dijous, d’agost 06, 2009

Paranimf de la Universitat de Salamanca (12 d'octubre del 36 -Fiesta de la Raza)

El Rector, don Miguel de Unamuno, presideix l'acte en nom de Franco, no té previst d'intervenir-hi. Serà un acte estrany. Tragicòmic. A Unamuno, l'hauran de treure a corre-cuita per evitar que el públic el linxi. L'antagonista és Millán Astray (sec com un all, mutiladíssim: sense ull, sense braç, amb cicatriu aparatosa a la cara). Unamuno i Millán, ambdos sanguinis, un d'ells sanguinari, es van neguitejant. Se sent allò de ¡Viva la muerte!

- (Unamuno) No aguanto más. ¡Esto es una vergüenza!.- Finalment s'aixeca i comença un discurs improvisat per la indignació, on defensa catalans i bascos (per cert, siempre en el candelabro, que deia aquella) dels atacs verbals de qui l'ha precedit en l'ús de la paraula.

- (Millán) ¡¿Puedo hablar?! ¡¿Puedo hablar?! -Millán parla. Contra el País Basc i Catalunya, dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en carne viva y sana como un frío bisturí. La carne sana es la tierra; la enferma, su gente. El general continua la seva arenga; obté un èxit apoteòsic entre el públic.

Però, Unamuno va a la seva.

- (Unamuno) A veces callar significa mentir; porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia (...) Quisiera comentar el discurso, por llamarlo de algún modo, de Millán Astray (...) Acabo de oír el grito necrófilo o insensato de "¡Viva la Muerte!". Esto me suena lo mismo que ¡muera la vida! Esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador entiendo que fue dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte. ¡Y no otra cosa! El general Millán Astray es un inválido. No es preciso decirlo en un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma (...) Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre, no un superhombre, viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido, como dije, que carezca de esa superioridad del espíritu, suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él.
El general Millán Astray no es uno de los espíritus selectos (...), el general Millán Astray quisiera crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen. Y por ello desearía ver a una España mutilada (...)

Pocs segons després, arriba el plat fort. Un crit desesperat, un crit d'impotència i ràbia.

-(Millán) ¡Muera la inteligencia!

Surt a escena Pemán, amb una línia de diàleg minsa, no exempta de comicitat.

-(Pemán) ¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!

Unamuno aguanta.

-(Unamuno) ¡Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote! Acaba el discurs parlant de véncer i convèncer, de força i de raó.


I, dintre de pocs dies, explicaré aquesta història, amb tots els escarafalls que calgui, amb fotos dels personatges principals incloses, a dos adolescentes (fill i fillol) postpostmoderns; l'explicaré dins de la mateixa Universitat de Salamanca, espero que al paranimf. Espero que els interessi i els emocioni, que els faci riure i els faci pensar. Altrament... Altrament es quedaran sense gelat, com-a-mí -nim.

16 comentaris:

rA ha dit...

esperem que els temps hagin canviat prou per provocar certa sorpresa, tambe.

Gregorio Luri ha dit...

Aquest és un relat que hauríem de rememorar sovint, perquè em temo que sempre hi ha algú disposat a reactualitzar-lo.
Aquí Unamuno situa la seva vida per damunt de la seva obra i se'ns mostra com un autèntic filòsof.
¿Com no pensar en Heidegger?.

lola ha dit...

Roc: Que es commoguin, sigui com sigui. Aquesta és la qüestió.

Sí, Gregorio, pensava també en Heidegger... I en allò de Goeebels i la pistola en sentir "cultura".
S'ha de ser gran, molt gran, per reaccionar com ho fa Unamuno, en un context tan bèstia i hostil. És una pena que la "memòria històrica" s'entengui com una xarxa de campaments d'arqueologia necrofílica. Hi ha tantes lliçons plenes de vida, de vida humana, de dignitat, que queden sense donar!

miquel ha dit...

Faig una mica la contra, o no: aquí Unamuno, no tem la seva mort i dóna fe de la seva vida. Tinc la sensació que els Millán (de fireta o no tant) són encara ben presents i escassegen els Unamuno.
Segur que tindràs èxit :-)
(m'agrada Salamanca)

lola ha dit...

Hola Pere: Em sembla que estem del tot d'acord. No témer la mort (o sobreposar-se al temor) és la condició necessària i, caram!, tan difícil.... Heroica. Per això mateix, d'unamunos, n'hi ha poquíssims. Però són exemplars.

És a dir, vaig a Salamanca amb els nanos a posar exemples. Pagaré el peatge d'una setmaneta d'hotel balneari en una mena de parc natural on s'hi fan tota mena d'activitats esportives..., i passivitats lúdiques, segur que endevines a quin bloc m'apunto jo. Un "chollo" d'oferta que he trobat a Internet. A veure... Creuem els dits. Servirà per calibrar la distància entre el món real i el virtual.

Gregorio Luri ha dit...

M'has fet rumiar... la conducta d'Unamuno em sembla un magnífic exemple de fins a quin punt filosofar es preparar-se a morir.

lola ha dit...

A més, Gregorio, Unamuno es va morir al cap de molt poc. És un personatge interessant, aquella novel.la (que no he llegit, només n'he sentit a parlar) del Bueno Mártir, que deixa de creure però no sap si preservar la innocència crédula dels seus feligresos... és una qüestió que té suc filosòfic també.
De tota manera, filosofia a part, em sembla que hi ha alguna cosa de temperamental, d'irreductible a la raó, en aquesta mena de personatges que, en un moment donat, es llancen sense miraments a l'arena i es juguen el tot per tot. Unamuno era tot un temperament. També té alguna cosa com ara "individualisme" ferotge... Ara m'han entrat ganes de llegir-lo i rellegir-lo. No acabem mai amb això de llegir, sortosament.

claudio ha dit...

¿Es posible que parte de la ira de Unamuno fuera contra él mismo? Era muy duro tener que escoger en aquella época.

Por otro lado, si no recuerdo mal Astray prologó una traducción del Bushido. A veces parece que lo mismo, si lo dice alguien de cuanto más lejos mejor, se ve de otra manera.

Gregorio Luri ha dit...

Lola, et recomano de tot cor "San Manuel Bueno, mártir". Jo en vaig conèixer un de prop. També es deia Manuel (Vázquez Montalbán). Després he descobert que entre els polítics i els intel·lectuals (especialment de l'esquerra) hi ha uns quants.
Es tracta, en el fons, d'una reflexió sobre la "noble mentira".
Sobre el coratge i la filosofia... ¿es pot ser un filòsof complert si solament es coneix el coratge teòricament?

lola ha dit...

Claudio, no conocía este dato de Astray; entiendo lo que quieres decir, y es una reflexión interesante. En el Bushido, rastreado en Internet, encuentro:
"La muerte no es sino un retiro seguro de la infamia" (Pas mal). De todos modos es un mundo, un mundo moral si quieres, que me resulta profundamente lejano, ajeno, aunque lo tenga cerca.
Creo que el franquismo no acabó siendo un desastre totalitario gracias, en buena parte, al catolicismo y al poder de la Iglesia. Y sí, debió ser terrible tener que escoger.

Et faré cas, Gregorio, llegiré el llibre del San Manuel. Conèixer el coratge teòricament, i no tenir-ne, de coratge... doncs deu generar una mala bava tan gran contra un mateix que deu acabar quasi necessàriament en prejudicis i màscares; antifilosofia per tant, sí.

Coi, ara em feu rumiar, eh? Claudio i Gregorio. Gràcies.

Odalric ha dit...

Això del gelat sona cruel... (fantàstic article)

Júlia ha dit...

Deu ser l'edat però em venen al cap històries i paraules unamunianes sovint, aquests darrers temps. Sobretot de San Manuel Bueno, però també d'altres llibres, va molt bé que el recuperem per a les generacions presents i futures. Dic 'recuperem' perquè crec que està una mica oblidat, avui. Altrament se'l citarà malament i fora de context, com ja ha passat amb allò del vèncer i convèncer...

lola ha dit...

Odalric: els tinc traumatitzats, a aquest parell, si els veiessis...

Júlia, sí que és un personatge oblidat i digne de ser recuperat. Recordo que al batxillerat em van fer llegir La tía Tula, entre moltes altres obres magnes de la literatura española. Vul dir que em van donar un pòsit cultural que sempre agrairé. I ja saps, no t'atabalo amb el que passa ara. Parlen de les dues hores de castellà (quina vergonya) però no diuen res de les poquíssimes hores de català, i les hores inexistents de literatura. Uf, ja m'embalo.

Anònim ha dit...

Diàleg apassionant, el vostre.

Sempre que surt Unamuno a relluir, em venen al cap dues problemàtiques 'històriques'. Al cap i a la fi, és al que em dedico.

La primera té relació amb el paper -complex, profundament unamunià, doncs- que va jugar en relació a Catalunya. De la mateixa manera que, en condicions dramàtiques, denuncià el desig d'amputació que hi ha en l'afirmació/negació de Millán, ho havia fet abans tot llegint no pas Joan Maragall però sí, per exemple, Antoni Rovira i Virgili. Més clar, havia denunciat el desig d'amputació que detecta a l'interior del catalanisme polític.

La segona problemàtica que em sedueix -insisteixo, com a historiador- és la incapacitat hispànica (també, doncs, catalana de compatibilitzar -no barrejar, no confondre- obres poderoses. Ho dic per aquesta mena de contraposició/ocultació Unamuno/Ortega.

Bona estada salmantina i abraçada extremenya

claudio ha dit...

El helado es poco. Se deberían jugar al menos la mona en el asunto.

lola ha dit...

Hola Àngel, ja et vaig seguint per les terres extremenyes; això d'Internet és apassionant.
Les dues qüestions que planteges tenen fondària, no solament històrica. Jo, amb els anys, em sento més còmode amb Ortega que amb Unamuno (El sentimiento trágico, m'havia apassionat de jove), però sospito que Unamuno m'ha deixat més pòsit humà que la fredor orteguiana. En tot cas, són de primera fila. La complexitat d'Unamuno amb "Espanya-Catalunya" (per fer-ho breu) no m'és gens aliena; per contra, cada dia estic més perplexa i, sovint, empipada.

Claudio, la mona, además, ya es metálica, contante y sonante. Me acabas de dar una idea... Vamos las dos mamás solas con los chicos, así que todo chantaje que se nos pueda ocurrir en momentos de crisis, es poco.

Distensió anecdòtica,llegida en el dietari planià sobre l'adveniment de la República i que em fa petar de riure:
Pla es troba Unamuno per Madrid; se'l troba molt i molt empipat, li acaben de robar la cartera al tramvia. Pla intenta consolar-lo i calmar-lo amb allò de "ens pot passar a tots, vés que hi farem". Unamuno el talla, enèrgic: "No, no, amigo Pla. La República va mal, muy mal".

Una abraçada a tothom. Bones vacances.