dissabte, de desembre 01, 2007

Llegint premsa matinera

Repasso titulars d'edicions digitals. La Contra de La Vang:

Yuri Felshtinsky, historiador
"El sucesor de Putin será peor que Putin"


Amb el cafè amb llet als llavis, penso, goita, un optimista... M'acabo el brebatge per a fer coixí a l'estòmac; llegeixo, tot seguuit, l'entrevista. Transcric:

¡Me describe usted un Estado criminal! (L'Amela, tot baixant de la figuera)
Imagine que una corporación privada ha tomado el poder en Rusia. Y que esta corporación se llama FSB (els serveis secrets hereus del mític KGB). Y que su director general es Putin, pero con una junta directiva de cuyos miembros sabemos muy, muy poquito...

¿Cómo es la gente del FSB?
Son agentes herederos del KGB, un cuerpo nacido en 1918 al servicio de la revolución contra la democracia, para eliminar a todo opositor mediante cualquier método y sin escrúpulos, para matar dentro y fuera de Rusia. ¡Por eso el sucesor de Putin será peor que Putin!

¿En qué se basa para creer esto?
Putin accedió al poder sostenido por el FSB..., pero aupado por los oligarcas surgidos durante la Rusia de Yeltsin. Así, Putin se debía a ambas lealtades, a ese equilibrio. En cambio, su sucesor ya sólo se deberá a las normas internas del FSB (...) Porque Putin, durante estos años de mandato, ha consolidado el poder absoluto del FSB.

¿Es como si en los años 20 Al Capone hubiese tomado el gobierno norteamericano?
No: ¡se trata de los servicios secretos! Es el único caso conocido de que tomen el poder político. Ven a todo el mundo como enemigo.



He recordat les pàgines que Arendt dedica (Los orígenes...) a analitzar el secret, El poder auténtico empieza donde empieza el secreto, en el seu estudi sobre el totalitarisme, on l'espai de les lleis positives queda ocupat pel terror total, imposat pels serveis secrets, precisament. En considerar, Arendt, els camps de concentració totalitaris com a camps d'experimentació del projecte del mal radical, Verdaderos laboratorios de experimento de dominación total, Arendt parla, també, de la institució més significativament secreta del totalitarisme. La policia secreta totalitària s'erigeix en elit, precisament, per salvaguardar, a la manera de les societats secretes clàssiques, el secret millor guardat del règim. La població "coneix", esclar, en general; però, coneix, sobretot, que es tracta d'un secret, la qual cosa provoca que la informació, en no poder-se comunicar, vagi perdent realitat, i es vagi esfumant com un malson.

La policia secreta totalitària queda constituïda com a nucli fort del poder, poder que, a diferència de les altres formes històriques conegudes, substitueix la figura clàssica del "sospitós" per l'ampliació vertiginosa de l'"enemic objectiu"; entre d'altres qüestions, això provocarà la coneguda intercanviabilitat, almenys a la llarga, entre víctimes i botxins. En un sistema totalitario, todo ser humano es sospechoso simplemente por su capacidad de pensar. També, se'n deriva, de tot plegat, una distinció entre el clàssic "delicte" i l'anticipació, també vertiginosa, totalitària a "delictes possibles". Exemple de delictes possibles, les famoses purges estalinianes.

L'Hannah Arendt ens adverteix, sempre tan precavida ella, sobre l'abast i el perill del poder del secret avui en dia, és a dir, ens porta al moll de l'os on es decidirà el futur democràtic o totalitari de les nostres societats: les masses i els seus obscurs, secrets, desitjos. Diu:

Aunque conocemos la forma de operar y la función específica de la Policia secreta totalitaria, no sabemos cuán bien y hasta qué grado corresponde el "secreto" de esta sociedad secreta a los deseos y a las complicidades secretas de las masas de nuestro tiempo.

9 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Sí... ja... però els dolents (els dolents dolents de veritat veritat) com tothom sap són els americans. O no?

lola ha dit...

El nostre rebuig per "el imperialismo yanqui" (ara pensava en Chávez) ens agermana amb els països àrabs, de "cuya larga y tradicional amistad..." (ara, en Franco). Recordo aquell estudi comparatiu que va publicar l'amic Ramon de Fum i estalzí.

Lola

lola ha dit...

Aprofito per lamentar, davant dels soferts lectors, l'estètica del post. Jugava amb la paleta de pintor i amb el tamany... No ho faré més.

Lola

Júlia ha dit...

N'hi ha uns quants que fan por, avui, manant pel món.

Ja ho diu, l'havanera, 'tingueren la culpa, els americans'. Però a Bienvenidor Mister Marshall ben bé que els feien una festa, 'americanos, os recibimos con alegría...'.

lola ha dit...

Ei, Júlia, estava passejant pels blocs, abans d'anar a treballar, i he passat per casa del llibreter. Enhorabona! Me n'alegro molt.

Magnífica pel.lícula, magnífic Berlanga de l'època:
-Que lo diga la niña
-Jozú. Hele

Lola

Anònim ha dit...

Has vist "La vida dels altres"? Incomprensiblement el pesat del sostres ha deixat anar que "nomes es un pamflet"...

lola ha dit...

Hola Roc, sí que l'he vist. I l'he recomanat. És una pel.lícula certament esquemàtica, però el protagonista (tant el personatge com l'actor) és lluminós. I la història, un conte moral, que prou falta ens fa.

En Sostres, no el segueixo. Alguna vegada entro al bloc i faig una ullada. Els "enfants terribles" de la burgesia, o són genials (no és el cas), o acostumen a fer de bufons. En general, trobo dificilíssima, des d'una perspectiva d'equilibri personal, aquesta posició: conservador i independentista. És com vestir a ca l'Armani i portar tot de piercings, a quin més vistós i més agressiu: llengua, orelles, celles, nas.

Lola

Anònim ha dit...

Be, conservador es sempre un terme vague: obviament si el que el defineix es defensa del status-quo aleshores no es pot ser independentista.

Si conservador es defineix sobre una dimensio moral, aleshores no hi veig el problema a nivell personal. Per que Catalunya no pot ser independent i conservadora?

A nivell politic o practic, potser si, doncs el principal partit independentista es tambe un partit d'esquerres.

lola ha dit...

Crec que ho centres molt bé. Em referia a la necessitat de fer trencadissa per anar cap a la independència. Llavors, esfereix la manca absoluta que s'hi troba de sentit d'Estat i de simple responsabilitat, a vegades.

No així el catalanisme polític (al qual em sento propera) que, històricament, no ho ha sigut d'independentista i, sí, que té part de les arrels molt conservadores; algunes, fins i tot, tradicionalistes.

Lola