AZNAR

Tot llegint el blog Nihil obstat i l' article que inclou d'en Sostres sobre l'Aznar, m'han entrat ganes de comentar què en penso, del personatge. Comparteixo la percepció que es tracta d'un polític honest, fidel a les seves idees -massa fins i tot, d'aquí la inflexibilitat evident- . Crec que, conscientment, ha volgut governar d'acord amb la seva manera de ser, eixuta, antipàtica, de castellano viejo. Conscientment, per l'obsessió de mostrar-se antitètic del seu odiat Felipe González, la simpatia i el populisme del qual Aznar deu interpretar només com a cinisme. Seduït, segurament, per Maquiavel -un gran seductor-, ha pensat que a un governant no li cal ser estimat, però no ha entès que si no és estimat ha de ser necessàriament temut, la qual cosa és una quimera en la democràcia de masses d'avui en dia. Aquí rau el seu parany mortal; en posaré dos exemples: El cas Prestige i la seva negativa -fem-ho ràpid i, per tant, visual- a posar-se l'impermeable i les botes d'aigua. I, finalment -mai millor dit-, l'11 de març, on era de calaix organitzar un escenari de representació mediàtica, amb ZP permanentment al seu costat, i de pas, doncs, amb ZP desactivat al màxim; i tots dos partits entomant i escalfant juntets l'horror popular. Els comunicats en tiempo real de l'Acebes no calmaven ningú, ans al contrari. Calia una cerimònia de campanetes, un Auto Sacramental; calia començar d'immediat a elaborar el dol, en termes psicoanalítics; per contra, ens van endilgar uns informes burocràtics de jefatura de policía, amb el greuge afegit d'entossudir-se a perdre les eleccions en insistir interessadament en el terrorisme etarra. Aznar, certament, no és el Churchill espanyol. Churchill era gran, enorme; i era estrafolari, demagog, populista, cínic... Sobretot, disfrutava com un nen jugant a ser estadista; i ja se sap que no hi ha ésser més seriós i més profundament honest que un nen quan juga. Aznar fa la impressió, sempre anguniosa, de l'adult sense infància.