dijous, de juliol 08, 2010

Records passats i records per al futur


M'agraden els "mundials" des que era petita i la casa s'omplia de veïns, sobretot nois -teníem tele, pagada a "cómodos plazos"; no vam ser dels primers a tenir-la, però tampoc dels últims- amics del meu germà gran. Era una festa. I així procuro viure'ls encara, com una festa.


- Mundial dels seixanta a Anglaterra. Final: Anglaterra-Alemanya. Els anglesos es veu (jo era força petita) que no s'havien caracteritzat per jugar massa net. Tothom anava a favor dels alemanys per justícia esportiva, excepte el meu avi. Encara el veig davant de la tele, a primera fila, amb el bastó alçat; Jo, de futbol, no hi entenc, ni m'agrada gaire. Tant se me'n fot qui guanyi... Ara, ara... això sí. Alemanya, mai de la vida! (hi havia un crescendo de bastó i de veu considerable, aquí) Milions de vegades, milions! els anglesos... Que guanyin els anglesos! La resta de l'audiència emprenyada amb l'avi: uuuUUU... Els anglesos, redéu! sentenciava, ja vermell de tanta passió com posava en el futbol que tant se li enfotia... Aquesta capacitat de contradir-se en dues frases i quedar-se tan ample, encara ara em meravella.

- Mon pare no acostumava a contradir-se mai: sempre anava a favor del contrincant de la selecció espanyola. Vés per on, pobre home, ara estaria "à la page", llavors estava més sol que la una. I encara més sol: España-URSS. Desafecció total fins a l'emprenyamenta. Ja s'ho faran, home, els uns i els altres. Se n'anava a l'habitació del costat amb un llibre. De què serveix veure un partit qualsevol si no hi pots posar emoció.

- Mundial del 98 a Bolívia. Festa grossa boliviana quan perd Argentina. Final: Brasil-França. Tothom, sense fisures, a favor de Brasil. Guanya, em sembla que merescudament, França. Descobreixo un jugador que m'enamora: Zinedine Zidane; i d'altres coses, que també m'enamoren, però que ja no pertanyen a cap esport.



- Recordaré (vaja, això espero) qüestions col.laterals que aquests tipus d'esdeveniments sempre generen, algunes de força divertides:

-El salt a la fama sense perdre la compostura d'aquesta noieta tan guapa, la Sara Carbonero. Ben fet, nena! Que n'aprenguin. I tots els periodistes de Tele 5 que retransmeten partits. Ho fan força bé.
-La increïble història del pop Paul. Ai, com he rigut.
-Un reportatge per la tele al matí d'ahir. Surten els carrers de Bilbao buits de banderes. Aparentment, indiferència total. Un noi entrevistat diu, amb mirada divertida: ...pero lo va a ver todo el mundo. En su casa, pero todos, pues.
-Un escrit de l'inefable senador del PNB... Sí, aquell del pentinat impossible. No em surt el nom. Va contra la selecció espanyola, i ens ho vol argumentar sòlidament: no sé què d'uns euros que cobraran els jugadors si guanyen; no sé què de la casa reial, i aquí ja deixo de llegir. Pesat. Digues-ho clar i euskaldun, i no hi fotis moralina.
-Faig un bot quan el gol d'en Puyol. Alemanya? Mai de la vida, Redéu. Tant se me'n fot, el futbol, però milions de vegades, milions...
-Fa uns anys, cap espanyol no català sabia dir pujol; li deien puyol a en Pujol. Ara, ara que n'han après una mica, li diuen, amb veu orgullosa i contundent, Puchol a en Puyol.

9 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Jo, Lola, crec que visc en una Catalunya molt rara sento molta més gent parlar de "la roja" que de l'Estatut.
He d'anar a l'oculista ideològic?

lola ha dit...

Je. És que veus un "corazón partío" i fa mal als ulls.

Suposo que dissabte la mani serà un èxit (i me n'alegraré, ves), però si guanya la Roja diumenge... la història del nacionalisme català obtindrà un nou "chasco". España campiona del món amb més de mitja plantilla del Barça!

Perquè sabem (ho sabem?) que els del TC no coneixien el pop Paul, altrament es per tirar-los-hi en cara amb severitat que sentenciessin el dia abans de l'endemà, tal com han fet, i, a sobre, poc abans del Mundial d'Espaaaña.

claudio ha dit...

¡Pero si hasta sabe de fútbol!
Això si que és una dona!

Geococcyx ha dit...

Afegint records del Mundial, a la final del 1982 a Madrid, Itàlia-RFA (què estrany que sona ara RFA), em vaig fixar que, almenys a Mallorca, els culés anaven amb França i els madridistes (com els meus cosins, veïns del costat) amb Alemanya. Afinitats curioses del moment. No sé com seria per aquí...

lola ha dit...

No, no sé nada, como aquel, pero sin ironía. Lo que pasa es que disfruto mucho de muchas cosas de las que no sé nada, o casi nada.

Aquest mundial, Geo, jo anava (tot Barcelona,crec) a favor d'un gran Brasil, amb Sócrates inclòs. Jugaven a Barna i l'afició brasilera va encandilar els, altrament freds, barcelonins.
A la final, a favor d'Itàlia, amb el president Pertini, molt vellet, gesticulant a la italiana.

Ja tot és motiu per als records.

Geococcyx ha dit...

He dit França: volia dir Itàlia, òbviament :O

Ara que ho dius, me'n recordo del Brasil, però no van arribar, tampoc, a semifinals...

lola ha dit...

No ho recordo jo tampoc, això del Brasil.Però va ser en aquell mundial, veient-los jugar, als brasilers, que em vaig aficionar. Em miro el darrer tram dels mundials i champions, i els Real-Madrid-Barça. Fins aquí arribo.

miquel ha dit...

Em pregunto que passaria demà si el Barça, ai, vull dir la roja, jugés per la 3a o 4a plaça del mundial. Acceleraríem la mani?
En fi, no es pot tenir tot.
En Gregorio diu que sent parlar més de la roja, tot és qüestió de companyies, però no dubto que moltes de les meues pensen el que no diuen (m'hi hauria d'incloure?)
Dius que t'allargaràs a "la capital"?

lola ha dit...

Pere, estàs críptic, o jo encara adormida. M'ha costat d'entendre que avui (dissabte) es juga l'altre partit; em sembla que no deu generar passions enlloc; se'l podrien estalviar, trobo. Parlant d'accelerar, jo hauré d'accelerar una obra de teatre: una amiga m'havia invitat ja fa dies. Comença a les 6'30, demà... Ai que patirem. I per postres no m'acostuma a agradar, el teatre...

Excepte aquells independentistes recalcitrants i, per la meva part, del tot respectables (la meva cunyada, les meves nebodes, amics del meu fill, per exemple) ... Respectables, sí, però una mica torracoll...-en fi- em sembla que, en la intimitat, tothom vol que guanyi el Barça roig. Però si són de La Masia, home... Hi ha cosa més nostrada, la "masia"...

Això d'"allargar-me a la capital"... No ho pillo. Què vols dir?
Ah, quan vaig a la capital des del Maresme, passant per Badalona, St. Adrià i "aledaños", es veuen una quantitat de banderes espanyoles, impactant. Reconec que em posen la gallina de piel. Em sembla que hem aconseguit, entre tots, de trencar una -fins ara- idíl.lica ficcció. I quan s'aterra a la realitat, hi ha perill de trencar-se uns quants ossos. Toquem fusta. Però, en serio, no m'agrada gens ni mica el que està passant.

No et queixaràs, que t'ho he fet llarg, eh? M'he "allargat".