divendres, de setembre 07, 2007

Emocions



Final de vacances, començament de curs. Amb en G. comprem material escolar imprescindible; enguany, però, una veïna em proposa de donar-me els llibres de la seva filla, un any més gran que en G.; jo li guardaré els del curs passat per a ús futur del seu fill, dos anys menor que el meu. Quan arribo amb la notícia a casa, se'm passa pel cap el record de la il.lusió pròpia, els primers dies amb els llibres nous a les mans, l'olor a llibre nou, la visió immaculada..., l'omnipotent, vivísima, sensació del "tot, tot és possible", fins i tot no acabar avorrint-me i avorrint-ho tot. Decideixo donar veu i vot -únic vot- a en G. Bescanvi fet! El meu fill és el rei del trueque, li encanten els trapicheos. A més, sap que, d'una manera o altra, en treurà algun partit, de l'estalvi familiar.



Ahir a la nit, una trucada trasbalsa en G. L'A., companya des que eren pàrvuls, li proposa d' apuntar-se junts a una escola de ball, concretament a balls de saló (!), com a parella estable durant el curs. Deixeu-me dir que l'A. és una noia guapíssima, una parella de ball digna de Hollywood. En G., de mena bailongo, està emocionat. Escric això just quan acabo de tornar d'acompanyar-los en cotxe, el seu primer dia. Impressionants, divertidíssims. Què no donaria per a poder veure'ls per un forat! Ja t'agradaria fer d'espia, eh?, deia el meu fill. Sí, sí, m'encantaria! En G. s'ha vestit amb els texans nous, de pirata, i una samarreta negra de marca; tenia dubtes sobre si posar-se un supercinturó, però ha pensat que tal vegada fora una molèstia (?) a l'hora de la veritat, a l'hora de ballar.



Ai, senyor. Sempre m'ha sabut greu no saber ballar. Sobretot, el tango. De joveneta feia veure que ballava rock a les discoteques, al menjador de casa... Recordo, primer, "Sex machine", del recentment mort, James Brown, després Joe Cocker; com m'agrada Cocker, i quants anys fa que no ballo! Fer-se gran és anar entomant límits, deia el meu pare. Coses que saps que no tornaràs a fer i coses -moltes coses, massa coses- que saps que no faràs mai. Com ara ballar tangos. Merda, sort d'en G. i de les seves il.lusions, que jo xuclo amb deler, com un vampir deu xuclar sang.

Actualització: La primera classe ha estat un èxit. Definitivament, s'hi volen matricular. He arribat a temps per a veure'ls un minut per un forat. Patosos, encara. En G. em diu que amb sandalies res de res, amb bambes tampoc. Hi ha unes sabates especials que.... Sí. I camisa blanca de màniga llarga, i pantalons negres. Sí. Ho comprarem tot, una mica més endavant, si la cosa persisteix i prospera. Per a celebrar-ho, i anar posant fi de manera poc traumàtica a les vacances, anem, de nit, tota la família al cine, a l'estrena de "La jungla 4"; soparem fora i després caurà un gelat. "I als moros que els mati Déu o, sinó, per què els fotia". Contràriament a allò que pot semblar a primer cop d'ull, aquest clàssic (suposo que es remonta a les guerres d'Àfrica, a casa el sentia sovint) no és políticament incorrecte.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Si verament fer-se gran és anar deixant de fer coses, benvinguda sia la vellesa, benvinguda.

Luis Rivera ha dit...

Començan a clase de ball i acaban per creuar MNongolia en Bici com ha fet David aquest estiu: es clar que passa dels 30.
I saps de que et dones compte? Ni tu has anat a classe de ball per dominar els tangos ni jo he anat a Mongolia en plan aventura. Certaments, heus aci els limits.

lola ha dit...

Bon punt de vista, a parer meu, dersu. Tinc una tendència innata a l'immobilisme. Admiro aquell escriptor, Onetti (?), que es va tirar els darrers anys (que van ser força anys) al llit. A més, té uns relats magnífics, per cert.

Però, en fi, hi ha la imaginació, sempre juganera, que frívolament em planteja possibilitats de ser: ballarina, dibuixant, pianista, què sé jo...

Però, ni en les hores més esbojarrades, ni sota els efectes d'una mal trip, la meva imaginació s'ha atrevit, Luis, amb un viatge en bici per Mongòlia. Res humà no m'és aliè? Doncs mira, això sí.

És ben estrany, d'estranyament, això dels fills fent-se grans. Jo ja l'enyoro, i el pobre G. en bici, només creua El Masnou. Encara.

Lola

Anònim ha dit...

I si ho podem imaginar, perque ho hauríem de fer? Tan bon record (que és l'únic que restarà) pot ser allò imaginat, com allò fet.

lola ha dit...

És la ja clàssica disjuntiva, dersu:
"De bell antuvi fou el verb". O com diu el Faust de Goethe: "De bell antuvi fou l'acció".

Lola

Anònim ha dit...

Lola, em fa molta gràcia coincidir en una cosa que no ho hauria dit mai: una de les meves frustracions és no saber ballar tangos, mira! (Suposo que a aquestes alçades ja no ens hi podem apuntar, oi?). I el Cocker, sí. Ah, i l'altre dia que vaig tornar a veure la gran Pulp Fiction del gran Tarantino a la tele: ¡com es marquen el "You never can tell", el duo T&T, ooohhh!

Disfruta dels balls incipients del teu fill i de la seva guapíssima parella, almenys, noia.

Ah, la meva àvia solia dir: "els carlins que els mati un altre i els moros que els mati Déu".

lola ha dit...

Hola Teresa,
Coincidim força, em sembla, i jo que me n'alegro.
El "Tango"... a hores d'ara, no. És millor anar passant a la vida contemplativa, dita virtual ara. És una de les gràcies d'Internet.

Tenim un nou Tarantino a la vista. Quan hi vagi ja en diré alguna cosa. Ja ho vaih explicar una vegada: sempre m'hi resisteixo una mica per després reconèixer que és bo. Les bandes sonores espaterrants, sempre.

Fins aviat,

Lola

miquel ha dit...

Si només fos el tango... Ni la sardana, però sí una mica de claké.
No em facis cas, se m'ha escapat, deu ser cosa de la diada, i del retorn a la lluita de demà.

pere

lola ha dit...

¡Que`no decaiga!, Pere. Hele!

Lola