diumenge, de febrer 01, 2009

El dubte


Hi ha un altre aspecte al que els neoconservadors donen molta importància i que no pot separar-se dels seus principis en política exterior: la moral. Gertrude Himmelfarb, muller d'Irving Kristol, dedicà diversos estudis a l'època victoriana defensant la tesi de que el menysteniment d'aquells valors (i especialment, el del patriotisme) fou la causa principal de la decadència política d'Anglaterra. La seva pròpia evolució personal la dugué a la implacable crítica al multiculturalisme i a aprovar la recent recuperació dels valors religiosos als Estats Units (decisius per a l'elecció de George W. Bush), als que veia com una salvaguarda de la integració social. L'altre gran ideòleg del suposat declivi moral americà fou Allan Bloom, qui a The Closing of the American Mind atacà durament el sistema educatiu del seu país i el moviment contracultural dels seixanta que, segons ell, conduïa inevitablement al relativisme moral més perniciós (Del blog Epistolari, en un darrer post on es comenta un llibre de Gregorio Luri sobre els neocons)

Des d'aquest inici tan farcit de promeses, decebré encara millor en limitar-me a recomanar una pel.lícula, El dubte. Ja és un lloc comú suadíssim cantar les excel.lències que sobervenen a la pantalla quan uns personatges han assolit de trobar uns actors. Però no puc evitar l'esment a la grandesa de Meryl Streep, a qui fa poc hem vist ballar i cantar en la deliciosa i colorista Mamma mia, i a qui, ara, veiem en un blanc i negre de severitat extrema, el blanc de la pell de la seva cara encaixonada en el negre rigurós de l'uniforme. L'actriu, esclar, farà valdre els ulls, poderosíssims. La seva mirada lúcida i dura sembla no tenir fisures, atrapa el món amb la xarxa tupidíssima del seu paradigma. Fins que s'enfronta a l'altre, Philip Seymour Hoffmann; a través d'ell i dels seus perills, s'escola la realitat més dura i irreductible, la del nen, la de la mare del nen reclamant el dret d'existir sense triturada per les idees i les seves lluites de gran volada i difícil aterratge.

El dubte té la gran virtut de no caure en el psicologisme a l'ús. La sobèrbia, la crueltat, el poder, també la bondat, la pietat, l'amor, no s'esgoten en si mateixos sinó que es deriven d'un model, diguem-ne teològico-polític, i, per tant, pedagògic; i de l'espantall que tot model arrossega: el seu propi fracàs. I és aquí on els personatges es fan grans, lluny de maniqueismes i plens de caires. I de dubtes.

6 comentaris:

Jordi ha dit...

La vaig veure al teatre fa un any i vaig parlar-ne una mica al blog. El text de l'obra era prou bó. Ahir vaig veure un trailer al cinema i em costa una mica veure al Hoffman, tot i que indubtablement és un bon actor. La veuré en unes poques setmanes quan l'estrenen aquí

lola ha dit...

Jo no sabia que era una obra de teatre fins avui que n'he llegit una crítica, que no la deixa gaire bé. Llegeixes tantes coses, no recordo la teva referència...
Et garanteixo que la Streep està esplèndida. El Hoffman, a mi, m'agrada molt, però potser l'he vist en moments més genials que aquí. També el seu personatge és el més estrany, és l'enigma, i s'ha de mantenir com a tal, això l'encarcara una mica.

Jo vaig sortir del cine força colpida, tot i que no és una obra mestra, ep. Els diàlegs són molt bons.

claudio ha dit...

¡Muchas gracias!
Por culpa de Eolo, el de hinchados carrillos, he estado unos días desenganchado (¡vaya mono!), pero ya vuelvo a pasear.

Aunque mis lecturas infantiles me convirtieron en un eduardiano manqué de por vida, siento una inexplicada simpatía por los victorianos.

No hace mucho leí una frase que me llamó la atención, aunque aún no sé si estoy de acuerdo. Venía a decir: antes de criticar a los victorianos por hipócritas, hay que pensar que la hipocresía puede ser la mejor opción disponible.
Cuando veo con qué sentimiento no ya perdonamos, sino que felicitamos a un asesino, ladrón, mentiroso o adúltero hoy día con tal de que su confesión nos parezca lo suficientemente sincera y 'de corazón' estoy por pensar que sí.

Me apunto la película para cuando salga el dvd. Gracias de nuevo.

lola ha dit...

Hola Claudio,
La película se enmarca en un colegio católico después del asesinato de Kennedy, pero bueno el paralelismo entre el texto inicial y la película lo hacía, sí, en función de valores digamos fuertes.

La hipocresia... Por supuesto. Permite la distancia irónica, y, por tanto, el manejo inteligente y sutil de las relaciones humanas, tan difíciles; cosa imposible en esas descarnadas y "auténticas" confesiones públicas, que nos siven, ay, de modelo hoy en día.

Una película eduardiana que me tiene fascinada,no sé si la conoce, "El caso Winslow", de David Mamet, un homenaje a una sociedad y a una clase social, en donde ya germinan, sin saberlo, las semillas de su destrucción. De una elegancia e inteligencia poco común. No me extrañó cuando poco después me enteré de que Mamet había renunciado por escrito a su "progresismo".
Gracias a usted, y que los dioses le sean favorables.

Felipe Sérvulo ha dit...

Lola:
Un gust tornar.
Abraçades.

lola ha dit...

Hola macu... Vaig tenint notícies vostres i em fa il.lusió. A veure dsi baixo per Barna algun divendres a veure-us.
Una abraçada