dimecres, de novembre 21, 2007

L'educació política (a F. Fernán Gómez)



Conservo, amb precisió i agraïment, el record de moments privilegiats on algú m'ha ajudat a comprendre el món, almenys en algun dels seus infinits aspectes. Tot just començava a obrir ulls i orelles a les qüestions polítiques dins d'una família polititzada i antifranquista (en temps del tardofranquisme), quan el meu germà gran em va convidar al teatre. M'hi esforço, però no puc recordar quin teatre exactament; el veig per dins, sé que no estàvem a platea; sé que, un cop acabada la funció, vam pujar uns pocs esglaons en un passadís estret i mal il.luminat, per després baixar les escales que conduïen a la sortida del teatre. Quasi puc atrapar alguna sensació: passes amortides per una alfombra, butaques avellutades... Però, recordo amb tota precisió que, allí mateix, encara dins del teatre, em van assaltar, per primera vegada, els perills de la democràcia, mite intocable, fins llavors. Llavors, quan la companyia de Fernando Fernán Gómez va venir a Barcelona amb El enemigo del pueblo. I així, anys més tard, Plató no em va sorprendre del tot amb les seves objeccions.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

No sé si la connexió neuronal corresponent a aquest racó de memòria em falla, perquè diria que és molt feble i, doncs, potser m'enganya, però tinc un cert record que aquesta obra es va representar al Capsa quan encara era teatre, abans de ser cine i ara em sembla que cibercafè. Podria ser? Recordo que en aquells anys em duien al teatre alguns amics més grans que jo, a qui dec també moments privilegiats.
Salut!

lola ha dit...

Ai, les connexions neuronals, Teresa! Les meves, m'asseguren que no, que no era el Capsa. Recordo un teatre més antic, més polsegós. Podria ser aquell que hi havia al final de la Rambla de Catalunya. O, fins i tot, algun del Paral.lel.
El Capsa, teatre i cinema, era un local que m'agradava molt. I, a més, durant un curs cada dia hi anava a fer un café (tenien el bar obert): feia de monitora de menjador a les monges del davant. Quin drama,per cert, les criatures petites ja estranyes: el menjador buit i tota la canalla jugant al pati, i dues o tres, amb llàgrimes als ulls, fent boles, d'una galta a l'altra. Però, "empassa-t'ho, carinyu"; no hi havia manera.
Salut, també.

Lola

Anònim ha dit...

Doncs potser tens raó. Al meu record també hi ha l'Emma Cohen en una llotja veient la funció. I ara encara estic més confosa, perquè ja no recordo si hi havia llotges (o "palcos") al Capsa. Potser era al Romea i era una altra obra que feia el Fernán Gómez...

lola ha dit...

A l'"Un enemigo...", hi sortia l'Emma, molt joveneta esclar, a l'inici de la seva relació amb el Fernán Gómez. Bé, perdem detalls, però ens queda allò essencial. Encara.

Lola

Luis Rivera ha dit...

Saps, Lola? A la, aleshores, Capilla Francesa, vaig dirigir amb un grup d'amics "El enemigo del pueblo" que alb "Casa de Muñecas" es l'obra més revolucionanria, en el més estricte sentit de la paraule d'Ibsen. Sempre he admirat aquesta obra.

Luis Rivera ha dit...

Per cert, vaig copneixer a Emma Beltrán actuan a l'Institut Americá en montatges de Santiago Sans y Mario Gas. Hi colaborabam en coses. Ells feien un treball magbific i estrenaban obres de Durrenmat, Fritzs i d'altres, amb una serietat gran. El Gas era un magnific actor jove, aficionat. La Emma Beltrán la vaig retrobar molts anys després a Madrid, casada o aparellada amb Fernando Fernán Gómez. Había el seu cognom i es deia, i es diu ara Emma Cohen. Era una noia bonica, molt bonica, i espléndida actriu jove del teatre d'aficionats.

lola ha dit...

"Una vieja dama indigna", de Dürrenmat, Luis. Magnífica. I Ibsen m'agrada també força.
Jo era une nena de 4rt de batxillerat, i la meva companya de pupitre (una noia molt divertida i espavilada; ens ho passàvem pipa; unes xerraires) era germana d'una aleshores companya de curs, a la facultat de Dret. L'Emma, sí. Barcelona és un mocador. Encara resultarà que ens coneixíem, tu i jo.

Lola

Luis Rivera ha dit...

Doncs no ho se, pero per la meva edat sospito que no. Hagués estat un plaer, estic segur. La Beltrán-Cohen era alguns anys més jove que jo