El pes de les tradicions
Després d'aquestes experiències, el general Wavell i els seus col.legues van haver de decidir fins a quin punt continuarien els esforços per retirar les nostres tropes de Creta. L'exèrcit estava en perill mortal, l'aviació podia fer poca cosa, i novament, la tasca corresponia a l'armada, esgotada i destrossada per les bombes. Per a l'almirall Cunningham, abandonar l'exèrcit en una crisi com aquella anava contra la tradició. Va declarar: L'armada triga tres anys a construir un nou vaixell. Trigarem tres-cents anys a construir una nova tradició. L'evacuació [és a dir, el rescat] ha de continuar. (La Segona Guerra Mundial, W.S. Churchill)
El sis d'octubre del 1935, al teatre Barcelona de la Rambla de Catalunya, Lorca i la Xirgu van fer un recital poètic d'èxit apoteòsic. Visca el poeta del poble!, cridava el públic quan Lorca recitava el poema contra la Guardia Civil. A la Fira del Llibre de l'any 1937 (del 3 al 5 de juny), el llibre més venut va ser el Romancero gitano. A la llibreria Catalonia se'n van vendre uns cinc mil exemplars.
Ho recordo ara arran de la mort d'un jove de Badalona, de cognom de reminiscències gitanes, quan era transportat en un cotxe dels Mossos. Vaig veure per la televisió la família -reminiscències gitanes també- del noi indignada reclamant una investigació per part de la Guardia Civil (!). La jutgessa que porta el cas, segons l'Avui d'avui, ha encarregat, efectivament, la investigació a la Guardia Civil.
No hi entro ni hi surto. Només poso de manifest el pes de la tradició, fins al punt d'haver de dubtar de la síntesi o superació hegeliana.
Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.
[...]
Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.
¿No em direu que tanta perfecció poètica no és fruit del pes de la tradició, que inclou l'horror i, també, la bellesa?
dijous, de maig 24, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Conclusió, els cossos repressius, són això: repressius. Sigui estatals, autónomicos o mig-pensionistes. Salut i una abraçada
Això de "migpensionistes" m'encanta. Ja t'ho havia llegit al blog. I és exactament el que dius; per aquí a vegades sembla que estem descobrint la sopa d'all.
Una abraçada, Felipe.
Quan us roben la cartera o us violen al carrer, ho denuncieu i exigiu que el mal sigui compensat, o el considereu una justa retribucio per perjudicis no gaire clars que els vostres avis van causar als mes pobres, que a mes a mes de pobres son lladres i violadors?
En aquest mateix barri, un conductor que havia atropellat (i matat) a una nena gitana va ser linxat per la multitut immediatament despres del accident. No se que la poli en fes res dels linxadors, aixi que aneu amb compta si passeu per aquells carrers amb el cotxe.
Claudio
Hace unos años fuí víctima de un delito penal.
Acudí a un abogado especialista en el tema, uno de los mejores de Barcelona y de pasado comunista.
"Iremos a denunciarlo a la Guardia Civil", me dijo. Eran los únicos eficaces. Tenían medios, experiencia y dedicaban tiempo a los casos.
Investigaron a fondo, siguieron la trama de falsificación de documentos, vigilancia de sospechosos y a los pocos días detuvieron a los culpables que confesaron de inmediato (una noche en un calabozo de la Guardia Civil parece favorecer el canto de forma notable).
La policía no hubiera hecho nada de eso, me dijo mi amigo.
El cuartel al que nos dirigimos ya ha cerrado. ¿Qué me pasaría ahora con los Mossos?
Ramon, yo no defenso els gitanos; només la poética dels gitanos.
Claudio, no puc malparlar gaire dels mossos perquè desconec el tema. Però coneixent el "percal"... Me temo lo peor. Però l'anècdota dels gitanos reclamant la GC m'ha semblat memorable.
Lola
Publica un comentari a l'entrada