divendres, de febrer 20, 2009

Els tontos de La classe

Arcadi Espada comenta, de resquitllada, una pel.lícula immensa: La classe. També n'havia parlat, fa algunes sabatines, un Gregorio Morán perplexe i esborronat. Permeteu-me presumir amargament en conèixer bé el pa que s'hi dóna: ni optimisme arcadià ni perplexitat gregoriana. Esborronament, sí, en estat perenne. La classe mostra, sense concessions a l'empatia, ni rastre d'empatia vers ningú, a través d'un objectiu fred i detallista, de nouveau roman, en què s'han convertit les aules d'institut de barriada pobra (desestructurada, en diuen ara, i amb raó; abans eren pobres, i ara, a sobre de pobres, desestructurats).

Arcadi Espada es pregunta retòricament i es contesta em temo que també massa retòricament: ¿Hace cincuenta años, dónde estaban los tontos y desestructurados? En la calle. Hoy están en la aula. Menos tontos, aunque, por supuesto, lejos de estar redimidos. Però aquest no és el problema. La pregunta correcta és qui hi havia, i què s'hi feia, fa cinquanta anys a les aules. I la resposta: Una minoria gens tonta que volia, cames ajudeu-me, fotre el camp cap amunt; sembla mentida que algú tan declaradament elitista com l'Espada no caiga en la cuenta. Aquesta minoria (a la que, potser, el mateix Espada ha pertanyut), ara, ara.... Ara és a l'aula, com tothom. Engolida, massacrada, avortada, pels tontos a qui ningú no posa fre; ningú, ni els professors, ni els directors amb tot el poder de direcció, ni els inspectors, ni la mare que els va parir a tots plegats. És el cinisme en estat pur, és la manca absoluta de redempció. És el poder dels tontos gestionat pels cínics.

I encara més cantarella de cinquanta anys enrere. Cinquanta anys enrere els tontos no eren al carrer, exactament. Cincuanta anys enrere, una majoria treballava, es casava, tenia aspiracions, comprava pisos a còmodes terminis, tenia fills, aspirava a què els seus fills estudiessin. Aspiracions gens fantasioses, les dels tontos de fa cinquanta anys; tocaven de peus a terra, fa cinquanta anys, els pobres..., perdó, vull dir, els tontos... Perdó, però és que l'article d'Espada tendeix a la confusió. Certament, no se m'escapa que ara és molt més difícil de treballar, més difícil de casar-se; de comprar pisos...ni en parlem; dificilíssimes, les aspiracions poc fantasioses d'abans. Impossible, ara, que els fills, a segons quines barriades i instituts, estudïin; impossible del tot. Són a La classe.

4 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Els cínics? voleu dir? no és tractar-los amb paraules massa amables anomenar-los cínics? El cinisme té una bonica història, com be sabeu, des dels llunyans temps del senyor aquell del barril fins a arribar al del bigoti pintat i el cigar als llavis, com per embrutar-la afegint a aquesta colla d'aprofitats, doncs això és el que crec que són, uns aprofitats. Res més.

lola ha dit...

Doncs, d'acord: aprofitats. Però en el sentit més menyspreable de "gos", "perrunos", també en són.
"Perruno", segons l'Albertí "caní", en català... Però no té -crec- el sentit insultant... Segons el diccionari de sinònims/antònims que empro... A veure... No hi ha "caní".

En fi, ja ens entenem. Aprofitats i lletjos (segons Nietzsche, referint-se al físic de Sòcrates, per als grecs ésser lleig era una objecció; o potser diu, fins i tot -cito de memòria- una refutació. Sí, diu "refutació")Lletjos, doncs. Apa.

Júlia ha dit...

I això que és França...

lola ha dit...

Exacte, Júlia. Ai! La grandeur... que trontolla. Em van sorprendre les semblances essencials amb el fracàs nostrat.

Ep, enhorabona...Una altra amiga blogger que publica! Que vagi tot molt bé!