Linkant "El país" d'avui, he esborrat, sense voler, l'entrada d'ahir on reproduïa i comentava una cita del "País" d'ahir. Bé, ho explico. De tot el que està passant darrerament relacionat amb el terrorisme islamista, el que més m'ha frapat, des de la còmoda distància d'estar per casa, és la mort fulminant de set membres de la CIA. Ahir, algú d'Al Qaeda es vantava dels assassinats, tot fent referència a la visió matussera d'aquells que no creuen en el més enllà. És interessant perquè posa de manifest com ens veu l'enemic (assumim d'una vegada que estem en guerra), quina és per a ell la nostra debilitat; jo parlava de la ingenuïtat d'una concepció positivista i conductista, i d'una societat oberta, on tot, fins el món hermètic dels serveis secrets (només cal examinar les bigarrades legislacions occidentals al respecte), és susceptible de ser airejat. Recordo, ara, un amic, que havia nascut a Mèxic i havia passat la seva adolescència movent-se pels barris baixos de La Habana de Castro; el recordo explicant-me com era la casa de Trotski a Mèxic, convertida en museu; afegia, l'amic: Si els guardaespatlles de la fortalesa del Vell haguessin sigut mexicans, un individu amb gavardina en plena calor de l'estiu, no hagués passat del llindar de la porta. Però, ai, eren joves ianquis. Avui, "El país" (linkat al post anterior) ens mostra com ens veiem nosaltres, o alguns de nosaltres. Si abans parlava d'una ingenuïtat dels fonaments, ara toca parlar d'estupidesa fonamental.