El dubte


Hi ha un altre aspecte al que els neoconservadors donen molta importància i que no pot separar-se dels seus principis en política exterior: la moral. Gertrude Himmelfarb, muller d'Irving Kristol, dedicà diversos estudis a l'època victoriana defensant la tesi de que el menysteniment d'aquells valors (i especialment, el del patriotisme) fou la causa principal de la decadència política d'Anglaterra. La seva pròpia evolució personal la dugué a la implacable crítica al multiculturalisme i a aprovar la recent recuperació dels valors religiosos als Estats Units (decisius per a l'elecció de George W. Bush), als que veia com una salvaguarda de la integració social. L'altre gran ideòleg del suposat declivi moral americà fou Allan Bloom, qui a The Closing of the American Mind atacà durament el sistema educatiu del seu país i el moviment contracultural dels seixanta que, segons ell, conduïa inevitablement al relativisme moral més perniciós (Del blog Epistolari, en un darrer post on es comenta un llibre de Gregorio Luri sobre els neocons)

Des d'aquest inici tan farcit de promeses, decebré encara millor en limitar-me a recomanar una pel.lícula, El dubte. Ja és un lloc comú suadíssim cantar les excel.lències que sobervenen a la pantalla quan uns personatges han assolit de trobar uns actors. Però no puc evitar l'esment a la grandesa de Meryl Streep, a qui fa poc hem vist ballar i cantar en la deliciosa i colorista Mamma mia, i a qui, ara, veiem en un blanc i negre de severitat extrema, el blanc de la pell de la seva cara encaixonada en el negre rigurós de l'uniforme. L'actriu, esclar, farà valdre els ulls, poderosíssims. La seva mirada lúcida i dura sembla no tenir fisures, atrapa el món amb la xarxa tupidíssima del seu paradigma. Fins que s'enfronta a l'altre, Philip Seymour Hoffmann; a través d'ell i dels seus perills, s'escola la realitat més dura i irreductible, la del nen, la de la mare del nen reclamant el dret d'existir sense triturada per les idees i les seves lluites de gran volada i difícil aterratge.

El dubte té la gran virtut de no caure en el psicologisme a l'ús. La sobèrbia, la crueltat, el poder, també la bondat, la pietat, l'amor, no s'esgoten en si mateixos sinó que es deriven d'un model, diguem-ne teològico-polític, i, per tant, pedagògic; i de l'espantall que tot model arrossega: el seu propi fracàs. I és aquí on els personatges es fan grans, lluny de maniqueismes i plens de caires. I de dubtes.