diumenge, de febrer 22, 2009

'Els bells camins que no menen enlloc'


Córrer món! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos.

Tot acomplint un promesa, gentil com és, en Pere m'ha fet un bell regal d'aniversari - en efecte, acaba de caure'm un any més a sobre, el proppassat dia 18-; es tracta del fragment que reprodueixo de les "Proses bàrbares", de Bertrana, per a il.lustrar la pintura que tinc a casa d'aquest pintor i escriptor.

Ressalto: Cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners. Afegeixo: No solament per anar pel bosc, ans per la vida mateixa, em sembla una esplèndida divisa. Difícil, esclar, com tot esplendor.

Camins que no menen enlloc, cal recordar que hi ha un text de Heidegger, el meu text preferit, el títol del qual així el podríem deixar traduït.

8 comentaris:

pere ha dit...

M'agrada que t'hagi agradat, Lola, el meu regal intemporal que -quina casualitat- va esdevenir regal d'aniversari -per molts anys!- (de vegades crec que sóc un bruixot).

Tens raó, aquesta divisa que suposo que ens agrada a molts és tan difícil de dur a terme, s'adiu tan poc amb els temps que corren (faig servir el verb ben conscientment)... M'atreviria a dir que només pot ser una divisa d'infantesa, encara que quan som nens no ens importen aquestes divises perquè no ens calen, les vivim.

lola ha dit...

Exacte. L'esplendor només pot ser a la infància. O en el record de la infància, que, potser, no és ben bé el mateix.

Teresa Amat ha dit...

Per molts anys, Lola!

lola ha dit...

Gràcies guapa. Tinc tants anys ja que em pesa la memòria; no és metafòric, o no del tot. Mires enrere i et dius: Com és possible? És ingent el que hi ha darrere.
No és trist. s'hi està força bé.

rA ha dit...

Hola Lola, veig que no has deixat d'escriure, no com d'altres... Pero be, jo he tornat a l'activitat:

http://opera8dies.blogspot.com/

i espero que em puguis donar una visita. Intentare posar-me al dia tambe amb la lectura del teu blog.

lola ha dit...

Hola Roc! Quina alegria. Bé ho tinc una mica paradet, però vaig fent. Ja passaré per ca teva esclar.

Gregorio Luri ha dit...

Quan marc Aureli, al començament de les seves Meditacions agraeix el rebut dels diferents amics, del filòsof Màxim diu haver après "la calma, mai la precipitació ni la lentitud" (ho acabo de llegir).
Felicitats.

lola ha dit...

Gràcies, guapo.