divendres, de març 20, 2009

Repeteixo

Ahir -cosa raríssima- se'm va ocòrrer jugar amb el blog; vaig aconseguir fer una llista de blogs linkats, vaig aconseguir, sense proposar-m'ho, penjar una foto il.lustrativa de camins que no menen enlloc, i vaig fracassar en intentar substituir l'ombra del meu perfil per l'esmentada imatge. O sigui, continuarà. Repetiré.

Repeteixo. Amb passió exagerada, com si volgués fixar el temps, guanyar-li la partida. Com si la memòria i l'oblit es mereixessin una segona oportunitat de pacte. Repeteixo tot allò que m'agrada, i inconscientment, també, tot allò que detesto. Repeteixo a consciència per afirmar la meva bona voluntat, la voluntat de ser feliç i lliure. En general, entenc la felicitat i la llibertat en el sentit de cosa menuda, de xavalla, el lloc comú dels petits plaers raonables, assumibles, sostenibles... Repeteixo pel.lícules, normalment les veig d'estrena amb les amigues i en faig la tria per al marit, el qual no té temps per a massa repeticions. Repeteixo restaurants, i encara uns plats i aquell vinet i aquella brisa tan carinyosa... Què li agafa, que s'emprenya i tendeix cap a l'huracà? L'evidència, palmària, que no controlo res excepte els meus records. D'aquí Proust, escriure és repetir sense que se t'escapi res, sense que res t'espatlli... no la vida, a qui li importa la vida si ets Proust, cosa vulgar la vida, sinó la memòria, la recreació d'una escena fins a dominar-ne els més ínfims detalls, el canvi de color del guant deixat damunt la taula just quan el raig de sol ja no l'atany, i l'olor del gessamí que es desperta, llavors, a l'ombra, i totes i cadascuna de les superposicions dels cinc sentits en l'instant. I així com en un conte de Borges hi ha un mapa del món a escala del món, podem pensar en un temps present a escala del passat. I la riallada que provoca adonar-se que el passat en el present és d'una riquesa i d'una profunditat, una minuciositat i un ordre, inabastable, en el present. I saber, a la fi, que el que tu voldríes és que t'estimessin i et rebreguessin com llavors, en el present. I no aquest decorat, aquests fantasmes, aquesta cantera de la memòria i aquesta enginyeria del record. Collonades.

Doncs bé. Pactem, jo pacto: vida i memòria. Pacto per a no descartar, perquè ho vull tot, és a dir no pacto... però no tornem a embolicar la troca, que ja ha sortit prou embolicadeta. Repetiré, d'aquí a poc temps, en temps present, el viatge que vaig fer l'any passat amb les amigues. El repeteixo amb el marit. Excatament el mateix programa de viatge, que ha tornat a caure a les meves mans; me n'han ofert un altre una mica alternatiu, però he dit no!, no gràcies. Destí: Turquia.

2 comentaris:

pere ha dit...

marededeú, lola, una foto teva a cara descoberta per camins que segur que menen a algun lloc!
I un manifest diàfan: la vida és present, passat i futur: cal equilibrar-la malgrat que sovint no sigui fàcil i la inclinació de la terra i el temps ens porti...
Ho interpreto bé?
Bé per tu!

lola ha dit...

Pere:
1.- Això de la foto. Tinc la sensació que, quan tu i jo vam començar amb la cosa blogs, la gent era més pudorosa; ara tothom es despilota. Per cert, tens una mà interessant (jo em fixo molt amb les mans, com aquella cançò del Raimon, "de l'home mire sempre..."). Eh.
2.- No sé si m'interpretes bé perquè és un text confús que em costava d'encarrilar, quan normalment em surten bastant a raig. Però, en fi, això del temps fugisser... Ja se sap. Com deia el bo de Sant Agustí, tinc molt clar que és fins que em poso a explicar-ho.
3.-Què bé viatjar. Sempre és un estímul. Llàstima que odiï els avions... De fet, el que més m'agrada és tornar a casa.