Torno a estar a la vanguardia

No hi ha manera. Els diaris tiren de mi fins al punt que em sento en l'obligació d'escriure, l'únic estat, per altra banda, en el qual jo escric. Si no és per obligació, no escric. De fet, si no m'hi veiés obligada, crec que ni respiraria; al capdavall, respirar exigeix una constància inaudita. Doncs bé, respiro fondo i ataco.

Josep Piqué em crida l'atenció. Com que fins ara no m'havia passat, és a dir, em passava desapercebut, m'entretinc a pensar en el perquè ara sí i abans no. A partir de la nota de La Vanguardia d'avui dissabte (dissabte? i què hi foto jo aquí? Respiro), dedueixo que aquest home ha trobat el seu rumb i que té el vent a favor. Millor dit, el rumb ja el sabia, però ara té el vent a favor. Punt de partença: sense uns bons, molt bons, resultats del PP a Catalunya, el PP no té possibilitats de guanyar les eleccions a Espanya. I sense un bons, molt bons, resultats a Catalunya, Piqué -lui même- no té possibilitats de guanyar res, enlloc. Després que la política catalana i espanyola quedés, ara fa cosa d'un any, trastocada, el PP català semblava un residu, una trista andròmina d'una representació anterior, perduda en un racó de l'escenari. L'escenari, mentrestant, era copat per CIU, que assajava amb penes i treballs el paper sempre còmic inherent a l'oposició, i per tota la resta que participava en una marató espectacular -or, plata, bronze- per tal d'ocupar càrrecs i poder imbuir-se de seriosíssimes responsabilitats inherents als càrrecs. Però, vet-ho aquí que, hop!, Zapatero and Rajoy, societat limitada obté l'exclusiva reial i, de retruc, Piqué comença a veure's les orelles, amb el vent a favor. I va i ens engalta, segons La Vanguardia:

Piqué anuncia que el PP está dispuesto a apoyar el Estatut tanto como el PSOE. El ex ministro pide responsabilidad para poder aprobar sustancialmente el texto del Parlament

El míssil va directe al cor (és un dir) de CIU, que passaria a fer el saltimbanqui en solitari, i saltinsilli fins i tot, com afegia Jardiel Poncela. No cal dir que ERC i, i... I? (ara no sé les sigles) s'ho empassaran tot per tal de no deixar de ser responsables; és el que té això de la responsabilitat, un cop assumida no hi ha qui la deixi. I Maragall? Maragall ja ha passat a la Història, que és el que li feia il.lusió. Maragall s'ha d'entendre sempre en clau d'il.lusió: ara l'alcaldia de les Olimpíades, ara un nét, ara la presidència de la Yene, que diuen els del Montilla (els he sentit, ho diuen així) i tenen molts números per a continuar dient-ho. L'es-pp-erança pepera és clara: garantida la concòrdia PP-PSOE i sancionada pel Rei, el nacionalisme català només pot anar o molt amunt o molt avall, amb el ben entès que, en qualsevol cas, el camí és curtet i fa baixada.

O (esclar), pot ser que no. Potser té raó una articulista de La Vanguardia, Rosa Paz (amb aquest nom i cognom fa angúnia contradir-la) que considera, un cop vista la crispació que torna a Madrid via Bono i altres víctimes, que el pacte Rajoy-Zapatero no ha estat més que un de tants "espejismos" (així titula l'article). Potser sí, però, ahir com avui, ací i allà, una cosa és la substància i una altra els accidents. I és que tinc la tossuda convicció que la metafísica ajuda a no fer el ridícul tomando el rábano por las hojas, i, per tant, evita haver de marxar con el rabo entre las piernas. Ja ho deia Aristòtil, això del rábano i del rabo; no em feu buscar on que és dissabte.

Acabo amb i a La Vanguardia. La contra: Lluís Amiguet i un demòcrata ianqui moderat (tirant a republicà, doncs; o què), que va ser director d'alguna cosa relativa a Europa amb Clinton:

-¿Por qué les gusta a ustedes (EEUU, vol dir) tanto el uso de la fuerza?

- Porque la tenemos.

Que consti, quina Consti!



Llegeixo en el blog d'Espada unes paraules del President del Consell d'Estat sobre la reclamació de "comunitat nacional" per a la nostra pobra, rebregada, etcètera, pàtria. Es veu que Rubio Llorente intenta precisar:

"Comunidades culturales, no jurídicas ni políticas ni territoriales". (No???)
"Comunidades nacionales culturales" (Aaah... I tant!)

El famós canvi constitucional podria consistir en incloure, exactament així, això (em falla el llenguatge, sí). Seria tan divertit com la Constitució de la II República (també va costar sangre, sudor y lágrimas de consens, i unes riallades sonores allende nuestras fronteras) que, finalment, deia:


"España es una República de trabajadores de todas clases"


Recordo una anècdota que em sembla que explica Pla en el magnífic dietari sobre el Madrid que advé republicà. Lerroux anava com a representant del govern a la Societat de Nacions i va arribar tard. Briand el va rebre amb el següent comentari:


"Voilà le travailleur"


No em puc ni imaginar què diria -o dirà- el graciós de torn, però cal jugar amb la cosa d'arribar tard com a constant històrica. I és que nomenar i denominar és sempre una feinada, tu. Fins i tot fer bons acudits és una feinada, darrerament.

Tot escoltant...

Si pogués (no em funciona l'equip de música) escoltaria música en aquesta hora tan intempestiva. Damunt la taula, Lágrimas negras. En miro les fotografies. M'aturo i llegeixo.

Qué te importa que te ame
Si tú no me quieres ya

La veu del jove gitano, rònega, fosca. Les mans velles, encara precises, contraposen al piano claredat i nitidesa.

El amor que ya ha pasado
No se puede recordar

El ritme no desmenteix la lleugeresa d'un bolero i t'agradaria ballar, si en sabéssis o si hi hagués algú per intentar-ho. T'entossudeixes a no concretar.

Fui la ilusión de tu vida
Un día lejano ya,

Et concentres en les paraules, tan entenedores. Són paraules d'amor.

Hoy represento el pasado
No me puedo conformar
Si las cosas que uno quiere
Se pudieran alcanzar
Si me quisieras lo mismo
Que veinte años atrás

T'encalles en els vints anys, i et respons que sí, que ja han passat. Quan et preguntes què ho fa tan impossible, no entens res.

Con qué tristeza miramos
Un amor que se nos va,
Es un pedazo del alma
Que se arranca sin piedad

T'han entrat ganes d'escoltar-la de nou en la mini cadena que no va, però et sorprens burxant al fons de l'armari, on trobes unes sabates negres de saló que no buscaves; no saps si recordes (no t'hi esforces gens, a recordar) quan les havies de dur al sabater; observes, això sí, que necessiten tapetes noves, les necessiten, les sabates. Les tornes a desendreçar dins l'armari i no et preguntes res més per avui. Te'n vas, taral.larejant; aniràs i tornaràs, amunt i avall, taral.larejant fins i tot amb passió. Abans d'adormir-te serà quan potser recordis que no acostumes a recordar què has somiat durant el dia.

Com menys serem més plorarem


I l'Església Catòlica tocant els collons sense preservatiu. Quin món.

Darrerament només se m'activa la pulsió d'escriure en connexió a l'actualitat. Miraré de frenar-ho en sec per tal de no perdre les formes i el contingut.

Dels bascos, no en parlo. Que no, que no en parlo.

Com més serem més riurem

Antecedent: Los bolcheviques venían minando sistemáticamente la institución de la familia desde 1917. Se estimulaba el divorcio (para obtenerlo bastaba con notificarlo al cónyuge en una postal); se despenalizaba el incesto, la bigamia, el adulterio y el aborto. (Martin Amis, Koba, el Temible)

Consegüent?: Les entitats islàmiques donen suport al matrimoni gai, però reclamen regular també la poligamia.

El portaveu de la Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques, Mansur Escudero, ha reclamat a l'executiu del PSOE que reguli també l' "opció matrimonial" de la poligamia, una qüestió que, segons ell, ja va ser abordada entre el Ministeri de Justícia i les comuniats islàmiques l'any 1992.
Aleshores, segons Escudero, el ministre de Justícia del govern socialista, Tomás de la Cuadra Salcedo, va respondre que la poligamia seria regulada "quan hi hagués un clam social i situacions de fet, i quan la societat estigués preparada per assumir-ho" (Pàgina d'Internet "Telenotícies.com", d'avui mateix)

La suposada resposta del ministre de Justícia és versemblant, l'hem sentit prou vegades. I és una joia de resposta. Em pregunto: Una societat desconcertada, ¿quan trigarà a assumir-ho, tot plegat? Les situacions de fet, ja es donen; del clam social, se n'encarrega el Sr. Escudero, amb la diligència que el deu caracteritzar. Algun despistat, pregunta: ¿Què diu que hem d'assumir, ara? Una altra opció. Ah.

A "El país"

Abans d'ahir, un article de Hermann Tertsch em va fer posar la pell de gallina i em va fer barrinar. Parlava d'un llibre recent (em sembla que encara no traduït a casa nostra; espero que Adan Kovacsics, excel.lent traductor i bon coneixedor de tota aquesta generació literària, s'hi posi aviat) de l'escriptor hongarès Peter Esterhazy. Diu Tertsch:

Esterhazy acababa de terminar Armonía celestial, la història de su gran família de la aristocràcia austrohungara -mecenas de Haydn, favoritos de emperadores, íntegros, valientes y generosos- Pero Esterhazy no presumía de familia ni títulos sino de su padre, de Matyas Esterhazy, noble represaliado bajo los comunistas que aguantó hasta su muerte todas las vejaciones y que, también después del sueño libertador de 1956, sacó adelante a su familia con cuatro hijos. Había concluido Armonía celestial , cuando se le ocurrió consultar, por curiosidad o vanidad, los archivos de la antigua policía política (AVO) en busca de su ficha. Horrorizado comprobó que con su ficha sin interés le entregaban cuatro gruesas carpetas que eran el producto de más de dos décadas de labor como confidente y delator de su amado padre. Versión corregida es -asumida como "corrección de Armonía celestial"- un libro sobrecogedor de un virtuosismo narrativo difícil de superar. Es un corazón partido por el dolor y la ira que demanda explicaciones al padre otrora adorado.

Evdentment, he recordat la pel.lícula de Costa-Gavras, La caixa de música; fa poc l'he tornat a veure a la tele; em sembla una pel.lícula de terror. També he pensat en la novel.la, La piel del lobo, de l'austríac Hans Lebert, la qual comença amb la següent cita:

Pero de mi padre/fui separado;/y cuanto más lo buscaba,/más perdía yo su huella./Sólo la piel de un lobo/encontré en el bosque;/vacía/estaba ante mí:/al padre/no lo encontré.

Richard Wagner, Walküre

"Què en sabem, de veritat, dels nostres pares?", li pregunta una amiga a la filla confiada, y segura de la innocència del pare; una Jessica Lange, per cert, immensa com a actriu, a la pel.lícula esmentada. No era un temps amable, certament. Ben segur que no n'hi ha hagut, de temps amables; Però el que esgarrifa és que, potser, ens referim a un temps corrosiu.

Per acabar aquest post de cites poc amables, unes paraules finals del pròleg d'Hanna Arendt a Los orígenes del totalitarismo:

El antisemitismo (no simplemente el odio a los judíos), el imperialismo (no simplemente la conquista) y el totalitarismo (no simplemente la dictadura), uno tras otro, uno más brutalmente que otro, han demostrado que la dignidad humana precisa de una nueva salvaguarda que sólo puede ser hallada en un nuevo principio político... Ya no podemos permitirnos recoger del pasado lo que era bueno y denominarlo sencillamente nuestra herencia, despreciar lo malo y considerarlo simplemente como un peso muerto que el tiempo por sí mismo enterrará en el olvido. La corriente subterránea de la Historia occidental ha llegado finalmente a la superficie y ha usurpado la dignidad de nuestra tradición.

Continuem a La Vanguardia

A La Vanguardia d'avui diumenge:

- El Dr. Corbella i la Maria de la Pau Janer s'han casat. Es veu que l'idil.li va ser patrocinat per TV3, no sé exactament en quina marató. Diria que és un matrimoni obvi. De racionalitat plana a pensament màgic pla, el camí és planer i fa drecera.

- Insulsa i pesada, la llarga entrevista de Jordi Barbeta a Jordi Pujol (també fa drecera). Quan arribo a les següents declaracions, però, m'hi assec:

Los problemas de nuestra educación son más de fondo. Hemos trabajado con instrumentos legales y con un enfoque intelectual defectuoso. Por una parte ya es hora de decir que la Logse debe ser reformada. Y por otra parte que los enfoques que diluyen la jerarquía en la escuela, que prescinden de los directores, que rechazan que los alumnos sean sometidos al examen de los conocimientos, que no subrayan la importancia del esfuerzo colectivo e individual... resultan negativos.

"L' hora del pati (segmento de ocio, a algun esborrany logsià) ha acabat", va sentenciar de Gaulle després dels fets de maig del 68. Pujol continua:

...en realidad tenemos la enseñanza que buena parte del mundo político, de los profesionales de la enseñanza y la ideología dominante han querido tener: una escuela más equitativa que eficiente.

Per a un enfocament intel.lectual de les esmentades paraules pujolianes, val la pena de situar-nos en el context d'una resposta a una altra qüestió:

Siempre he dicho que nosotros más que un programa político teníamos (no faig trampa, el passat hi és) un proyecto de país.

L'ensenyament que tenim és responsabilitat, doncs, d'aquells qui han tingut un programa polític i un territori on aplicar-lo. Durant els més de vint anys passats, prou feina ha tingut Pujol a anar projectant país. No diu si ja ha trobat algun arquitecte, o millor, algun demiürg que s'hi atreveixi. Estic tan emprenyada que deixo pas a un clàssic: I al botxí que s'hi atreveixi, se li osqui la destral.

A La Vanguardia

-Salvador Cardús, a La Vanguardia d'avui mateix. Final de l'escrit "Ibarretxe: tenacidad y premio" (òbviament, la negreta és meva. Ah, una altra obvietat: Salvador Cardús és català):

Y lo mejor de todo: no pasará nada grave ni en Euskadi ni en España, sino todo lo contrario (serà, doncs, lleu, allò que passarà; ¿per què hauria de passar res, doncs?). Los que intentan asustar lo hacen sólo para que nada cambie (quines ganes de fer el papus!) , no porque exista algún peligro (de què en passi alguna de greu; és a dir, que alguna cosa d'important canvïi) .

-També a La Vanguardia - i suposo que a tots els diaris-, Ibarretxe (és basc) pregunta: "¿esto como le solucionamos? ¿a tortas? (Val a dir que Ibarretxe no pot recórrer a cap fòrmula elegant, com ara: l'article x de la Constitució, que preveu la suspensió de l'Estat espanyol).

(continuarà)

Tot seguint l'estel historicista de part de la blogosfera

Alexander Orlov huyó a Estados Unidos. Lo habían destinado a España, donde controló a Kim Philby y supervisó el envío del oro español a Moscú (de donde nunca volvió) y se salvó gracias a una carta que envió directamente a Stain en la que le decía que si él o su familia sufrían algún daño, una carta depositada en cierto banco de Suiza pondría al descubierto detalles muy comprometedores relacionados con la intervención de Rusia en la guerra civil española. Vivió tranquilamente en Estados Unidos hasta la muerte de Stalin. (Miranda Carter,

Anthony Blunt. El espía de Cambridge. Tusquets Ed.)

Biografia molt recomanable, tot i que Blunt és un personatge que, d'entrada, em va provocar angúnia i, després, un avorriment mortal. Mireu-li els ulls, a la fotografia que hi ha a la portada del llibre esmentat; de recent publicació, és a totes les llibreries. "Ojos fríos y apagados como el cristal", va dir George Steiner.

Quant a Orlov, cap dels agents d'Stalin durant la guerra civil espanyola i directament implicat en l'assassinat d'Andreu Nin, deu ser dels pocs que es va lliurar de les purgues, i potser l'únic que va fer un xantatge directe a Stalin. No sé si la carta de Suïssa existeix; suposo que no anava de farol, l'Orlov. En tot cas, m'agradaria llegir-la, esclar. Cada vegada m'apassiona més la història, sobretot el segle XX a Europa. És ben cert que no s'entén res del present sense el passat. Em tira una mica enrere (o endavant, en aquest cas) la lògica implícita en el tòpic, la qual em faria anar fins a Atapuerca, per entendre'ns; és a dir, la immensitat del passat, sobretot si penso en el meu futur, tan minso des d'aquests paràmetres. Algú deia: seguirem llegint i investigant fins arribar a ser un cadàver molt il.lustrat. No trobo que sigui un mal projecte.

Me'n vaig uns dies. Bon Nadal.

Nadal

Quan jo era petita, tiràvem la casa per la finestra. Avui en dia, no sé què fem; potser tot plegat ha perdut sentit, però jo diria que encara ens podem reconèixer, petits i grans, en el que diu el psicoanalista infantil Bruno Bettelheim:

El temor a las privaciones físicas y emotivas son las dos principales ansiedades del hombre. El hambre y la inanición son las formas básicas de las primeras, mientras que el abandono -cuya forma última y esencial es la muerte- lo es de las segundas.

Las festividades familiares que se celebran alrededor de una mesa colmada de viandas combaten así las mayores ansiedades del niño (...) La "reunión del clan" tranquiliza al niño porque le demuestra que, en lo que se refiere a su seguridad contra el abandono, no está obligado a confiar sólo en los padres. La comida abundante también proporciona la seguridad, tanto en el nivel real como en el simbólico, que es mucho más importante, de que no padecerá inanición.

Cuando los nazis ocuparon Noruega, Stefi Pedersen (psicoanalista sueca) sirvió de guía a un grupo de refugiados, entre los que había varios niños, que consiguieron huir en lo más crudo del invierno cruzando las altas montañas que separan Noruega de Suecia. Nadie se llevó más de lo que pudiera transportarse fácilmente sobre los hombros. Para la mayoría de los componentes del grupo no era la primera vez que huían de los nazis, ya que unos años antes habían huido de Alemania o Austria a Noruega. Así que estos refugiados sabían por experiencia lo que significa tener que abandonar casi todo lo que se posee y llevarse sólo lo más importante (...) Pederson miró por casualidad en una de las mochilas de los niños y encontró una estrellita de plata, del tipo que se suele colgar en el árbol de Navidad (...) Examinó las mochilas de los demás niños y una y otra vez encontró adornos baratos para el árbol de Navidad: estrellas y campanas hechas de cartón y cubiertas de purpurina. Esto era lo que los niños habían escogido para llevarse de Noruega con preferencia a todo lo demás.

Así pues, probablemente este es el sentido más hondo y tranquilizador que la Navidad tiene para un niño: un recuerdo que le sostiene en situaciones adversas.

Me'n vaig pitant. Porto una llarga llista de joguines i una llarga llista de viandes a la motxilla. Espero que el bon record del Nadal de la meva infància m'ajudi en les situacions adverses a l'interior de supers i hipers diversos.

Bon Nadal.

La presó

Des del blog flux arribo a unes cites en premsa del discurs que en ocasió del Nobel ha escrit Jelinek. M'impacten les paraules següents:

Crido en la meva solitud, caminant amb passos feixucs sobre les tombes dels morts, voldria només arribar allà on ja és la meva llengua, fotent-se de mi.

I recordo uns textos brutals, Textos para nada, de Samuel Beckett. Això, per exemple:

Todavía se debilita aún más, la vieja débil voz, que no ha sabido hacerme, se aleja, para decir que se va, probar otros lugares, o baja, cómo saberlo, para decir que va a terminar, no probar más. [...]

Y la voz, la vieja voz desfalleciente, se callará por fín que no será cierto, como no es cierto que hable, no puede hablar, no puede callar. Y habrá un día aquí, donde no hay días, aquí que no es un lugar, originado por la imposible voz el infactible ser, y un comienzo de día, en que todo será silencioso y vacío y oscuridad, como ahora, como pronto cuando todo haya acabado, cuando todo esté dicho, dice ella, murmura.

I penso en els temps tan bèsties que ens toca viure, on el llenguatge, la casa de l'ésser, que ens hauria de fer persones, és la casa dels bojos; font d'alienació màxima, no pot sinó parlotejar de la gran mascarada i del no-res. El vell Parmènides se sorprendria de la fluidesa i les floritures amb què pot ser dit, el no-res; però, tossut com era, envanit de raó, insitiria, amb raó, un cop recuperat de la sorpresa, en què el no-res no pot ser pensat. De cap manera. Si no hi ha, doncs, pensament, on rau la seducció dels nostres poetes? Diria que en la música. La gran música clàssica, amb el seu patetisme, la seva comicitat, el seu lirisme, no ha mort, no. S'ha travestit de paraules. Jo, francament, prefereixo Beethoven, però ja m'està bé que la veu insisteixi encara, murmuri.

AZNAR

Tot llegint el blog Nihil obstat i l' article que inclou d'en Sostres sobre l'Aznar, m'han entrat ganes de comentar què en penso, del personatge. Comparteixo la percepció que es tracta d'un polític honest, fidel a les seves idees -massa fins i tot, d'aquí la inflexibilitat evident- . Crec que, conscientment, ha volgut governar d'acord amb la seva manera de ser, eixuta, antipàtica, de castellano viejo. Conscientment, per l'obsessió de mostrar-se antitètic del seu odiat Felipe González, la simpatia i el populisme del qual Aznar deu interpretar només com a cinisme. Seduït, segurament, per Maquiavel -un gran seductor-, ha pensat que a un governant no li cal ser estimat, però no ha entès que si no és estimat ha de ser necessàriament temut, la qual cosa és una quimera en la democràcia de masses d'avui en dia. Aquí rau el seu parany mortal; en posaré dos exemples: El cas Prestige i la seva negativa -fem-ho ràpid i, per tant, visual- a posar-se l'impermeable i les botes d'aigua. I, finalment -mai millor dit-, l'11 de març, on era de calaix organitzar un escenari de representació mediàtica, amb ZP permanentment al seu costat, i de pas, doncs, amb ZP desactivat al màxim; i tots dos partits entomant i escalfant juntets l'horror popular. Els comunicats en tiempo real de l'Acebes no calmaven ningú, ans al contrari. Calia una cerimònia de campanetes, un Auto Sacramental; calia començar d'immediat a elaborar el dol, en termes psicoanalítics; per contra, ens van endilgar uns informes burocràtics de jefatura de policía, amb el greuge afegit d'entossudir-se a perdre les eleccions en insistir interessadament en el terrorisme etarra. Aznar, certament, no és el Churchill espanyol. Churchill era gran, enorme; i era estrafolari, demagog, populista, cínic... Sobretot, disfrutava com un nen jugant a ser estadista; i ja se sap que no hi ha ésser més seriós i més profundament honest que un nen quan juga. Aznar fa la impressió, sempre anguniosa, de l'adult sense infància.

Independència

"Vostè vol fundar un Estat sense que hi hagi efusió de sang, sense emprar la força ni l'astúcia, obertament, honestament, tan sols venent i comprent accions? On s'és vist mai, això?"
(D'una carta del sociòleg L. Von Gumplowicz a Theodor Herzl)

Aquesta cita es troba a l'inici del llibre ja citat en aquest blog sobre Israel, de J.B. Culla.

Qué bueno que viniste

Qué triste era aquella España que estaba tan subordinada a los mandatos de Washington, pero qué bueno es ver ahora una España feliz, libre e independiente.

(Hugo Chávez)

Tirano Banderas caminó taciturno. Los compadres, callados com en un entierro, formaban la escolta detrás. Se detuvo en la sombre del convento, bajo la alerta del guaita, que en el campanario sin campanas clavaba la luna con la bayoneta. Tirano Banderas estúvose mirando el cielo de estrellas: Amaba la noche y los astros: El arcano de bellos enigmas recogía el dolor de su alma tétrica: Sabía numerar el tiempo por las constelaciones: Con la matemática luminosa de las estrellas se maravillaba: La eternidad de las leyes siderales abría una coma religiosa en su estoica crueldad indiana. Atravesó la puerta del convento bajo el grito nocturno del guaita en la torre, y el retén, abriendo filas, presentó armas. Tirano Banderas, receloso, al pasar, escudriñaba el rostro oscuro de los soldados.

Què tristes aquelles amèriques tiranitzades que inspiraven el geni de Valle-Inclán. Com és sabut, tot i que no se sap per què, la felicitat, la llibertat i la independència no són mai font de genialitats artístiques. Chávez no serveix ni per a una mala novel.la, però la Rèpública Bolivariana de Venezuela és feliç, lliure i independent. Espanya s'apressa a seguir el seu exemple.

L' espai (davant l'escultura "La veu interior", de Rodin)

Arran del retrobament amb Rodin, he recuperat unes notes que vaig guardar d'Hanna Arendt sobre la concepció del temps i de l' espai en Hermann Broch, escriptor, per altra part, del qual no he llegit res més. El que diu Broch em va semblar una intuïció que em servia per explicar alguna experiència estètica pròpia, sobretot amb la música i l'escultura. Contràriament al tractament del temps en molts altres pensadors, Broch el foragita del jo; el temps, el constato fora de mi, en l'encaminar-se del món cap a la mort. Tot allò que faig meu i conservo, constitueix espai; l'espai és el reducte a recer del temps, és a dir, de la mort. El jo, així, esdevé arquitectònic, habitable. Sòlid. M'agrada, sobretot, pensar en la imatge d'una casa que acull tot allò que rescata de la intempèrie, que es va poblant amb el temps, sense deixar que el temps s'hi coli. La casa d'un escultor. La música fraseja les formes i ajuda a immortalitzar-les.

Transcric les notes que guardo en un quadern (No tinc el llibre, però el recomano: Hombres en tiempos de oscuridad, d'Hanna Arendt):

Todo lo que es el hombre da pruebas de pertenecer al yo, todo lo que posee, estar cerca del yo, y todo el resto, todo el resto del mundo... ajeno, hostil al yo, cargado con la muerte...
El tiempo es el mundo externo más recóndito. La abrogación del tiempo se denomina espacio. Espacio inmediatamente presente dentro del hombre en su "yo núcleo"...
La música, que no es el arte más ligado al tiempo, es la tranformación del tiempo en espacio. Es abrogación del tiempo que se apresura hacia la muerte. Arquitecturación del paso del tiempo.

Rodin a CaixaForum

El vaig descobrir fa molts anys a París, al seu museu. Un museu petit: un palauet i un jardí deliciós, que inviten a quedar-s'hi, a passejar, a llegir un llibre, a badar (ben al contrari dels museus grans que, a mi, em desanimen tan bon punt començo l'excursió: amunt i avall pels segles que m'assalten sense descans ni pietat) Abans ja m'havia adonat, en un viatge a Itàlia, que l'escultura, a diferència de la pintura, era un art que em frapava; que em frapava molt, vull dir. Rodin no em va decebre. Les seva relació amb Rilke em va picar la curiositat, i vaig llegir força sobre ell i vaig admirar, sempre que en tenia l'ocasió, la seva obra. Feia temps que el tenia arrecerat a la memòria adormida, fins ara que he tornat a topar amb el seu Balzac, immens, paorós com un malson que et desperta de cop.

Rodin explica la descoberta, quan era tot just adolescent i començava a estudiar dibuix en una escola d'art, del seu futur, el qual, com tot futur autèntic, ja portava dins, sense modelar:

Pour la première fois, je vis de la terre glaise: il me sembla que je montais au ciel. Je fis des morceaux séparés, des bras, des têtes ou des pieds, puis j'attaquai la figure entière. J'ai compris l'ensemble d'un coup. Je faisais cela avec autant de facilité qu'aujourd'hui. J'etais dans le ravissement.

La carta trobada

La famosa carta de Poe tenia el seu amagatall perfecte allà on tots la podien veure, davant dels nassos; quasi el mateix lloc on dissabte passat trobo la carta firmada per l'eurodiputada Rosa Díez: la secció de "Cartas al director" de "El país". Es tracta d'una carta oberta, "Carta abierta al Rey", i em sembla tan compromesa com la del relat de Poe; en tot cas, és un text molt dur, on es recrimina a la monarquia la seva actitud amb Ibarretxe i la desprotecció i el debilitament que això provoca en un dels bàndols que s'enfronten -o que la Sra. Díez creu que s'enfronten- a Euskadi. En reprodueixo dos paràgrafs:

(...) Para nosotros la figura del Rey, en su calidad de jefe del Estado español, representa aquello por lo que venimos luchando en el País Vasco. Su majestad es, en última instancia, quien nos asegura que el Estado protegerá nuestros derechos como ciudadanos vascos y españoles...

(...) A mí, señor, nunca se me ocurriría creer que su majestad piensa que es la hora de rendirse. Aunque bien es cierto que si se pensara así, deberíamos ser los primeros en enterarnos. Más que nada para saber por qué nos jugamos la vida. Su majestad sabe que no nos rendiríamos aunque no tuviéramos a nadie que nos cubriera las espaldas...

Evidentment, es podrà discutir sobre l'oportunitat del gest, sobre a qui més, de manera encoberta, va dirigida la carta, sobre el seu tremendisme, sobre la seva autora, sobre la monarquia i Euskadi, sobre l'Estat i la independència..., i així, ad nausseam (de passada, però, faig notar que ningú, que jo sàpiga, n'ha discutit res de res). Reconec que, a mi, em va deixar estupefacte pel fet -diria que insòlit- de ser una carta oberta a un cap d'Estat, on se li diu que no defalleixi en continuar essent-ho, de cap de tot l'Estat. O la Sra. Díez és molt agosarada i ingènua -cosa que no descarto en absolut-, o aquí, a aquest Estat, hi ha alguna cosa que grinyola, alguna cosa ben vistosa que no s'acaba de veure. De moment. O potser es tracta del mateix pòquer de sempre però en la modalitat de cartes descobertes. Hagan juego, señoras y señores. I anar fent.

Comentaris (problemes tècnics)

Al post anterior hi ha més d'un comentari. No em funciona, de moment, el comptador. Me'n vaig i ho deixo descansar fins dilluns, amb la seguretat que ho trobaré, com altres vegades m'ha passat, solucionat. No hi ha com creure en el pensament màgic.

Déu ha mort

Arran d'unes lectures filosòfiques que ens proposa l'autor del blog El ribot transcric unes paraules de Nietzsche, aquest gran profeta:

¡Ay! Llega el tiempo en que el hombre ya no dará a luz ninguna estrella. ¡Ay! Llega el tiempo del hombre más despreciable, el que ya no es capaz de despreciarse a sí mismo.

¡Ved! Os muestro al "último hombre".

"¿Qué es amor? ¿Qué es creación? ¿Qué es anhelo? ¿Qué es estrella?" -así pregunta el último hombre, y parpadea.

La tierra se ha hecho entonces pequeña, y sobre ella da brincos el último hombre, que hace pequeño todo. Su género es inextinguible, como el de la pulga; el último hombre es el que más tiempo vive.

"Hemos inventado la dicha" -dicen los últimos hombres, y parpadean.

Han abandonado las regiones en las que era duro vivir: porque uno necesita calor. Uno ama todavía al vecino y se restriega con él: porque uno necesita calor.

Enfermar y desconfiar es para ellos pecaminoso: uno anda con cuidado. ¡Insensato el que todavía tropieza con piedras o con hombres!

Un poco de veneno de vez en cuando: eso produce sueños agradables. Y mucho veneno al fin, para morir agradablemente.

Uno trabaja aún, porque el trabajo es una diversión. Pero uno se cuida de que la diversión no perjudique.

Ya no se hace uno pobre ni rico: ambas cosas son demasiado gravosas. ¿Quién quiere aún gobernar? ¿Quién obedecer? Ambas cosas son demasiados gravosas.

¡Ningún pastor y un solo rebaño! Todos quieren lo mismo, todos son iguales: el que siente de otro modo va de buena gana al manicomio.

"En otro tiempo todo el mundo estaba loco" -dicen los más sutiles, y parpadean.

Uno es cuerdo y sabe todo lo que ha ocurrido: así puede uno burlarse sin fin. Uno se pelea aún, pero se reconcilia en seguida - de otro modo, ello estropea el estómago.

Uno tiene su poquito de placer para el día y su poquito de placer para la noche: pero uno respeta la salud.

"Hemos inventado la dicha" -dicen los últimos hombres, y parpadean.

("Prefaci de Zaratustra", 5)

El profesor Felipe Martínez Marzoa, un dels més consistents i, esclar, solitaris de les nostres facultats de filosofia, ens comenta aquest "darrer home" així:

El último hombre no "sabe" que "Dios ha muerto"; pero, en él mismo, Dios efectivamente ha muerto; el último hombre no puede saberlo precisamente porque -en virtud de la muerte de Dios- carece del sentido de "Dios", del sentido de lo sagrado, de lo noble, de lo bello; estas palabras ya no son, para el último hombre, más que palabras como todas las demás, y, puesto que no pueden significar el mismo tipo de "cosas" que todas las demás palabras, son en verdad palabras vacías, slogans, mentira. "El último hombre" de Nietzsche somos nosotros.

Ho he transcrit tot escoltant (han passat anys des de la darrera vegada que la vaig escoltar sencera) "La passió segons Sant Mateu", de Bach. Nietzsche deia que cal escoltar-la per saber què és -o ha sigut- el cristianisme. Ara mateix sona el violí amb les les primeres notes de l' ària de l'"arrepentiment de Sant Pere", ària per a contralt: "Erbarme dich, mein Gott".

M'agradaria pensar que, per uns minuts, no parpellejo.

Infame semanal

Ahir a la nit, després de sopar, en el descuit d'un televisor encès, se'ns cola, al recinte familiar, el gol d'un Informe Semanal dedicat a la figura d' Arafat. Em direu (és un dir) que, després de tants anys i panys, un gos pavlovià en sentir aquella musiqueta associada a Pròxim Orient hagués salivat bilis i hagués apagat el televisor, però a un gos li manca la curiositat. A mi, la curiositat, em perd. Infame, esclar; o modèlic, si es tracta de manipular. Òbviament, els dolents de la pel.lícula són els israelians; i és una pel.lícula de dolents molt i molt dolents.

Exemple textual: "...la tierra de la patria palestina arrebatada por el Estado de Israel", i... a otra cosa, mariposa . Així, sense la més mínima referència històrica. Es veu que aquest monstre d'Israel va anar allà i, pim-pam, va arrabassar la pàtria als palestins. Les imatges també eren modèlicament elegides per il.lustrar la monstruositat del monstre. No podien faltar dues veus autoritzades... per a guanyar-se el sou: la d'una periodista experta, i tan neutral ideològicament que té l'encert de dir-se Aranguren; i la veu d'un mitja cerilla, jovenet, llestet, guapet i recent (ben segur) nomenadet alt càrrec del Ministeri d'Exteriors.

De la Introducció del llibre que s'acaba de publicar de Joan B. Culla, "Israel, el somni i la tragedia":

En la configuració de la nostra opinió pública -occidental, espanyola, catalana- respecte del litigi àrabo-israelià, o israelo-palestí, és a dir d'allò que denominem amb optimisme "el conflicte del Pròxim Orient" -com si en aquella regió no n'hi hagués cap altre, de conflicte-, s'esdevé un fenomen singular, potser únic: tothom té, o creu tenir, una posició presa i definida pel que fa al contenciós, un punt de vista format (...)

... Cal recordar que a Algèria ja s'han comptabilitzat més de cent mil morts, que a Ruanda i Burundi les víctimes mortals passen del milió des del 1993, que al Congo ex-Zaire la mortalitat es calcula en dos milions i mig de persones des del 1998. I tanmateix, malgrat que aquests altres conflictes han estat infinitament més mortífers que el d'Israel i Palestina -durant el mateix període o en tota la seva història-, les nostres opinions públiques els contemplen en respectuós silenci, deixant que siguin els escassos especialistes o coneixedors directes del terreny els que hi portin alguna llum.

Constato que televisió espanyola no està per la labor de deixar de fer el ridícul. Constato també una qüestió que el profesor Culla no esmenta: el percentatge gruixut d'opinió pública catalana que, en el conflicte que ens ocupa, no només sap que hi ha bons i dolents sinó que coincideix en saber qui són uns, i qui els altres.

En previsió



En previsió, avanço una cita (de no sé qui) com a resposta oportuna i ponderada:

El feixisme sempre plana sobre USA però finalment aterra a Europa.

Germà, no siguis tou

Avui Telenotícies.com es fa ressó dels contactes d'alguns dels islamistes radicals empresonats amb col.legues d'ETA; entenc que es trata de relacions personals; en concret, segons funcionaris de presons, hi ha "camaraderia", fins al punt que un islamista anomena "germans" els etarres i un altre els alliçona sobre terrorisme dur: "matar-ne molts a la vegada"; res d'assassinats selectius i altres punyetetes.

Reconec que la cosa em fascina des d'una perspectiva psicològica i, fins i tot, literària, tant com em repugna des de qualsevol altra perspectiva. No he cregut mai en la conxorxa dels islamistes amb ETA, que tant promociona el PP, pel que fa a l'atemptat de 11 de març; no em quadra amb la meva percepció de les coses, la qual, al capdavall, em serveix -espero que per molts anys- de guia a l'hora de saber on sóc i què passa per on sóc; tot i reconèixer que res no és descartable, en descarto per higiene mental infinitud, d'hipòtesis. Altrament, aquesta mena de compadreo dins l'àmbit de les presons, sí que em resulta del tot creïble. Ressegueixo el fil i aventuro una hipòtesi, del tot ociosa i per a consum privat: una de les causes de la mort d'ETA podrà ser el complex d'inferioritat. Davant d'un terrorisme a gran escala i tan bèstial, capaç de desencadenar una contraofensiva ídem, els "gudaris de merda", que deia aquell, se'ns desmoralitzen. Una qüestió d'audiència, també; de caiguda en picat de l'audiència mediàtica arreu del món. En la mateixa línia, crec que en l'inconscient col.lectiu, després de l'11 de març, els homes d'ETA han deixat de ser el nostre "h0me del sac". Prou que ho deuen saber ells, intueixo que ho saben: estan perdent el poder i la glòria; estan fets merda, vaja. Això espero.

Tota cosa vol perseverar en el seu ésser (Spinoza)

Però l' ésser (sigui què sigui i com sigui) no vol perseverar en tota cosa. El vell Arafat es mor. No sóc la Loyola de Palacio, ho juro; així doncs, em limito a constatar-ho, amb prudència: sembla que el vell Arafat es mor. Recomano, això sí, la lectura de "El rei es mor", de Ionescu. En recordo la sorpresa i l'enrabiada del rei i la comicitat que provoca.

He vist dirigents palestins de mirada àgil i precisa ( Abu Mazen, Hannan Ashrawi, per exemple). Ho constato amb esperança, però també amb prudència perquè només els he vist per televisió, on també he vist perseverar els ulls de peix que es mor; un líquid dens, gelatinós, una mirada desfeta.

Que Al.là, sempre tan gran i misericordiós, hi faci més que nosaltres. Que s'afanyi, però. És urgent des de fa una pila d'anys.

Fets i opinions

La conversión de los hechos en opiniones se da en todos los ámbitos con el pretexto de que todo el mundo tiene derecho a tener su propia opinión, una especie de "gentlemen's agreement" según el cual todo el mundo tiene derecho a la ignorancia (tras lo que se oculta el supuesto implícito de que en realidad las opiniones no son ahora la cuestión). De hecho, este es un problema serio, no sólo porque de él se derive que las discusiones sean a menudo tan desesperanzadas (normalmente uno no va por ahí arrastrando siempre obras de consulta) sino, sobre todo, por que el alemán corriente cree con toda seriedad que esta competición general, este relativismo nihilista frente a los hechos, es la esencia de la democracia. De hecho se trata, naturalmente, de una herencia del régimen nazi.
(Hannah Arendt. Visita a Alemania 1950. Los efectos del régimen nazi)

No sé si, ara i aquí, podríem parlar d'efectes del règim franquista, però en llegir el paràgraf anterior, he notat com una pressió interna, una necessitat de manifestar el meu reconeixement.
És això el que ens passa (o una de les coses que més m'enerven d'allò que ens passa): El dret a la ignorància com a essència de la democràcia. L'accés a la informació, avui en dia, no soluciona el problema; ben al contrari, pot empitjorar-lo fins al mareig. És tan gran l'allau de dades i de tan diversa procedència que l'únic intel.ligible són les opinions. Els fets? No hi ha qui els entengui. A mamar tots els fets!

Tot fent explícit, però em sembla que no pas més clar, el subtext. O, tot fent els deures per a "Quaderns"

Quan me les vaig heure amb la filosofia estructuralista, en vaig treure una conclusió, ben segur que simplista i com a resultat de reflexions poc articulades. La manca de substància del "subjecte" i, per tant, de la "responsabilitat personal" em quadrava en un percentatge bastant ampli dels éssers humans, però sempre em topava amb una minoria ( a la qual no pertanyo, ai las; ni tan sols crec que hi pertanyo) al marge, sense explicar; una minoria molt rellevant, tant per a bé com per a mal; més concretament, en qüestions morals, tant per fer el "bé" com per fer el "mal" (des del sociòpata -una cunya, de passada: bé,Tom Cruise a la magnífica pel.lícula d'acció "Collateral"-, tot passant pel filantrop fins arribar, si es vol, al "sant". Sempre hi ha graus, en tot; en la majoria i en la minoria).

Aquesta conclusió té una significació política evident. La faré explícita: no busco la desaparició dels estats (déu me'n guard), sinó la seva eficàcia; en qüestions d'estat, em sembla que "El príncep", no pas el de contes de fades, no ha estat superat. Eficàcia amb una finalitat, -potser una de tantes només, però també inclosa-, moral: el benestar dels ciutadans. Això fa, per exemple i potser com a corolari, que m'anguniexin les legislacions massa liberals, o massa "progres", aquelles que fan saltar alegrement estructures morals i psíquiques tradicionalment bàsiques, en nom d'una llibertat personal, la qual, com el valor a la "mili" d'abans, "se le supone" (a la majoria, esclar). Sóc, doncs, una "carca", des de la previsió d'allò que ens espera si ens passem de "progres". ¿Cal fer explícit el subtext? En un altre post en tot cas, no fos que desarticulés massa aquest.

I arribo, així, a la minoria abans esmentada; concreto, en dos noms:

- Bill Gates. Ha dit que vol "reinvertir" en filantropia tota (deixe'm-ho en una part important) la seva fortuna. Això és el que em sorprèn i, doncs sí, m'admira. Què n'espero? Que ho faci bé, amb eficàcia. Està per veure, però de moment ens ha alegrat una mica la vida.

- La mare Teresa de Calcuta. Va "reinvertir" tots els seus esforços vitals, i també ho va fer eficaçment.

En ambdos casos, l'eficàcia va de la mà de la responsabilitat personal; d'un, en castellà en diuen "empeñarse en", posar la banya en un forat..., no sé, alguna cosa de tremendament personal i intransferible.

Hi ha una minoria que se surt del guió. Sempre. Tindran els seus motius (si burxéssim gaire, en trobaríem alguns de molt lletjots, segurament) i les seves determinacions, però sobresurten, i ens deixen, a la resta, estupefactes. Es fan responsables, si més no (o potser valdria dir: fins i tot), del seu destí (màxima estoïca, aquesta, que a mi m'atrau molt). Sembla de sentit comú agrair-los-ho.

Diria que també els estats que se'n surten, els estats "viables" que diuen ara, tenen darrera (a vegades cal remuntar-se a la història per trobar-les; cal passejar pels cementiris, vaja) persones de categoria. Precisament, el que més m'esvera de l'actualitat és que no en veig cap de viu, d'estadista. Espero que no hagin fugit tots al món de l'empresa o al de la caritat cristiana.

De tele, lite i altres

Ahir a la nit, molt de nit ja, abans d'anar a dormir i després d'una curta dormideta, vaig veure a la tele un programa de tertúlia, entrevistes i d' altres , amb dos escriptors argentins que no he llegit, César Aira i Alan Pauls. Del presentador i de l'entès en la matèria que s'encarregava dels parabienes , no n'he llegit ni els noms. Estranyament, ningú pretenia encetar cap conversa, tot i que compartien taula; a tot estirar, preguntes i respostes de volada curta, curtíssima, tant com culta, cultíssima; sense anar més lluny, em va deixar bocabadada la quantitat ingent d'escriptors que els documentalistes (aquests sí, que s'ho curren) van recuperar per tal de posar-nos en antecedents sobre l'obra dels dos convidats. Onetti, Borges, Cortázar, García Márquez, i d'altres, desfilaven a velocitat vertiginosa per la pantalla, la majoria des dels seus respectius A fondo; tots -els pobres-, hi volien dir la seva, se'ls notava l'esforç, però els talls de muntatge eren implacables: frases a mig dir, gestos a mig concloure, en rigorós blanc i negre la majoria..., semblava una processó d'ànimes en pena maldestres. Per a més escarni, ni un dels dos escriptors presents al programa es va reconèixer deutor de cap cromo d'aquella florida i antiquíssima col.lecció: ni un tengui, tots falti . Sospito que caldria explicar als guionistes allò tan lleig de "matar el pare". Evidentment, no hi podia faltar una cantant i, doncs esclar, un parell de cançons segons un ordre, suposo que estratègicament cronometrat per tal que ningú -ella tampoc- es cansés gaire de res. Així doncs, que jo recordi: ara un esment del cine de Truffaut (?), ara una gracieta sobre la premi Nobel d'enguany, ara una cançoneta, ara..., coi!, ara, l' Emili Teixidor, en taula a part; i després, la Lucía Etxebarría, en una entrevista fora de plató. D'això, se'n diu solució de continuïtat , em penso.

De l'Emili Teixidor, no n'he llegit tampoc res; però em va semblar un home dret i fet, consistent. Parlava del seu llibre, Pa negre, i de l'època franquista on, més o menys, tothom ho era de franquista, o hi estava adaptat, excepte una minoria amb carnet clandestí a la butxaca. Això, més o menys, va dir, i moltes altres coses, totes interessants.

La Lucía Etxebarría estava contenta -t'ho diràs- pel Planeta. Devien ser els nervis, però va començar a parlar de la novel.la i sense solució de continuïtat (potser, doncs, per anar conjuntada amb el programa), li vaig sentir dir, alt i fort, textual: Israel. Així: Israel, punt. I seguidament tot el que ja sabem de carrerilla, amb una continuïtat solucionadíssima de fa temps: estat terrorista, que no ho és, d'estat, ni res..., guerra preventiva, que ni ho hauria de ser ni ho és... ni res més que per enriquir un senyor... i d' altres. Va acabar amb l'amenaça de publicar un llibre de contes sobre Palestina; millor dit, contes de palestins i els seus patiments, perquè -deia- quan es personalitza (així justificava, també, el formato cuento. Curiosa expressió, o a mi, m'ho sembla; qui sap, potser es tracta d'un gènere literari amb tots els ets i uts; no sóc entesa en la matèria i sempre fa angúnia fer el ridícul; a mi, me'n fa, vull dir)..., quan es personalitza -deia ella- s'arriba més a la gent que no pas amb les dades, simples i fredes, d'allò que passa al món. I ella, es notava que vol arribar a la gent amb això dels palestins (¿quin mal li han fet, pobres?), i d'altres.

La malaria

Sembla que hi pot haver una vacuna contra aquesta malaltia que mata un milió de persones cada any, el 75% cent dels quals són nens menors de cinc anys. El Director de l'assaig científic que intenta tirar endavant aquest projecte, Pedro Alonso, metge de l'Hospital Clínic de Barcelona, en una llarga entrevista que publica "El País" (15-10-04), diu el següent:

P. ¿Gates?
R. Prácticamente todo...sin el dinero de la Fundación Gates no hubiéramos llegado aquí ahora. Ahora, ¿es correcto esperar a que aparezca una persona que quiere devolver a la humanidad toda su riqueza?... ¿Es legítimo que un problema que ha condicionado la historia del mundo y continúa condicionando el desarrollo de un continente entero dependa del impulso filantrópico de un individuo? El modelo europeo ha fallado, y están fallando les Estados, y la sociedad civil tiene que darle a esto la importancia que merece. Los impuestos tienen que ayudar a resolver este desequilibrio estratégico y cubrir allá donde el mercado no llega...
P. ¿Entonces estas quejas que tienen las autoridades en Bruselas sobre el monopolio que ejerce Gates sobre las tecnologías del mundo de la informática...?
R. No. Que le den más monopolio. ¡Que tenga todo lo que quiera!

Ja sé que és atacable, o discutible, des de diverses perspectives; Una sospita inevitable i grollera: "estòmac agraït". Més impostos perquè el mercat no arriba a tot arreu, però si els Estats no funcionen ni a casa seva, dificilment els impostos dels rics, gestionats per estats i subestats i paraestats, serviran de gaire als pobres dels països pobres. Més monopoli, "más madera", doncs, de capitalisme salvatge, llei del mercat sense lleis. A mig bloc mig poc , acabo de veure que s'apunten també contradiccions o objeccions.

Malgrat tot, fa pensar. Suposem que el projecte s'està duent a terme passablement bé (supose'm-ho, si us plau). Una fundació privada -una persona, en darrer terme- que ho controla, que evita l'espiral de corrupteles i corrupció de les estructures estatals (i d'altres, de no tan estatals), que imposa eficàcia (importantíssim això: eficàcia) amb diners, molts diners, però, sobretot, sobretot, amb responsabilitat sobre l'ús que se'n fa, que ho gestiona a la manera empresarial... I se'n surt! Els projectes tiren endavant i solucionen o, si més no, pal.lien problemàtiques endèmiques; aporten una mica de llum (per usar una metàfora clàssica i, doncs també, tòpica) en la foscor horrible d'això que denominem estúpidament, asèpticament, "tercer món" (la paraula infern està fora de circulació; no siguem infantils, l'infern no existeix, no existeixen els reis mags, tampoc.). No hi ha cap disseny utòpic, aquí. Només una voluntat filantròpica. Una voluntat personal, esclar. I l' eficàcia del sistema capitalista dirigit cap a objectius que no ho són, en primer terme, de capitalistes.

¿Es correcto esperar a que aparezca una persona que quiere devolver a la humanidad toda su riqueza?

Una pregunta probablement mal formulada, però que suscita un seguit de preguntes del tot consistents. En tot cas, a tall del tot personal, també: si això és més o menys (qui vol la perfecció?) com sembla, Bill Gates -vés qui m'ho havia de dir- és el meu home.

Xavier Rubert de Ventós es filósofo


Aquest aclariment d' "El País" (13-10-04) a l'article firmat per Xavier Rubert de Ventós i titulat "¿Está Cataluña en estado?" és, de tot plegat, el que més em cou. Amanit d'acudits poca-soltes, l'article esmentat es queda en consigna partidista del partit de tripartits.

En resum, ve a dir: no reivindiquem la nació, deixem de ser nostàlgics i essencialistes, que encara ens sortirà rana, la parida nacional; entre d'altres qüestions, hi pot haver molts catalans que estiguin per la cosa de l'Estat espanyol, com a nació de nacions (essència d'essències?). ¿Què hem de fer? (pregunta filosòfica par excellence); senzill: ara -justament, ara- que els Estats tradicionals són en crisi d'identitat (he decidit no abusar de les cites textuals en adonar-me que hauria de citar tot l'article, de tan desmanyotat com el trobo, però el segueixo d'a prop), ara és l'hora, vés per on, que Catalunya jugui a ser-ho, d'Estat. Segons sembla, es tracta de desempallegar-nos d'una crisi d'identitat nacional per a escaldar-nos (una miqueta, res d'independència a la brava) en una crisi d'identitat estatal. ¿I per què? Oi? Doncs, perquè ell té un desig (no pas una idea, una intuïció, alguna coseta filosòfica, no sé... Res, un desig.) Ens ho diu així:

En el fondo de este proyecto está mi deseo de alcanzar un marco político donde no resulte ya necesario ser nacionalista (algo que a mí me tiene frito) y donde la propia identitad política no tenga que ser tan expresada como simplemente ejercida

Diria que, com a filòsof, s'acaba de saltar l'essencialisme i el nominalisme, tot alhora. Ni essències ni mots. Exercicis damunt la "tabula rasa"; tal com pinta la cosa, del no-res en sortirà... una taula de gimnàsia, com a mínim. Com a màxim, alguna trencadissa òssia.

Una cita més, va:

...seguir enzarzados en lo de si somos o no somos una nación más o menos histórica me parece un disparate. De lo que se trata, muy simplemente, es de conseguir la financiación, la representación europea y las competencias no revocables ni laminables que nos permitan administrar ese combinado de coacción y de protección que generan la adhesión del ciudadano a un Estado

¿Sona, tot això tan simple? Simplement, hem de ser funcionals, hem de funcionar com si fóssim un Estat, sense ser-ho del tot, ara que els Estats, que sí que ho són, no funcionen del tot. I hem de funcionar, simplement, perquè no sabem -ni paga la pena de perdre el temps en esbrinar-ho- si som o no som, podem o no podem ser, una nació, del tot.

En el fons, el nostre filòsof es creu molt astut: no emprenyem ningú, ni Espanya ni Europa ni nosaltres mateixos; dissimulem, xiulem... i així, com que ara els reis ens portaran un Estat-ut nou de trinca, podrem jugar molt millor a coaccionar i protegir els ciutadans catalans, que tant s'ho mereixen. Horror. Aquesta ciutadana desitja que no juguin gaire amb ella perquè, des de fa massa anys, ésser nacionalista la té fregida; la té fregida justament per la incompetència d'un com si fos un estat. Perquè una cosa és el futbol, i una altra el futbolí. Oi que s'entén?

70 anys, comptats sense comptar

ERC ha celebrat, segons "El país" discretament, el 6 d'octubre de 1934. El diari esmentat recull unes declaracions discretes de Josep Huguet fetes en un acte a la seu del Consell de la Joventut de Barcelona, acte convocat pels joves d'ERC, que, ben segur, afronten el futur des de les lliçons del passat. Huguet -traduït al castellà-, diu: "El 6 de octubre de 1934 fue una aplicación práctica del federalismo de Esquerra... pero hay quien dice que fue un error, y yo lo dejo al juicio de los historiadores"; que va ser una fiasco, amb un cert nombre (discret) de morts, s'ho calla perquè ho sap tothom, fins i tot els historiadors i fins i tot ell, com ho sabien, fins i tot, aquells que ho van organitzar; que va anar a remolc d'un estirabot de l'esquerra espanyolista, tampoc no ho diu; que va ser un estirabot profundament antidemocràtic, res de res; que alguns historiadors poden presentar-ho com un primer assalt a la legitimitat democràtica que remataria, des de l'altre cantó, el "alzamiento"... ni parlar-ne. Discretament, cal reivindicar que "la tradición de proclamación del Estado catalán viene de la izquierda" i passar a suggerir que cal continuar exercitant-se en la pràctica, i que ara, ara, és el moment... ¿de proclamar? No, ara per ara és el moment d'oposar-se a la Constitució europea que no reconeix Catalunya, "que si no es Estado, no cuenta". Entenc que si no comptem tant li fa que obrim la boca, però també entenc això d' haver d'anar practicant per a poder comptar; així ho diuen tots els mestres.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir... fins a saber comptar, doncs. Des d'ahir, ja ho fem fins a 70.

Borges

Arran de llegir algun blog ( Salms i en brut) on parlaven de Borges, he recordat un poema i la lectura feta per Juan Echanove dalt d'un escenari, fa cosa d'un parell d'anys; recordo, també, que no vaig trobar gens encertat el to melodramàtic, sense rastre d'ironia, amb què Echanove recitava; a parer meu, els versos finals, sobretot, són irònics i amargs, i han de ser dits sense massa èmfasi; un cert cansament, com una glopada de fàstic, que només s' insinua i que no arriba a fer trontollar l'elegància geomètricament calculada i bastida a base de menyspreu, menyspreu a si mateix en aquest cas. Diria que la frivolitat de Borges és una aposta profundíssima per l'elegància, una obsessió per la mesura; en tot cas, sorprèn un idioma castellà tan quirúrgicament emprat, tan precís, tan fred. Poc abans de morir-se, vaig sentir-li dir a Bolaño que considerava Borges l'escriptor en llengua castellana més gran després de Cervantes; em va satisfer la sentència, tot i que com tota sentència és agosarada, desmesurada. Borges -ell i, fins i tot, el seu "centinela"- hi posaria objeccions: tanta grandesa mareja.

El centinela

Entra la luz y me recuerdo; ahí está.
Empieza por decirme su nombre, que es (ya se entiende) el mío.
Vuelvo a la esclavitud que ha durado más de siete veces diez años.
Me impone su memoria.
Me impone las miserias de cada día, la condición humana.
Soy su viejo enfermero; me obliga a que le lave los pies.
Me acecha en los espejos, en la caoba, en los cristales de las tiendas.
Una u otra mujer lo ha rechazado y debo compartir su congoja.
Me dicta ahora este poema, que no me gusta.
Me exige el nebuloso aprendizaje del terco anlosajón.
Me ha convertido al culto idolátrico de militares muertos, con los
que acaso no podría cambiar una sola palabra.
En el último tramo de la escalera siento que está a mi lado.
Está en mis pasos, en mi voz.
Minuciosamente lo odio.
Advierto con fruición que casi no ve.
Estoy en una celda circular y el infinito muro se estrecha.
Ninguno de los dos engaña al otro, pero los dos mentimos.
Nos conocemos demasiado, inseparable hermano.
Bebes el agua de mi copa y devoras mi pan.
La puerta del suicida está abierta, pero los teólogos afirman
que en la sombra ulterior del otro reino, estaré yo,
esperándome.

L'alè que caldeja aquest poema irònic prové de la nostalgia de no ser Déu. Déu, allò més gran que el qual cap altra cosa no pot ser pensada. Una desmesura, una barbaritat, un personatge de ciencia-ficció que mai no necessita rentar-se els peus. Fins i tot mort -i, per postres, immortal- seré jo, només.

Bona nit, prínceps del Maine, reis de Nova Anglaterra

La lectura de la novel.la va venir després d'haver vist la pel.lícula, així que tota la primera part, on el personatge del Dr. Larch m'enlluernava com a lectora, s' il.luminava, també, pel record de la interpretació de Michael Caine, com em passa ara, -la veu de Caine, suau com una carícia, bona nit, prínceps del Maine, solemne com una coronació, reis de Nova Anglaterra-. "Aquí, a St. Cloud...", escriu el doctor al seu diari; aquí, a l'orfenat de St. Cloud, les coses són ben diferents a la resta del món; com a tots els St. Cloud del món, aquí, els nens són abandonats als capricis de la vida. Nens sense destí. Les lleis naturals queden lluny, remotíssimes, i queden massa a prop: paradigma exacerbat dels laberints sempre inquietants del mirall. Els nens de St. Cloud saben de si mateixos allò que veuen en si mateixos; poca cosa, una imatge nebulosa, per a ser. Les lleis dels homes són a un marge diminut i escorat, apenes quatre ratlles, quasi ocioses: un nom, alguna data... Tot està per fer, a St. Cloud. El Dr. Larch ho sap, i sap el que es fa: s'empesca determinacions, edifica marges, s' inventa destins; però, sobretot, sap que allò més perillós per als seus nens és l'arbitrarietat. Abandonats de la naturalesa i al marge de la convenció, tot està per fer i tot, tot, podria ser fet, sense límits.

Prínceps del Maine, reis de Nova Anglaterra, que el món us aculli amb seny i dignitat. Que sigueu estimats.

Todas hieren, la última mata

Baroja tenia un rellotge de paret amb aquesta inscripció, tan obvia i tan brutal. Hi he pensat després de passejar-me pel fòrum de "Combray", d'entrada gratuïta i resultats tan satisfactoris que em ve de gust de desviar-ne un afluent i escriure una pàgina amb algunes de les idees que se m'acudien mentre llegia els diàlegs. Al rellotge de Baroja hi he anat a parar des d'una cita de les seves memòries, on parla d'un individu que entén la vida com un passar l'estona . La cita és un bon acudit, per passar l'estona. Són d'agrair les hores que passem en companyia de bons acudits i altres distraccions, malgrat que també - com totes, excepte la darrera- ens fereixin.

De Baroja a Pla el camí fa drecera perquè em sembla que comparteixen una percepció essencial del món. No crec que sigui cínica. El cinisme, el deuen haver teixit amb els anys... i és un vestit lleuger, aquest que transporto. És fins i tot un vestit saludable en segons quines circumstàncies; és elegant i permet lluir el sentit de l'humor. A les persones intel.ligents i amb sentit de l'humor els passa, sovint, que els altres els reben amb ironia, ironia que han d'entomar obligatòriament ja que són intel.ligents i tenen tan sentit de l'humor. Alguna vegada, però, allò que els agradaria trobar és una carícia, per exemple. El cinisme en estat pur -l'origen de la paraula és "gos"-, només me'l crec enmig de l'estupidesa. És cínic, purament cínic, el personatge que interpreta el català Sergi López en la darrera pel.lícula -esgarrifosa- de Frears. Hi ha gent així, ben segur. Una estupidesa aclaparadora, que no es plantejarà mai què hi fa, a la vida, si passa l'estona, si espera Godot, si passa l'estona tot esperant Godot, o què.

Sé positivament que no passo l'estona quan miro els ulls del meu fill, riallers. Què, doncs? Això sí que no ho sé.

Occident

Occident cansa, tant refinament, i tan escopit; tants segles d'afirmar-se en el no-res, i tan segle d'afirmar el no-res. Algú pot endur-se'l (Bach, Camarón, Tom Waits, el record del marbre d'un saló de París...) a un racó de món, on l'avorriment encara pot donar lloc a un reflex de llum. L'avorriment, sense el qual no hi hauria humanitat; l'avorriment, només amb el qual tampoc.

Les cabres que passen caminant damunt les roques davant la cova des d'on escric fan el mateix soroll que els talons de les senyoretes damunt el marbre d'un saló de París. ( !3-XII-92)

Com quasi tot, el plàstic aquí també envelleix més ràpidament. Els meus cubells per a la pintura estan fets malbé. Jo, per contra, tinc la impressió d'anar-me fent més jove, potser perquè aquí em trobo amb el país bàrbar de la meva infància, brut i fort. (12-XII-94)

L'artista treballa la cristal.lització de l'avorriment. L'obra no és de vegades sinó el seu reflex, enlluernador, insuportable, que no dura més que un instant. (13-XII-94)

Escolto Bach i Camarón. I els corbs del barranc. Els estimats i deliciosos corbs. (15-XII-94)

No és per l'ús dels forats que fan els tèrmits a les meves teles i als meus ulls que pinto aquí, ni per la pàtina de pols que cobreix les meves teles, els meus llibres, la meva roba, etc. No és tampoc pels meus models -gent, ases, papaies; de tot això també n'hi ha a d'altres llocs . Hi ha algua cosa aquí que no hi hagi en cap altra banda? No és segur.

Tampoc per les dificultats. A París o a Nova York, les dificultats de la pintura són les mateixes, i enormes.

És més aviat per fer quadres, un quadre que tingui sentit, que doni sentit a tot això. (Cal revisar tot aquest passatge sobre el sentit: no és gens clar.) . (2000)

Miquel Barceló a "Quaderns d'Àfrica"

Donar sentit a tot això, a la dispersió elemental; donar sentit als "treballs que fa el corb" (Dylan Thomas). Tornar a començar de nou, doncs, com si res. No és gens clar, certament. I malgrat tot, l'obra d'aquest home, m'ho sembla, de lluminosa, sí.

Deus sive Natura

Del primer capítol del Doktor Faustus , de Thomas Mann (Traducció E. Xammar):

"Jonathan trataba, y no en vano, de comunicarnos su emoción ante esos refinamientos imitativos."¿Cómo se las arregla el animal -solía preguntarnos-. ¿Y cómo se las arregla la naturaleza para servirse así del animal? No es por observación ni por cálculo que el insecto puede llegar a tales resultados. La naturaleza, sin duda, tiene un conocimiento perfecto de la hoja, conocimiento que alcanza hasta sus mismas imperfecciones y cotidianas desfiguraciones y, por caprichosa amabilidad, reproduce su aspecto externo en otro lugar, debajo de las alas de la mariposa y para confundir así a otras de sus criaturas. Y aun cuando puede convenir a la mariposa asemejarse totalmente a una hoja -¿dónde está la conveniencia, vistas las cosas por sus hambrientos perseguidores, réptil, pájaro o araña, a los cuales está destinada como presa, y que no pueden descubrirla por mucho que aguzen la mirada? Os lo pregunto a fin de que no me lo preguntéis."

(...)

No puedo pretender que todo ello me agradara con exceso, pero confieso que me impresionaba, y lo mismo le ocurría a Adrián, aun cuando fuera grande, como siempre en estos casos, su tentación a la risa, que refrenaba únicamente por respeto a la seriedad de su padre. (...) Nunca olvidaré aquel cuadro. El recipiente de cristalización que le servía de marco estaba lleno en sus tres cuartas partes de un líquido viscoso, obtenido con la disolución de salicilato de potasa, y de su fondo arenoso surgía un grotesco paisaje de excrecencias de diverso color, una confusa vegetación, azul, verde y parda, de brotaciones que hacían pensar en algas, hongos, pólipos inmóviles, y también en musgos, en moluscos, en mazorcas, en arbolillos y ramas de arbolillos, a veces en masas de miembros humanos. La cosa más curiosa que me hubiese sido dado hasta entonces contemplar. Curiosa no sólo por su extraño y desconcertante aspecto sino por su naturaleza profundamente melancólica. Y cuando papá Leverkühn nos preguntaba qué nos parecía que podía ser aquello y nosotros le contestábamos, tímidamente, que bien pudieran ser plantas, él replicaba: "No, no son. Hacen tan sólo como si lo fueran. Pero no por ello merecen menos consideración. Su esfuerzo de imitación es digno de ser admirado por todos conceptos."

En verdad, esas excrecencias eran de origen absolutamente inorgánico. Con la arena colocada en el fondo del recipiente Jonathan, antes de echar en él la solución de salicilato de potasa, había mezclado diversos cristales, y de esa semilla, en virtud de un proceso físico al que se le daba el nombre de "presión osmótica", había surgido la lamentable creación hacia la cual su celoso guardián quería atraer nuestra simpatía. A este fin Jonathan nos mostraba cómo esos tristes imitadores de la vida estaban sedientos de luz. Eran, dicho en lenguaje científico "heliotrópicos". Jonathan exponía el acuario a la luz del sol, por una sola de sus cuatro caras, dejando las otras tres en la sombra, y al poco tiempo todo aquel mundo inquietante de hongos, pólipos, algas, arbolillos y masas de miembros mal formados se inclinaba hacia la pared por donde entraba la luz, y ello con tal deseo de calor y de goce que acababan por quedar pegados al cristal.

- Y sin embargo carecen de vida -decía Jonathan con los ojos húmedos de emoción, mientras Adrián, sin podérmelo ocultar se convulsionaba tratando de reprimir la risa.

Por mi parte dejo que cada cual decida si tales cosas son motivo de risa o de lágrimas. Una sola cosa digo: esas alucinaciones son cosa exclusiva de la naturaleza, y más especialmente de la naturaleza cuando el hombre trata de tentarla. En el sereno reino de las Humanidades no hay lugar para tales fantasmagorías."

Per la meva banda, subscric les paraules finals del narrador humanista d'aquesta novel.la magnifíca, magníficament pensada i escrita (recordo el personatge esplèndit del narrador, tan frapat sentimentalment i intel.lectualment per les al.lucinacions i fantasmagories vitals del seu amic Adrián Leverkühn, tan impotent i alhora tan lúcid davant d'una genialitat aclaparadorament destructiva), una novel.la filosòfica, que és novel.la i que no se n'està, de fer filosofia. Poquíssims escriptors ho han lograt; Mann és un dels més reexits. L'Adrián és una aproximació a Nietzsche, i el seu pare, Jonathan, podria ser Spinoza.

Fa uns anys, al Museu de la Ciència de Barcelona, van fer una exposició interesantíssima sobre la selva amazònica que se centrava en el concepte de "diversitat", de "biodiversitat". Recordo la impressió que em va produir, molt semblant a la produïda per la lectura d'aquest primer capítol que he citat. Una dada, no gaire exacta, com ja em sol passar: El baixíssim (menys del 10%, em sembla) percentatge d'espècies que es calcula que els experts coneixen. Provoca vertígen: quin bigarrament, quina sobreabundància, quina fantasia desbordant, quin tros d'artista boig...Pobre Aristòtil, si aixequés el cap, un cap tan ben moblat amb espècies eternes, perfiladíssimes i limitadíssimes. Una naturalesa assenyada i justa, una naturalesa a la mida humana que no cal divinitzar. Si aixequés el cap, m'enduria Aristòtil a peripatejar l'Empordà..., no, millor la Toscana, on diuen que la diversitat turística està més controlada. Si us el trobeu, no el portéssiu pas a l'Amazònia, ni a cap laboratori de manipulació genètica. A mi, tampoc.

Ull de gat (II)

Del post I al post II, he perdut en ull. Ja he tornat la novel.la i, per tant, no la tinc davant; de fet, la vaig llegir a començaments d'estiu; deixo fer a la memòria en escriure aquestes pàgines, no acostumo a consultar res de res, amb la voluntat que siguin impressions personals, com si de veritat es tractés d'un diari privat on anotar allò que se t'acut, quatre gargots d'això i d'allò, esbossos d' idees i sensacions. Li vaig posar "paraules" sense pensar-'m'ho gens, el primer mot que se'm va acudir, i ho trobo encertat; són moments on el que faig és buscar paraules, maneres de delimitar algun segment del fluir mental, esmunyedís, dispers, sorrenc; cada pàgina un motlle, com els nens a la platja. Un joc i una obligació, un joc obligat com s' obliguen els nens a jugar, fins a perdre de vista el pas del temps, com en els ulls fixos d'un gat.

La novel.la, tal com la vaig llegir, es titula "Ull de gat" i es refereix a una d'aquestes bales amb les que juguen els nens, que tant m'havien fascinat de petita. Un ull de gat cristal.lí de color blau que la protagonista evoca per capbussar-se en la infància llunyana, per acomodar-se dins de si mateixa, arrodonida, fetal. Instal.lada en aquesta posició, parla, però, amb la duresa d'una dona adulta lúcida; el resultat és aterridor. En la infància campeja el terror, com tot nen sap, i com ho saben tots els contes i cançons infantils del món, excepte els passats pel sedàs de les corrents pedagògiques més absurdes, casualment aquelles que estan més actualitzades. A la nena de la novel.la, el terror li arriba de la mà de l'amistat. Tres amiguetes, joganeres i delicioses; tres nenes que es demoren recolzades en la barana d'un pont, al capvespre, abans de dir-se adéu, fins demà; recordo un dels quadres més serens de Munch, podria ser un Renoir. ¿Per què? -es pregunta amb angoixa passiva, la mare d'una d'elles-, ¿d'on ve, ara, aquest mal color a les galtes, aquesta tristesa? ¿A quina malaltia es deu, doctor, el deteriorament horrible de la meva filla? Quin nom? Quina medicina?

¿Són així les meves filles? -es pregunta per un moment la protagonista, esgarrifada- Unes nenes saludables, rialleres... ¿no seran, Déu meu, com era la meva millor amiga?

Ulls de gat (I)

Se'm va fer costerut, l'inici de la novel.la de la Jane Austen. Em va costar ubicar-me en el camp anglès, en les cases de camp angleses de l'època victoriana, en la sala d'estar on quatre dones llegeixen, broden, dibuixen, toquen el piano. Esperen. Remor de fru-fru, renills llunyans de cavall, cullareta de plata en tassa de porcellana..., em va costar de fer-me amb el silenci precís i quotidià d'on brolla una novel.la i, per fi, s'escolta. Ulls de gat , per contra, novel.la contemporània, et pren d'una revolada i és el teu propi silenci que clama, estrident; i és el teu fred i és la teva por. Paralitzada, no pots sinó continuar llegint-te i avaluar com són d'encertats els mots d' aquestes frases curtes i argentades, amb els seus punts que se't claven com dards, i doncs, esclar, si ets tu la diana.

I penso, caram, sí que ha canviat la novel.la des del XIX fins ara. Caram, com hem canviat les dones; i, redéu, com ha canviat el món.

Dones que escriuen


Dues amigues m'han deixat cadascuna una novel.la. Casualment, les dues novel.les són escrites per dones (Jane Austen i Margaret Atwood). No sóc experta en literatura, vull dir que no acostumo a llegir sobre literatura; no estic al cas, per tant, de polèmiques, que ben segur s'enceten, sobre les dones i la literatura. M'hi apropo sense posicions teòriques prèvies. M'hi apropo, en aquest cas, des de l'admiració, com a lectora entusiasta.

De Jane Austen, no n'havia llegit res fins la setmana passada; en pocs dies m'he empassat Sense and sensibility , no pas en anglès (ja m'agradaria); l'he llegida en castellà, Sentido y sensibilidad ; ho dic perquè no li trobo sentit al mot "sentido" en aquest context; algun dels bons coneixedors de l'anglès i del castellà que corren pels blogs potser me'n farà cinc cèntims.

La novel.la m'ha semblat bona, però no em motiva a dir gran cosa més d'allò que sempre he sentit comentar sobre l'autora. En conservaré la ironia, la crueltat destil.ladíssima, la simetria irònica i sàviament difusa del final (¿hi ha tanta diferència entre Elinor i Marianne?), la fluidesa narrativa pròpia de tota bona novel.la vuitcentista. En conservaré, també, aquest paràgraf, un dels darrers:

Marianne Dashwood había nacido para un destino excepcional: había nacido para descubrir la falsedad de sus propias convicciones y para contradecir con sus actos sus máximas preferidas.

Se m'acut l'evidència que tothom ha nascut per a aquest destí, excepcional i cruel. Calmosament o de manera més abrandada, tard o d'hora, es tracta d'un destí inevitablement humà.

La germana gran, plena de seny, es casa enamorada, assenyadament enamorada, d'un home gens excepcional. No n'hi ha cap, d'home excepcional, en aquesta novel.la d'una dona, per on s'hi passeja un ventall considerable de possibilitats masculines; tots són d'una mediocritat detalladíssima i esgarrifosa: els mesquins i els nobles, els joves i els no tan joves, els atractius i els vulgars. El joc de miralls del que disposen les dues protagonistes no invita a mantenir en secret la falsedat de les conviccions amoroses. El punt de vista (no és poca cosa en narrativa i Austen l'arrodoneix) és femení però allò que es veu és el món. Un home intel.ligent i sensible podria veure-hi, si fa no fa, el mateix, fins a contradir amb els seus actes les seves màximes preferides. És una lliçò d'estoïcisme; és a dir, d'elegància i serenitat.

Què? Fa un te? És quasi l'hora apropiada. Després parlaré de l'Atwood i d'altres escriptores. Potser.

Sento veus

Ahir a la nit em va semblar sentir una veu a la blogosfera que se'm dirigia tot fent referència a alguns dels meus post i comentaris. No és que, ara, respongui per allò tan pesat que en diuen "al.lusions", sinó perquè em moro de ganes de dir-hi la meva (al.ludida, en el sentit de ferida, només me'n vaig sentir quan vaig llegir el mot "iaia"; i és que ja tinc una edat que em fa suspicaç, molt suspicaç en això de l'edat. ¿Iaia, jo?)

- Que Rússia s'apunti en solitari a la cursa preventiva és el que caldria evitar. Es tracta d'una cursa d' equip, que hauria de tenir el vist-i-plau (simbòlic, però crec que els símbols són importants) de l'ONU, que vinculi de manera visible els països musulmans (fonamental, això); com més temps deixem passar, aquest "equip", ja d'entrada nyigo-nyigo, es torna més i més quimèric. Per això mateix vaig pensar, en el seu moment, que tampoc era sensat deixar sols els ianquis.

- Rússia, esclar, no és els EUA. Hi ha diferències enormes quant a perill d'engegar-ho tot a rodar (la civilització, vull dir; una certa aparença almenys, no entrarem en Freud ara; o sí, de fet Freud diu això), sobretot perquè els EUA no està a un pas, com ho està Rússia, de desintegrar-se en el caos, té molts més interessos -també econòmics; qui no els té?- a preservar. El pitjor, en aquests moments, és el "campi qui pugui". ¿Cou que el lideratge sigui americà?, de moment, els morts, els soldats morts, els posen sobretot ells. Un altra factor importantíssim històricament i geogràficament pel que fa a Rússia i el seu ardor guerrer: és frontera. Per cert, també ho és Espanya. (També en aquest argument hi ha en joc el concepte "civilització", en aquest cas més acotat: civilització occidental; entenc que es pugui rebatre per aquí perquè això sí que és invocar la història i la geografia).

- Treball policial: dur, ingrat i independent de qui governi (cito el blog "Quaderns"). D'entrada se m'acut que els polícies, al cap i a la fi funcionaris per molt bons professionals que siguin, deuen pensar allò tan propi de "menudo marrón". Hi ha una conseqüència pitjor, molt pitjor (ahir ja ho llegia en premsa: demandes de la policia espanyola): el famós estat policíac. Ho els convertim de cop en Harry, el sucio (Estwood m'agrada molt estèticament parlant, però no en aquest rol) o ja podem començar a legislar, fregant les garanties democràtiques. ¿Cal afegir que en sortiria clarament perjudicat - més greujós, encara, doncs- , el col.lectiu d'immigrants musulmans?

- Esperit de Vichy. Tota la trejectòria en política exterior francesa n'està impregnada. La història pesa. Els anglesos sempre, mani qui mani, tiraran cap a una direcció, per posar un altre cas.

- Jo no parlo d'una nova guerra freda. Ja m'agradaria, si he de ser sincera i corrent el risc de semblar cínica; a Europa occidental, la vam passar molt dolçament, erem tan joves, guapos i progres! Divins.

- Un nou totalitarisme, sí. Això sí, que ho veig.

- Ni Hussein era Hitler, ni Irac Alemanya. Però tothom, menys França que hi tenia molts interessos empresarials, i alguns funcionaris de l'ONU que hi tenien bons negocis (escàndol del programa "petroli per aliments"), tothom, doncs, se'l volia treure de sobre, des de fa temps, des de la primera guerra del Golf. Estava del tot sonat (per no parlar dels seus successors biològics) i tenia poder geoestratègic i econòmic. Kerry estava per la guerra. I Clinton (ja quan era president, però aleshores era implantejable, esclar). I Gore i el seu falcó proisraelià. Bush, de no ser per l' 11S, hagués deixat fer; va entrar dient que li importava un "bledo", la política externa, que ja s'ho farien.

En fi, jo ho veig d' aquesta manera, i ni sóc aznarista ni votaré mai PP, però tampoc veig això que Aznar ha fet un ridícul global, com tampoc vaig veure en el seu moment la consigna "assassí".

Déu meu

Colpejada pels esdeveniments tràgics que se succeixen arreu, només puc que donar voltes al que està passant i al que pot passar. Puc fer intents, ben segur fallits, d'entendre alguna cosa, si més no per sortir de les lamentacions o de les abstraccions, en el convenciment que ambdues sortides, no deixen de ser això: sortides a curt termini còmodes, just quan no sembla que hi hagi massa comoditat a la vista, ni tan sols a curt termini.

Quan el cap de l'Estat Major rus diu que atacaran on, com i quan vulguin; quan garanteix (adverteix?) que no usaran armament nuclear; quan s'acaba, en fi, per dir això, després de perdre quasi de cop un imperi totalitari; de desempallegar-se'n com si es tractés de les restes d'un malson; després del caos i la corrupció; després de la venda continuada d' excedents d'armament -nuclear, també-, açí i allà, als zocos de les zones més conflictives, després d'arrasar Txetxènia (no es pot perdre pas tot); després d'enterrar tants morts, tants nens... el que pot arribar a passar és, certament, horrible.

S'ha recordat sovint que mai en la història un imperi havia caigut amb aquesta facilitat, sense massa cataclismes; s'ha documentat a bastament, també, el desert i el campi qui pugui que quedava darrera seu, al Caucas, per exemple; també a l'Orient Mitjà. La desestructuració de geografies cabdals en el puzzle geoestratègic. Iugoslàvia, també, per exemple. S'ha celebrat -massa alegrement, estúpidament- la fi de la història, una fi que havia de continuar ad infinitum essent gestionada pels triomfadors, és a dir, Occident; és a dir, sobretot els EUA (triomfadors de merda, encara que em siguin tan propers, per damunt de l'infern dels perdedors de sempre). S'ha assistit a la consolidació d'un mal espantós: la globalització del terror absolut, el terror suïcida, el terror sense límits de cap mena, perfectament organitzat i jerarquitzat, amb una economia sanejadíssima, amb alta tecnologia, biotecnologia també (el jutge francès encarregat de la lluita antiterrorista acaba de fer saber que es va avortar, fa cosa d'un parell d'anys, un atac químic al metro de París). El terror que no respon a cap tàctica o estratègia, ni tan sols a cap senyal d'influència, de cap Estat mínimament consolidat, però que se serveix de tots els que pot i creu necessaris. El terror que parla a través d'Internet, de telefonia mòbil, a cau d'orella, de tu a tu, amb masses desesperades d'arreu que sí semblen tenir assumida -elles, sí- la pertinença a una identitat sagrada, allà on Déu encara no s'ha mort ni en té cap ganes, al cor de milions d'éssers humans, arreu. El terror que sap que pot fer trontollar Occident i guanyar terreny, açí i allà; que creu que pot consolidar, finalment, allò que sempre es tenia per impossible, la unió de bona part de l'Islam. La constitució d'un Estat fort, aglutinador i imperialista. A l'Aràbia Saudita, per exemple; o al Pakistan. Tot això ha passat i s'ha sabut; passa i se sap.

Què passarà? Bush i Kerry en tenen una idea bastant aproximada. Putin, també. No sembla tampoc gaire difícil de predir. Hi ha una qüestió, almenys, que tinc claríssima: no s'hauria de deixar sola Rússia. L'Otan sembla que reacciona ja en aquesta línia. Allò que s'ha esdevingut continuarà esdevenint-se, però esperem que no pas de la pitjor manera possible.

Guerra i pau

El diari "Avui" del 5 de setembre publica un article de Vicenç Villatoro molt dur amb la política exterior francesa, sobretot arran de les intensíssimes gestions diplomàtiques encaminades a salvar els dos periodistes segrestats. El títol ja és eloqüent: L'Esperit de Vichy; abans d'escometre la història, critica l'actualitat més recent; el cito:

En alguns casos s'ha arribat directament a la pornografia: Hamàs reclamava l'alliberament dels dos ostatges francesos, se suposa que per motius humanitaris, el mateix dia que reivindicava un atemptat a Beer-Sheba on havia assassinat setze civils. Certament, l'endemà demanava perdò. No pas d'haver matat, sinó d' haver trigat tant a fer-ho. Naturalment, un grup amb aquesta enorme sensibilitat humanitària havia de demanar l'alliberament dels segrestats.

També llegeixo a "El Pais" del dia 4, una noteta (als diaris, si vols estar informat, també cal llegir la lletra petita) que dóna compte d'una suposada "carta blanca" francesa a Síria sobre assumptes interns del Líban, la qual cosa, de ser certa, confirmaria el que tothom ja sap: que hi ha interessos d'estats darrere d' alguns dels grups "resistents" que operen a l'Iraq, tot i que la "partida" contraterrorista crec que es juga, malauradament em sembla, amb un ens punyeterament molt més complexe, un no-estat: Al Qaeda.

Recupero, ara, la història penosa de França durant la segona guerra mundial en rellegir algunes pàgines d'una biografia memorable sobre Churchill, escrita pel també ex-premier, Roy Jenkins. En faig una cita llarga:

Churchill libró otra larga batalla a principios de la primavera de 1940. No fue con el enemigo, con el que durante este período apenas se combatía, ni con el Gabinete de Guerra o los almirantes, sino con los franceses. Ya a mediados de 1939 se había entusiasmado por un proyecto para inundar el Rin, la principal arteria del comercio del oeste de Alemania, con una plaga de minas flotantes. Había que hacerlo entre Estrasburgo y el río Lauter, donde la orilla izquierda del río era territorio francés (...) Sería principalmente una empresa británica en lo que se refería al suministro y la colocación de minas, pero, en vista de la ubicación, la cooperación entusiasta de los franceses era esencial.

El general Gamelin estuvo a favor desde el principio, pero los políticos franceses fueron más difíciles de convencer (...) Pronto se inició la marcha atrás. Daladier, que tras ser sustituido como primer ministro por Paul Reynaud el 21 de marzo pasó a ser un arisco pero poderoso ministro de Defensa, fue quien dio largas al asunto. Afirmó que las fábricas de aviones francesas estarían inaceptablemente expuestas a las represalias alemanas. (En retrospectiva resulta asombroso, aunque también lo son muchas otras cosas desde esta perspectiva, que apenas seis semanas antes de que se desatara la "Blitzkrieg" alemana, que cortó a Francia como un cuchillo, la idea de unos cuantos ataques aéreos suscitará semejante terror). (La negreta és meva)

Tot plegat, donaria lloc a un post model amanida de cites i referències sense gaire sentit, si no hi ha hagués el perill històric d'un totalitarisme nou, estrany i globalitzat; és justament això (també recalcat per Villatoro), que em fa estar alerta. Crec, sincerament, que es tracta d'un perill seriós. Davant d'aquesta hipòtesi no em convencen posicions pacifistes embolcallades amb prejudicis ideològics caducs. També a Europa occidental i als EUA, abans i durant una part de la guerra contra Hitler, s'extenien el pacifisme i les consignes antiimperialistes, sovint, sinó sempre, avivades i finançades pels interessos d'Stalin. Potser la guerra és un error -un crim, un crim horrible, ho és sempre, no m'enganyo-, potser són cops de cec brutals i contraproduents contra un enemic irreductible militarment (la guerra d'Afganistà, segons els experts, va desmantellar quasi de cop molt més de la meitat de les capacitats de la xarxa de Bin Laden; també diuen que, a hores d'ara, se n'han refet bastant, però). Potser Bush i Blair són sàdics, cínics o ximples, i només busquen fer diners amb el petroli i engrandir imperis empresarials. No és descartable. No ho descarto. És més: segur que també ho busquen. Churchill, però, altra cop em ve a la memòria amb frase cèlebre dita per ràdio el 1941:

Si la gente desea saber por qué estamos luchando exactamente, dejemos que abandonen la guerra y muy pronto lo averiguarán.

L'actualitat com a teràpia


soy un fue, y un será, y un es cansado.

Avui - com ahir, com ben segur demà-, Quevedo em servia de divisa, fins que, avui, se m'acut llegir el diari digital que La Vanguardia em tramet miraculosament per correu electrònic cada dia, incansable. I doncs, em peto de riure. I el riure, ja se sap, és terapèutic i comunicatiu, s'encomana. I doncs, vaig i em comunico, a base de comentaris a diverses cites. Començo pels pobres que governen; de fet, per aquells, molt més pobres, que s'ho creuen, que governen.

"Nadie ha dicho que gobernar sea algo cómodo", bromeó Bargalló. La cita s'enquadra en una notícia sobre els actes - apretadíssims, ja s'entén la incomoditat-, de l'11 de setembre d'enguany; més en concret, en un paràgraf on es parla de possibles aldarulls durant l'ofrena floral al Monument (ho escric en majúscula per emfasitzar la cosa; ara, gràcies a l'article, que també acabo de llegir, d'en Monzó, tinc per fi una norma clara per al daltabaix de lletres; abrumador, el daltabaix, darrerament: ERC? Erc? erc? erc, claríssim.). El titular de la notícia es refereix a l'"espantá" que BONO ha fet a l'11 de setembre que celebraran a la "Residencia de Estudiantes", a Madrid. ¿Per què bargallo, el pobre, "lo daba por hecho" , que hi assistiria el ministre de defensa espanyol? No ho sabrem mai. Entrem en el món de la conjectura: "Donde dije "bueno", digo "BONO". Cal aclarir, per tal d' empatitzar més amb la incomoditat del pobre bargalló, que en relació a Barcelona, l'acte a Madrid será:

"resumido", según informó el conseller en cap (les minúscules, les posa La Vanguardia, aquí) , que no dió detalles, pero sí dejó claro que no habrá izada de la senyera por tratarse de un acto que se desarrolla fuera de Catalunya... És tan entranyable que no sé si val la pena espatllar-ho amb comentaris addicionals. En tot cas, es perd l'ocasió de deixar clara una altra norma que fluctua, segons com: "dins/fora" (ai, si tinguéssim una ambaixada, veus, estaríem "dins"; què incòmode, aquest anar i venir, entrar i sortir... Sort n'hi ha, de la vaselina)



Continuo amb aquells que han governat, i s'ho tenen ben cregut:

Jordi Pujol, "La inmigración"; deixant les coses clares i el xocolata... (qui hi vegi una al.lusió amb ribets racistes, que s'ho faci mirar). Ell té una mescla, oi? una mescla a la família pròpia, pròpiament seva; aquest tipus d'aclariments sempre són incontestables; Aaah, si té una mescla, i la té a casa... Després, el mh, el MH, el Mh, el mH (faig proves) passa als empelts, i ens engalta uns arbres, fruiters; i uns prèssecs, de bona qualitat, o no. El dibuix de Jordi Barba que il.lustra l'article és un arbre que no té preu, això sí que és un arbre que passaria tots els tests d'arbres haguts i per haver. Torno, però, a la lletra; en Pujol ens parla dels EUA i de frança, segons que jo ho he entès com a exemples de bons arbres (se suposa que, també, de bons prèssecs); ¿com és què han assolit aital bondat substancial? És cosa del tronc, no de les arrels, i ara... això deixe-m'ho per a metafísics passats de moda. Aquí, el que importa és el tronc; si hi ha un bon tronc, hi pot haver un bon empelt; si hi ha un bon empelt, hi haurà un bon prèssec, "no igual al de antes, pero sigue siendo un melocotón, y de buena calidad" . Arribats fins aquí, ja esgotada però "aún siendo" (no un prèssec, eh, no fotem amb el prèssec), remeto a una pel.lícula, "Bienvenido mister Chance", on Peter Sellers arriba a la presidència dels EUA des de la seva condició de jardiner analfabet a base dels seus comentaris sobre jardineria, súbtils, críptics i planers alhora, intel.ligentíssims, profundíssims.



Encara em quedaven els que no governen ni han governat; i al pas que van no governaran, ni tan sols s'ho creuran. Llenço, només, el titular, i ja us ho fareu:

Mas pide paz en CDC en el debate sobre la Constitución europea y se manifiesta neutral . Ja us ho fareu, doncs.

La grandeur

A través del blog del periodista Espada, accedeixo a l' article d'André Glucksmann, L'Occidente in ostaggio. Parla, esclar, dels dos periodistes francesos segrestats i del xantatge fet a França.

Pobra França. Però, ¿no va ser França qui de manera més clara es va oposar, des del consell de Seguretat de l'ONU, a la guerra d'Irak? Aprofito que estic en vena per plantejar alguna pregunta estúpida més:
Però, ¿no va ser la ciutadania espanyola -la víctima de l'11 de març- una de les més oposades, de manera més clamorosa, a la guerra d'Irak?
I encara una altra pregunta, un punt fora de context, però dins de la mateixa línia:
¿No se significava Ernest Lluch per una posició de diàleg, una posició si més no matisada, pel que fa al conflicte basc?

Potser que n'anem aprenent, tots plegats. És evident que ningú no practica el terrorisme per a seguir l'odre lògic de la majoria benpensant. El terrorisme té una lògica interna pròpia - la té, i tant que la té, implacable-, una lògica terrorista. Des d'aquesta perspectiva, el terrorisme islàmic treu bona nota; treu un "excel.lent" sobretot quant a la dosificació i l'oportunitat dels seus atacs.

Res humà no m' és aliè?

Com que fa poc se'm va acudir de citar massa literalment Sala i Martín, i sovint el veig, també, per altres blogs que no anomenaré ni sota tortura, em sorprenen, cada cop que entro a la meva pàgina, les coloraines. Llavors, em ve el nom de la seva filla. La cosa em va deixar tan xocada que, sovint, la recomento amb el meu marit. Invariablement, en surt, idèntica, estúpida, la següent línia de diàleg:

- Disset, es diu la filla, tu.
- Disset? No era setze?
- No, no, disset.
- Ah.