantejades i de plantejar-la amb tota cruesa i amb habilitat literària. Bo i així, també és cert que la necessitat i responsabilitat política l'obliga, al capdavall, a contemporitzar i, per tant, des de l'arrel, des de la radicalitat, doncs, a contradir-se. Sortosament, m'apresso a afegir; no será mai jo que reclami posicionaments públics de coherència parmenidiana, quan el mateix Parmènides s'afanava ja d'entrada a distingir vies i, per tant, nivells de consistència. Copio alguns paràgrafs de Ratzinger:

Si el cristianismo, por un lado, ha encontrado su forma más eficaz en Europa, es necesario, por otro lado, decir que en Europa se ha desarrollado una cultura que constituye la contradicción absoluta más radical no sólo del cristianismo, sino también de las tradiciones religiosas y morales de la humanidad.

Aquesta cultura és, evidentment, la científico-técnica. Reclama com a valor suprem la llibertat (tot i no creure en la llibertat humana); una llibertat que es llibertat de fer. Una cultura basada en l'accció. On -això ho diu Arendt-, el "tot és permès" dovstoievskià s'ha trastocat en un encara més perillós "tot és possible".

El hombre sabe clonar hombres, y por eso lo hace. El hombre sabe usar hombres como "almacén" de órganos para otros hombres, y por ello lo hace; lo hace porque parece que es una exigencia de su libertad (...) Al final, hasta el terrorismo se basa en esta modalidad de "auto-autorización" del hombre, y no en las enseñanzas del Corán.

El Ratzinger anterior a Ratisbona situa en els dos extrems del conflicte, que pot acabar en veritable xoc, per una banda a la raó moderna que ha emprès esta radical emancipación del hombre i, per l'altra i enfront a las grandes culturas históricas, sense deixar de dir, però, que el cristianisme és la religió del logos, de la qual cosa se sobreentén que, sobretot, és a ella a qui pertany la tasca de tornar a dotar d'arrels històriques a aquesta humanitat que flota a l'aire, i en dotar-la d'arrels cristianes dotar-la sobretot de perspectiva i fre morals.

Al afirmarse esto no se niega todo lo positivo e importante de esta filosofia, sino que se afirma más bien su necesidad de completarse, su profunda deficiencia.

Ai. Diria que estem davant de dos paradigmes, en llenguatge de Kuhn, que s'exclouen l'un a l'altre. Només cal llegir Nietzsche per prendre consciència de fins a quin punt això és així.

Finalment, Ratzinger ens proposa una juguesca pascaliana, una conxorxa a tots aquells descreguts que coincidim en el diagnòstic dels perills de l'època de la mort de Déu. M'ha fet gràcia perquè usa les mateixes paraules textuals que de fa temps faig servir jo per a mi mateixa.

Deberíamos, entonces, dar la vuelta al axioma de los ilustrados ("etsi Deus non daretur") y decir: incluso quien no logra encontrar el camino de la aceptación de Dios debería de todas formas buscar vivir y dirigir su vida "veluti si Deus daretur", como si Dios existiese.


Però la qüestió no es dirimeix en un "com si" individual; la qüestió és de poder. Quin poder pot parar el peus a l'acció científico-tècnica? Essent acció es requiriria d'un poder en sentit fort, amb força, si es vol newtoniana.

La guerra innecessària

Així bateja Churchill la II Guerra Mundial. No hi ha hagut mai una guerra més fàcil d'aturar, rebla. I els primers capítols de la seva famosa anàlisi els dedica a anar mostrant tots els errors davant Hitler. És cert que el mètode no deixa de ser trampós, però els errors tenen tan gruix -com ja veia una minoria, llavors; el mateix Churchill, esclar- que, en llegir-los així, un darrere l'altre, acaben per enervar. Tota l'ensulsiada, a més, parteix d'un encomiable, voluntariós i prepotent desig: Que hi hagi pau. Així, fins arribar a Munic; a la mesa de negociacions, Txecoslovàquia. Txecoslovàquia, estabornida i estesa damunt una taula quirúrgica, tot patint un lifting reductor:


Tres vegades en total va volar el primer ministre britànic a Alemanya i, tant ell com Lord Runciman, havien quedat convençuts que només la cessió de les àrees dels sudets dissuadiria Hitler d'envair Txecoslovàquia. La darrera ocasió va ser a Munic, en presència de Daladier, primer ministre de França, i Mussolini (...) "Els quatre grans" van arribar a un acord a tota velocitat. Les converses van començar al migdia i van durar fins a les dues de la matinada de l'endemà, en què van redactar i signar un memoràndum que consistia, en essència, en l'acceptació de les exigències alemanyes (...)
El president Benes (president de Txecoslovàquia) va dimitir perquè "no volia ser un obstacle per als canvis als quals hauria d'adaptar-se el nou estat" (...) A continuació es va produir el desmembrament de Txecoslovàquia. Els alemanys no van ser els únics voltors entorn del cadàver. El Govern polonés va enviar un ultimàtum de vint-i-quatre hores als txecs en què els exigia el lliurament immediat del districte fronterer de Teschen (...) Els hongaresos també van presentar les seves reclamacions (...)

Chamberlain va continuar creient que només li calia establir un contacte personal amb els dictadors per aconseguir una millora evident de la situació mundial.

Bachillerato flexible

Títol esplèndit. Editorial de El pais d'avui:

La otra nueva asignatura común será "Filosofía y Ciudanía", con un perfil que profundice en los derechos y obligaciones que se desprenden de nuestra pertenencia a una sociedad democráticamente organizada.




Per tal de recuperar el riure, ens abraonem sobre Cioran:

Lo que arruina a la alegría es su falta de rigor; obsérvese, por otra parte, la lógica de la hiel...

Lo Real me produce asma.



En vano busca Occidente una forma de agonía digna de su pasado.

Después de todo, quizás este continente no haya jugado aún su última carta. ¿Y si se dedicara a desmoralizar al resto del mundo, a propagar su pestilencia? -Sería una manera de conservar su prestigio, de fascinar todavía.

Lectures que et fan petar de riure


La més propera en el temps m'ha passat a la biblioteca del poble: L'homenot Nin. No tinc les obres completes de ningú a casa, llevat de les meves, així que va ser a la biblioteca i, esclar, vaig haver d'afluixar. He recordat l'anècdota arran d'una temporada a l' infern, unes estones d'aquest cap de setmana a l'amable i cultivat infern que enllaço. La Teresa parlava de la URSS de Pla al costat del seu amic Nin. Pla explica que, un cap de setmana, el van convidar a una datxa, amb la condició, però, que preparés una paella. Ho explico a la meva manera:

- Una paella? Però com voleu que improvisi aquí una paella...I ara! No pot ser, home...
- Niet! Niet, tovaritx, Niet! Paella.

Així que Pla, segons Pla, va improvisar la paella, una merda de paella que va fer les delícies de tota una colla de jerarques soviètics. S'hi llepaven els dits. I jo, llegint això, imaginant-me l'escena, em petava, em pixava. Els dos o tres lectors que tenia a prop devien pensar que no hi era tota. Però, com s'agraeix que et faci riure tant un llibre!

Doctor, llegeixo paraules...

...tot i que encara no senti veus.

Quan em desperto, sobretot els diumenges, dedico una estona a donar un cop d'ull lleganyós als diaris digitals, amb la tassa de nescafé amb llet als llavis, deturant-me a llegir per sobre tot allò que em crida l'atenció. A poc a poc, desvetllant-me sense presses, mandrosa, allargant el dolç interval entre la vigília i el somni, abans de certificar que, efectivament, el dinosauri encara habita entre nosaltres. La Razón digital, avui, -sí, he dit avui- em produeix taquicàrdia. Copio textualment:

ENTREVISTA

"La regularización de inmigrantes nunca es la solución"
Nicolas Sarkozy/Candidato de la UMP a la Presidencia francesa

Javier Gómez

Meaux (Enviado especial)- "Sí, Lola, rechazo la guerra. La guerra y todo lo que entraña [...] La rechazo por completo".


- Lola?
- Oui? C'est moi... (faig constar que, de Lola, només me'n sento dir per Internet. I que l'estrany inici de l'entrevista amb Sarkozy ve a tomb d'una cita de Céline, de Viatge al fons de la nit, la novel.la preferida del presidenciable. Pas mal.).


----------------------------------------------------------------------------------



Més ensurts matinals-digitals

L'anècdota és greu perquè pot arribar a categoria. No dic res de nou si assenyalo que CIU passa per un moment delicat. Humanament, em puc imaginar el cas concret i, fins i tot, divertir-m'hi.

-Consellera de Cultura? Oui? C'est moi?... (cinc segons d'acarnissada resistència interna...Tic-tac, Tic.) I doncs, per què no? El país, la cultura del país, necessita de compromisos forts, no val a quedar-se a casa i fer d'immaculada. És des del poder que es poden arbitrar veritables solucions al problemes de la pàtria... O és que ens hem de fer anarquistes, ara? No, home no. Ens cal créixer, a tots plegats. Madurar. Assumir. Assumir compromisos...

Vil.la Adriana

Una tarda a la Vil.la Adriana. El sol declina però, encara lluminós, ignora les nuvolades denses i fosques que, ben aviat, descarregaran un fort ruixat; debades intentarem aixoplugar-nos sota restes de bòvedes; per on serpentegen, arrapades, estranyes herbes, s'hi escola l'aigua. Som a la intempèrie d'un món que, en altre temps, esdevenia, sobretot, refugi i fortalesa. En altre temps. Així que xops i alegres, ensumarem amb deler les olors tot just desvetllades de les flors primaverals i dels inicis del fullam dels roures, l'olor mesclada d' escorces: roures, xiprers i oliveres. L'olor neta de la terra recent molla. Perfums, olors de superfície, impermeables a la mort. I venen a la memòria les paraules de l'emperador moribund de Yourcenar demanant una última mirada de comiat, un instant encara; i mai ens havien semblat tan aliens, aquests mots.

Quan ens girem per mirar, un últim instant encara, l'esplèndit desplegament de palaus i temples, no veiem ruïnes llunyanes sinó una meravella de món a mig fer encara, no ens colpeix la tristesa de la mort, ans una rara felicitat melangiosa i, també, un desig de perviure i de lluitar, si cal, per a fer fora tots els mals averanys.

Sólo cuando las casas y los templos han muerto, se atreven las bestias salvajes a penetrar por puertas y callejas (Hölderlin)

I, per damunt de tot, un agraïment:

"Cuando los dioses ya no existían y Cristo no había aparecido aún, hubo un momento único, desde Cicerón hasta Marco Aurelio, en que sólo estuvo el hombre" (G. Flaubert)

Dos a la carretera


Sento devoció per aquesta pel.lícula. Aquests dies de viatje per Roma i rodalies, sovint l'he recordada. I just ahir llegeixo, en un suplement dominical, que el matrimoni Hepburn-Ferrer se'n va anar en orris arran d'un affaire de la senyora amb la seva parella cinematogràfica (Albert Finney Sense Comentaris) durant el rodatje de la pel.lícula en qüestió. La primera vegada que la vaig veure, asseguda al costat del meu jove marit, vaig pensar que era una crítica ferotge a la institució del matrimoni, servida amb la particularíssima i sempre brillant elegància d' Stanley Donen. La darrera vegada -no fa gaire- que l'he vista, asseguda al sofà de casa, al costat del mateix si bé ja no tan jove marit, m'he adonat que també es pot entendre com un homenatge a la solidesa del matrimoni. Així doncs, entre una i altra visió, la revisió; és a dir, el temps.

El temps és el leit-motiv d'aquesta pel.lícula, i és d'admirar que l'element per definició més esmunyedís quedi tan ben travat; atrapat, el temps, dins d'un implacable mecanisme de rellotge suís, amb la corresponent carcassa de luxe. I sense deixar -oh, meravella- de fluir, subtil, sinuós, juganer; de fluir tot jugant a fet i amagar, jugant amb tu, amb el teu propi temps. Amb el teu matrimoni. Amb tu que t'ho mires, o això et creies.

La immortalitat i les seves gracietes

A la divertida pel.lícula de Lubitsch, to be or not to be , un jerarca nazi explica un acudit sobre Hitler del que sovint em ve a la memòria el final: I Hitler acabarà essent un formatge (tenint en compte que Napoleó és un conyac, etcètera). Ara, l'acudit ve a tomb d'un anunci, sobre el qual ja he llegit alguna carta al director queixosa, d'un petit text (Instrucciones para dar cuerda a un reloj) de Cortázar, recitat per ell mateix, que serveix per a promocionar un cotxe.

L'anècdota més sucosa que recordo sobre l'ús i abús de grans personatges, em va passar ja fa anys a Ronda. Era una tardor tempestuosa d'uns dies en què Andalussia sencera corria el risc de quedar negada sota les aigües. Sí, jo hi era. Per l'impressionant Tajo de Ronda, s'hi estavellava sense fre ni pausa una riuada salvatge. Els carrers i carrerons eren buits, exceptuant el meu recent estrenat marit i jo, i un infatigable i entusiasta i, probablement, inevitable, grup de l'Inserso, que clapotejava pels dolls d'aigua, tot fent gresca de pati d'escola; el nen jubilat més trapella, tant sí com no, es balancejava dalt del pont, entestat a lograr les fotografies més espectaculars del Tajo; la ventada feia per endur-se'l per endavant, mentre la que, sens dubte, era la seva dona el maleïa a crits i lluitava per fer-lo baixar, aferrada amb les dues mans a una punta de l'impermeable, que voleiava com una capa de Superman, d'aquell marit tocat de l'ala. El matrimoni jove, és a dir el meu, feia de contrapunt assenyat, endut per la calma i la prudència viatgera, emparat per una felicitat amb futur. Corrien els temps més rilkeans de la meva vida, i, esclar, de Ronda m'atreia l'anar a la recerca atzarosa del rastre del poeta viatger.

Just a l'entrar a un carrer principal, diviso, uns quants metres lluny, la paraula màgica, Rilke, lletres de color blanc en un anunci negre, penjat a la paret, i que imitava el ferro forjat, que, al seu torn, imitava un pergamí desplegat, d'antigues tavernes i/o posadas. La posada de Rilke..., imaginació desaforada, emoció mitòmana que em corprèn mentre m'hi apropo, a tocar de l'esperança de prendre un té amb llimona i un rajolinet de rom a la mateixa taula on el Rainer Maria va escriure els seus poemes de Ronda. La taberna de Rilke... Fins que llegeixo, per fi, la lletra petita de l'anunci: Auto-escuela. Així, sense manies, amb tota naturalitat: Auto-escuela Rilke.

Lluny d'Àfrica

Aquest cap de setmana escometo el ritual d'anar al cinema armant-me de valor. Vaig a veure un dels meus actors preferits, l'oscaritzat Forest Whitaker, fent d'Idi Amín, a L'últim Rei d'Escòcia. No havia llegit prèviament res sobre la pel.lícula, no sé si ha tingut èxit de crítica; de fet, d'entrada només m'interessa l'actuació de Whitaker, tot i que em sap quasi greu veure'l en un paper sens dubte terrible. És una pel.lícula magnífica. El jove actor protagonista sap donar una rèplica acuradíssima a la fascinant, matisada, esfereïdora, presència de Whitaker-Amín; també el seu personatge és ple de matisos, i la relació que s'estableix entre el jove metge escocés aventurer i el tirà africà és densa i, sobretot, creïble.

Després, llegeixo en premsa la fúria repressiva a Zimbabwe, antiga Rhodesia. Sóc prou gran com per haver pronunciat amb orgull, satisfacció, veneració..., el nom de Zimbabwe, seguit d'antiga Rhodesia, un país ja immers en el caos i la brutalitat.

Àfrica fa mal, i altres indrets del món, també. Però, Àfrica és, ara per ara, terrible. S'hauria de dir que la descolonització és un fracàs. S'hauria de dir que l'onada reivindicativa de les arrels primitives de pobles primitius és un crim, per cert aplaudit per bona part del pensament progre nostrat, segons el qual a Occident pequem de racionalisme. Francament, no veig que enlloc es pequi de racionalisme, perquè no em sembla pas un pecat, ans al contrari. Filla de la Il.lustració, em sembla una tasca feixuga i del tot necessària i justa, i em sembla una lluita cotidiana, personalíssima; la tasca i la lluita d' encarrilar la vida dins dels límits que la raó imposa, tot i que entenc que és una apel.lació a conjurar, segons una arrel de pensament també màgic, la barbàrie.

No tots els camins porten a Roma


Josep Pla, de visita a Roma amb uns amics:

Quan arribarem a Roma per primera vegada, la nostra desil.lusió fou total. Ens caigué l'ànima als peus. Ens sentírem desplaçats de la vida autèntica, rodejats d'un formalisme, d'un retoricisme grandiós però indiferent, sense pàlpit cordial. Tot ens sembla massa solemne, massa ric i massa espectacular. [...] El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable, una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. [...]
El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana.


Veig el marit capficat (literal, també) en guíes turístiques, mapes, rutes..., intentant ordenar itineraris. Cansat, té un moment baix; dubta de si en G., un cop vist el plat fort del Coliseum, ara que a l'insti li passen, a còmodes terminis, l'Espartaco de Kubrick, no se'ns avorrirà entre tanta magna pedra. Jo remato: A Pla, Roma no li agradava...

-Li agradava alguna cosa, a Pla?, pregunta ressentit.

Tota il.lusió té els seus moments de defalliment, esquerdes per on es filtra la por al fracàs. El negatiu de la desil.lusió. Quan era molt petita (cinc, sis anys) havia mesclat els contes de fades amb la muntanya de Montserrat. Era com una dèria, volia anar a Montserrat: el palau de la verge negra, la catalana terra il.luminada, eixos turons que amb serra d'or els angelets serraren.
Quan , per fi, m'hi van portar, vaig patir una decepció brutal, un gerro d'aigua freda. La vena poètica m'havia jugat una mala passada, la primera d'una llarga llista. Immersa en la realitat montserratina, res no em suggeria serres d'or, angelets, palaus ni catalanes terres il.luminades. Tot era vulgar, prosaic; les roques només eren roques, i la verge negra era una enganyifa, una peça de fireta, una andròmina. Era la desil.lusió. Tanmateix, els nens són mols radicals (jo era una nena molt radical). I Pla, a vegades, fa l'efecte d'un nen desil.lusionat i enfadat.

De com preparar-se per a un viatge és ja viatjar


Tot carregant piles per a Roma, descobreixo, enlluernada, la prosa de Emilio Castelar y Ripoll. Una petita mostra::

De aquel pueblo que llenaba el mundo, no se encuentra ni la sombra. De aquellas instituciones que sostuvieron sobre sí el peso de tantos siglos, no se ven ni los restos. Algunos muros, algunos arcos, algunas columnas, inscripciones borrosas, sepulcros destrozados, mutiladas estatuas, semejan los restos de un gran naufragio, los despojos de una inmensa tempestad. Yo comprendo allí, entre tantos destrozos, el misticismo que de algunas almas se apodera; el desprecio de este frágil mundo en que todo se pierde, y se gasta, y se consume; la aspiración al descanso de la muerte; la impaciencia generosa por la posesión de lo infinito, en otro mundo menos incierto y más duradero. (Recuerdos de Italia)

És encara possible una prosa així? Un castellà tan vigorós i tan poc acomplexat? Em seria massa fàcil, avui, passar de la retòrica a la política de la mà de don Emilio, a qui Espanya també va maltractar. Massa fàcil i, alhora, massa feixuc, i del tot estèril. Continuo, doncs, viatjant cap a Roma en companyia de Castelar.

A un amic


Conocí a Auden en un momento ya tardío de su vida y de la mía, en una edad en que la fácil y confiada intimidad de las amistades que se forman en la juventud ya no puede ser alcanzada, porque no queda el tiempo de vida necesario, o así se cree al menos, para compartir con otro; así, fuimos buenos amigos, pero no amigos íntimos.

Los viejos amigos son, despues de todo, mejores que los nuevos.

Hannah Arendt




Aquesta és, també, la meva experiència de l'amistat: Els vells amics, els amics íntims. La perspectiva que dóna Arendt m'encurioseix; Arendt parla de futur, on, d'entrada, jo hagués parlat de passat. Òbviament, passat i futur no s'exclouen, ans al contrari; es necessiten; no hi ha passat que valgui sense futur, per minso que sigui.

No hi ha amics nous per la impossibilitat de fer present el passat a la memòria d'altri. I així, potser, allò que anhelem del futur és la sòlida construcció d'un passat. Sol ser freqüent, per exemple, a l'inici d' una nova relació, la urgència quasi còmica de dotar-la d'experiències compartides, probable repetició, a més, d' altres experiències compartides; i així, a vegades, la relació se sotmet a un ritme frenètic, que pot aportar intensitat però no necessàriament consistència; i així, a vegades, s'esgota i es panseix. Quina alegria, quin descans, amb els vells amics de sempre, amb els quals no hi ha mai cap pressa.

Alumnes filòsofs



Just abans de marxar cap a Roma, passaré per Madrid. Una amiga i ex-alumna presenta una ponència sobre l'ètica kantiana a un congrés de filosofia. Aniré a sentir-la com una tieta, com
una padrina, amb un somriure beatífic als llavis i un Ai, senyor! al cor. L'A. està fent el doctorat a una universitat alemanya, el fa sobre el concepte de llibertat en Kant (Encara hi ha coses a dir, diu. Sobretot, encara hi ha molt a pensar). L'A. recorda gentilment que vaig ser jo qui li va parlar de Kant per primera vegada. A aquestes alçades, és ella qui em podria donar lliçons de Kant a mi.

Al llarg de la meva carrera de profa de filo he anat ensopegant amb alumnes que han volgut fer la carrera de filosofia. Quan m'ho han fet saber, sempre m'han provocat astorament i una certa angúnia. A la majoria, però, els he encoratjat. No pas a l' M. L'M. era un alumne brillant del Cou de ciències; estava dat i beneït des de temps enrera que estudiaria enginyeria superior, empès per l'orgull i la il.lusió dels seu pare metge. A les acaballes del curs, em va arribar des les altes instàncies de l'institut un SOS: l'M., seriós i responsable, políticament compromès amb totes les bones causes del món, acabava de fer saltar totes les alarmes, al centre, a la família, al poble... Nietzsche li havia capgirat el cervell, De cómo el "verdadero mundo" se volvió fábula. M. volia tirar el seu futur de tecnòcrata i la seva moral humanista per la borda i dedicar-se a filosofar seguint l'estela de Nietzsche. Son pare et matarà, van dir-me. Vaig recòrrer al meu marit enginyer, Si jo fos el pare, efectivament, et mataria, em va dir. Traïdor, vaig pensar, sempre m'has fet creure que et sap greu no haver-te dedicat a la teva llicenciatura en història. Però, val a dir que el futur d'un fill és quelcom de ben diferent al passat d'un pare. Conclusió: Tota una tarda de dissabte en un bareto, l'M., l'ombra de Nietzsche i jo. Un tour de force bestial. Arribats a un punt, vaig tenir la impressió que jo tenia guanyada la partida per endavant (l'M. , fet i fotut, seria enginyer, tot i que encara no ho sabia), però abans li calia venjar-se, a través meu, d'un daltabaix tan enorme. I així va ser.

Un altre. Estrany, solitari, d'aquells que sempre sembla que estiguin greujosos pel món. Aquesta vegada som dos contra un. No pretenem desencoratjar-lo; de fet, dóna bé un cert profil. Volem aconsellar-lo, una cosa com ara: Tens a favor una intel.ligència prodigiosa, vigila que no se't torni en contra. Resposta ràpida en forma de pregunta: ¿De veritat que sóc tan intel.ligent? ¿ o és que els altres són molt tontos?

I per acabar. Les tensions a casa per culpa d'un pare mentalment malalt l'havien portat a un intent de suïcidi on s'oferia en sacrifici. Es va reincorporar a classe. Aquell dia jo me n'havia oblidat del seu cas, tot explicant, amb la passió que sempre em suscita, la física teleològica d'Aristòtil; me n'havia oblidat fins que vaig topar amb els seus ulls, clars, magnífics, seriosos, penetrants. Va tocar al timbre i el vaig veure venir amb tota la determinació del món, directe cap a mi: ¿I què ho fa que, a la natura, -un arbre per exemple... no sé...- hi hagi éssers que no volen viure?